El malparit d'en Robert (i II)

[Ja continua]

El problema ha sigut quan he baixat al menjador; allà hi havia en Robert, assegut a la butaca de pell gastada, observant detingudament la televisió, que estava apagada. Quan ha sentit el cruixit de l'últim graó ha alçat el cap lentament, s'ha incorporat amb decisió calmada, se m'ha acostat -sense deixar de mirar-me als ulls- i... i m'ha fet un petó de pel·lícula, un petó com el de Burt Lancaster i la Deborah Kerr a “De aquí a la eternidad”. He de reconèixer que no sé què m'ha passat, el que en aquest moment ha semblat el millor presagi per fer un germanet al Bernat, ha acabat amb la terra del jardí entaforant-se a la meva gola. I és que enmig de la passió desenfrenada m'ha vingut al cap la imatge de la marca del pintallavis color gessamí que hi havia a la bragueta dels seus pantalons grisos i no me n'he pogut estar. «Mònica!», he cridat. Així es diu la meuca que es folla en Robert. Anomenant a la secretària ha començat el meu declivi, cada segon que ha passat des de llavors ha sigut un compte enrere precipitat de la meva esperança de vida...

Primer m'ha insultat, m'ha sacsejat, llavors s'ha tocat el cabell nerviós i m'ha demanat amb una falsa calma que com ho sabia, jo l'hi he dit que no sóc tonta, que no recordava haver-li petonejat els pantalons amb el meu pintallavis. Ell m'ha pegat. Jo he aguantat. Ell ha continuat la seva exposició de gran comercial fracassat fent-me veure que la culpa era només meva, que des que havia nascut el Bernat... «Al Bernat ni l'esmentis!», he replicat. Segona bufetada al crit de «A mi no m'alcis la veu!». He aguantat i he adoptat una posició xulesca més pròpia de la meva cunyada que meva, i he començat el meu monòleg, que s'ha vist tallat per una tercera bufetada, aquest cop amb el puny clos i a l'alçada de l'ull; he caigut sobre el sofà, com una fulla a la tardor. A les palpentes he agafat el cendrer de vidre de la tauleta i, amb un punt d'ira, l'hi he tirat amb totes les meves forces, però he fallat i al caure a terra ha creat un gran escampall de petits vidres. Ha rigut, «Ets patètica!», ha dit. I s'ha abraonat sobre meu, i m'ha intentat descordar la faldilla de tub, i m'ha esquinçat la brusa. Defensant-me, l'hi he queixalat el braç fins a fer-li sang i m'he escapolit cap a la cuina. Sense deixar d'observar el sofà i la sang que tacava el parquet, he remenat dins el calaix dels coberts i he tret el primer que he trobat: un ratllador de formatge. He de reconèixer que ha sigut un petit moment còmic, l'últim sospir graciós abans de la meva mort. Ell ha agafat, amb el braç ensangonat, el ganivet del pernil de les visites. Aquí ho he vist clar, els nervis m'han traït. Per què no l'he agafat jo? Ell amb el ganivet del pernil de les visites i jo amb un ratllador de formatge. Hauríem pogut fer un carpaccio excel·lent, però ha preferit clavar-me el ganivet uns deu centímetres més amunt, i a la dreta, del melic. Perfecte. El que més m'ha sorprès ha sigut que no m'ha fet mal. Jo creia que quan et clavaven un ganivet a l'estómac, tots els nervis del teu cos es reunien a la part afectada i començaven a fer-te sentir el dolor, però no. De fet, he sentit més mal quan, mentre el Robert m'arrossegava maldestre ( sense vorejar els petits vidres que m'han anat esquinçant la roba) cap aquí, el meu dit petit del peu dret ha topat contra la pota de la taula de vidre que sols utilitzem per posar-hi els comandaments a distància. Quin mal! Encara ara sento el ZUB! ZUB! del dolor.

I res, aquí em tens, colgada de terra humida en una freda nit d'abril. Suposo que el Bernat deu fer veure que dorm mentre el malparit d'en Robert l'observa des de la porta de l'habitació. Qui sap si gosarà despertar-lo i l'hi dirà que m'ha matat, que m'ha clavat el ganivet que fa servir per tallar el pernil de les visites. Qui sap si demà, quan es llevi, anirà a declarar a la policia; si tingués una mica de dignitat, hi aniria. Espero que aquesta nit reflexioni en el què ha fet i accepti que ha de passar una temporada a Can Brians. Suposo que entendrà la gravetat del seus fets, que ha deixat orfe de mare al seu propi fill. I el Bernat, on anirà a viure? Espero que amb la meva germana... De fet, no sé perquè t'estic parlant si no ets aquí; potser si rasco la terra del meu costat em podràs fer un xic més companyia... què coi rascar? Que estic morta! Ni plors, ni dolors ni impulsos! S'ha acabat! He mort assassinada, el malparit d'en Robert m'ha matat amb el ganivet de tallar el pernil de les visites, i jo amb el ratllador de formatge... Patètic. Ara que hi penso, demà és dilluns i el Bernat ha d'entregar una redacció que diria que no ha fet... pobrissó meu, a sobre que s'ha quedat orfe de mare, suspendrà català. Hauré d'anar a parlar amb la seva professora. Parlar? Que estic morta! Quina mania a voler fer coses! De debò t'ho dic, no et moris mai, això de morir és molt avorrit. Sort en tinc de tu, que m'escoltes. Per què m'escoltes, oi?

El malparit d'en Robert (I)

Assassinada! Tal com ho sents. Però bé, què hi farem... suposo que m'ho mereixia, què coi m'ho mereixia, ell s'ho mereixia! Coi de malparit! Em sap greu pel pobre Bernat; qui sap si desenterrant-te em troba a mi... Espero que no, pobre fillet! I mira que sempre deia «a mi que m'incinerin, que els cucs em fan fàstic!». Ni això! El malparit d'en Robert em mata i a sobre no compleix els meus desitjos! Doncs res, aquí em tens, colgada de terra adobada per fer créixer amb força els geranis; bé, què t'he de dir. Trobant-me en aquesta situació he de reconèixer que no ha sigut el meu millor dia...

Avui he estrenat el model que em va regalar en Robert, una espècie de vestit beix d'allò més carrincló i una rebeca de color os que no podria ser més lletja; ell, en canvi, s'ha posat el pullòver blau Raf que diu que va comprar a una botiga del Portal de l'Àngel, i la camisa blanca dels diumenges; el Bernat, pobret meu, semblava una castanya... i aquelles vambes vermelles, quin mal gust té en Robert a l'hora de triar la roba! D'aquesta pinta hem anat a fer el vol rutinari de cada diumenge pel barri, amb parada obligada a la Balmoral, on he hagut de demanar un suís i una ensaïmada farcida de cabell d'àngel (això que sóc més de crema).

Creu-me, tot semblava com cada diumenge, en aquest moment no m'imaginava que t'acabaria fent companyia, envoltada de les arrels de les males herbes del jardí. El que si sabia del cert és que aniríem a veure els ocells i les flors, i que, com sempre, en Robert diria que les roses blaves eren tenyides. Tampoc podia fallar el diari, sempre el coi de diari, tot sigui per no establir una conversa amb la seva dona i el seu fill! Seguint la rutina ens ha fet seure al banc verd de la plaça encatifada de la merda dels coloms sobrealimentats per la senyora Enriqueta, una octogenària de galtes rosades i cabell blanc que vestia el mateix jersei florejat que havia vist a l'aparador de la cantonada; un jersei maquíssim que no hagués dubtat ni un segon a compar-me'l si no hagués sigut per les presses d'en Robert. Per cert, la senyora Enriqueta em recorda molt a la meva sogra, un ésser que, ara que hi reflexiono, no tornaré a veure mai més; millor: un dels pocs avantatges que deu tenir criar malves.

I res, ja ho veus, anar fent companyia als cucs de terra... Saps una cosa? Fa anys que no veig a la meva germana i al meu cunyat; de fet, ara ja no els veure mai més. Moltes vegades deia a en Robert que els podríem convidar a dinar, però la resposta sempre era la mateixa: «Ja saps que a mi no fa res que vingui, però el seu home... mira, val més que calli». Ja em diràs! I la seva germana? I el seu marit? No va dir res, en Robert, quan per culpa d'ells va fer fallida l'empresa de nines (nines com tu) que ens havia de catapultar a New York! I ara els teníem a casa cada diumenge, fent petar la xerrada, tastant els havans. I el seu fill, el malcriat del seu fill, el Ricard, el Ritxi segons els seus pares... Quin perill! Jo sabia que no es portaven bé amb el Bernat, que sempre que es veien, com els actors mereixedors de l'Òscar, feien el paper de la seva vida; però quan els adults ens giràvem i parlàvem de canviar el món i de la veïna histèrica que va fer fora el seu marit a cops d'escombra (tant de bo hagués tingut el valor de la veïna histèrica...), ells aprofitaven per tirar-se els màdelmans pel cap, per picar-se, insultar-se, escopir-se... fins que apareixia la meva mà prodigiosa que, a cop de bufetada, atenuava la picabaralla entre els dos cosins. Sempre he quedat com la tieta malparida i la mare dolenta. En Robert, en canvi, sempre queda com un senyor, com el rei Pepet, com el senyor que tot ho controla. Que tot ho controla? Doncs bé que es va deixar la marca del pintallavis de color gessamí a la bragueta dels pantalons grisos!

Però val més que no m'exalti, ara ja no val la pena; al cap i a la fi, suposo que no seràs tu qui m'ajudi a reviure, no? Va que et continuo explicant què ha passat: doncs res, per no trencar la monotonia de cada diumenge, he hagut de posar a bullir l'aigua per coure-hi l'arròs i rostir uns tallets de llom acompanyats amb pebrot. Ni al Bernat ni a mi ens agrada aquest menú; però a en Robert, al malparit d'en Robert, el torna boig! També, com tot home, es mira el futbol; tant se val si juga l'equip de la ciutat o l'altre equip de la ciutat, la qüestió és que a mi no em deixa mirar la pel·lícula de la primera. I això que avui feien Pretty Woman! I no m'ha deixat veure-la. I al final he explotat. He de reconèixer que aquí és on he fallat, aquí és on, ara que m'ho miro amb perspectiva, he obert la caixa dels trons. Ja sigui per la tensió del moment, pel que m'ha dit en Robert o perquè m'havia entrat un xic de pols a l'ull, he plorat; i això em sap greu, sobretot si ho faig davant del Bernat, pobret. Així que, fent el cor fort, i amb en Robert més calmat, l'hi he fet un petonet al front i l'he acompanyat a dormir. Ostres. El meu últim petó al meu reietó. Espero que en Robert no descobreixi mai el teu amagatall, s'ho prendria tant malament...

[Continuarà]

Petit homenatge a Joan Solà i Cortassa

Avui la llengua catalana està un xic més trista, ja no només pels atacs rebuts per part del Tribunal Superior de Justícia, mutilant, cada vegada més, l'ús de la nostra estimada llengua a l'administració pública (de moment a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida; esperant, però, que el Partit Popular porti a recurs tota l'administració pública); avui el català està un xic més trist per la mort del doctor Joan Solà i Cortassa, lingüista i filòleg.

Un sentiment de buidor m'ha envaït el cos, d'acord que mai vaig poder gaudir de les seves classes, tot just quan un jove navassenc trepitjava el terra històric de la facultat de flologia, Joan Solà feia la seva última classe; però què voleu que us digui, ha sigut tant important la seva figura i la seva tasca en la lluita i normalització del català, que tot catalanoparlant hauria de sentir aquesta buidor a l'estómac que en ocasions és estranya, però que tots sabem que existeix i surt quan menys ens ho esperem.

Des d'aquest Mongetes Mutants,

Descansi en Pau, Joan Solà i Cortassa

Tingui per segur que lluitarem tal i com va fer per tal d'aconseguir que el català sigui el principal eix comunicatiu dels Països Catalans, cosa que diferents institucions i partits polítics volen dinamitar.

Avui no hi hauria classe

piripiripiiiip piripiripiiiip piripiripiiiip (efectivament, això representa el so d'un despertador... els efectes especials del Mongetes Mutants són apostoflants!)

-Nooooooooo! Tres minutets i mig més!!

piripiripiiiip piripiripiiiip piripiripiiiip

- Uffff!! Va home que som dilluns! Un moment... avui som dilluns... MERDA!!!!

Les primeres gotes de la dutxa mullaven la pell adormida i marcada pels plecs del llençol, i l'aigua calenta ja arribava lentament. Després d'una ensabonada ràpida però gratificant, es posà les mitges que havia guardat fins aquest dia, havia de causar bona impressió per ser el primer dia. Abans d'anar a dormir ja havia preparat la roba que es posaria: la faldilla de tub de color gris juntament amb la brusa vermella que va comprar al Zara quedarien perfecte, bona combinació, i el que és més important, sexi però sense ensenyar res.

Encara tenia temps, així que es preparà un bon esmorzar per tal de no defallir durant tot el matí: unes torradetes de pa de sègol esperaven tranquil·les damunt del plat que una cullereta les suqués de melmelada de pruna casolana (que va comprar en un mercat medieval); mentrestant, les taronges anaven fent moviments en rodó mentre l'espremedor les deixava seques. Posà la ràdio i comença a menjar; al primer mossec va notar la textura de la melmelada que li regalimava gola avall, al segon mossec, però, va notar com la textura de la melmelada li regalimava barbeta avall, fins arribar en contacte amb la bonica brusa de color vermell que tant conjuntava amb la faldilla de tub grisa

- Merda! I ara què? A veure si tinc temps... només 3/4 d'hora?! No! I ara què em poso, què em poso?!?! A veure, tranquil·litzat i pensa! El top vermell és massa lleig per un dia com avui, la camisa és a la roba bruta, el jersei de punt eixugant-se, això no... això... hmmm... ja ho tinc! Em posaré la samarreta que vaig comprar a Nàpols (no és tan sexi però bé, tampoc ensenyo res). I de pantalons? A veure... amb això només hi queden bé... sí, decidit, els pantalons negres de Stradivarius! Tot i que semblo una monja..però és igual, que vaig tard!

Corrent com si li anés la vida, baixava les escales de tres en tres i, apunt d'entrebancar-se amb l'últim graó, va obrir la porta de cop i va veure desesperada com marxava el bus. S'hauria d'esperar, i les carpeta rosa i la carregada d'apunts començaven a pesar.

Al fons veia com un estimat 14 s'acostava lentament a la parada del bus i, tot i que anava ple com un ou, va poder-s'hi entaforar, entre una senyora empolainada i retocada per tots cantons i un sud-americà rialler que escoltava bachata.

Per fi havia arribat. L'edifici imponent s'alçava sobre els seus peus, tremolosos de nervis, era la primera vegada que trepitjava els seus terres centenaris per impartir docència; ho tenia tot a punt: les ganes, l'aula plena d'alumnes que es saluden efusivament, la cadira preparada sobre l'entarimat de davant la pissarra, el "pen" amb textos llatins de Ciceró, la carpeta rosa i la carpeta dels... dels... i els apunts?! al terra del bus, trepitjats per la dona empolainada i retocada amb música de bachata com a banda sonora.

Avui no hi hauria classe.

Un any de filologia, un any per recordar

Tot va començar el dia que em van rebutjar de l'EMAV de Barcelona. Jo, que vaig fer la selectivitat per fer-la, convençut que entraria a "Producció d'audiovisuals, ràdio i espectacles", em vaig trobar davant el Palau de la Música, amb el paper de la pre-matrícula a una mà i amb el paraigües a l'altra, mentre al meu darrera un noi amb ulleres de pasta trucava:

" Sí, sí! M'han agafat!!!! Es veu que tan sols hi havia 50 places i més de 200 sol·licituds per entrar... però ara ja podré fer producció"

El meu pensament es resumeix en aquest enllaç (sí, si: aquest!)

I ara què havia de fer? Anar a treballar, agafar-me un any sabàtic? Oh, beneïda selectivitat! Tu em vas salvar d'entrar al càsting de "Generacion Ni-Ni"!

Filologia Catalana! Segur? Sí, sí! Faré Filologia Catalana! I dit i fet: cap a fer la matrícula falta gent.

Dins l'aula d'informàtica, fent la matrícula, un home (això és un enllaç?) gran de cabells blancs, cara vermella i ulleres seia al meu davant amb una carpeta curulla (què bonica és aquesta paraula) de papers. Al meu costat una sargantaniua anomenada Jordi tenia problemes amb La Caixa i amb sa seua no comarca (es veu que viu en una illa on van gravar l'anunci d'Estrella Damm al ritme de tonight, tonight);

El primer semestre/quadrimestre/trimestre/primera part havia començat, i a la primera classe de llatí vaig decidir que a partir d'aquell dia només hi aniria el dia abans de fer l'examen i a l'examen (qui és el geni que posa una assignatura a les 8.30 del matí?); la Júlia Català (que és menorquina i més assenyada i responsable que jo) anava a la mateixa aula i no va fallar mai... l'admiro, perquè mira que eren avorrides aquelles classes!

La veritat és que vaig estar apunt de deixar la carrera en aquest primer semestre: la causa principal era l'horari que feia (dilluns i dimecres de 8.30 a 16.30 amb mitja horeta per dinar); però poder anar a basc i conèixer aquesta magnífica llengua envoltat de gent magnífica (Xantal, Guida, Clara, Marina, Adrià, Olatz, Camille, Dídac, Itziar, etc.) em van animar de cara al segon semestre.

D'aquest primer semestre cal recordar les quedades filològiques (per quan una altra?) que havien de servir per coneixer-nos millor entre nosaltres;el problema és que érem quatre i el cabo! Però bé, poder visitar el Parc Güell o el Laberint d'Horta amb els nostres delegats escollits per dictadura popular, la sempre riallera Judit i el mai prou atent i simpàtic Jordi (si, el que balla al ritme de tonight, tonight), l'artista del grup, gran cantant i molt millor persona Anna Paradís/Llimoneta/Paradise i la dolça i aplicada Júlia (si, la que era a Llatí mentre jo feia mandres) va ser tot un regal.

I el segon semestre va començar! Ara sí, el de Catalana anàvem, més o menys, a les mateixes aules. I noves persones passaven i es retenien als meus ulls. Gent que havia vist a literatura amb la senyoreta Meritxell Simó, nois com l'Enric (genial viure amb una noia que trenca paelles al mateix ritme que es tira a homes de quaranta anys), el Toni (memorable la seva actuació a l'estil sirventès a èpoques), el Roger (ens veiem de festa per Prats!) o el petit seguidor de Berlusconi, fan de totes les sèries de TV3 i alguna d'Antena3, enamorat secret de l'inici del no-res i fervent seguidor del mai prou estafat Sant Andreu, l'Artur.

Classes com terminologia ens servien per comentar les jugades, copiar i comparar apunts, fer preguntes, patir quan algú fallava al Buscamines, veure com s'amoïnava el sector femení com la Mònica (amb un gust musical exquisit), la Laia (visca el Bages!), l'Esther, les Cristines, les Annes, les Júlies, la Sareta (la principal instigadora, juntament amb la Judit, que estigui fent aquest text, perquè ambdues s'ho mereixen, per la seva simpatia, les seves ganes de viure i fer viure, la seva energia, els seus problemes que et fan somriure, les puntes obertesdespréstalladesdesprésarregladesiprèviamentplanxades de la Sareta).

Ha sigut encara no un anyet amb classes entremig. Podria semblar que tan sols he escrit noms, però tingueu per segur (el noms que no he escrit, perdó, penso amb tots vosaltres) que sempre, sempre, sempre, recordaré aquest any. No només pels bonobos, l'Eurotra, el Joan Pera, el Jaume Coll, les turques del besnét de Carner, l'hòstia de l'Eulàlia, el cos del Fitó (he dit el cos del Fitó? Subconscient... quiet!), el formalisme rus, els cigrons, els llops, etc., sinó per tots i cadascú de vosaltres.

Recordeu que us porto al pensament com al front una corona que m'ombreja bellament; ningú en sap l'encantament però tothom se n'adona

Els bonobos i jo

Visc amb por. Quan obro els ulls miro a banda i banda de l'habitació, temorós de trobar-me'l assegut a la cadira de l'escriptori amb el seu mig somriure permanent. I si s'amaga dins la nevera, sota la pica, o dins l'armari dels cereals? I si quan obro la televisió me'l trobo allà? No ho podria aguantar. Fa dies que no esmorzo ni miro el Cuní per por. Obro l'aixeta de de l'aigua freda de la dutxa, potser així deixo de pensar en ell mentre em vaig encongint sota la pressió de l'aigua gelada.

Maleeixo el dia que vaig fer el pas, maleeixo qui em va dir que amb ell seria molt més divertit, que aprendria més, que em sentiria realitzat; tot era mentida. El dia que li vaig entregar la fitxa estava content, ara sé que la fitxa em lliga sempre més a ell, i no puc deixar de pensar en el seu somriure assetjador...

Tot va començar el dia que vaig obrir la safata d'entrada i vaig veure un missatge seu: "benvolgudes/ts". Molt bé, vaig pensar, està bé que ens vagi informant. Però a l'endemà, un altre correu, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre... fins a dia d'avui. Han passat uns tres mesos des del primer... i no ha parat; al principi me n'enviava un a la setmana, després dos, tres, i fins i tot quatre en un mateix dia! No sé què fer, obro amb temor l'ordinador, a tot arreu veig la seva cara, he d'anar amb passamuntanyes i ulleres de sol pel carrer per por que em pugui reconèixer; cada cop que entro en un bar observo detingudament fins l'últim racó per si hi és, no entro als ascensors per si me'l trobo de cara... de fet, evito sortir de casa, però fins i tot dins de casa tot em recorda a ell! Fins i tot en somnis! He somiat que era el protagonista d'un best-seller del qual se'n faria milers de còpies i una pel·lícula que enviarien casa per casa, amb la obligació de veure-la perquè entra a l'examen (no en va tenir prou amb el Rei Lyons de Disney?).

Crec que ha arribat el moment, he decidit fugir del país, marxaré a viure a una pluviselva de l'Àfrica Central, que allà els bonobos et tracten bé... però, espereu! No és un bonobo el que surt a la tapa del best-seller?

Petits detalls...

Barcelona és curiosa.

Tot i la seva immensitat, la seva arquitectura, la seva gent, els seus racons amagats, el seu ambient mediterrani, la seva cuina, la seva majestuositat, la seva grandiositat, la seva festa, etc. Tot i això, encara no m'havia aconseguit enamorar... fins avui. Avui ha sigut el dia que he dit: Barcelona m'ha atrapat.

Posem-ho en situació: surto de la facultat per Aribau i allà em trobo amb l'Anna, que espera pacientment a la Sareta. Xerrem, parlem de les últimes classes que hem tingut i del cap de setmana, però jo he deixat d'escoltar-la; sento el so d'una flauta dolça que es va acostant, em giro i veig a un nen d'uns 5 anys i d'origen xinès (vestit amb els típics pantalonets grisos i curts i el jerseiet de punt d'escola privada) tocant la flauta amb un mà mentre amb l'altra porta una bossa de "Fritos Matutano".

No sé que he vist en aquest sagalet, però en aquest mateix moment he pensat: Barcelona és això, els petits detalls.