dimarts, 28 de setembre del 2010

Futur incert

- Què? Que en tens per molt?
- Ja acabo, faig un últim esforç i surto!
Soroll de cadena, s'obre la porta i amb la mirada ja ho diu tot: un bassal d'aigua de vàter està brollant del tub a marxes forçades. Tenim un problema... i, el que es pitjor, m'hauré d'aguantar

Fa 2 anys i 8 mesos des d'aquell dia, i encara no han vingut a arreglar el vàter. I això que vam trucar als de la immobiliària que vinguessin, que era urgent, però ni cas. Primer va ser aquella noia que vivia amb nosaltres... Com es deia? Bé, tan se val, ella va ser la primera a trucar a la immobiliària. De resposta va rebre un simple: "ja avisarem al propietari d'aquest fet, en breu us trucarem per veure quan poden venir a arreglar-ho". D'acord, perfecte, esperarem. Però a l'endemà encara no havien donat senyals de vida, i un servidor va prémer el "rellamada" del telèfon (és de vox populi que en un pis d'estudiants, si tens el telèfon és perquè entra amb l'ADSL, no pas per trucar, i menys a casa), a l'altra banda de la línia una dolça veu em va adreçar al departament d'incidències, allà vaig rebre com a resposta un simple: "ja avisarem al propietari d'aquest fet, en breu us trucarem per veure quan poden venir a arreglar-ho" (sona d'alguna cosa, oi?).
Era obvi que aquella gent no entenia la importància de l'accident: si tiràvem la cadena fèiem humitat al pis de sota (i des d'aquell dia que em vaig equivocar amb les cartes i sense voler en vaig obrir una de seva, que em miren malament, només faltaria que els sortís una taca al sostre), i si no podíem tirar la cadena (ni tirar aigua des d'un cubell, que també ho vam provar) que hi havíem de fer en aquell lavabo? Res de res, rentar-nos les dents, les mans i la cara i dutxar-nos amb aigua freda, res de dipositar res enlloc.
Teníem un problema, era evident, però per alguna estranya circumstància, no ens en vam preocupar més: al matí ens llevàvem més d'hora per poder ser els primers a utilitzar el lavabo a les nostres respectives facultats; i ens aguantàvem fins a mitja tarda, llavors teníem diverses opcions, anar a estudiar en alguna biblioteca amb lavabo, adreçar-nos a la facultat més propera o dissimular que havies d'anar al lavabo mentre demanaves un tallat per no quedar malament als bars de la zona. Qualsevol cosa era bona, i mentrestant el lavabo anava criant pols sobre la tapa blanca.
Els mesos van anar passant, i la confiança dels bars de la zona envers nosaltres ja era tan evident que fins i tot en aquell "garito" de mala mort on hi anaven a esmorzar els treballadors de l'empresa d'aires condicionats de la cantonada, ens havien posat un vàter per nosaltres sols: al fons a l'esquerra, darrere la porta amb el cartell de "aseos", hi havia tres portes amb tres dibuixos diferents: un barret (pels homes), un pintallavis (per les dones) i un bolígraf (per nosaltres); l'assumpte de la facultat era més difícil, ja que cadascú anava a una universitat diferent i ja ens miraven malament... solució? Aconseguir la carpeta d'aquella universitat (el problema s'havia acabat); i a la biblioteca? Doncs res, com que ja no hi anava ningú (des d'aquell dia que van descobrir que la bibliotecària amagava diverses edicions del Mein Kampf entre els llibres de "Lucky Luke" i els del "Teo va a la... posi aquí qualsevol lloc") s'alegrava només de veure'ns travessar la porta i anar directament al gra.

I ja ho veieu, avui fa 2 anys i 8 mesos des d'aquell llunyà dia. Avui deixem el pis on tantes coses han passat. Encara esperem que ens arreglin el lavabo, i les rajoles que van caure a la cuina, i aquella persiana que no acaba de tancar, i la calefacció que refreda, i la connexió elèctrica, i que ens donin les claus de la bústia, i que ens vulguin a les reunions d'escala, i que ens baixin el preu mensual, i que... però, sabeu què? Tot això ja s'ho trobaran els propers llogaters, de moment nosaltres ja els hem deixat a dins l'armari (que obriran per posar-hi les mantes) una carta de recomanacions dels millors lavabos de l'Eixample. I és que ja se sap, el futur és incert... i val més que algú ens l'ensenyi

dilluns, 20 de setembre del 2010

Avui no hi hauria classe

piripiripiiiip piripiripiiiip piripiripiiiip (efectivament, això representa el so d'un despertador... els efectes especials del Mongetes Mutants són apostoflants!)

-Nooooooooo! Tres minutets i mig més!!

piripiripiiiip piripiripiiiip piripiripiiiip

- Uffff!! Va home que som dilluns! Un moment... avui som dilluns... MERDA!!!!


Les primeres gotes de la dutxa mullaven la pell adormida i marcada pels plecs del llençol, i l'aigua calenta ja arribava lentament. Després d'una ensabonada ràpida però gratificant, es posà les mitges que havia guardat fins aquest dia, havia de causar bona impressió per ser el primer dia. Abans d'anar a dormir ja havia preparat la roba que es posaria: la faldilla de tub de color gris juntament amb la brusa vermella que va comprar al Zara quedarien perfecte, bona combinació, i el que és més important, sexi però sense ensenyar res.

Encara tenia temps, així que es preparà un bon esmorzar per tal de no defallir durant tot el matí: unes torradetes de pa de sègol esperaven tranquil·les damunt del plat que una cullereta les suqués de melmelada de pruna casolana (que va comprar en un mercat medieval); mentrestant, les taronges anaven fent moviments en rodó mentre l'espremedor les deixava seques. Posà la ràdio i comença a menjar; al primer mossec va notar la textura de la melmelada que li regalimava gola avall, al segon mossec, però, va notar com la textura de la melmelada li regalimava barbeta avall, fins arribar en contacte amb la bonica brusa de color vermell que tant conjuntava amb la faldilla de tub grisa

- Merda! I ara què? A veure si tinc temps... només 3/4 d'hora?! No! I ara què em poso, què em poso?!?! A veure, tranquil·litzat i pensa! El top vermell és massa lleig per un dia com avui, la camisa és a la roba bruta, el jersei de punt eixugant-se, això no... això... hmmm... ja ho tinc! Em posaré la samarreta que vaig comprar a Nàpols (no és tan sexi però bé, tampoc ensenyo res). I de pantalons? A veure... amb això només hi queden bé... sí, decidit, els pantalons negres de Stradivarius! Tot i que semblo una monja..però és igual, que vaig tard!


Corrent com si li anés la vida, baixava les escales de tres en tres i, apunt d'entrebancar-se amb l'últim graó, va obrir la porta de cop i va veure desesperada com marxava el bus. S'hauria d'esperar, i les carpeta rosa i la carregada d'apunts començaven a pesar.
Al fons veia com un estimat 14 s'acostava lentament a la parada del bus i, tot i que anava ple com un ou, va poder-s'hi entaforar, entre una senyora empolainada i retocada per tots cantons i un sud-americà rialler que escoltava bachata.

Per fi havia arribat. L'edifici imponent s'alçava sobre els seus peus, tremolosos de nervis, era la primera vegada que trepitjava els seus terres centenaris per impartir docència; ho tenia tot a punt: les ganes, l'aula plena d'alumnes que es saluden efusivament, la cadira preparada sobre l'entarimat de davant la pissarra, el "pen" amb textos llatins de Ciceró, la carpeta rosa i la carpeta dels... dels... i els apunts?! al terra del bus, trepitjats per la dona empolainada i retocada amb música de bachata com a banda sonora.



Avui no hi hauria classe.