Prunus avium

Feia dies que tenia un mal de panxa horrible, però no d'aquells que et fan anar cada dos per tres al lavabo, sinó d'aquells intensos, com si hagués de patir un atac d'apendicitis, però no podia ser, feia quatre anys, en una calorosa Festa Major del seu poble, va haver de córrer cap a l'hospital perquè li extraguessin l'apèndix abans no fos massa tard.

Feia dies que tenia un mal de panxa horrible però ahir, precisament ahir, se sentia molt pitjor, era com si estigués embarassat. Bé, de fet no sabia si era com si estigués embarassat, bàsicament perquè mai n'ha estat; normal, d'altra banda, si tenim en compte que el personatge que ens ocupa es diu Ramon.


Degut al mal de panxa insistent va decidir preparar-se un xic d'arròs bullit amb una fulla de llorer i un all, no s'ho va poder acabar, es va prendre les herbes receptades per el seu homeòpata de capçalera i es va estirar al sofà. Un cop agafat el son va notar una fiblada horrorosa al seu estómac, com si els seus budells es rebentessin en mil trossets dins la seva caixa toràcica. Es va posar les mans sota el melic, es va alçar i, marejat, va caure desmaiat sobre el parquet.

Dins seu el mal de panxa s'anava estenent, com si hi creixés un arbre. Les arrels, rabioses, perforaven estómac, fetge, ronyons i sortien per tot arreu, com els espaguetis quan s'escolen pel colador. Les branques, encara verdes, foradaven la pell ansioses per veure el Sol; al primer contacte amb l'astre i a un ritme vertiginós tot de fulles ovato-oblongues i serrades s'obrien i descansaven airoses sobre les branques que ja prenien un color gris rogenc. Tota la seva pell, cuidada durant tants anys per cremes i potingues homeopàtiques, es difuminava amb el color de les seves branques i allà on hi tenia una piga apareixia una fissura blanquinosa; i on els punts quirúrgics havien foradat, com a la part inferior dreta de l'estómac, a l'alçada de l'apèndix, hi sorgia un tall d'on vessava resina sense parar, imant de la pols que el seu company de pis hauria d'haver netejat la setmana passada.

Perforat per tot arreu va obrir els ulls, es trobava cap per avall, amb el nas ensangonat pel cop amb el terra. Va fer un intent d'incorporar-se i de seguida notà una cosa ben estranya: no li feia mal la panxa, se la tocà i retocà, palpant-se per tot arreu fins que va arribar a la cicatriu, l'enganxor de la resina el va confondre, no podia ser sang, va alçar la mà a l'alçada dels ulls i es tornà a desmaiar. Una fulla, una maleïda fulla!, això és el que era la seva mà, no podia ser! Ho era. Es tornà a desvetllar i s'incorporà d'un bot, no sense sentir la cruixidera com quan un trepitja fulles seques; se sentia garratibat, molt garratibat. Tot era massa kafkià. Lentament s'adreçà al mirall i es sorprengué d'haver-se reconegut, la cara la tenia ben igual, ni una fulla aquí ni una fulla allà; ara bé, el cos patí una mutació terrible i fastigosa, creia que seria robust i no era res més que un tros de carn ple de branques i arrels per tot arreu i amb un to cromàtic ben rupestre. Tot ell era una mala hibridació entre un pernil dolç tou i un cirerer, un maleït cirerer, i a sobre mal fet! Va pensar en la Dafne de Bernini, en un Barbarbrat, i fins i tot en l'obra de teatre de 2n de primària on li va tocar fer d'arbre... i el que veia era pitjor!

I què podia fer? No ho sabia, però el que l'inquietava més era la tranquil·litat i la rapidesa com s'havia acceptat; alguns al veure's en aquell estat s'haurien tirat daltabaix del balcó i haurien tacat les rajoles marrons de la terrasa on sempre hi fa topless la veïna del baix segona, altres haurien agafat les tisores d'esquarterar pollastres que feien servir per tallar la pizza i s'haguessin podat com un plataner a l'hivern. Ell no. «Què hi farem!», va pensar, i acte seguit es dirigí al balcó i s'assegué a la butaca de l'Ikea descolorida per descansar i pensar, pensar i pensar... pensar en el dia que la seva mare li havia dit que no s'empassés els pinyols de la fruita, que si ho feia li creixeria un arbre dins seu.

Ahir la vaig tornar a veure

Ahir la vaig tornar a veure al mateix lloc de sempre esperant pacientment algú que sempre arriba  tard. Em pregunto si és universitària, per l'edat semblaria que sí, si es tracta d'una noia completament independitzada econòmicament dels seus pares, si ha de demanar la beca per estudiar, si és d'aquí o viu en un pis d'estudiants, o si treballa...

No sé res d'ella, simplement és allà, esperant algú que sempre arriba tard. I cada cop que baixo cap a la universitat, la seva voluptuositat palplantada sobre unes sabates de color beix m'omplen plenament. Crec que m'he enamorat, no puc fer-hi res. És un sentiment irreparable, no me la puc treure del cap, cada cop que tanco els ulls veig el seu cos esvelt, la pell blanca i les galtes tímidament rosades de princesa de conte, els  cabells panotxes recollits amb una senzilla cua que es deixa caure per damunt de la clavícula i descansa sobre el pit, a l'alçada del cor, i els llavis pintats de color carmesí, i les ulleres de pasta negra i la mitja rialleta sempre acompanyada per unes dents blanquíssimes. Tota ella mostra una fredor esfereïdora però a la vegada sensual, i cada cop que passo pel seu davant, un formigueig em puja per darrere l'orella i em fa accelerar el cor a uns extrems que no pot arribar a entendre ni en Valentí Fuster; suposo que és l'amor, i aquest em matarà.

A cada passa que m'acosto, em sento un xic més infeliç. Ella palplantada mirant a l'horitzó es mostra superba i imponent sobre les sabates de color beix, les faldilles de coloraines sobre les seves cames perfectament alineades i la samarreta airosa de ratlles blaves horitzontals que deixa entreveure la tira dels sostenidors d'encaix negre. Sobre el seu braç hi reposa una bossa d'espart acuradament tancada; per protegir el seu coll un mocador de seda vermella que s'entrellaça amb un collaret llarg de perles marrones; a cada orella, una petita perla a conjunt amb el collaret, i al nas, un diamantet que dóna el toc de gràcia a tal bellesa. I jo passo pel seu davant, completament embadalit, avergonyit i emprenyat amb mi mateix per no dirigir-li ni una trista paraula.

Cada dia és allà, entenc que ens coneixem, ni que sigui per repetició, entrecreuem mirades innocents, i tot així no faig res. Per què em nego a fer-li un cop de cap en forma de salutació o un aixecament tímid de mà que vulgui dir «bon dia, em pararia a dir-te mil coses però sóc un cagat i prefereixo veure't en records i somnis que espero que mai s'acabin»? De fet, ho tinc complicat. No podré dirigir-me mai a ella si no aconsegueixo que surti de darrere la gàbia de vidre, dins un aparador de l'Stradivarius del costat de casa, camí a la universitat.

El perfecte ignorant

Vladimir Asimov, tot i tenir el nom i el cognom de dos gran autors de la literatura russa, era un perfecte ignorant. Mai es va acostar a un llibre, ell preferia les revistes, a poder ser de ciclisme. De fet, Vladimir Asimov va trigar molts anys a saber d'on venien els seus noms, ho va descobrir en un article que firmava un periodista francès després de la seva gran actuació al Tour. «Interessant», va pensar, i seguidament es va fotre el bistec poc fet que l'esperava a la taula del restaurant. Al seu davant, una noia pèl-roja amb ulleres de pasta i escot prominent, va treure una gravadora i un bloc de notes del seu maxibolso d'espart, va prémer el botó vermell del REC i amb veu suggeridora digué «Vladimir, quan vulguis comencem».


Pobre Vladimir... tot i que ara era un personatge mediàtic conegut arreu del món, la seva infantesa va ser d'allò més dura; diuen els seus biògrafs que el van trobar una feixuga tarda de principis de setembre a la porta de l'orfenat de Les Avellanes i Santa Linya, dins un maxicosi completament nou amb recanvis de bolquers, un sonall que tenia forma de mico i un potet de llet en pols. Sobre el seu pit endormiscat hi havia una simple tarja escrita en Comic Sans on hi deia:

« Moltes gràcies per acollir el nostre fill. Com que no ens hem posat d'acord amb el nom, hem decidit no discutir i deixar el nostre petitó a les vostres mans. 

PD. Va néixer fa tot just sis dies»

Quan una de les cuidadores de l'orfenat, que tenia 43 anys i no serviria ni per vestir sants,  se'l va trobar a les escales, el primer que va fer va ser prendre-li el sonall, embolicar-lo amb paper couché i un llaç vermell, i regalar-li a la seva neboda, filla del seu germà petit, que feia dos dies que havia nascut.

Al tornar a l'orfenat i descobrir que la pobre criatura encara no tenia nom, va seguir la seva tradició de poetessa i lletrada frustrada per, una altra vegada, posar nom a un del seus "fillets", que així era com anomenava els pobres nadons abandonats que de cop estaven al seu càrrec; així que, no sense un xic de mala fortuna per el pobre Vladimir, va decidir posar-li el nom de l'autor de Lolita i el cognom de l'autor de Jo, robot. Algú podria pensar que era cruel, però aquell orfenat va ser una gran pedrera de noms literaris com Cormac Irving, company d'habitació d'en Vladimir o la dolça Jane Rowling, primer amor del nostre protagonista. 


El nostre jovenet abandonat per una trista indecisió dels seus pares, ara estava responent les preguntes de la periodista d'ulleres de pasta i escot prominent, no sense agafar la mà de la seva dona, una senyora de la seva edat que encara guardava el seu sonall en forma de mico. El fet d'agafar la mà de la seva dona li atorgava una certa seguretat davant l'escot de la periodista (era inevitable no dirigir-hi la mirada) i, de pas, donaven l'aspecte de parella modèlica que servia per callar els rumors d'una suposada relació amb una de les noies del bunga bunga italià. No tenia massa temps, a les 4 havia de ser a la ràdio, i una hora més tard agafaria el  pont aeri per anar un programa de baixa audiència que havia gastat bona part del seu pressupost en portar-lo; segurament li farien preguntes del tipus «Quan estàs corrent i de cop et ve pixera, què fas?», després el presentador li diria que s'ha estat entrenat durant tota la setmana per fer un esprint amb ell, i segurament posarien un parell de bicicletes estàtiques per veure qui pedaleja més ràpid; per acabar, sortiria un noi i intentaria fer un truc de màgia amb un truc fonedís. Era normal aquesta imbecilitat. Tots els mitjans de comunicació volien tenir uns segons de la seva vida per fer-li quatre preguntes i extreure'n un titular el més groc i fora de lloc possible per així omplir tertúlies on els polítics, escriptors, crítics, editors i periodistes frustrats s'omplirien la boca amb la veritat i cridarien com si venguessin l'última remesa de lluç del dia al mercat.


Era normal. En Vladimir Asimov, el nostre estimat perfecte ignorant, era tot un campió del Tour. Això en si mateix no tindria massa res en especial, fins i tot un senyor que controla el seu colesterol bevent batuts de iogurt l'havia guanyat més d'una vegada. El que el feia especial i a la vegada anecdòtic era que el senyor Vladimir Asimov va ser el primer a guanyar el Tour sobre una bicicleta amb rodetes. No us estranyeu, penseu que mai havia tingut un pare que l'ensenyés a anar amb bici, i la senyora cuidadora no s'estava a descollar rodetes i a controlar els nens perquè no es fessin mal, tenia feina a llegir i a escriure poemes d'amor a persones desconegudes.

El Govern dels millors

Avui ens deixarem de contes que solen acabar mitjanament bé. Avui, per desgràcia, la història està basada en fets reals.

Suposo que n'esteu informats, estem patint una profunda crisi econòmica que fa que moltes famílies visquin molt per sota del que hauria de ser digne; a Catalunya hi ha 570869 persones a l'atur, i no em serveix això que ara durant l'estiu ha baixat perquè la majoria d'aquest contractes són temporals. Però no patiu, tenim el Govern del millors i això ens salvarà de la crisi econòmica i a més, ens aconseguiran un nou pacte fiscal (allò de concert econòmic ja ha desaparegut) millor que el que tenen a Navarra i a Euskadi. Ja pot venir l'apocalipsi econòmica o una invasió extraterrestre, nosaltres tenim el Govern dels millors i com a superherois que són ens salvaran, mitjançant les seves porres, de tot el que vingui, siguin quissoflabiols o extremistes de dreta (bé, aquests no els tocaran massa, ja se sap que no interessa tocar els que et salven el cul amb els pressupostos, et donen alguna alcaldia i, de regal, la Diputació de Barcelona).

El Govern dels millors, el Govern de tots... no per Navàs. Durant l'última setmana les grans tisores de la Generalitat han passat per damunt nostre com si es tractessin de les tisores que fa servir el perruquer d'un skin (d'aquests que voten als seus socis de govern).

A ple mes d'agost, Navàs ha sabut que deixarà de percebre 102600€. Per què? Doncs bé, sembla ser que el Govern dels millors reduirà al 50% la seva aportació a l'Escola de Música Mestre Castella; això són 300€ menys per alumne, si contem que hi ha 171 alumnes, el resultat és fàcil: 51300€ menys de l'exercici de l'últim any, però com que és retroactiu, 51300€ del curs passat + 51300€ del curs vinent: 102600€ menys. I això, on i quan fa més mal: a l'educació i a ple mes d'agost i comptant aquests diners, que s'han esfumat, al pressupost.

Però tranquils, tenim el Govern dels millors i aquests van fent feina. Avui ens hem assabentat d'una nova acció de la Generalitat de Catalunya:

Atenció! redoble de tambors, SALUT PREVEU TREURE LES GUÀRDIES DE NIT I FESTIUS A NAVÀS! Visca! Visca! Alegria! Treu el cava i ruixem-nos tots! Despullem-nos i fem una orgia al mig de la plaça!

Posem-nos seriosos, i això què vol dir? Doncs res, vol dir que els pacients de Balsareny, Gaià, l'Ametlla de Merola, Viver i Serrateix i, per descomptat, Navàs, no es podran posar malalts a les nit, i si gosen posar-se'n, hauran de baixar fins a Sallent. Anem a les xifres, amb dades del 2010:

Balsareny: 3485 habitants

Gaià: 177 habitants

Ametlla de Merola: 248 habitants

Viver i Serrateix: 188 habitants

Navàs: 6194 habitants

El resultat de la suma és de 10292 habitants. Una xifra prou significativa que hauria de fer pensar al Govern dels millors. No seria millor deixar les guàrdies de nit i festius al CAP de Navàs, situat a 27,3 km de l'Hospital Sant Bernabé de Berga, i a 24,9 km de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa?

Però no patiu, aquesta decisió l'ha presa el Govern dels millors, segur que és la correcta.

D'altra banda, el Govern dels millors és molt conseqüent i retalla allà on ha de retallar,  i ara disculpeu-me la demagògia, no pas en els sous de la Diputació de Barcelona. I és que avui, juntament amb la notícia de les retallades al CAP de Navàs, apareixia la notícia del que cobraran els 30 membres electes de la Diputació de Barcelona, tots amb dedicació exclusiva (ja veieu com en seran de pencaires) i a raó de catorze mensualitats per any (sí, ara es veu que hi ha dos mesos més a l'any, si algun ho entén, que m'ho expliqui, sisplau), doncs bé, aquesta xifra arriba a la bonica quantitat de... 185.634,49€ bruts al mes (sons de trompeta i crits d'alegria) que això ho multipliques per 14 (?) pagues i et dóna la maravellosa xifra de... 2598882,86€ bruts a l'any (de 14 mesos, recordem-ho. Més crits d'alegria i sons de trompeta). El pobres desgraciats que cobraran menys al mes seran els portaveus adjunts dels grups polítics, que només rebran 3795,85€ bruts al mes; i qui més cobrarà, senyals que s'ho mereix, serà el president de la Diputació, el senyor Salvador Esteve, alcalde de Martorell (CiU), que rebrà un bonic taló amb la xifra de 8265,98€ bruts al mes. I l'il·lustre navassenc, alcalde de Navàs durant la meitat de l'anterior mandat i, actualment, cap de l'oposició a l'Ajuntament de Navàs, quant cobrarà? Doncs la menyspreable (perquè jo crec que per cobrar això abans me'n vaig a treballar a... no ho sé... a qualsevol caixa, perdó, banc) xifra que cobrarà serà de 5967,60€ bruts al mes en qualitat de diputat i director de l'àrea d'Igualtat, Ciutadania i Benestar Social. 

Doncs res, aquí ho teniu, el Govern dels millors, aquell que retalla on ha de retallar. Ara que hi penso... ells són el Govern dels... va, digueu-ho... exacte! dels millors, però aquest el va votar la majoria de la població, no?  A veure si ells són el Govern dels millors perquè Catalunya és el poble dels rucs...

I aquí la vinyeta que avui ha sortit al Regió7. Com diu aquell «val més prendre-s'ho amb conya».

L'escriptora

- Inspector! Hem trobat això sobre la taula
- El què? -digué mentre, amb una pinça introduïa una peça mil·limètrica del que podria ser una ungla a una bosseta de plàstic transparent.
- Doncs... si es gira ho veurà

L'inspector, que tancà la bosseta de plàstic, s'aixecà subjectant-se el genoll dret -el que t'he fotut el menisc- amb la mà, remugant a mitja veu alguna cosa com «coi de subinspector, sempre tocant els collons!»

- Dóna'm! -I estengué la mà al subinspector- Una carta perfumada? No serà de...
- Exacte! -contesta ràpidament.
- A veure... -i, agafant les ulleres que portava de penjoll, se les va desencaixar per la meitat i a l'alçada dels ulls se les va tornar a encaixar.

Benvolguts, 

Suposo que ara mateix esteu llegint aquesta carta que fa olor de colònia, espero que us agradi. No us podeu queixar, no us l'he feta buscar gaire (entenc que, a no ser que algú se us hagi avançat, era sobre la taula del menjador, al costat de les tisores de podar).

Primer de tot, us he de dir que no ho he fet jo. De debò. Us preguntareu que si no ho he fet jo, per què no sóc aquí amb vosaltres, en estat de xoc, parlant amb el vostre psicòleg, gemegant i somicant, fent cops de cap rítmicament amunt i avall amb les mans creuades mentre aguanto un mocador de paper remocat. Doncs bé, perquè no tinc temps. El vol marxa d'aquí un parell d'hores. Entenc que no enteneu res... així que, i espero que si algun dia he de declarar aquesta carta sigui una prova a favor meu, us ho explico a continuació:

El Ciscu va morir ahir al migdia, concretament a l'hora de la migdiada, pels volts de les 3 de la tarda. Jo estava rentant els plats i, a la televisió, apareixien les dones que fan melmelades. Li vaig dir al Ciscu que no s'adormís i que apuntés la recepta. Quan vaig acabar de rentar els plats, vaig fer un crit al Ciscu per saber si ja havia començat la sèrie, però no em va contestar. Ja era mort. Jeia a la butaca, tenia els ulls morts mirant detingudament la televisió i, a la mà, hi descansava un boli que havia escrit quatre paraules a la llibreta: 300g de sucre. (Suposo que aquesta llibreta és a sobre del vídeo, al costat de la figureta del nen que pixa). Davant d'aquesta visió, l'únic que he fet ha sigut eixugar-me les mans arrugades per l'aigua i tancar els seus ulls grisos. Bé, com heu pogut observar, he fet alguna cosa més.

Suposo que heu llegit algun dels meus llibres i, per tant, les meves biografies a la solapa. Doncs bé, si ho heu fet sabreu que abans de jubilar-me i dedicar-me a escriure bestsellers (amb un ja en tenia prou, però l'editorial m'obligà a escriure'n un altre més dolent que el primer), era carnissera. Ara comenceu a lligar caps, no?

Feia temps que el Ciscu i jo ho teníem planejat. Havíem arribat a l'acord que abans de morir-nos havíem de visitar el lloc on ens hagués agradat viure: Xile, el nostre paradís, el país de les mines de carbó. Ara bé, si un de nosaltres es moria sense poder-lo visitar, l'altre agafaria el primer vol que pogués i hi aniria. Però no ho he pogut fer. No he pogut deixar-lo aquí, així que he decidit trencar-li un parell de costelles amb el martell que teniu sobre la taula; llavors he agafat les tisores de podar i, com si obrís un pollastre, les hi he clavat un pelet més amunt d'on he fet el cop inicial i he començat a tallar, l'he obert en canal. Per aturar l'hemorràgia he fet servir un parell de tovalloles que ja he netejat i que ara es deuen eixugar al terrat. Sí, li he robat el cor. No el podia deixar d'aquella manera, ha de venir amb mi a Xile! Així que li he tret el cor mort, n'he fet un farcellet amb el seu mocador i me l'he col·locat entre els sostenidors i la meva pell perquè notés el batec del meu cor.

Espero que m'entengueu, tot plegat no he fet res dolent, simplement m'he proveït de la seva vitalitat un cop mort, simplement l'he fet feliç portant-lo a Xile, simplement he complert amb el nostre desig, simplement he fet el que ell hagués fet.

Atentament,

Violant

PD. En mostra d'agraïment per enterrar el cos del pobre Ciscu, us he fet unes galetes de xocolata que descansen dins el forn

El pintor

De pinzellada àgil, sense massa detalls i colors càlids, el Jordi, situat en un punt estratègic del seu poble, sota les voltes de l'ajuntament observant el gran parc que s'obre davant seu, tanca un ull i busca l'enquadrament perfecte fent un requadre amb les seves mans.

Fa temps que hi barrina, i creu que, avui sí, farà la seva obra mestra; res pot fallar: ha anat a comprar teles noves a la drogueria del poble -que es troba a l'altra banda de la plaça-, s'ha desplaçat fins a València per comprar un cavallet a un antiquari que diu que té una autèntica campana del Titànic, i que la ven a un preu raonable per ser la relíquia que és; i està disposat a estrenar les aquarel·les que la Núria va regalar-li quan van fer els 3 anys de casats, just abans que el deixés per un pintor de parets. A més, ha fet amistat amb tot el jurat, així que, aquest any sí, s'emportarà el concurs de pintura ràpida que cada any organitza el Cercle Artístic en motiu de la Fira de Primavera.

Al seu darrere, una colla d'avis curiosos observen com es toca el mentó nerviós mentre fa ratlles a tort i a dret, ara un toc de color groc per ressaltar el Sol, un xic de gris per ressaltar l'ombra de l'om al terra roig, i una suau barreja de blau i blanc que fa de reflex del vidre del supermercat del costat. S'atura, fa un parell de passes enrere i, tot i que està a punt d'entrebancar-se amb el bastó d'un dels avis, se'n surt, es gira, li fa un mig somriure i es torna a tocar el mentó amb aire reflexiu. No li acaba d'agradar. Troba que hi falta color, que el verd de l'om és massa artificial. Agafa les aquarel·les, barreja amb un xic d'aigua el groc, el blau, i una micona de res de vermell, i fa una pinzellada finíssima sobre la copa de l'om. Perfecte. Al seu darrere sent una remor, els avis aproven aquell petit gest. Té el primer premi assegurat. Aquest cop, sí.  

Els avis, que no tenen res més a fer, creuen que, definitivament, s'ha tornat boig i obsessiu. Potser no hi entenen massa de pintura, però allà on el Jordi pinta una ombra, ells hi veuen una piga; on pinta el reflex dels cotxes, ells hi veuen una arracada; on pinta el tronc de l'om, ells hi veuen un tirabuixó ros que descansa sobre una espatlla; on ell pinta els núvols, ells hi veuen uns ulls grossos i plaents; on ell pinta un paisatge, ells hi veuen la Núria, la dona del pintor de parets.




Enguany, tampoc guanyarà el primer premi.

Mira que són tòtils!

Vestit amb un batí de de vellut que descansa sobre un pijama de seda de color blau i amb unes sabatilles pelfades de color marró, creua les cames i espera, amb el braç estirat i aguantant una tassa de la Bisbal d'Empordà (les millors que hi ha), que el seu àngel esclau li tiri un terròs de sucre moreno al cafè.

Xarrupa i nota que és massa calent; per un moment pensa a tirar-li a la cara del seu àngel esclau, però s'ho repensa i, amb mala cara, el deixa caure al terra. Obre la televisió. Ell mai ho fa (d'obrir la televisió, sempre ho fan per ell), però avui és un dia especial, avui està de bon humor, avui el beatifiquen. 

Quan va morir, el passat 2 d'abril del 2005, va pensar que era una putada, perquè ell es trobava bé, estava a la flor de la vida... però ja se sap que els designis de Déu són inexpugnables, i per tant, si ell diu que «mort», tu, com un bon catòlic, has de morir. Però bé, ha de reconèixer que tampoc està tan malament, de fet està millor que abans (ara sempre té nens al seu voltant; abans se n'havia d'amagar un xic més, no fos cas que la gent pensés malament).

En arribar al cel, Sant Pere manà als àngels que tiressin pètals al seu pas i que l'acomodessin amb els VIP's, allà on hi va la crème de la crème de l'església i de la societat en general un cop està criant malves. I quin luxe, per Déu! Tot emmoquetat, ple de miralls retocats a la inversa que el de Dorian Grey; a cada cantonada, una font d'or des d'on hi brolla nèctar i, al so d'una campaneta, tot un estol d'àngels esclaus que es presenten ràpidament per servir-te. Les habitacions, individuals i de 65 metres quadrats, reuneixen les millors condicions de les millors residències terrenals de la sanitat privada: llençols de seda, coixins de plomes, moble bar (sempre ple), televisors de plasma de 42 polzades, matalassos  "Lo Mónaco" que es canvien cada dia (per tal de mantenir la qualitat de les motlles) i lavabos d'estil victorià. 

No es podia queixar en Joan Pau, vivia més bé ara que no pas quan era viu. La seva qualitat de vida havia millorat moltíssim. Abans, quan no feia viatges i es deixava l'esquena cada cop que petonejava el terra dels aeroports, sols podia parlar amb cardenals vells i avorrits, o estirar-se al bell mig de la Capella Sixtina per observar-ne el sostre, o pujar a la cúpula de Sant Pere per veure volar les orenetes, o fullejar un dels llibres de la biblioteca del Vaticà. Ara, en canvi, cada tarda feia la partida de dòmino amb el seu amic Escrivá de Balaguer o jugava a la petanca amb il·lustres cardenals i caps d'estat (cap de comunista).

I aquí el teniu, observant a la televisió com en Benet el beatifica. No sap ben bé perquè ho fan, si mai ha assolit cap miracle... però no només això, no va censurar la pedofília que corria dins l'església, va recomanar la prohibició d'anticonceptius, va censurar, això sí, els casaments entre parelles del mateix sexe, va fer efectiva la secta de l'Opus Dei i la dels Legionaris de Crist, i, fins i tot, va desestimar, encara més, el paper de la dona dins l'església catòlica. I esclata a riure... veu com un milió de persones esperen que es mostri la seva imatge que penja del balcó. I no pot parar de riure, i comença a tenir mal de panxa, i veu una dona plorant d'emoció, i no pot més, i veu els representants de països laics o que defensen la llibertat de culte, i cau de la cadira aguantant-se l'estómac mentre les llàgrimes comencen a caure galta avall. I riu, i riu... i riu. I pensa: "Coi, mira que ho hem fet bé durant tots aquests anys!".

S'aixeca panteixant, s'acosta al telèfon vermell, prem el número 264 i espera el primer to... i el segon... i el tercer i... "Giuseppe! Ho estàs veient? Sí? Ha ha ha. Què t'he de dir, no? Sí, sí... Ni que ho diguis! Però ja t'atrapo, eh! Que d'aquí a la canonització hi ha un pas! Com? Què vols dir que no he fet cap miracle? I tu què? Si només has fet l'Opus Dei! Ha ha ha! Mira que ets! Ha ha ha! Aiiii, va, ja paro que em torna a venir el riure... mira que són tòtils, eh! Sí.. sí! Calla! Calla! Tu, què et volia dir? Com ho tens per fer la partideta? Bé? Sí, sí, com sempre. Ah! Si vol venir... com més serem, més riurem! Però que no porti cap nen, eh! Que al Maciel ja el coneixem! Ha ha ha! Quin tio!"

El malparit d'en Robert (i II)

[Ja continua]

El problema ha sigut quan he baixat al menjador; allà hi havia en Robert, assegut a la butaca de pell gastada, observant detingudament la televisió, que estava apagada. Quan ha sentit el cruixit de l'últim graó ha alçat el cap lentament, s'ha incorporat amb decisió calmada, se m'ha acostat -sense deixar de mirar-me als ulls- i... i m'ha fet un petó de pel·lícula, un petó com el de Burt Lancaster i la Deborah Kerr a “De aquí a la eternidad”. He de reconèixer que no sé què m'ha passat, el que en aquest moment ha semblat el millor presagi per fer un germanet al Bernat, ha acabat amb la terra del jardí entaforant-se a la meva gola. I és que enmig de la passió desenfrenada m'ha vingut al cap la imatge de la marca del pintallavis color gessamí que hi havia a la bragueta dels seus pantalons grisos i no me n'he pogut estar. «Mònica!», he cridat. Així es diu la meuca que es folla en Robert. Anomenant a la secretària ha començat el meu declivi, cada segon que ha passat des de llavors ha sigut un compte enrere precipitat de la meva esperança de vida...

Primer m'ha insultat, m'ha sacsejat, llavors s'ha tocat el cabell nerviós i m'ha demanat amb una falsa calma que com ho sabia, jo l'hi he dit que no sóc tonta, que no recordava haver-li petonejat els pantalons amb el meu pintallavis. Ell m'ha pegat. Jo he aguantat. Ell ha continuat la seva exposició de gran comercial fracassat fent-me veure que la culpa era només meva, que des que havia nascut el Bernat... «Al Bernat ni l'esmentis!», he replicat. Segona bufetada al crit de «A mi no m'alcis la veu!». He aguantat i he adoptat una posició xulesca més pròpia de la meva cunyada que meva, i he començat el meu monòleg, que s'ha vist tallat per una tercera bufetada, aquest cop amb el puny clos i a l'alçada de l'ull; he caigut sobre el sofà, com una fulla a la tardor. A les palpentes he agafat el cendrer de vidre de la tauleta i, amb un punt d'ira, l'hi he tirat amb totes les meves forces, però he fallat i al caure a terra ha creat un gran escampall de petits vidres. Ha rigut, «Ets patètica!», ha dit. I s'ha abraonat sobre meu, i m'ha intentat descordar la faldilla de tub, i m'ha esquinçat la brusa. Defensant-me, l'hi he queixalat el braç fins a fer-li sang i m'he escapolit cap a la cuina. Sense deixar d'observar el sofà i la sang que tacava el parquet, he remenat dins el calaix dels coberts i he tret el primer que he trobat: un ratllador de formatge. He de reconèixer que ha sigut un petit moment còmic, l'últim sospir graciós abans de la meva mort. Ell ha agafat, amb el braç ensangonat, el ganivet del pernil de les visites. Aquí ho he vist clar, els nervis m'han traït. Per què no l'he agafat jo? Ell amb el ganivet del pernil de les visites i jo amb un ratllador de formatge. Hauríem pogut fer un carpaccio excel·lent, però ha preferit clavar-me el ganivet uns deu centímetres més amunt, i a la dreta, del melic. Perfecte. El que més m'ha sorprès ha sigut que no m'ha fet mal. Jo creia que quan et clavaven un ganivet a l'estómac, tots els nervis del teu cos es reunien a la part afectada i començaven a fer-te sentir el dolor, però no. De fet, he sentit més mal quan, mentre el Robert m'arrossegava maldestre ( sense vorejar els petits vidres que m'han anat esquinçant la roba) cap aquí, el meu dit petit del peu dret ha topat contra la pota de la taula de vidre que sols utilitzem per posar-hi els comandaments a distància. Quin mal! Encara ara sento el ZUB! ZUB! del dolor.

I res, aquí em tens, colgada de terra humida en una freda nit d'abril. Suposo que el Bernat deu fer veure que dorm mentre el malparit d'en Robert l'observa des de la porta de l'habitació. Qui sap si gosarà despertar-lo i l'hi dirà que m'ha matat, que m'ha clavat el ganivet que fa servir per tallar el pernil de les visites. Qui sap si demà, quan es llevi, anirà a declarar a la policia; si tingués una mica de dignitat, hi aniria. Espero que aquesta nit reflexioni en el què ha fet i accepti que ha de passar una temporada a Can Brians. Suposo que entendrà la gravetat del seus fets, que ha deixat orfe de mare al seu propi fill. I el Bernat, on anirà a viure? Espero que amb la meva germana... De fet, no sé perquè t'estic parlant si no ets aquí; potser si rasco la terra del meu costat em podràs fer un xic més companyia... què coi rascar? Que estic morta! Ni plors, ni dolors ni impulsos! S'ha acabat! He mort assassinada, el malparit d'en Robert m'ha matat amb el ganivet de tallar el pernil de les visites, i jo amb el ratllador de formatge... Patètic. Ara que hi penso, demà és dilluns i el Bernat ha d'entregar una redacció que diria que no ha fet... pobrissó meu, a sobre que s'ha quedat orfe de mare, suspendrà català. Hauré d'anar a parlar amb la seva professora. Parlar? Que estic morta! Quina mania a voler fer coses! De debò t'ho dic, no et moris mai, això de morir és molt avorrit. Sort en tinc de tu, que m'escoltes. Per què m'escoltes, oi?

El malparit d'en Robert (I)

Assassinada! Tal com ho sents. Però bé, què hi farem... suposo que m'ho mereixia, què coi m'ho mereixia, ell s'ho mereixia! Coi de malparit! Em sap greu pel pobre Bernat; qui sap si desenterrant-te em troba a mi... Espero que no, pobre fillet! I mira que sempre deia «a mi que m'incinerin, que els cucs em fan fàstic!». Ni això! El malparit d'en Robert em mata i a sobre no compleix els meus desitjos! Doncs res, aquí em tens, colgada de terra adobada per fer créixer amb força els geranis; bé, què t'he de dir. Trobant-me en aquesta situació he de reconèixer que no ha sigut el meu millor dia...

Avui he estrenat el model que em va regalar en Robert, una espècie de vestit beix d'allò més carrincló i una rebeca de color os que no podria ser més lletja; ell, en canvi, s'ha posat el pullòver blau Raf que diu que va comprar a una botiga del Portal de l'Àngel, i la camisa blanca dels diumenges; el Bernat, pobret meu, semblava una castanya... i aquelles vambes vermelles, quin mal gust té en Robert a l'hora de triar la roba! D'aquesta pinta hem anat a fer el vol rutinari de cada diumenge pel barri, amb parada obligada a la Balmoral, on he hagut de demanar un suís i una ensaïmada farcida de cabell d'àngel (això que sóc més de crema).

Creu-me, tot semblava com cada diumenge, en aquest moment no m'imaginava que t'acabaria fent companyia, envoltada de les arrels de les males herbes del jardí. El que si sabia del cert és que aniríem a veure els ocells i les flors, i que, com sempre, en Robert diria que les roses blaves eren tenyides. Tampoc podia fallar el diari, sempre el coi de diari, tot sigui per no establir una conversa amb la seva dona i el seu fill! Seguint la rutina ens ha fet seure al banc verd de la plaça encatifada de la merda dels coloms sobrealimentats per la senyora Enriqueta, una octogenària de galtes rosades i cabell blanc que vestia el mateix jersei florejat que havia vist a l'aparador de la cantonada; un jersei maquíssim que no hagués dubtat ni un segon a compar-me'l si no hagués sigut per les presses d'en Robert. Per cert, la senyora Enriqueta em recorda molt a la meva sogra, un ésser que, ara que hi reflexiono, no tornaré a veure mai més; millor: un dels pocs avantatges que deu tenir criar malves.

I res, ja ho veus, anar fent companyia als cucs de terra... Saps una cosa? Fa anys que no veig a la meva germana i al meu cunyat; de fet, ara ja no els veure mai més. Moltes vegades deia a en Robert que els podríem convidar a dinar, però la resposta sempre era la mateixa: «Ja saps que a mi no fa res que vingui, però el seu home... mira, val més que calli». Ja em diràs! I la seva germana? I el seu marit? No va dir res, en Robert, quan per culpa d'ells va fer fallida l'empresa de nines (nines com tu) que ens havia de catapultar a New York! I ara els teníem a casa cada diumenge, fent petar la xerrada, tastant els havans. I el seu fill, el malcriat del seu fill, el Ricard, el Ritxi segons els seus pares... Quin perill! Jo sabia que no es portaven bé amb el Bernat, que sempre que es veien, com els actors mereixedors de l'Òscar, feien el paper de la seva vida; però quan els adults ens giràvem i parlàvem de canviar el món i de la veïna histèrica que va fer fora el seu marit a cops d'escombra (tant de bo hagués tingut el valor de la veïna histèrica...), ells aprofitaven per tirar-se els màdelmans pel cap, per picar-se, insultar-se, escopir-se... fins que apareixia la meva mà prodigiosa que, a cop de bufetada, atenuava la picabaralla entre els dos cosins. Sempre he quedat com la tieta malparida i la mare dolenta. En Robert, en canvi, sempre queda com un senyor, com el rei Pepet, com el senyor que tot ho controla. Que tot ho controla? Doncs bé que es va deixar la marca del pintallavis de color gessamí a la bragueta dels pantalons grisos!

Però val més que no m'exalti, ara ja no val la pena; al cap i a la fi, suposo que no seràs tu qui m'ajudi a reviure, no? Va que et continuo explicant què ha passat: doncs res, per no trencar la monotonia de cada diumenge, he hagut de posar a bullir l'aigua per coure-hi l'arròs i rostir uns tallets de llom acompanyats amb pebrot. Ni al Bernat ni a mi ens agrada aquest menú; però a en Robert, al malparit d'en Robert, el torna boig! També, com tot home, es mira el futbol; tant se val si juga l'equip de la ciutat o l'altre equip de la ciutat, la qüestió és que a mi no em deixa mirar la pel·lícula de la primera. I això que avui feien Pretty Woman! I no m'ha deixat veure-la. I al final he explotat. He de reconèixer que aquí és on he fallat, aquí és on, ara que m'ho miro amb perspectiva, he obert la caixa dels trons. Ja sigui per la tensió del moment, pel que m'ha dit en Robert o perquè m'havia entrat un xic de pols a l'ull, he plorat; i això em sap greu, sobretot si ho faig davant del Bernat, pobret. Així que, fent el cor fort, i amb en Robert més calmat, l'hi he fet un petonet al front i l'he acompanyat a dormir. Ostres. El meu últim petó al meu reietó. Espero que en Robert no descobreixi mai el teu amagatall, s'ho prendria tant malament...

[Continuarà]

No hi crec

Jo no hi crec. De fet, penso que són una parida, que la gent els llegeix per sentir-se segura, per tenir una cosa del més enllà que li expliqui què ha de fer durant el dia, quina és la pedra de la sort i el número que ha d'evitar com sigui.

L'altre dia vaig fullejar el diari gratuït del metro i he de reconèixer que el vaig llegir, deia no sé què d'un amor que vindrà, però que vagi alerta amb la salut, que fa fred i em puc constipar; bé, vaig posar la meva cara de "quina collonada" i vaig anar directament als sudokus.

De debò us ho dic, no cal que em mireu com si fos boja, jo no hi crec. D'acord, puc arribar a acceptar que a vegades l'encerten, però no ens enganyem, la majoria de les vegades són escrits ambigus amb una gran manca de coherència i versemblança. No em mireu així, no! No em creieu, oi? No us podeu arribar creure que tota una senyora com jo, de la meva categoria en aquest mundet, no es cregui ni una engruna de l'estafa dels horòscops? Mireu, ara us posaré un exemple i vosaltres mateixos en traieu les conclusions... mira que no creure'm! A mi! La més gran! Quina vergonya... vergonya us hauria de fer! En fi, va doncs, escolteu atentament la meva veu melosa... hmhmmm és un fragment de la Linda Goodman, una imbècil que es creu qui sap què. Ai, això talleu-ho, que quedaré molt malament; quan editeu, poseu que la Linda Goodman és una gran experta... hmhmmm va, que començo, ja veureu quina collonada...

«Una mujer Virgo es capaz de dejar a su marido por un hombre a quien conoció en algún océano remoto. Si te imaginas a la mujer Virgo como una doncella dulce y virginal, se harán pedazos tus ilusiones. Virgo no es una ninfa arrodillada junto a un estanque»

Què, com us heu quedat? No ho veieu? La meuca de la Goodman està dient que les Virgo som unes fresques... I AIXÒ SI QUE NO! Què s'ha pensat?! Que jo em dec al meu marit, que tinc 4 canalles i 5 nèts! Coi de bruixa... Per això mateix no hi crec, perquè només diuen que mentides! Què, em creieu, o...

- Carme, 5 segons i comencem!

Coi de regidor... sempre m'avisa quan falta ben poc... llavors continuem amb el reportatge, eh!

- 3, Carme! 2... Càmeres, 1... Endavant careta! Carme, ja!

«¡Buenas y apocalípticas noches, queridos telespectadores perdidos en la soledad de la noche! Ya estoy aquí, soy Mari Carmen, la bruja del horóscopo, y os quiero ayudar. Todas vuestras dudas serán respondidas por el horóscopo y por el poder divino de mi ascendente, el siempre enigmático y mágico Capricornio. ¡Ah! ¡Os quiero, queridos! Recordad que el precio de la llamada es de 2'65€ el minuto. ¡Os quiero! Adelante las llamadas. Quién será el primero, queridos solitarios... ¿Serás tú, tú o tú?»

En Joan

En Joan sempre truca als concursos televisius que fan a les 3 de la matinada. 

En Joan viu al bell mig de l'Eixample, en un 4t 1a de 60 metres quadrats.

Entrar a la seva habitació és tornar als 6 anys: pósters de pel·lícules de Walt Disney tapen la humitat de les parets i els peluixos s'acumulen als racons més insospitats; sobre el llit, una manta de "La màgica Do-Re-Mi", i al terra, unes sabatilles de la Hello Kitty.

Al menjador, les figures del Lladró coronen la taula creant una atmosfera pseudo-rococó (els mobles d'Ikea tallen l'escena perfecta per a Fragonard), i les cortines de vellut rosa plenes de pols fan de l'atmosfera una mena de sauna amb 28 alemanys borratxos i suats després de fer la marató de Nova York.

A la cuina, un paquet de cereals obert alimenta les paneroles que té de mascotes; dins de la nevera, un mató amb complex de rocafort fa companyia a una poma mig podrida que regalima sobre un paquet de pasta caducada que fa aigua per tot arreu. 

El lavabo... bé, recordeu els mítics Poly-Klyn de Festa Major? Doncs encara més brut.

En Joan és solter, i un berro. Però un coco, un geni, un gran empresari de present i de futur, un as de les finances, l'assot del proletariat... treballa en una important multinacional dedicada a la venda d'armes, i n'és el comercial; ha tingut la oportunitat de conèixer gent tant magnífica com l'Augusto Pinochet, el Kim Jong-il, l'Alfredo Stroessner, el Muammar el Gaddafi, el Bush pare i el Bush fill, i un llarg etcètera més.

Però, joves i no tant joves que llegiu això, vull que sapigueu una cosa: tot i ser una de les persones més influents del món, cada diumenge, a les 11 del matí, tira trossos de pa sec als coloms de Plaça Catalunya. 

En Joan viu al bell mig de l'Eixample, en un 4t 1a de 60 metres quadrats. Es gasta tot el sou trucant als concursos de la televisió que fan a les 3 de la matinada per una simple raó: necessita el contacte humà, i les figuretes del Lladró no li proporcionen aquest plaer.

Desig

«Que demani un desig! Que demani un desig!»

I ella, nerviosa, com sempre que li toca ser el centre d'atenció, ha respirat fons, molt fons, i ha tancat els ulls per centrar-se en un desig prou satisfactori i prou innocent per poder-lo explicar a tots els que esperen, càmera en mà, que bufi les 20 espelmes que van deixant traces de cera sobre la trufa i les flors de massapà.

Un desig... no era tan fàcil. En un màxim de 6 segons, si no l'espera es fa massa llarga, ha de desitjar una cosa que mai es complirà; però... i si es complís? I si aquesta espècie de ritual vergonyós per a qualsevol adolescent es realitzés? Llavors, hauria de desitjar el que sempre hauria volgut. Ho tenia clar. Li faltaven 5 segons.

Des que havia començat la vida universitària, que es va fixar en el Francesc; un company de classe i de colla, un bon amic; sempre atent però despistat, sempre rialler, sempre alegre, sempre... era un somni. Quantes vegades hauria volgut dir-li tot el que sentia! Però cada vegada que es quedaven sols acabaven parlant de qualsevol tema, per molt insignificant que fos; i mai s'atrevia a confessar-se. Mai trobava el moment. I ella, somiatruites com sempre, interpretava tots els gestos del Francesc com un senyal, n'estava convençuda, sabia que ell també sentia alguna cosa... però de seguida es fregava la cara per remoure les idees i pensava que allò era una estupidesa, que el Francesc era massa perfecte per ella, i que si alguna vegada li demanés quelcom més, acabaria sent pitjor; que l'amistat s'acabaria, i que ella es sentiria molt malament per la pèrdua amorosa i amical, i que hauria de tornar a refer la seva vida i fixar-se en algun Erasmus italià que pren Frapuccino al Starbucks de la cantonada. 4 segons. En la carrera, podria desitjar acabar la carrera, o trobar feina a la primera, o en tardes sota el sol de la Ciutadella, passejant agafada de la mà amb el Francesc, reposant a la gespa, deixant-se olorar el cabells, acariciar-li la barbeta i fer una rialleta conjunta...

Notava la mirada de tots els seus amics al seu front, esperant que fes el pas i bufés, d'una vegada per totes, les 20 espelmes; però ella no tenia gens clar el seu desig. Potser en aprovar totes les assignatures? Sí, però al Francesc li costava més... i si ell repetís i no segués mai més al seu costat? No suportaria que no pogués tornar fer veure que no ha entès alguna cosa i, amb l'excusa de buscar als seus apunts desordenats la paraula que li manca, notar i sentir-lo més proper (ser conscient que, obrint un xic la mà, podria tocar-li la vora del jersei). No podria. 2 segons. Havia de decidir; començava a sentir algun crit ofegat «va, dona!» «igualment no es compleixen!». Va obrir un xic l'ull dret i es va enriolar quan va descobrir una multitud de càmeres enfocant el gran moment: ella era l'estrella del perfecte vídeo amateur que al cap d'uns anys faria tanta gràcia veure; però els estava defraudant, encara no tenia el desig. 1 segon.

Va pensar precipitadament amb els seus avis, pares, la germana que mai havia tingut, el professor que l'havia suspès i el que li havia posat una matrícula d'honor, amb la dona de la cafeteria, la noia del jersei verd que sempre seia al banc de fora, amb els coloms, el pastís, amb la veïna de dalt, amb els regals, la cançó d'èxit del moment, el concert de demà... I va bufar. Va treure tot l'aire i, amb ell, tots els pensaments que s'havien revoltat dins el seu cap durant uns llargs 6 segons. Els seus amics aplaudien i xiulaven, va sentir taps d'ampolla que queien a terra i uns llavis humits li embrutaven la galta de pintallavis vermell.
De cop, però, com si algú encengués un llumí dins un armari, com si un bri d'aire fred fes acte de presència en una sauna, va sentir l'única veu que en aquell moment volia sentir. La veu que desitjava:

- Calleu tots! Va, què has desitjat?
- T'he desitjat a tu.

- A... a mi? Però saps que si ho expliques no es compleix...
- No hi crec en aquestes coses


















PD. Efectivament, les dues primeres frases les he extretes d'aqui:

Volem institut públic a Navàs!

Fa fred.

Al meu davant, una esplanada erma plora pels vells temps que havia passat quan, de la seva terra, creixien els fonaments duna antiga bòbila, els totxos de la qual havien servit per construir bona part de les cases i edificis d'un poble que li va girar l'esquena en el moment que va decidir enderrocar el cos dels seus fonaments.

A la meva esquena, un edifici immens d'arquitectura dels anys seixanta, nota el pas del temps i ens cluca l'ullet amb els tendals de color taronja que tapen del sol, i que s'airegen al ritme de l'aire que deixa un camió provinent d'un escorxador de la zona, que descarrega cuixes de xai al supermercat que ocupa una part dels baixos de l'edifici dels anys seixanta, que és propietat d'una gran caixa (ara transformada en banc).

A la meva dreta, una cartellera multicolor em convida a ballar salsa a Berga, a anar a un concert de Kòdul a la sala Stroika de Manresa, a practicar l'anglès a un preu molt econòmic, i a una calçotada que organitza el Club d'Avis. Sota d'aquests cartells, una capa d'uns 3 centímetres de gruix em mostra que, anteriorment, els caps de màrqueting de les grans empreses havien pensat en penjar cartells en aquesta cartellera multicolor.

Fa fred i el bus arriba tard. Saludo a la noia que acaba d'arribar; ella em somriu, s'enriola, busca entre les butxaques de la jaqueta de color beix, treu el mòbil i es posa a manipular-lo fent veure que acaba de rebre un missatge, es gira i decideix amagar-se rere la cartellera multicolor. Van arribant més nens i nenes amb les seves maletes; hi ha de tot: des del nen que la porta lligada al seu cos, fins el nen que l'aguanta amb un sol braç. Criden i em saluden; i jo no entenc com poden estar de tant bon humor si el bus arriba tard i, a sobre, fa fred.

Miro a l'esquerra, dins el bar no hi ha ningú, tots són a fora fumant i fent petar la xerrada. Un gos jau arraulit entre les potes del seu amo i un ocellet s'ha col·locat sobre el monument a la màquina de tren, de quan el carrilet passava pel bell mig del poble.

Mentre espero, penso en el meu dret a rebre una educació obligatòria en un institut públic; de fet, aquest dret el tinc, però l'he de realitzar a 10 km, i a 1 hora i 3/4 del meu poble. I per què? Doncs perquè al meu poble el caciquisme propi de les tupinades de finals del segle XIX, principis del XX, encara és latent. Al meu poble hi ha un institut concertat que és propietat de l'església, i aquest ha fet, fa i farà el possible per tal que no es construeixi un institut públic que li pugui fer ombra; també es mostra esquerp a la innovació educativa, a l'obertura de portes cap a un món públic... prefereixen viure dels grans èxits que anys enrere havia tingut (quan els alumnes d'arreu de la comarca estudiaven a les aules d'aquest edifici; fins el punt que van haver de crear una residència d'estudiants), però aquesta excel·lència ja no hi és, s'han quedat aturats al pas del temps, no reaccionen... de fet, sí que reaccionen! Ara fa aproximadament 20 anys, van moure mans i mànigues per tal que l'institut públic al qual ara vaig, no es construís al lloc que, per lògica de població, pertocaria; curiosament, el mateix lloc des d'on reflexiono, el mateix lloc on hi ha el banc al qual sec mentre observo a la llunyania el bus que em portarà a uns 10 quilòmetres d'aquí.

VOLEM UN INSTITUT PÚBLIC A NAVÀS!

Per a més informació (i per ordre cronològic dels fets):

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/15314/navas/tindra/institut/escola/proper/curs (23 de novembre del 2010)

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16679/govern/paralitza/construccio/institut/public/navas (7 de febrer del 2010)

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16714/professors/escola/sant/jordi/donen/suport/unanime/protesta (8 de febrer del 2010)

http://www.tv3.cat/videos/3361890/Pares-dalumnes-de-Navas-dormen-a-linstitut-en-senyal-de-protesta (9 de febrer del 2010)

http://www.regio7.cat/bages/2011/02/09/tancada-indefinida-reclamar-linstitut-navas/127766.html (9 de febrer del 2010)

I per acabar aquest post, una de les primeres convocatòries (en la qual vaig participar-hi llegint-ne el manifest) de la Plataforma pro-Institut Públic a Navàs. Any: 2007

Mostatxo espès de color panotxa

Dins la tomba del faraó, un guiri nord-americà obès i lluent per la suor que li regalima per les galtes fins arribar al mostatxo espès de color panotxa, fa un glop a la cantimplora que du penjada al coll mentre vigila detingudament a la seva esposa. Ella, d'uns 30 anys més jove, es col·loca bé la pamela de color verd i, amb un elegant moviment de la seva mà esquerra, es recull els rínxols que destorben els seus delicats llavis impregnats per una substància enganxifosa amb sabor de coco.

Ambdós dormen a la millor suite del millor resort situat al bell mig de El Caire. Cada nit,  quan arriben a la quinzena planta, una colla d'eixerits cambrers (amb complex d'esclaus) els hi tiren la catifa vermella sota els seus peus i llencen pètals de rosa al ritme del Concert número 21 a piano de Wolfgang Amadeus Mozart.

Un cop dins de la suite, sobre una petita taula de marbre vermell, hi descansa una ampolla de Möet&Chandon i dues copes de cristall de Bohèmia. Amb un "pop" inconfusible, les bombolles, esperitades, comencen a pujar pel coll de l'ampolla i cauen sobre la catifa persa de color cru, i el mascle, en un acte d'originalitat extrema, es mulla els dits i al crit de «Joy! Joy!» xopa la seva estimada, estirada i jove muller mentre riuen com si haguessin vist l'última pel·lícula de Jim Carrey.

El mascle, amb les galtes i el nas fent competència al seu mostatxo panotxa, toca la campaneta i, a l'instant, un cambrer (amb complex d'esclau) fa una reverència davant seu en una postura de ioga inexplicable. Al cap de mig minut, sobre la taula de marbre ja hi ha uns maduixots transgènics i una altra ampolla de Möet&Chandon.  Jugant com si donés el menjar a un nadó, acosta a la boca de la seva estimada, estirada i jove muller un dels maduixots, però en el moment que ella vol engolir el fruit afrodisíac, el mascle juganer li treu del seu àmbit i se'l menja ell; i així amb el següent i el següent, fins que l'home, embriagat i fart de maduixots, es deixa caure sobre els llençols de seda perfumats amb lavanda.

La seva estimada, estirada i jove muller se'l mira de mala gana; ella voldria anar a fer un tomb sota els estels en una barca del riu Nil i poder contemplar les constel·lacions i els cocodrils que descansen, encadenats, a la riba; però ell està borratxo, i ella ha de tenir paciència, carregar-se de valor, respirar fons i, sense cap mena de fàstic, adormir-se al seu costat.

Algun dia creu que li arribarà l'hora, i que un infart miocardíac causat per la seva obesitat exagerada acabarà amb el tou de carn suat i pelut que ronca al seu costat.  O no! Millor fer-ho més mitològic, podria demanar a un dels cambrers (amb complex d'esclau) que li portés un àspid i, com la bella Cleòpatra, deixar que el verí s'injectés a les seves venes plenes de colesterol. O també podria fer que un cocodril sedat es despertés afamat compartint llit amb el seu marit... però no, seria una pena tacar de sang la catifa persa de color cru. Si hi hagués pensat abans, fins i tot l'hauria pogut estabornir dins la tomba del faraó amb un roc ple d'inscripcions; o guardar en un potet uns quants escarabats i, ara que ronca, tirar-los dins la seva gola i que quedessin encallats, mentre van movent les seves potetes de forma patètica i van carrisquejant les pinces, a la glotis o a la faringe.

Massa feina. L'estimada, estirada i jove muller decideix que ja ho farà en la tranquil·litat de Beverly Hills, un cop hagin passat la infernal calor d'Egipte, una calor que potencia la ferum de suat del tros de carn amb mostatxo espès de color panotxa que jeu, roncant, al seu costat.

No ho entenc... no ho entenc!

- No entenc com ha pogut passar... això que he fet servir el mateix sabó de sempre, el mentolat amb traces de llimona que refresca, depura i obre els porus de la pell. No ho entenc... no ho entenc! I de cop, fregant-me amb aquella esponja que vaig comprar a la farmàcia; sap quina vull dir? Aquella que és de color groc, que sembla un formatge gruyère, sap? Aquella que al cap d'uns dies els forats estan plens de cabell... Bé, és igual, doncs m'he començat a fregar amb l'esponja i cap problema. Bé, cap problema tampoc.

- Aquí ha descobert...

- No, no! Ara hi arribem, però resulta que mentre m'estava fregant, de cop l'aigua de l'aixeta ha començat a sortir molt calenta, i no ho entenc, perquè normalment quan la caldera s'espatlla, l'aigua surt freda, no calenta! Vostè ho entén això?

- Hmmm no... però continui, continui.

- És que no ho entenc... calenta! Ha sortit l'aigua calenta! Bé, doncs això, que m'ha començat a sortir l'aigua calenta, però ho he regulat amb l'aixeta i cap problema. Llavors he agafat el xampú. Si, ja sé que sóc calb, no em miri així, però per molt calb que sigui, ens hem de netejar la closca; què es pensa? Que no es notaria? I tant que es notaria. Pensi que vaig llegir un article... on el vaig llegir... a la Sàpiens? No... ah, sí! Ho vaig llegir en un article d'Interviú... no la compro mai jo l'Interviú! Déu me'n guard! Però vaig anar a afaitar-me a cal barber i la tenia allà... per què sap? Jo sóc molt senyorito, i la màquines d'afaitar no em van bé... Però això és un altre tema. Per on anava? Ah, doncs això que vaig llegir un article que deia que a la calba hi ha molta merda. I des d'aquell dia que me la frego a consciència. Faig servir un xampú que anuncia un jugador de tennis, el paio aquell... el... el.. el Verdasco!

- Senyor, pensi que va per la seguretat social, si pot concretar...

- Sí, sí, ja acabo! Doncs resulta que la calvície bruteja molt si no la rentes i per això em vaig comprar el xampú aquest, que és molt bo, eh! I fa molt bona olor! Ja m'ho diu la meva dona: «no cal que et posis la colònia que et vaig regalar pel tió, que amb la bafarada que deixes anar totes t'aniran al darrere!» I això, que m'anava fregant i de cop he notat una cosa estranya, com si... ah! Però m'he deixat una cosa molt important! Se n'ha anat la llum. Sí, sí, tal i com ho sent, m'estava fregant l'entrecuix i de cop han caigut els ploms. Ho pot entendre, això? No cal que em contesti, jo tampoc. Però res, al cap d'uns segons ja ha tornat la llum. Tot molt estrany. Però bé, per on passava? Ah, sí! M'estava rentant i de cop he notat com si un colom se m'hagués cagat a sobre, però no com quan notes el “xop” al teu damunt, sinó quan notes que llisca cap avall. Tal i com ho sent. Però no n'he fet massa cas, he pensat que devia ser alguna gota d'aigua. I això, m'he començat a esclarir... i coi! He mirat cap al plat de la dutxa i l'aigua que quedava embussada era de color carn. I jo he pensat: «collons, si que t'has embrutat en un dia!» Però tampoc n'he fet massa cabal. Ara, la sorpresa ha sigut mentre m'eixugava, vostè sap que sóc miop, i fins que no m'he posat les ulleres i m'he mirat al mirall no ho he vist.

- I ha sigut quan ha descobert que...

- Exacte. He perdut el color, m'he quedat en blanc i negre, com si el meu fill, que és dissenyador, sap? Ui, fa coses molt modernes i amb molt colorido! I sempre diu que fa servir el fotoxup... sap què és això? Resulta que tu li dones una fotografia i t'hi pot fer el que vulguis, fins i tot treure-hi el color. I això, que sembla com si el meu fill m'hagués fet una escala de grisos, perquè noi, he perdut tot el moreno! 

Els reis d'Orient

Els tres Reis Mags de l'Orient rebufaven, cansats, sota els estels d'una petita població de la Catalunya Interior. Ha sigut una nit molt feixuga, més del normal. Els infants, endimoniats, s'abalançaven cap a ells amb la intenció d'abraçar-los, petonejar-los, demanar-los els últims regals; i ells, pacientment, els agafaven, se'ls acotxaven a la falda i miraven al reguitzell de càmeres amb flaix que cremaven les retines dels seus ulls. Mentrestant, els patges reials sobrevivien com podien davant l'aglomeració de pares i mares disposats a agafar carretades de caramels.

Però el més dur ja havia passat, els tres estaven asseguts sota el portal de l'església, bevent llaunes de cervesa i fumant cigarrets amb la única il·luminació d'un estel fugaç de llum de tub que penjava, pampalluguejant, d'un balcó.

En Baltasar, endormisquejat, sentia de fons els crits d'un nen que acabava de descobrir la «mansió de Casper» que tant havia desitjat, i somiava en les més de cent donzelles que l'esperaven a palau per fer-li fregues als peus i massatges a les natges amb un aparell que havia comprat a la telebotiga.

En Gaspar recordava el vell i bell temps en que no era res més que un savi astrònom. Va fer un glop a la cervesa, va mirar a banda i banda, va somriure i va aclucar els ulls mirant el cel encapotat per una borina baixa que sortia d'alguna llar de foc.

Per últim, en Melcior estava connectat a la Blackberry, mirant les últimes novetats al Twitter i remugant perquè li quedava poca bateria. Es va aixecar per agafar una altra cervesa del paquet que havien comprat al bar de la cantonada, i la va obrir tot bufant la bromera que sobreeixia de la llauna.

Tot i que mai n'havien parlat entre ells, odiaven la Nit de Reis i odiaven el dia que en Gaspar, com un boig, els va engalipar per seguir aquell estel que ara pampalluguejava sobre els seus caps. Feia més de 2000 anys que, cada 5 de gener, havien de deixar les seves vides de luxe absolut per repartir regals a tots els nens del món occidental, fins i tot a aquells que eren uns malparits; i ja n'estaven farts.

Cada any, una setmana abans del gran dia, començaven a fer les maletes plenes de vestits que carregarien els patges reials per canviar-se a cada població; compraven els camells a un senyor d'Alexandria i els ensellaven, i llogaven a tots els fills de les més de 100 donzelles de Baltasar per tal que els ajudessin a portar el carbó i els regals... i tot això per res, ja que havien de fer el teatre a cada poble: que si ara fem veure que venim del mar, que si ara baixem amb tirolina per el campanar de l'església, que si ara fem veure que venim amb cavalls que es van cagant cada dues passes, que si ara ens fan pujar a unes carrosses de dubtosa qualitat estètica remolcades per un tot-terreny, que si ara hem de pujar amb escales pels balcons... ja en tenien prou! Però be, era la seva feina i no es podien queixar.

Els següents 364 dies de l'any es presentaven monòtons: d'un palau a un altre, gaudint de la comoditat fiscal que hi havia als Emirats Àrabs, lloc idíl·lic per viure en un palau sense la necessitat d'haver de fer res. A vegades pensaven que podrien fer de Reis Mags cada dia de l'any, però llavors es miraven entre ells tres, i esclataven a riure.

Van sonar les dotze campanades sobre els seu cap, era hora de marxar. S'acabaren ràpidament les cerveses, es fumaren l'últim cigarret, s'arremangaren les túniques i es dirigiren cap els camells, que tenien ben bé l'aparença d'unes grans limusines blanques.