Prunus avium

Feia dies que tenia un mal de panxa horrible, però no d'aquells que et fan anar cada dos per tres al lavabo, sinó d'aquells intensos, com si hagués de patir un atac d'apendicitis, però no podia ser, feia quatre anys, en una calorosa Festa Major del seu poble, va haver de córrer cap a l'hospital perquè li extraguessin l'apèndix abans no fos massa tard.

Feia dies que tenia un mal de panxa horrible però ahir, precisament ahir, se sentia molt pitjor, era com si estigués embarassat. Bé, de fet no sabia si era com si estigués embarassat, bàsicament perquè mai n'ha estat; normal, d'altra banda, si tenim en compte que el personatge que ens ocupa es diu Ramon.


Degut al mal de panxa insistent va decidir preparar-se un xic d'arròs bullit amb una fulla de llorer i un all, no s'ho va poder acabar, es va prendre les herbes receptades per el seu homeòpata de capçalera i es va estirar al sofà. Un cop agafat el son va notar una fiblada horrorosa al seu estómac, com si els seus budells es rebentessin en mil trossets dins la seva caixa toràcica. Es va posar les mans sota el melic, es va alçar i, marejat, va caure desmaiat sobre el parquet.

Dins seu el mal de panxa s'anava estenent, com si hi creixés un arbre. Les arrels, rabioses, perforaven estómac, fetge, ronyons i sortien per tot arreu, com els espaguetis quan s'escolen pel colador. Les branques, encara verdes, foradaven la pell ansioses per veure el Sol; al primer contacte amb l'astre i a un ritme vertiginós tot de fulles ovato-oblongues i serrades s'obrien i descansaven airoses sobre les branques que ja prenien un color gris rogenc. Tota la seva pell, cuidada durant tants anys per cremes i potingues homeopàtiques, es difuminava amb el color de les seves branques i allà on hi tenia una piga apareixia una fissura blanquinosa; i on els punts quirúrgics havien foradat, com a la part inferior dreta de l'estómac, a l'alçada de l'apèndix, hi sorgia un tall d'on vessava resina sense parar, imant de la pols que el seu company de pis hauria d'haver netejat la setmana passada.

Perforat per tot arreu va obrir els ulls, es trobava cap per avall, amb el nas ensangonat pel cop amb el terra. Va fer un intent d'incorporar-se i de seguida notà una cosa ben estranya: no li feia mal la panxa, se la tocà i retocà, palpant-se per tot arreu fins que va arribar a la cicatriu, l'enganxor de la resina el va confondre, no podia ser sang, va alçar la mà a l'alçada dels ulls i es tornà a desmaiar. Una fulla, una maleïda fulla!, això és el que era la seva mà, no podia ser! Ho era. Es tornà a desvetllar i s'incorporà d'un bot, no sense sentir la cruixidera com quan un trepitja fulles seques; se sentia garratibat, molt garratibat. Tot era massa kafkià. Lentament s'adreçà al mirall i es sorprengué d'haver-se reconegut, la cara la tenia ben igual, ni una fulla aquí ni una fulla allà; ara bé, el cos patí una mutació terrible i fastigosa, creia que seria robust i no era res més que un tros de carn ple de branques i arrels per tot arreu i amb un to cromàtic ben rupestre. Tot ell era una mala hibridació entre un pernil dolç tou i un cirerer, un maleït cirerer, i a sobre mal fet! Va pensar en la Dafne de Bernini, en un Barbarbrat, i fins i tot en l'obra de teatre de 2n de primària on li va tocar fer d'arbre... i el que veia era pitjor!

I què podia fer? No ho sabia, però el que l'inquietava més era la tranquil·litat i la rapidesa com s'havia acceptat; alguns al veure's en aquell estat s'haurien tirat daltabaix del balcó i haurien tacat les rajoles marrons de la terrasa on sempre hi fa topless la veïna del baix segona, altres haurien agafat les tisores d'esquarterar pollastres que feien servir per tallar la pizza i s'haguessin podat com un plataner a l'hivern. Ell no. «Què hi farem!», va pensar, i acte seguit es dirigí al balcó i s'assegué a la butaca de l'Ikea descolorida per descansar i pensar, pensar i pensar... pensar en el dia que la seva mare li havia dit que no s'empassés els pinyols de la fruita, que si ho feia li creixeria un arbre dins seu.