dilluns, 2 de setembre del 2013

La crossa

Quan va veure com aquella bóta es dirigia directament al turmell, no podem dir que li passés tota la vida davant dels seus ulls perquè seria exagerar, però si que va pensar en la seva manca de reflexes. Reflexes que haurien servit per no haver de fer quatre hores de cua a urgències, envoltat de turmells inflats, braços dislocats, una dona embarassada que esbufegava a un ritme constant i àvies amb els genolls pelats que volien emular, als 70 i llargs anys, el noi d'aquella cançó.
La lesió no va ser, ni molt menys, greu, però el suficient com perquè hagués de portar crossa, fet que li va causar una immensa alegria, sempre havia volgut portar-ne, creia que feia interessant, tothom li demanaria sobre l'embenat i ell es podria inventar qualsevol cosa per dotar de més tragèdia i emoció el fatal desenllaç del seu turmell. Havia d'aprofitar que era festa major al seu poble, seria el centre d'atenció, algun graciós voldria signar-hi i ell hauria de dir que no perquè «només és una bena, però mira, si vols em pots portar una birra de la barra», també podria jugar la carta de causar pena entre les noies... i mentrestant, allà on comença el coxis, tot de plomes de paó s'estarrufarien creant un ventall multicolor que dotaria de més personalitat libidosa, si és que hi cap, el factor crossa. Més enllà de la realitat, el factor crossa va ser més una molèstia que res més, allà on intentava arribar quedava lluny; allò del qual es volia aprofitar, passat el moment inicial de «oh, què t'ha passat?», ja no en treia més suc. No ho va intentar més, allà ja no hi feia res.
Amb calma però decidit va marxar fins a casa, va pujar les escales com si res i es va escarxofar al sofà esbufegant fort i fent cara de dolor, que va accentuar al veure aparèixer la seva mare per la porta, que encara que dormi sempre està desperta --i ell ho sap. Al cap de 20 segons ja li feia llet amb Cola Cao que és Nesquik, no coneix pas a ningú que digui «mama, fes-me llet amb cacau» o «mama, fes-me llet amb Nesquik», i al cap d'un minut ja l'estava acotxant:
-- Mira que t'he dit que si et feia mal no hi anessis, que has de descansar!
-- Ja ho sé, mama... em fa molt mal... molt! --i altra vegada la cara de dolor inhumà.
-- Ai... ara dorm, i si demà encara et fa tant mal, anirem al metge que et treguin la bena i que t'ho mirin un altre cop.
Ell sabia que l'endemà estaria perfectament bé, de fet ara ja no li feia pas mal, però també sabia que es llevaria remugant i diria que no ha dormit gens, però que no vol anar al metge perquè tot just fa un dia que porta la bena i és normal que li faci mal, que el millor que podria fer és quedar-se al llit amb la cama una mica alçada, i que com menys esforç faci, millor. I... si em pots portar l'esmorzar... llet amb Kellog's ja em va bé.

Esmorzar al llit era un somni fet realitat, el que no li agradava tant era el sol que li venia de cara per la finestra, així que amb la crossa va caçar com va poder la corretja de la persiana i la va fer tirar avall. Massa. Merda. Al cap de mig minut ja hi havia la seva mare posant-la a la mida justa mentre mirava amb preocupació el seu fill, que es fregava el turmell a poc a poc i amb cara de dolor. El pla de quedar-se tot el dia al llit no li semblava malament: l'ordinador al costat per acabar de mirar les dues últimes temporada de la sèrie que el tenia enganxat, una ampolla de litre i mig de Coca-Cola a la tauleta i una capsa de galetes Núria, d'aquelles de xocolata que si poses a la llet fan pasteta. Què més volia? Un ventilador; per molt baixa que tingués la persiana, el sol i la calor del matalàs el feien suar. Al cap de 40 segons ja tenia el ventilador fent efecte Paulina Rubio als seus cabells. Allò era glòria. Glòria absoluta. En aquell moment, en aquella habitació, es condensaven en un micro clima una mica carregat els set cels.
El problema va arribar quan es va quedar sol a casa. Bé, problema, problema, cap ni un: sobre la tauleta tenia tot el que necessitava, i amb la crossa ja havia après a pujar i baixar la persiana. No necessitava pas a ningú, i vaja, al cap i a la fi, si necessitava alguna cosa ja es podria aixecar perfectament, el dolor feia estona que havia cessat, si és que mai n'havia tingut, i la botimenta del turmell ja estava ben estilitzada; ara, no pensava moure's. Ni per pixar. Ja tenia la gibrelleta sota el llit, concretament al costat de les sabatilles... a veure... sí, hauria de ser per aquí... a veure si amb la crossa... no, tampoc. Podria ser que no li haguessin portat?! Quins pebrots! Un no es pot ni moure, no s'aguanta del dolor inhumà que pateix i a sobre no li posen la gibrelleta sota del llit! Cap problema, l'escalfor humida va començar a baixar per la cuixa i un sentiment d'alleujament molt fort el va fer somriure, el descans era immens. Amb la crossa va acostar el ventilador a la zona humida i al cap de dos intents va aconseguir prémer el botó de màxima velocitat per eixugar una mica.
Allò era vida. Va obrir l'ordinador, va fer una repassada al Facebook, al Twitter, a l'Instagram i va baixar-se una pel·lícula. Mentre descarregava va agafar la capsa de galetes de la tauleta i... merda, no en quedaven, i de Coca-Cola ben poca. S'hauria d'aixecar. Ara sí. No hi havia cap més remei... va apartar l'ordinador, els mocadors de paper, les molles de les galetes i es va incorporar molt lentament, tant que no va poder incorporar-se. Va començar a suar, per un moment li va venir al cap La Metamorfosi de Kafka; no podria ser... i si en comptes d'una cuca kafkiana s'havia convertit en el seu propi matalàs?, i si pel fet d'haver-se estat tot el dia jaient havia fet simbiosi amb el làtex? Ho va tornar a intentar i no hi va haver manera; d'acord que tenia totes les extremitats adormides, però el mínim de força el podia fer. Suava encara més i ho va tornar a intentar una tercera vegada, tampoc. Va allargar el braç cap a la crossa a veure si fent palanca contra la tauleta podria... però res de res, la tauleta es va moure i tot el que hi havia sobre va caure al terra. I fent el caneló? Va intentar fer el gest d'impuls d'esquerra a dreta i després de dreta a esquerra i no hi va haver manera.
Panxa enlaire, com una cuca morta, movent les extremitats, ara ja despertes, era tot patetisme.

dissabte, 4 de maig del 2013

Llauner

Ara no recorda a qui li va dir, però n'està segur, vaja, n'està bastant segur, que a algú li va dir. Hauria d'haver-ho fet, en tot cas. Ell sempre explica els seus costums, ja sigui resar un Parenostre cada nit abans d'anar a dormir, col·locar les sabates paral·lelament al llit, el rellotge de mà, tancat, voltant l'ampolla d'aigua sempre mig plena per si té tos a la nit --mai en té--, o esnifar cada matí l'olor de la pasta de dents que col·loca ben recte sobre el raspall de dents de color blau que ja es comença a esfilagarsar.

Quan va agafar aquella feina tenia por de no encaixar. Era normal, bé, ell no gaire, vull dir que era normal que no encaixés... què hi feia un maniàtic de l'ordre de llauner? No ho sé, jo només ho apunto. Les raons per les quals el nostre protagonista, que resa el parenostre cada nit abans d'anar a dormir, va agafar la feina de llauner, només la sap ell. Suposo. Ell diu que ho sap. Vaja, l'altre dia vaig quedar amb ell, en aquell bar de la cambrera de pits prominents i cafè espantós (ell sempre vol quedar allà, no pas jo. Jo només agafo una llibreteta i li demano que m'expliqui coses, que així puc tenir idees per escriure), i em va dir que la feina de llauner era la seva vida. Què hi vols fer? Un tio ben poc interessant, sobretot si n'he de fer una novel·la. Potser no vaig escollir massa bé el personatge.
Un llauner maniàtic que s'embriaga de pasta de dents i col·loca les sabates paral·lelament al llit? A qui coi li pot interessar un personatge així? Què li faré fer? Podria ser el típic antiheroi desgraciat, vidu amb dues filles, una d'elles, la gran, de 15 o 16 anys, problemàtica, drogoaddicta? i la petita, extremadament intel·ligent però enyoradissa de la seva mare, a qui ni tan sols va arribar a conèixer (podria fer que la mare morís en el part... massa tòpic i molt de novel·la de principis del segle XX, no?). També podria ser un llauner que, en tasques desembussadores a casa d'una dona soltera, la cosa s'escalfa i, entre pistoles de silicona, tapes de vàter i canonades, s'ho munten... massa masclista, massa de peli porno decadent. Assassí! Això seria un bon filó... podria ser un llauner maniàtic de l'ordre que, sempre seguint el mateix patró, destrossa els cranis amb el mall que hauria de fer servir per picar les rajoles i poder veure d'on coi surt el collons d'aigua que ha fet sortir una taca d'humitat al pis de la víctima, que a sobre que s'ha hagut de llevar a les 7 per rebre'l i sentir-lo picar mentre es fot la llet amb kellogg's, acaba amb el cap esberlat i la sang, aquí i allà, colorant les parets. Fins i tot, si volgués un públic més ampli i juvenil, podria fer que el nostre amic llauner, ensenyant guardiola mentre fa postures extremes buscant el forat que tot ho humiteja, descobreix una entrada secreta que el xucla i el porta a un món paral·lel on la humitat és cada dia i on hi viuen uns petits éssers en forma de gota que en principi es mostren simpàtics però que en el fons són uns malparits perquè, de genètica dictatorial, tenen esclavitzats els éssers genuïns d'aquell país, uns ésser lamentablement lletjos, però extremadament simpàtics i bonassos que tenen, tenen... per exemple... forma de.. de... molsa, per dir alguna cosa, ho he d'acabar d'arrodonir; no sé si als joves  els agradaria que el seu nou Harry Potter fos un llauner que ensenya regatera posterior.

Definitivament, un llauner maniàtic de l'ordre no és un bon personatge. Vaja, segurament serà el primer en morir. Això, però, de moment ho mantindré en secret, sense dir-l'hi. Esperaré que em convidi a uns quants cafès més al bar del cafè espantós però de cambrera de pits prominents.