dijous, 14 d’abril de 2011

El malparit d'en Robert (i II)


[Ja continua]

El problema ha sigut quan he baixat al menjador; allà hi havia en Robert, assegut a la butaca de pell gastada, observant detingudament la televisió, que estava apagada. Quan ha sentit el cruixit de l'últim graó ha alçat el cap lentament, s'ha incorporat amb decisió calmada, se m'ha acostat -sense deixar de mirar-me als ulls- i... i m'ha fet un petó de pel·lícula, un petó com el de Burt Lancaster i la Deborah Kerr a “De aquí a la eternidad”. He de reconèixer que no sé què m'ha passat, el que en aquest moment ha semblat el millor presagi per fer un germanet al Bernat, ha acabat amb la terra del jardí entaforant-se a la meva gola. I és que enmig de la passió desenfrenada m'ha vingut al cap la imatge de la marca del pintallavis color gessamí que hi havia a la bragueta dels seus pantalons grisos i no me n'he pogut estar. «Mònica!», he cridat. Així es diu la meuca que es folla en Robert. Anomenant a la secretària ha començat el meu declivi, cada segon que ha passat des de llavors ha sigut un compte enrere precipitat de la meva esperança de vida...
Primer m'ha insultat, m'ha sacsejat, llavors s'ha tocat el cabell nerviós i m'ha demanat amb una falsa calma que com ho sabia, jo l'hi he dit que no sóc tonta, que no recordava haver-li petonejat els pantalons amb el meu pintallavis. Ell m'ha pegat. Jo he aguantat. Ell ha continuat la seva exposició de gran comercial fracassat fent-me veure que la culpa era només meva, que des que havia nascut el Bernat... «Al Bernat ni l'esmentis!», he replicat. Segona bufetada al crit de «A mi no m'alcis la veu!». He aguantat i he adoptat una posició xulesca més pròpia de la meva cunyada que meva, i he començat el meu monòleg, que s'ha vist tallat per una tercera bufetada, aquest cop amb el puny clos i a l'alçada de l'ull; he caigut sobre el sofà, com una fulla a la tardor. A les palpentes he agafat el cendrer de vidre de la tauleta i, amb un punt d'ira, l'hi he tirat amb totes les meves forces, però he fallat i al caure a terra ha creat un gran escampall de petits vidres. Ha rigut, «Ets patètica!», ha dit. I s'ha abraonat sobre meu, i m'ha intentat descordar la faldilla de tub, i m'ha esquinçat la brusa. Defensant-me, l'hi he queixalat el braç fins a fer-li sang i m'he escapolit cap a la cuina. Sense deixar d'observar el sofà i la sang que tacava el parquet, he remenat dins el calaix dels coberts i he tret el primer que he trobat: un ratllador de formatge. He de reconèixer que ha sigut un petit moment còmic, l'últim sospir graciós abans de la meva mort. Ell ha agafat, amb el braç ensangonat, el ganivet del pernil de les visites. Aquí ho he vist clar, els nervis m'han traït. Per què no l'he agafat jo? Ell amb el ganivet del pernil de les visites i jo amb un ratllador de formatge. Hauríem pogut fer un carpaccio excel·lent, però ha preferit clavar-me el ganivet uns deu centímetres més amunt, i a la dreta, del melic. Perfecte. El que més m'ha sorprès ha sigut que no m'ha fet mal. Jo creia que quan et clavaven un ganivet a l'estómac, tots els nervis del teu cos es reunien a la part afectada i començaven a fer-te sentir el dolor, però no. De fet, he sentit més mal quan, mentre el Robert m'arrossegava maldestre ( sense vorejar els petits vidres que m'han anat esquinçant la roba) cap aquí, el meu dit petit del peu dret ha topat contra la pota de la taula de vidre que sols utilitzem per posar-hi els comandaments a distància. Quin mal! Encara ara sento el ZUB! ZUB! del dolor.

I res, aquí em tens, colgada de terra humida en una freda nit d'abril. Suposo que el Bernat deu fer veure que dorm mentre el malparit d'en Robert l'observa des de la porta de l'habitació. Qui sap si gosarà despertar-lo i l'hi dirà que m'ha matat, que m'ha clavat el ganivet que fa servir per tallar el pernil de les visites. Qui sap si demà, quan es llevi, anirà a declarar a la policia; si tingués una mica de dignitat, hi aniria. Espero que aquesta nit reflexioni en el què ha fet i accepti que ha de passar una temporada a Can Brians. Suposo que entendrà la gravetat del seus fets, que ha deixat orfe de mare al seu propi fill. I el Bernat, on anirà a viure? Espero que amb la meva germana... De fet, no sé perquè t'estic parlant si no ets aquí; potser si rasco la terra del meu costat em podràs fer un xic més companyia... què coi rascar? Que estic morta! Ni plors, ni dolors ni impulsos! S'ha acabat! He mort assassinada, el malparit d'en Robert m'ha matat amb el ganivet de tallar el pernil de les visites, i jo amb el ratllador de formatge... Patètic. Ara que hi penso, demà és dilluns i el Bernat ha d'entregar una redacció que diria que no ha fet... pobrissó meu, a sobre que s'ha quedat orfe de mare, suspendrà català. Hauré d'anar a parlar amb la seva professora. Parlar? Que estic morta! Quina mania a voler fer coses! De debò t'ho dic, no et moris mai, això de morir és molt avorrit. Sort en tinc de tu, que m'escoltes. Per què m'escoltes, oi?

1 comentari:

  1. «un petó com el de Burt Lancaster i la Deborah Kerr a “De aquí a la eternidad”» molt bona, m'ha encantat!

    Anna

    ResponElimina