dilluns, 21 de juny de 2010

Un any de filologia, un any per recordar

Tot va començar el dia que em van rebutjar de l'EMAV de Barcelona. Jo, que vaig fer la selectivitat per fer-la, convençut que entraria a "Producció d'audiovisuals, ràdio i espectacles", em vaig trobar davant el Palau de la Música, amb el paper de la pre-matrícula a una mà i amb el paraigües a l'altra, mentre al meu darrera un noi amb ulleres de pasta trucava:

" Sí, sí! M'han agafat!!!! Es veu que tan sols hi havia 50 places i més de 200 sol·licituds per entrar... però ara ja podré fer producció"
El meu pensament es resumeix en aquest enllaç (sí, si: aquest!)

I ara què havia de fer? Anar a treballar, agafar-me un any sabàtic? Oh, beneïda selectivitat! Tu em vas salvar d'entrar al càsting de "Generacion Ni-Ni"!

Filologia Catalana! Segur? Sí, sí! Faré Filologia Catalana! I dit i fet: cap a fer la matrícula falta gent.
Dins l'aula d'informàtica, fent la matrícula, un home (això és un enllaç?) gran de cabells blancs, cara vermella i ulleres seia al meu davant amb una carpeta curulla (què bonica és aquesta paraula) de papers. Al meu costat una sargantaniua anomenada Jordi tenia problemes amb La Caixa i amb sa seua no comarca (es veu que viu en una illa on van gravar l'anunci d'Estrella Damm al ritme de tonight, tonight);

El primer semestre/quadrimestre/trimestre/primera part havia començat, i a la primera classe de llatí vaig decidir que a partir d'aquell dia només hi aniria el dia abans de fer l'examen i a l'examen (qui és el geni que posa una assignatura a les 8.30 del matí?); la Júlia Català (que és menorquina i més assenyada i responsable que jo) anava a la mateixa aula i no va fallar mai... l'admiro, perquè mira que eren avorrides aquelles classes!
La veritat és que vaig estar apunt de deixar la carrera en aquest primer semestre: la causa principal era l'horari que feia (dilluns i dimecres de 8.30 a 16.30 amb mitja horeta per dinar); però poder anar a basc i conèixer aquesta magnífica llengua envoltat de gent magnífica (Xantal, Guida, Clara, Marina, Adrià, Olatz, Camille, Dídac, Itziar, etc.) em van animar de cara al segon semestre.

D'aquest primer semestre cal recordar les quedades filològiques (per quan una altra?) que havien de servir per coneixer-nos millor entre nosaltres;el problema és que érem quatre i el cabo! Però bé, poder visitar el Parc Güell o el Laberint d'Horta amb els nostres delegats escollits per dictadura popular, la sempre riallera Judit i el mai prou atent i simpàtic Jordi (si, el que balla al ritme de tonight, tonight), l'artista del grup, gran cantant i molt millor persona Anna Paradís/Llimoneta/Paradise i la dolça i aplicada Júlia (si, la que era a Llatí mentre jo feia mandres) va ser tot un regal.


I el segon semestre va començar! Ara sí, el de Catalana anàvem, més o menys, a les mateixes aules. I noves persones passaven i es retenien als meus ulls. Gent que havia vist a literatura amb la senyoreta Meritxell Simó, nois com l'Enric (genial viure amb una noia que trenca paelles al mateix ritme que es tira a homes de quaranta anys), el Toni (memorable la seva actuació a l'estil sirventès a èpoques), el Roger (ens veiem de festa per Prats!) o el petit seguidor de Berlusconi, fan de totes les sèries de TV3 i alguna d'Antena3, enamorat secret de l'inici del no-res i fervent seguidor del mai prou estafat Sant Andreu, l'Artur.
Classes com terminologia ens servien per comentar les jugades, copiar i comparar apunts, fer preguntes, patir quan algú fallava al Buscamines, veure com s'amoïnava el sector femení com la Mònica (amb un gust musical exquisit), la Laia (visca el Bages!), l'Esther, les Cristines, les Annes, les Júlies, la Sareta (la principal instigadora, juntament amb la Judit, que estigui fent aquest text, perquè ambdues s'ho mereixen, per la seva simpatia, les seves ganes de viure i fer viure, la seva energia, els seus problemes que et fan somriure, les puntes obertesdespréstalladesdesprésarregladesiprèviamentplanxades de la Sareta).


Ha sigut encara no un anyet amb classes entremig. Podria semblar que tan sols he escrit noms, però tingueu per segur (el noms que no he escrit, perdó, penso amb tots vosaltres) que sempre, sempre, sempre, recordaré aquest any. No només pels bonobos, l'Eurotra, el Joan Pera, el Jaume Coll, les turques del besnét de Carner, l'hòstia de l'Eulàlia, el cos del Fitó (he dit el cos del Fitó? Subconscient... quiet!), el formalisme rus, els cigrons, els llops, etc., sinó per tots i cadascú de vosaltres.










Recordeu que us porto al pensament com al front una corona que m'ombreja bellament; ningú en sap l'encantament però tothom se n'adona


2 comentaris:

  1. I amb ritme de tonight tonight t'escric com n'ets, de gran.

    D'aquí en sortirà una cosa grossa, ja veuràs... Però, com que poc atent? ^^'' Jo sóc poc atent?! No me n'havia percatat!!! Hauré d'atendre més quan em miri al mirall...

    Sa sargantaniua de sa no comarca ;)

    ResponElimina
  2. Ara veig que no ho he expressat bé! haahha

    Volia dir que sempre estàs atent, que et preocupes per nosaltres i això diu molt de tu ;)

    ResponElimina