dilluns, 21 de juny del 2010

Un any de filologia, un any per recordar

Tot va començar el dia que em van rebutjar de l'EMAV de Barcelona. Jo, que vaig fer la selectivitat per fer-la, convençut que entraria a "Producció d'audiovisuals, ràdio i espectacles", em vaig trobar davant el Palau de la Música, amb el paper de la pre-matrícula a una mà i amb el paraigües a l'altra, mentre al meu darrera un noi amb ulleres de pasta trucava:

" Sí, sí! M'han agafat!!!! Es veu que tan sols hi havia 50 places i més de 200 sol·licituds per entrar... però ara ja podré fer producció"
El meu pensament es resumeix en aquest enllaç (sí, si: aquest!)

I ara què havia de fer? Anar a treballar, agafar-me un any sabàtic? Oh, beneïda selectivitat! Tu em vas salvar d'entrar al càsting de "Generacion Ni-Ni"!

Filologia Catalana! Segur? Sí, sí! Faré Filologia Catalana! I dit i fet: cap a fer la matrícula falta gent.
Dins l'aula d'informàtica, fent la matrícula, un home (això és un enllaç?) gran de cabells blancs, cara vermella i ulleres seia al meu davant amb una carpeta curulla (què bonica és aquesta paraula) de papers. Al meu costat una sargantaniua anomenada Jordi tenia problemes amb La Caixa i amb sa seua no comarca (es veu que viu en una illa on van gravar l'anunci d'Estrella Damm al ritme de tonight, tonight);

El primer semestre/quadrimestre/trimestre/primera part havia començat, i a la primera classe de llatí vaig decidir que a partir d'aquell dia només hi aniria el dia abans de fer l'examen i a l'examen (qui és el geni que posa una assignatura a les 8.30 del matí?); la Júlia Català (que és menorquina i més assenyada i responsable que jo) anava a la mateixa aula i no va fallar mai... l'admiro, perquè mira que eren avorrides aquelles classes!
La veritat és que vaig estar apunt de deixar la carrera en aquest primer semestre: la causa principal era l'horari que feia (dilluns i dimecres de 8.30 a 16.30 amb mitja horeta per dinar); però poder anar a basc i conèixer aquesta magnífica llengua envoltat de gent magnífica (Xantal, Guida, Clara, Marina, Adrià, Olatz, Camille, Dídac, Itziar, etc.) em van animar de cara al segon semestre.

D'aquest primer semestre cal recordar les quedades filològiques (per quan una altra?) que havien de servir per coneixer-nos millor entre nosaltres;el problema és que érem quatre i el cabo! Però bé, poder visitar el Parc Güell o el Laberint d'Horta amb els nostres delegats escollits per dictadura popular, la sempre riallera Judit i el mai prou atent i simpàtic Jordi (si, el que balla al ritme de tonight, tonight), l'artista del grup, gran cantant i molt millor persona Anna Paradís/Llimoneta/Paradise i la dolça i aplicada Júlia (si, la que era a Llatí mentre jo feia mandres) va ser tot un regal.


I el segon semestre va començar! Ara sí, el de Catalana anàvem, més o menys, a les mateixes aules. I noves persones passaven i es retenien als meus ulls. Gent que havia vist a literatura amb la senyoreta Meritxell Simó, nois com l'Enric (genial viure amb una noia que trenca paelles al mateix ritme que es tira a homes de quaranta anys), el Toni (memorable la seva actuació a l'estil sirventès a èpoques), el Roger (ens veiem de festa per Prats!) o el petit seguidor de Berlusconi, fan de totes les sèries de TV3 i alguna d'Antena3, enamorat secret de l'inici del no-res i fervent seguidor del mai prou estafat Sant Andreu, l'Artur.
Classes com terminologia ens servien per comentar les jugades, copiar i comparar apunts, fer preguntes, patir quan algú fallava al Buscamines, veure com s'amoïnava el sector femení com la Mònica (amb un gust musical exquisit), la Laia (visca el Bages!), l'Esther, les Cristines, les Annes, les Júlies, la Sareta (la principal instigadora, juntament amb la Judit, que estigui fent aquest text, perquè ambdues s'ho mereixen, per la seva simpatia, les seves ganes de viure i fer viure, la seva energia, els seus problemes que et fan somriure, les puntes obertesdespréstalladesdesprésarregladesiprèviamentplanxades de la Sareta).


Ha sigut encara no un anyet amb classes entremig. Podria semblar que tan sols he escrit noms, però tingueu per segur (el noms que no he escrit, perdó, penso amb tots vosaltres) que sempre, sempre, sempre, recordaré aquest any. No només pels bonobos, l'Eurotra, el Joan Pera, el Jaume Coll, les turques del besnét de Carner, l'hòstia de l'Eulàlia, el cos del Fitó (he dit el cos del Fitó? Subconscient... quiet!), el formalisme rus, els cigrons, els llops, etc., sinó per tots i cadascú de vosaltres.










Recordeu que us porto al pensament com al front una corona que m'ombreja bellament; ningú en sap l'encantament però tothom se n'adona


divendres, 11 de juny del 2010

La compra del mes

Panteixant pel carrer i parant cada tres passes, duia quatre bosses curulles de productes a cada mà. Era dissabte dia 29 i acabava de fer la compra del mes.

(ALERTA! Comença un flaixbac a l'estil de Lost --> innovació al Mongetes Mutants; la casa és gran i em puc permetre efectes especials)

Va ser una gran troballa aquell clauer que quan s'obria guardava una petita peça d'alumini de la mida d'una moneda d'euro; des del dia que el va trobar, mai més ha tornat a posar la cara del rei Joan Carles al forat negre del carret de compra.
Com sempre, obria la cadireta incòmoda on abans s'hi asseien els seus fills per posar-hi la cartera i avançava amb pas ferm i decidit cap els passadissos custodiats per les fileres d'estanteries. La primera parada era a la secció de productes de neteja i la seva embafadora i característica olor; allà agafava un pot de 8 litres de sabó en pols per a la rentadora, un parell de suavitzants d'aquells que fan olor de sabó de Marsella, un pot de lleixiu i un paquet de boletes anti àcars per posar a l'armari on hi guardava el vestit de casament que de tant encara s'emprovava.
El carro començava a vessar pels costats, ple fins dalt de tot tipus de productes: 5 safates de carn, 3 pots de cafè, iogurts de tots els sabors i tipus, caixes de bombons, dotze litres de llet semi-desnatada (estava a mig règim), 3 paquets de xiclets sense sucre, una fregall i una pala, menjar pels canaris, sorra pel gat, dos enciams, una escarola, quatre pebrots (dos de vermells, un de verd i un de groc per fer el sofregit), un paquet de macarrons, espaguetis i raviolis, dos pots de crema de cacau, un paquet de sal, compreses i un llarg etcètera més.

Després de passar per caixa, pagar els 112,59 euros, recollir els punts descompte i posar tots els productes a les vuit bosses que havia omplert, es va dirigir a casa seva. Sort que tan sols era a un edifici, perquè les nanses de les bosses començaven a tallar els dits esbotifarrats i morats per la manca de reg sanguini. Davant del portal, va estar a punt de deixar les quatre bosses de la mà esquerra al terra per agafar la clau, però aquell veí del 3r 2a de color torradet el va obrir amb un somriure radiant que mostrava un parell de dents d'or. Obrí la porta del rònec ascensor que el dia abans s'havia espatllat, hi deixà les vuit bosses, es fregà les mans i va prémer el número 1. Dins l'ascensor es va mirar al mirall i es va treure una lleganya encallada al llagrimall de l'ull dret. Ja havia arribat.

- Ja sóc aquí!
No hi va haver resposta.
- Avui he comprat massa i tot, 120 euros que m'ha costat! Però així en tenim per tot el mes.
No hi va haver resposta.

Escodrinyà en la foscor la finestra i apujà un xic la persiana, suficient per notar els raigs de sol tímids a la seva pell. Desenes de caixes s'apilaven arreu i la fortor de menjar en descomposició impregnava els seus narius; a la seva dreta, els canaris no piulaven. S'acostà al balancí, li acaricià el cabell i li féu un petó al front.
- Bon dia, vaig a buscar una caixa per deixar-hi tot això. Ara torno, no marxis.

El balancí es va moure delicadament i un raig de Sol curiós va il·luminar l'escena: una mosca covava els ous dins l'orella i els cucs començaven a recórrer la pell gelada.