tag:blogger.com,1999:blog-65021582994141147552024-03-19T13:03:54.228+01:00mongetes mutantsgeníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.comBlogger54125tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-71325335735130190732014-02-17T20:24:00.000+01:002014-02-17T21:43:36.808+01:0019:03 hores<div style="text-align: justify;">
Avui fa tres dies que vaig començar a espiar-te.</div>
<div style="text-align: justify;">
Tot va començar el dimarts passat per casualitat. Jo els dimarts no tinc massa res a fer, treure a passejar el gos ben d'hora, mirar si els periquitos tenen menjar --i si no en tenen deixar una nota perquè ma mare els n'hi posi--, anar a fer el cafè al Galeno i poca cosa més; a vegades, a les tardes, pujo al terrat a prendre el sol, i si em fa mandra m'escarxofo al sofà i jugo a la GameCube. En tot cas ara això no és important. </div>
<div style="text-align: justify;">
Com et deia va ser casualitat, jo ja sabia que es llogava el pis, el que no sabia és que el llogaríeu tan ràpid, les teves companyes de pis i tu! És un pis molt maco... ho sé perquè és igual que el meu, per això ho sé, no pas perquè hi hagi entrat; i el barri està molt bé, tot i ser al centre és molt tranquil, ja ho veuràs! Com et deia va ser pura casualitat: jo mai obro la finestra de l'habitació, no l'obro perquè dóna al mateix lloc que la teva, al forat de l'escala, i és un merder, que si ara corrent d'aire, que si ara puja l'olor de maria dels veïns de sota, que si ara algú tanca la porta d'un cop i baixa corrents... Què t'he de dir! Però el dimarts passat la vaig obrir perquè vaig decidir espolsar el matalàs, i allà erets. Palplantada davant de la finestra amb una samarreta dels Ramones i unes calcetes crec que blaves, ara no ho sé; estaves mirant el mòbil i somreies, i de cop et vas girar, vas tancar el llum i vas marxar. Era la primera vegada que et veia i tu no em vas ni notar.<br />
Des d'aquell dia que crec que estic bastant enamorat de tu, i és per això que t'espio. No pensis malament, simplement he mogut de lloc els mobles de la meva habitació per tal de gaudir-te amb el màxim confort. Si mai véns a casa ja t'ho ensenyaré, però perquè te'n facis una idea he mogut l'escriptori cap a un costat, de tal manera que ara l'espai de sota la finestra queda lliure, ideal per posar-hi el puf, una petita tauleta que em serveix de suport per fer quatre anotacions del que vaig veient, que és ben poca cosa, la veritat, i per guardar-hi els Kleenexs. Encara m'hi cap una càmera, però tranquil·la que encara no m'ha arribat. L'he demanada al fotògraf de sota, és bon nano i si li dius que vius al bloc segur que et fa alguna oferta; a mi com que ja em coneix em regala un punt de llibre per cada foto de carnet que vaig a fer-me. No me'n faig gairebé mai, i tampoc llegeixo, però és un detall maco, no trobes?</div>
<div style="text-align: justify;">
En fi, això, que t'espio. A veure, també és veritat que només fa tres dies, i que en aquests tres dies només t'has mostrat una vegada. Una! Va ser abans d'ahir, a les 19:03 hores, anaves vestida amb una samarreta d'esport i una pantalons curts de color blau, crec, ara no ho sé. Vas obrir el llum, vas deixar no sé què s'obre de la tauleta i vas marxar. Res més. I jo això no ho entenc. O ets una noia que pares ben poc per casa o és que estic de molt mala sort i faig capcinades més llargues de les que em penso i m'ho perdo tot... És per això que t'envio aquesta nota, per veure si em podries fer una mica d'horari de quan pares per casa, perquè és evident que no et controlo.</div>
geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-65096279823512605312013-09-02T12:03:00.001+02:002013-09-03T09:50:20.189+02:00La crossa<div style="text-align: justify;">
Quan va veure com aquella bóta es dirigia directament al turmell, no podem dir que li passés tota la vida davant dels seus ulls perquè seria exagerar, però si que va pensar en la seva manca de reflexes. Reflexes que haurien servit per no haver de fer quatre hores de cua a urgències, envoltat de turmells inflats, braços dislocats, una dona embarassada que esbufegava a un ritme constant i àvies amb els genolls pelats que volien emular, als 70 i llargs anys, el noi d'aquella cançó.</div>
<div style="text-align: justify;">
La lesió no va ser, ni molt menys, greu, però el suficient com perquè hagués de portar crossa, fet que li va causar una immensa alegria, sempre havia volgut portar-ne, creia que feia interessant, tothom li demanaria sobre l'embenat i ell es podria inventar qualsevol cosa per dotar de més tragèdia i emoció el fatal desenllaç del seu turmell. Havia d'aprofitar que era festa major al seu poble, seria el centre d'atenció, algun graciós voldria signar-hi i ell hauria de dir que no perquè «només és una bena, però mira, si vols em pots portar una birra de la barra», també podria jugar la carta de causar pena entre les noies... i mentrestant, allà on comença el coxis, tot de plomes de paó s'estarrufarien creant un ventall multicolor que dotaria de més personalitat libidosa, si és que hi cap, el factor crossa. Més enllà de la realitat, el factor crossa va ser més una molèstia que res més, allà on intentava arribar quedava lluny; allò del qual es volia aprofitar, passat el moment inicial de «oh, què t'ha passat?», ja no en treia més suc. No ho va intentar més, allà ja no hi feia res.<br />
Amb calma però decidit va marxar fins a casa, va pujar les escales com si res i es va escarxofar al sofà esbufegant fort i fent cara de dolor, que va accentuar al veure aparèixer la seva mare per la porta, que encara que dormi sempre està desperta --i ell ho sap. Al cap de 20 segons ja li feia llet amb Cola Cao que és Nesquik, no coneix pas a ningú que digui «mama, fes-me llet amb cacau» o «mama, fes-me llet amb Nesquik», i al cap d'un minut ja l'estava acotxant:</div>
<div style="text-align: justify;">
-- Mira que t'he dit que si et feia mal no hi anessis, que has de descansar!<br />
-- Ja ho sé, mama... em fa molt mal... molt! --i altra vegada la cara de dolor inhumà.</div>
<div style="text-align: justify;">
-- Ai... ara dorm, i si demà encara et fa tant mal, anirem al metge que et treguin la bena i que t'ho mirin un altre cop.</div>
<div style="text-align: justify;">
Ell sabia que l'endemà estaria perfectament bé, de fet ara ja no li feia pas mal, però també sabia que es llevaria remugant i diria que no ha dormit gens, però que no vol anar al metge perquè tot just fa un dia que porta la bena i és normal que li faci mal, que el millor que podria fer és quedar-se al llit amb la cama una mica alçada, i que com menys esforç faci, millor. I... si em pots portar l'esmorzar... llet amb Kellog's ja em va bé.<br />
<br />
Esmorzar al llit era un somni fet realitat, el que no li agradava tant era el sol que li venia de cara per la finestra, així que amb la crossa va caçar com va poder la corretja de la persiana i la va fer tirar avall. Massa. Merda. Al cap de mig minut ja hi havia la seva mare posant-la a la mida justa mentre mirava amb preocupació el seu fill, que es fregava el turmell a poc a poc i amb cara de dolor. El pla de quedar-se tot el dia al llit no li semblava malament: l'ordinador al costat per acabar de mirar les dues últimes temporada de la sèrie que el tenia enganxat, una ampolla de litre i mig de Coca-Cola a la tauleta i una capsa de galetes Núria, d'aquelles de xocolata que si poses a la llet fan pasteta. Què més volia? Un ventilador; per molt baixa que tingués la persiana, el sol i la calor del matalàs el feien suar. Al cap de 40 segons ja tenia el ventilador fent efecte Paulina Rubio als seus cabells. Allò era glòria. Glòria absoluta. En aquell moment, en aquella habitació, es condensaven en un micro clima una mica carregat els set cels.<br />
El problema va arribar quan es va quedar sol a casa. Bé, problema, problema, cap ni un: sobre la tauleta tenia tot el que necessitava, i amb la crossa ja havia après a pujar i baixar la persiana. No necessitava pas a ningú, i vaja, al cap i a la fi, si necessitava alguna cosa ja es podria aixecar perfectament, el dolor feia estona que havia cessat, si és que mai n'havia tingut, i la botimenta del turmell ja estava ben estilitzada; ara, no pensava moure's. Ni per pixar. Ja tenia la gibrelleta sota el llit, concretament al costat de les sabatilles... a veure... sí, hauria de ser per aquí... a veure si amb la crossa... no, tampoc. Podria ser que no li haguessin portat?! Quins pebrots! Un no es pot ni moure, no s'aguanta del dolor inhumà que pateix i a sobre no li posen la gibrelleta sota del llit! Cap problema, l'escalfor humida va començar a baixar per la cuixa i un sentiment d'alleujament molt fort el va fer somriure, el descans era immens. Amb la crossa va acostar el ventilador a la zona humida i al cap de dos intents va aconseguir prémer el botó de màxima velocitat per eixugar una mica.<br />
Allò era vida. Va obrir l'ordinador, va fer una repassada al Facebook, al Twitter, a l'Instagram i va baixar-se una pel·lícula. Mentre descarregava va agafar la capsa de galetes de la tauleta i... merda, no en quedaven, i de Coca-Cola ben poca. S'hauria d'aixecar. Ara sí. No hi havia cap més remei... va apartar l'ordinador, els mocadors de paper, les molles de les galetes i es va incorporar molt lentament, tant que no va poder incorporar-se. Va començar a suar, per un moment li va venir al cap La Metamorfosi de Kafka; no podria ser... i si en comptes d'una cuca kafkiana s'havia convertit en el seu propi matalàs?, i si pel fet d'haver-se estat tot el dia jaient havia fet simbiosi amb el làtex? Ho va tornar a intentar i no hi va haver manera; d'acord que tenia totes les extremitats adormides, però el mínim de força el podia fer. Suava encara més i ho va tornar a intentar una tercera vegada, tampoc. Va allargar el braç cap a la crossa a veure si fent palanca contra la tauleta podria... però res de res, la tauleta es va moure i tot el que hi havia sobre va caure al terra. I fent el caneló? Va intentar fer el gest d'impuls d'esquerra a dreta i després de dreta a esquerra i no hi va haver manera.<br />
Panxa enlaire, com una cuca morta, movent les extremitats, ara ja despertes, era tot patetisme.</div>
geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-12166153327472907102013-05-04T13:25:00.001+02:002013-05-04T13:25:37.499+02:00Llauner<div style="text-align: justify;">
Ara no recorda a qui li va dir, però n'està segur, vaja, n'està bastant segur, que a algú li va dir. Hauria d'haver-ho fet, en tot cas. Ell sempre explica els seus costums, ja sigui resar un Parenostre cada nit abans d'anar a dormir, col·locar les sabates paral·lelament al llit, el rellotge de mà, tancat, voltant l'ampolla d'aigua sempre mig plena per si té tos a la nit --mai en té--, o esnifar cada matí l'olor de la pasta de dents que col·loca ben recte sobre el raspall de dents de color blau que ja es comença a esfilagarsar.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Quan va agafar aquella feina tenia por de no encaixar. Era normal, bé, ell no gaire, vull dir que era normal que no encaixés... què hi feia un maniàtic de l'ordre de llauner? No ho sé, jo només ho apunto. Les raons per les quals el nostre protagonista, que resa el parenostre cada nit abans d'anar a dormir, va agafar la feina de llauner, només la sap ell. Suposo. Ell diu que ho sap. Vaja, l'altre dia vaig quedar amb ell, en aquell bar de la cambrera de pits prominents i cafè espantós (ell sempre vol quedar allà, no pas jo. Jo només agafo una llibreteta i li demano que m'expliqui coses, que així puc tenir idees per escriure), i em va dir que la feina de llauner era la seva vida. Què hi vols fer? Un tio ben poc interessant, sobretot si n'he de fer una novel·la. Potser no vaig escollir massa bé el personatge.</div>
<div style="text-align: justify;">
Un llauner maniàtic que s'embriaga de pasta de dents i col·loca les sabates paral·lelament al llit? A qui coi li pot interessar un personatge així? Què li faré fer? Podria ser el típic antiheroi desgraciat, vidu amb dues filles, una d'elles, la gran, de 15 o 16 anys, problemàtica, drogoaddicta? i la petita, extremadament intel·ligent però enyoradissa de la seva mare, a qui ni tan sols va arribar a conèixer (podria fer que la mare morís en el part... massa tòpic i molt de novel·la de principis del segle XX, no?). També podria ser un llauner que, en tasques desembussadores a casa d'una dona soltera, la cosa s'escalfa i, entre pistoles de silicona, tapes de vàter i canonades, s'ho munten... massa masclista, massa de peli porno decadent. Assassí! Això seria un bon filó... podria ser un llauner maniàtic de l'ordre que, sempre seguint el mateix patró, destrossa els cranis amb el mall que hauria de fer servir per picar les rajoles i poder veure d'on coi surt el collons d'aigua que ha fet sortir una taca d'humitat al pis de la víctima, que a sobre que s'ha hagut de llevar a les 7 per rebre'l i sentir-lo picar mentre es fot la llet amb kellogg's, acaba amb el cap esberlat i la sang, aquí i allà, colorant les parets. Fins i tot, si volgués un públic més ampli i juvenil, podria fer que el nostre amic llauner, ensenyant guardiola mentre fa postures extremes buscant el forat que tot ho humiteja, descobreix una entrada secreta que el xucla i el porta a un món paral·lel on la humitat és cada dia i on hi viuen uns petits éssers en forma de gota que en principi es mostren simpàtics però que en el fons són uns malparits perquè, de genètica dictatorial, tenen esclavitzats els éssers genuïns d'aquell país, uns ésser lamentablement lletjos, però extremadament simpàtics i bonassos que tenen, tenen... per exemple... forma de.. de... molsa, per dir alguna cosa, ho he d'acabar d'arrodonir; no sé si als joves els agradaria que el seu nou Harry Potter fos un llauner que ensenya regatera posterior.<br /><br />Definitivament, un llauner maniàtic de l'ordre no és un bon personatge. Vaja, segurament serà el primer en morir. Això, però, de moment ho mantindré en secret, sense dir-l'hi. Esperaré que em convidi a uns quants cafès més al bar del cafè espantós però de cambrera de pits prominents.</div>
geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-78992353498249850942012-09-03T19:58:00.000+02:002012-09-03T20:17:36.608+02:00Decadència<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">Ell em va dir que ja ho faria, que jo no havia de patir per res, que ell, com a experimentat en el tema, «ja en tenia el collons pelats». I jo, bonàs com era, li vaig donar tota la meva confiança sense arribar a pensar en cap moment que tot això acabaria així, que tot plegat se n'aniria a la merda, que tot plegat faria que ara us ho estigui explicant. Què havia de saber, jo?! Era cosa fàcil!</span><br />
<div>
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;">D'acord, potser no ens vam entrenar del tot bé, reconec que el dia abans vaig beure massa, ho necessitava, ella m'acabava de dir que me n'anés una mica a la merda, que ja n'estava farta que només pensés en mi i en les meves estúpides històries... «històries!», com si no li agradés que les meves "històries" li haguessin pagat llibres, braçalets i concerts... quins pebrots! I sí, vaig beure massa, això que no ho volia fer, era molt conscient que l'endemà havia d'estar al cent per cent, que res no podia fallar, però vaig beure. Vaig beure massa. Primer en aquell bar on anàvem sempre que quedàvem; venen una sidra de maduixa molt bona, en aquell bar, però no puja una merda, i jo, tot i que no volia beure, necessitava beure. Així que a la tercera sidra vaig canviar de local i vaig anar a aquell de davant la nova Filmoteca, però estava a petar de guiris borratxos... i quina enveja que em feien! Ells allà, ben mamats i envoltats de dones, i jo, ben desgraciat, amb només tres merdes de sidres de maduixa. De cop, però, com si un tècnic de llum il·luminés el solo de guitarra de qualsevol guitarrista de qualsevol grup de música que toquen en qualsevol festival de música, va aparèixer un "cervezabieramigo". «Están frías? Posa-me'n tres, pues». I vaig anar a seure sobre una Vespino sense roda lligada al fanal de davant del bar que hi ha davant la nova Filmoteca. Quan me'n vaig adonar ja no tenia cerveses, i encara anava serè. Ja no podia dir allò de "encara no he begut ni gota i ja són dos quarts d'una..<span style="line-height: 16.66666603088379px;">.", però allò era una merda. Una bona merda. Quan vaig aixecar el cul de la Vespino sense roda, el fanal va trontollar i va il·luminar l'escena: era al terra, segurament em vaig entrebancar amb la cadena, i al meu voltant tot de guiris ben mamats reien com si els anés la vida, i un d'ells m'estava gravant, a mi! Quan ho vaig veure, em vaig aixecar de cop i li vaig fotre una hòstia al mig del nas que encara ara li deu sagnar, al molt cabró. Acte seguit vaig estampar el seu mòbil contra el terra i ja no hi va haver vídeo. Llavors vaig haver de córrer, per sort ells anaven bastant més tocats que jo i quan vaig trencar, tot esbufegant, ja no em seguien, els molt imbècils.</span></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span style="line-height: 16.66666603088379px;">«Posi'm un gintònic. Carregat», van ser les úniques paraules que vaig dir a la cambrera que 15 minuts més tard ja m'havia convidat a quatre xupitos de ginebra i 5 minuts després me l'estava fent sobre els barrils de cervesa buits que guardaven a darrera. Prou incòmode. Em sembla recordar que em va demanar si tornaria... ara no ho sé segur, vaig beure massa. En tot cas, em va convidar a un altre gintònic, també ben carregat. En aquell moment sí, en aquell moment començava a oblidar-la a ella i al seu «vés una mica a la merda". El que no deixava de fer és pensar en l'endemà, i sabia que havia de parar de beure i anar a dormir, però també sabia que hauria d'agafar un taxi perquè el metro ja feia prop de tres hores que havia tancat; de fet, estava en aquell pas de no saber què fer, o anar a dormir agafant un taxi o quedar-me amb aquella cambrera que m'emborratxava fins que tornessin a obrir el metro. </span></span><span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 16.66666603088379px;">Al cap de deu minuts ja era a casa. Tenia set i vaig agafar l'ampolla de JB que ella sempre guardava per tirar al rostit; d'un glop me la vaig fotre tota i em va caure al terra, però la vaig deixar allà, jo em vaig deixar caure al sofà, fins avui al matí.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 16.66666603088379px;">Em sembla que m'he llevat borratxo. No, no m'ho sembla, m'he llevat borratxo. Ell ja m'estava perforant el cervell trucant el timbre que jo encara tenia el cap sota l'aixeta, fent-me baixar els múltiples remolins sinònim d'una nit etílica. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif; line-height: 16.66666603088379px;">I quan m'ha vist... quan m'ha vist ha decidit que ja ho faria tot ell. Em sembla que no li ha fet massa gràcia. Al cap i a la fi, ell només havia de portar el cotxe, jo ho havia de fer tot, però mira, el meu estat no l'ha convençut i l'ha cagada ell. L'ha ben cagada! I ara estic aquí, explicant-vos tot això, encara no sé ben bé per què... sí que ho sé, perquè l'ha cagada, l'ha ben cagada! Mira que era fàcil... el molt imbècil! Em repeteixo, hosti, em repeteixo... i ara estic aquí, explicant-vos-ho tot, i encara no sé massa per què. Coi, que sí que ho sé! Em sembla que encara vaig borratxo... el molt imbècil, mira que anar a fallar! I ara, què?, què hem de fer? Per què ho voleu sentir tot, no? Des del principi, un altre cop? Encara vaig borratxo, ahir vaig beure massa.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Trebuchet MS, sans-serif;"><span style="line-height: 16.66666603088379px;"><br /></span></span></div>
geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-70864401695408568442012-07-04T13:09:00.000+02:002012-07-04T13:09:41.485+02:00No és normal (o crisi universitària)<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Alguna cosa no s'està fent bé quan un estudiant com jo, a tercer de carrera, s'està plantejant deixar-la, i no perquè tingui mals resultats, perquè no s'hi senti a gust o perquè no pot pagar la matrícula (que no és, en cap cas, així) sinó com un acte de rebel·lia estúpid que vol reflectir el que sent, un "ja us ho fareu, n'estic fins els ous de vosaltres i la vostra puta burocràcia".</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">No és normal que no puguis saber què faràs el curs vinent fins el setembre que és quan, oh sorpresa!, comença el curs.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">No és normal que hagis de fer la matrícula quan les classes ja han començat.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">No és normal que hi hagi la possibilitat que estiguis assistint a una classe i que després no t'hi puguis matricular perquè has demanat una ampliació de matrícula i te l'han denegada.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">No és normal que, a l'últim curs de la carrera, només et puguis matricular a 10 assignatures i que després, si vols una ampliació de matrícula, hagis d'enviar una instància a la Cap d'Estudis, i ella i la seva magnanimitat decidirà si sí o si no. Si és que sí, perfecte, ja hauràs començat les classes i potser aniràs fins al capdamunt de feina fent 12, 13 o 14 assignatures, però sabràs que tens l'opció d'acabar la carrera aquell any; si és que no, potser t'hauràs matriculat a deu assignatures, t'hauran deixat ampliar fins a dues més (que és el que solen deixar fer) i observaràs que perdràs tot l'any següent fent una o dues assignatures, és a dir, entre 6 i 12 minsos crèdits, perquè no has pogut partir-te equitativament la matrícula pensant que un ésser extern en forma de Cap d'Estudis acceptarà la teva ampliació. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">I tot això al setembre. I tot això sense saber, encara, a quin preu anirà el crèdit (i si ho demanes a secretaria et diuen que millor no saber-ho, que encara no han col·locat desfibril·ladors a la universitat. Verídic.)</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Tot plegat no és el pitjor. Al cap i a la fi, si et trobes en aquesta situació és perquè o no has estudiat prou, o alguna assignatura la tens ben entravessada a la glotis. El pitjor és que qui t'ha d'avaluar està igual o pitjor que tu, sense saber si l'any que ve continuarà a la universitat perquè encara no ha firmat cap contracte, sense saber si l'any que ve haurà de fer classes d'una o altra cosa, sense saber res del seu futur, i haver d'aguantar, a sobre, les traves burocràtiques que des de la mateixa universitat els imposen en forma de soga arran del coll.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Ja hem tocat fons o encara podem cavar un xic més? Algun dia ens adonarem que hem d'alçar el vol i deixar d'arrossegar-nos com un llimac en un embut oliós que et va portant al desconcert malgrat tinguis la llum ben present, però a la vegada tan llunyana? Algun dia defugirem del papanatisme que ens ha embolcallat, farem un cop de puny sobre la taula i direm prou?</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">L'estúpida burocratització de tot plegat ens està portant a la defunció de l'enteniment i la lògica. I nosaltres, ben arraulits en un racó, assentim com bons minyons, bevem a galet i ens deixem endur per la corrent, que està plena de merda.</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-2593099024168795032012-05-11T17:29:00.000+02:002012-05-11T17:29:05.689+02:00Mitjana VollAssegut a la terrassa del passeig, de cara al bar per poder observar el vaivé de la cambrera que ha de creuar perillosament el carrer i aixecar la safata quan passa entre els dos cotxes aparcats davant la porta del bar, xarrupa l'excés d'escuma de la mitjana Voll que ha demanat, acompanyada per una tapeta d'olives mortes cortesia de la casa. Fa calor i degoteja com una terrina de gelat al microones.<br />
Fot un glop a la cervesa, encara hi ha massa escuma, i es passa la llengua per damunt dels llavis ben sensualment per si de cas hi ha alguna noia que, desprevinguda, el veu. És solter i ho fa notar.<br />
<br />
<br />
<br />geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-7977218063676300192012-05-03T11:06:00.002+02:002012-05-11T17:29:33.426+02:00Voràgine<div style="text-align: justify;">
Fa dies que no es veuen, i un sentiment de culpa els corprèn. Potser és ell el qui hauria de fer el pas, intentar acostar-s'hi per tal que tot torni a ser com abans. O potser ha de ser ella qui deixi tot el que fa per uns instants, aixequi el cap i se li acosti tímidament però amb pas ferm. En tot cas, els dos saben que han entrat en una voràgine estranya d'amor i passió que no se sap ben bé com ni quan petarà. De moment, però, aguanten, que ja és molt.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
És cert que ell fa dies que viu en un altre món, a la feina l'han ascendit i ara és l'encarregat de manar els becaris, de manar que portin cafès a la resta de la redacció; i a sobre té la missió de preparar el comiat de qui ha estat el seu cap durant els últims quatre anys, i viu immers en un cau ple de protocol, invitacions, càterings i hotels. A més, està fent un curset de programació que segons els seus professors «l'ajudarà molt per si mai el fan fora de la feina, que això obre moltes portes». «Pots comptar», pensa ell, i passa les hores del curset connectat al Facebook, refrescant la pàgina tantes vegades fins que surti alguna cosa prou interessant com per poder clicar-hi un m'agrada o escriure-hi un comentari, i així sentir l'emoció de rebre una notificació que el tregui de l'avorriment del curset.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La noia, d'altra banda, no sap què té. Tot el sant dia que pensa en ell tot i que s'estimaria més pensar amb ell, però no pot. Hi ha com una barrera transparent que, per alguna estranya raó, impedeix que tot sigui com era abans. L'hi ha enviat correus, intenta parlar cada dia amb ell, com sigui, però quan rep una resposta, aquesta sol ser distant. Pensa que és normal, que ara que l'han ascendit de la feina i fa el curset de programació no té temps per a ella. És normal, es diu; tot això és passatger, es diu; quan no tingui tanta feina l'avorrirà i tot, es diu; segur que tot anirà bé, es diu. I mentrestant va fent el seu camí, distraient-se amb coses possiblement inútils i capficant-se en el seus estudis (que ja començaria a tocar), tot esperant que algun dia, espera que proper, aquesta barrera transparent es trenqui en mil bocins.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El noi sap que potser no hauria d'estar tan distant amb ella, al cap i a la fi, és per culpa seva que ella estigui passant condemna a la Wad-Ras, però hosti!, no és fàcil anar-la a veure. Sort en té que coneix una funcionària que el va informant. Es veu que pels matins s'està traient una carrera a la UOC, que s'ha aplicat molt i que fins i tot treu bones notes. «Cony! –pensa ell– no té res més a fer, si no treu bones notes ara que té tot el temps del món per pensar...». A les tardes fan un curset d'escriptura i ella, que és tota una romàntica, escriu textos que algun dia voldrà publicar en paper però que de moment ha de publicar en pantalla, en un blog de pocs seguidors i de nom surrealista que aprofita per deixar-hi missatges semiocults carregats de contingut llibertari.<br />
<title></title>
<style type="text/css">
<!--
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
</style>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-49612664226515804152012-04-04T12:50:00.003+02:002012-04-04T15:18:14.357+02:00Línia de baix<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Amb els dits de la mà dreta fa veure que segueix la línia de baix de la cançó. No hi entén un borrall de música, i molt menys sap reconèixer el so del baix (que sempre confon amb el tum-tum de la bateria), però amb els auriculars posats, tot baixant cap a la universitat, considera que de cara a la gent que es va trobant pel camí queda d'allò més interessant que faci aquell moviment ràpid i nerviós amb els dits. Pensa que així pensen, i sempre es bo que ho facin, que ell potser és el baixista d'un grup de rock emergent que encara no ha guanyat el Sona 9 perquè no tenen cap ukulele en nòmina; o que està estudiant a l'escola de música del poble els caps de setmana; o que s'ha comprat un amplificador en una botiga de segona mà i, de tant en tant, toca els ous als seus veïns; o que, simplement, té un tic a la mà. La qüestió és que pensin, que pensin molt.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Tot seguint la línia de baix de la cançó passa pel costat de l'indigent de la cantonada, però per no creuar mirades compromeses que diguin "et donaria els diners que necessitessis, però sóc estudiant, no em donen la beca i no et puc donar res" (diuen tantes coses les mirades?), es regira les butxaques i treu el mòbil, a veure si ja l'han contestat. No, no ho han fet..., però ja ha passat de llarg, ja es pot tornar a concentrar en la cançó. Aquell tros li agrada molt, apuja un xic el volum, però no massa; el suficient per sentir perfectament la melodia, però també per sentir l'exterior, no fos cas que una sirena silenciada per la línia de baix se l'emporti directament al Clínic. Oh!, com li agrada aquell tros! El ti-ru-ri-ru-riii... com el deuen fer? potser amb un sintetitzador?, o amb la guitarra? I en aquell mateix moment maleeix els seus pares per haver-lo apuntat a l'esbart dansaire del poble en comptes de l'escola de música. Ell, que és un pseudomelòman declarat... ell!, que es vol dedicar al noble art de la crítica musical... no sap ni què són els acords.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Passa pel costat d'un aparador, els maniquins estan nus, i blancs, i extremadament prims. Para esment i observa que un d'ells és estranyament bell, amb aquell diamantet al nas... S'estremeix, no pas pel maniquí, sinó perquè una ventada d'aire fred que ha fet trontollar la paradeta de l'home que ven cupons de l'ONCE, l'ha fet evidenciar que potser no feia tanta calor com per anar amb només una samarreta de ratlles i una (la) camisa de quadres. Continua enganxat a la línia de baix. Al seu davant hi ha una parella de iaies que el frenen, i a la mínima que troba un forat les avança mentre al seu cap ressona un comentarista de la F1, i se sorprèn; ell odia profundament tot el que està relacionat amb el món del motor, no suporta llevar-se un diumenge i veure com una colla d'imbècils adinerats fan voltes inútilment en un circuit situat en un país on la pobresa traspua per tots cantons... Frena de cop, el semàfor està en vermell, mira a la dreta i observa que els cotxes són, encara, molt lluny; fa un pas endavant, però recula ràpidament amb un saltet perquè una bici l'està a punt d'atropellar. Es caga en tot. Però es relaxa seguidament amb la melodia de la cançó, que es talla de cop amb el so d'un carret de la compra curull de ferros i capitanejat per un senyor de mitjana edat, despentinat, mal afaitat, de mirada botida per l'alcohol i xandall del Mundial del 82. Fa pudor. Normal, pensa. I sent pena, molta pena, i canvia de cançó.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Mentre espera que el semàfor li atorgui el permís per poder creuar, es fixa en una noia de l'altra banda del carrer, és rossa, mira el mòbil i, com ell, escolta música. Vesteix amb un vestit negre i "topos" blancs, un jersei blau que creu que no combina massa, però tampoc és ningú per jutjar, al cap i a la fi tampoc és la perfecció de la combinació. Somriu. El semàfor el deixa passar, es creuaran però no es diran res. Segurament no es veuran mai més, o sigui que està disposat a repassar-la de dalt a baix, però un "citiclinc" el fa tornar a la realitat, agafa el mòbil de la butxaca i observa, satisfet, que l'han contestat, per fi l'han contestat! 32 punts!, malparit... però ell fa temps que té pensada la paraula, la posa i veu que li atorguen menys punts del què es pensava... és igual. Amb tot, l'ocupació d'un "triple lletra" l'ha fet obviar un detall molt important: la noia, com ell, té un tic nerviós a la mà dreta i mou els dits amunt i avall, tranquil·lament, com si seguís una línia de baix.</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-14952541280673385052012-02-20T21:41:00.003+01:002012-02-20T22:35:02.608+01:00Rosabaya<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Quan es va despertar i la va veure al seu costat, estirada i il·luminada per quatre raigs de sol que entraven tímidament pels forats de la persiana que sempre deixava mig pujada per aconseguir aquest efecte, va somriure. Sense deixar de mirar-la es gratà el cap i li féu un petó a la galta mirant de no despertar-la. Ella es va regirar nerviosa, va obrir els ulls i somrigué xiuxiuejant un bon dia esquerdat i satisfet.</span></div>
<div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Sent com des de la cuina prepara el cafè, i enyora l'olor de torrat que omplia el pis quan posava a bullir una cafetera italiana. Algun dia, més llunyà que proper, agafarà la Nespresso que va comprar per fardar davant dels amics i la portarà a una botiga de segona mà, i amb els diners comprarà una nova cafetera que farà tornar l'olor de cafè als seus narius. Algun dia. Mentrestant, però, havia de dissimular, estirada al llit, esperant que el seu xicot li portés l'esmorzar. Un parell de torrades de pa Bimbo, un got de nèctar de pinya, un potet de melmelada de pruna, margarina per encetar, un croissant de xocolata dura (fa 3 anys que viuen junts i encara no sap que no li agraden els croissants amb aquella mena de rajola de xocolata dura) i la tassa del metro de Londres amb el cafè, i la sucrera, que no falti la sucrera (que encara no ha vist, en tres anys, que mai es posa sucre al cafè?). Somriu i posa la seva millor cara de sorpresa. Esgrimeix un t'estimo i s'enrojola. «Bon profit, carinyo. Me'n vai<i>c </i>a la dutxa» i li fa un petó al front mentre ella comença a untar la melmelada a la torrada menys socarrada.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">S'està bullint. I per aquesta senzilla i dolorosa raó pensa que ja començaria a ser hora d'intentar arreglar l'aixeta de l'aigua freda, que va forta. Però ja ho farà, al cap i a la fi s'ha acostumat a sortir de la dutxa com un ou escaldat. De fet, creu que li agrada sortir ben vermell i adolorit, però només ho creu; mai es mulla en res, no fos cas. A ulls clucs palpa l'estanteria curulla de xampús i sabons que va penjar amb una parell de ventoses a la cantonada de la dutxa i agafa el seu xampú, Déu el guard d'agafar el xampú de la seva xicota!, obre un xic l'ull dret per assegurar-se que és el seu (un xampú que, d'altra banda, encrespa les seves grenyes de beatle a uns extrems gairebé inimaginables... n'haurà de comprar un de nou, o passar per la perruqueria) i s'ensabona amb força els cabells mentre l'aigua escalda la seva cara. El dolor, però, no fa que deixi de pensar. Pensa en si l'hi haurà agradat la nova càpsula de cafè que va comprar.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">No li està agradant gens aquest nou cafè... potser està massa ben acostumada, potser encara no ha superat no poder gaudir d'un bon cafè de cafetera italiana, però aquell cafè nou no val absolutament res. De fet, no ha esmorzat (el seu xicot encara no ha entès que de bon matí no té gana), la torrada massa socarrada untada de melmelada sols té una queixalada (a ella no li agrada la de pruna, ella és més de la d'albercoc), el croissant encara està esperant el contacte de les dents i el nèctar de pinya només ha perdut un glop. S'atura un moment, para l'orella i sent com encara raja l'aigua de la dutxa. Encara té temps. Es posa el batí de seda, les sabatilles de pelfa, agafa la safata de l'esmorzar i la porta a la cuina; allà tira el cafè i el nèctar per la pica, obre les escombraries i hi tira les dues torrades i 3/4 de croissant (ha d'aparentar que s'ha atipat i que no s'ho ha pogut acabar tot) i ho amaga tot sota la pela del plàtan i la de la taronja que va sopar ahir. Sent com s'obre la porta del lavabo i deixa ràpidament la safata sobre el marbre.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Carinyo!, ja t'has dutxat? Era tot boníssim... estic ben tipa! T'estimo.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Era bo aquest cafè nou? Es diu <i>Rosabaya</i>...</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Ella obvia la pregunta i li planta un petó descomunal per fer-li veure, encara que no sigui veritat, que sí, que el <i>Rosabaya </i>és realment bo, i que està encantada amb ell, que sempre està atent i sempre li porta l'esmorzar al llit; i que l'estima.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Ella se'n va a la dutxa i obre l'aigua calenta... i la freda. Algun dia explicarà al seu xicot que el truc de l'aixeta és tirar cap enfora al mateix temps que obres l'aigua. Algun dia. Agafa el xampú del seu xicot, el que encrespa els cabells, i pensa que potser algun dia li explicarà que el xampú és per a cabells arrissats, que per això surt ben encrespat. Sent dos copets a la porta i un airet fred l'estremeix. «Marxo a la feina...», li diu des de l'altra banda de la cortina de peixets. «Molt bé, ens veiem després... t'estimo!» contesta ella sense tancar l'aigua. I torna a sentir la porta que es tanca. Li sap greu; li sap molt de greu, però no l'aguanta. Ella també pensa sota la dutxa d'aigua tèbia, i pensa en la manera de dir-li que deixi la seva còpia de les claus de casa al calaix de dalt, a la tauleta.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
</div>
<div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Al carrer fa un dia esplèndid i ell se sent esplèndid, està enamorat, és feliç amb la seva xicota, i ella amb ell. Pensa en alguna cançó que pugui definir el seu estat de felicitat enamorada, i pensa que si tot allò fos una cançó, segurament no seria la millor cançó d'amor mai concebuda; més aviat seria una cançó adreçada a la gent que camina amb les mans a les butxaques, una cançó adreçada a la gent normal.</span></div>
</div>
</div>
</div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-14586214378705954722012-02-03T11:30:00.000+01:002012-02-03T19:19:38.426+01:00Ninot de neu<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Sentia la pressió familiar sobre les seves espatlles i suava, suava tot i que la temperatura ambiental, segons el termòmetre que el seu pare, ja difunt, va penjar al presseguer del jardí que mai ha fet préssecs, era de 3ºC; i nevava, per aquesta raó els seus dos fills no eren a l'escola, i per això estaven tan pesats.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">El Martí, de 6 anys, era la segona vegada que veia la neu. Estava content, i això que encara no sabia massa el què. Trobava molt bonic veure com queia cotó fluix fred del cel, i gaudia tirant boles de neu a la seva germana petita, la Martina, de 5 anys, que tenia l'esquena ben enfarinada després d'haver fet una espècie d'àngel deforme sobre la gespa del jardí. Al·lucinava com el seu germà, però amb l'afegit que no entenia perquè el Martí tenia tan bona punteria si portava un pegat a l'ull dret i unes ulleres de cul de got. Ella ho intentava amb les seves manetes vermelles pel fred, però cada cop que volia fer una bola, el seu germà gran ja li havia tret de les mans i li havia entaforat sota l'anorac.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Papa!!!! -va somiquejar la Martina.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Martí! Vols parar de molestar a la teva germana, que li faràs mal! Vés amb la iaia!</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- A mi no m'emboliquis, que tinc <i>prouta </i>feina! -va dir la iaia Roser des de sota el porxo.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Collons, mama! -i es girà desesperat- No veus que estic enfeinat!</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Enfeinat? El teu pare ja ho hagués acabat! -es dirigí als seus néts- Martina, Martí!, anem cap dins, que aquí agafareu fred.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Quan el van deixar sol al jardí, es baixà la cremallera de l'anorac i va treure un cigarro de la butxaca de la camisa de quadres, el va encendre com va poder, es va rascar el cap, va fer una pipada, i s'aguantà el cap pel clatell, pensatiu. Com podia ser que ell, encarregat d'una empresa constructora, ara en fallida i ell a l'atur, una persona que ha posat més morter als maons que qualsevol altre, que ha aixecat més parets que qualsevol altre, que ha supervisat més obres que qualsevol altre... com pot ser que no se li aguanti el cap del ninot de neu que fa mitja hora que espera decapitat? Potser havia estat un pèl agosarat fer-lo de tres parts, però si realment volia impressionar els seus fills l'havia de fer, i més tenint en compte que la resta de veïns de la urbanització amb fills petits l'havien fet de dos pisos. Ho havia intentat de totes maneres, però el cap sempre queia rodolant a un costat.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Tenia la sort que els meteoròlegs havien dit que demà a la tarda ja tornaria el Sol, i acabava de sentir el Conseller dient que demà hi hauria classe; per tant, aquell maleït cap només hauria de durar una tarda, fins a les 6, quan tornés la seva dona, si és que la deixaven sortir de la feina (era complicat treballar d'infermera en dies com avui). Ho podia fer, n'estava convençut. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Recopilà la neu més verge que trobà al seu voltant, n'hi havia poca, la Martina i el Martí l'havien potinejat tota, però encara quedava alguna resta. Creà una bola perfecta, de motlle, amb la millor neu que va poder, i la va col·locar suaument sobre el tòrax del ninot decapitat, molt i molt lentament... i tornà a caure. Es va cagar en tot, i des de la cuina va sentir:</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Iaia!, el papa ha dit una paraulota!!</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Collons de Martí... -va pensar- té una vista de merda, però l'oïda...</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Es va encendre un altre cigarro i es va rascar el cap, s'estava veient superat. De cop, una llum encegadora el va il·luminar, no era la mort, era el 4x4 del veí de davant; segurament anava a treballar, era fotògraf i avui faria un bon reportatge. Es va tornar a concentrar en el ninot decapitat i la inspiració constructora el va atacar. Un pal. Necessitava un pal prou consistent per clavar al tòrax i al cap, com una mena de columna vertebral. El problema és que no tenia cap pal, així que va anar a l'hortet de darrere i va agafar una canya. Com gaudia clavant la canya al cap del ninot!, tota la ràbia i la pressió l'estava fent pagar a la pobra bola de neu, ja bruta. Ara sí, molt suaument, va clavar el cap al tòrax. La cendra anava caient al seu costat, no havia fet cap pipada de concentrat que estava; molt, molt suaument, tremolant, va separar les mans del cap... no queia!, no queia!, s'aguantava! «Qui riu ara? eh!, fill de puta! Qui riu ara?!», cridava totalment embogit; tan embogit que va agafar la pala de sota el porxo i va començar a descarregar la seva ira contra el tòrax i la base del ninot de neu, cops per tot arreu, com qui pica un entrecot. La neu, tan blanca i tan pura, es va anar desfent i trossos del tòrax volaven per tot el jardí, emblanquinant el termòmetre del presseguer, les finestres del menjador i la seva cara. S'havia quedat descansat. El ninot, del tot desfigurat, encara conservava la seva columna vertebral, i clavada a ella, un cap deforme que rodolava cap al presseguer.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Dins el menjador, el Martí i la Martina miraven embadalits l'escena. No entenien per què el seu pare havia fet allò; de fet, no entenien per què el seu pare havia fet el ninot de neu, a ells no els agrada la neu, és freda i mulla. Si jugaven fora el jardí era perquè s'havien vist obligats veient les ganes que tenia el seu pare de fer un ninot de neu. Ells haurien preferit estar-se a l'habitació, jugant a tennis a la Wii; fins i tot haurien preferit mirar la tele amb la seva iaia, que parla fort i fa veure que no hi sent; o pitjor, anar a l'escola. </span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-13033891724625051672012-01-29T15:38:00.002+01:002012-01-29T15:57:22.919+01:00La vida monacal (I)<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Va ser l'any 2011, ara fa 43 anys. No era la primera vegada que entrava a un monestir, però sí la primera vegada que hi feia nit. Hi havia d'anar amb un seu amic de la universitat, però el dia abans el va trucar, que estava molt malalt, que havia agafat una grip estomacal d'aquestes que passa tothom i que li sabia molt de greu, però no podia venir, que ja li tornaria aquesta putada pagant-li unes cerveses al bar de davant la facultat, allà on acabaven sempre en època d'examens quan els tancaven la biblioteca. «Doncs res, cuida't. Ja t'explicaré com m'ha anat l'experiència divina!», i va penjar el telèfon.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Quina putada. Al seu davant es presentava un cap de setmana espectacular: dormir dos dies al Monestir de Poblet i fer vida monacal amb els monjos de l'ordre cistercenc que viuen ad aeternum en aquell edifici rehabilitat de dalt a baix. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">L'endemà a les 6.50 del matí agafava el tren a l'estació del Passeig de Gràcia. No li agradava aquella estació; de fet, no li agradaven les estacions subterrànies dels trens, eren tristes, sufocants i feien pudor. Després de dues hores i escaig de tren va arribar a L'Espluga de Francolí, un poblet conegut per... bé, per no massa res. A ell no li interessava saber que a aquell poble hi havia una de les coves prehistòriques més llargues d'Europa. Tenia gana, això sí, sempre tenia gana, així que abans de marxar caminant (caminant! Ell!, caminar! Dos quilòmetres fins a Poblet! Caminar!) va decidir fer un petit mos al primer forn/cafeteria que va trobar. Un cop eructà i sentí la flaire del xoriço que s'acabava de fotre, va pagar i va marxar xino-xano cap a les portes de la divinitat. Al contrari del que s'havia imaginat, no se li va fer gens pesada la caminada. De fet, i això no és pas un recurs literari per avançar ràpidament en el temps i no fer massa llarg el text, de cop es trobà dins una habitació de l'hostatgeria, una cel·la austera però comfortable on hi havia un llit més còmode i molt menys sorollós que el que tenia a Barcelona, una taula amb una taca d'alguna cosa marrona i enganxifosa, una mica de prestatgeria que va fer servir per deixar-hi la maleta, i una pica. Els lavabos i les dutxes (que no requerien de sabó perquè eren una mena de dutxes que ionitzaven (?) l'aigua) es trobaven en una sala comunitària. Per un breu moment va pensar en les colònies de sisè de primària, quan un noi de la seva classe els va ensenyar que li havien cresc...però aquesta imatge i aquest record es va esfumar del seu cap quan va descobrir que a la paret hi havia un retrat de Jesucrist que el vigilava i el cohibia. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Tot era molt tranquil i inquietant. El silenci només es trencava pel so del cruixir de la grava sota els peus d'algun frare, el cant d'algun ocell (només va saber reconèixer el cant de la puput) i, molt de tant, la porta de l'hostatgeria, una porta diabòlica que et prenia tota l'energia quan intentaves obrir-la. A fora, l'aire fred erosionava les pedres centenàries, algunes de les quals estaven marcades per graffiters com «F. IOSEPH» o «F. IOAQUIMHUS», frares del segle XIV que van decidir passar a l'eternitat ratllant el seu nom en aquestes pedres sorrenques. A l'estany artificial de sota l'hostatgeria no hi havia cap peix, es van morir tots després que algú hi tirés algun producte químic, o potser van ser l'àpat dels gats sobrealimentats i amb la cua torta que corrien pel monestir amb total impunitat, com si fossin l'Abat.</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-21107975078630664422011-11-11T12:05:00.000+01:002011-11-11T19:26:10.736+01:00Prunus avium<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Feia dies que tenia un mal de panxa horrible, però no d'aquells que et fan anar cada dos per tres al lavabo, sinó d'aquells intensos, com si hagués de patir un atac d'apendicitis, però no podia ser, feia quatre anys, en una calorosa Festa Major del seu poble, va haver de córrer cap a l'hospital perquè li extraguessin l'apèndix abans no fos massa tard.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Feia dies que tenia un mal de panxa horrible però ahir, precisament ahir, se sentia molt pitjor, era com si estigués embarassat. Bé, de fet no sabia si era com si estigués embarassat, bàsicament perquè mai n'ha estat; normal, d'altra banda, si tenim en compte que el personatge que ens ocupa es diu Ramon.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Degut al mal de panxa insistent va decidir preparar-se un xic d'arròs bullit amb una fulla de llorer i un all, no s'ho va poder acabar, es va prendre les herbes receptades per el seu homeòpata de capçalera i es va estirar al sofà. </span><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Un cop agafat el son va notar una fiblada horrorosa al seu estómac, com si els seus budells es rebentessin en mil trossets dins la seva caixa toràcica. Es va posar les mans sota el melic, es va alçar i, marejat, va caure desmaiat sobre el parquet.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Dins seu el mal de panxa s'anava estenent, com si hi creixés un arbre. Les arrels, rabioses, perforaven estómac, fetge, ronyons i sortien per tot arreu, com els espaguetis quan s'escolen pel colador. Les branques, encara verdes, foradaven la pell ansioses per veure el Sol; al primer contacte amb l'astre i a un ritme vertiginós tot de fulles ovato-oblongues i serrades s'obrien i descansaven airoses sobre les branques que ja prenien un color gris rogenc. Tota la seva pell, cuidada durant tants anys per cremes i potingues homeopàtiques, es difuminava amb el color de les seves branques i allà on hi tenia una piga apareixia una fissura blanquinosa; i on els punts quirúrgics havien foradat, com a la part inferior dreta de l'estómac, a l'alçada de l'apèndix, hi sorgia un tall d'on vessava resina sense parar, imant de la pols que el seu company de pis hauria d'haver netejat la setmana passada.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Perforat per tot arreu va obrir els ulls, es trobava cap per avall, amb el nas ensangonat pel cop amb el terra. Va fer un intent d'incorporar-se i de seguida notà una cosa ben estranya: no li feia mal la panxa, se la tocà i retocà, palpant-se per tot arreu fins que va arribar a la cicatriu, l'enganxor de la resina el va confondre, no podia ser sang, va alçar la mà a l'alçada dels ulls i es tornà a desmaiar. Una fulla, una maleïda fulla!, això és el que era la seva mà, no podia ser! Ho era. Es tornà a desvetllar i s'incorporà d'un bot, no sense sentir la cruixidera com quan un trepitja fulles seques; se sentia garratibat, molt garratibat. Tot era massa kafkià. Lentament s'adreçà al mirall i es sorprengué d'haver-se reconegut, la cara la tenia ben igual, ni una fulla aquí ni una fulla allà; ara bé, el cos patí una mutació terrible i fastigosa, creia que seria robust i no era res més que un tros de carn ple de branques i arrels per tot arreu i amb un to cromàtic ben rupestre. Tot ell era una mala hibridació entre un pernil dolç tou i un cirerer, un maleït cirerer, i a sobre mal fet! Va pensar en la Dafne de Bernini, en un Barbarbrat, i fins i tot en l'obra de teatre de 2n de primària on li va tocar fer d'arbre... i el que veia era pitjor!</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">I què podia fer? No ho sabia, però el que l'inquietava més era la tranquil·litat i la rapidesa com s'havia acceptat; alguns al veure's en aquell estat s'haurien tirat daltabaix del balcó i haurien tacat les rajoles marrons de la terrasa on sempre hi fa topless la veïna del baix segona, altres haurien agafat les tisores d'esquarterar pollastres que feien servir per tallar la pizza i s'haguessin podat com un plataner a l'hivern. Ell no. «Què hi farem!», va pensar, i acte seguit es dirigí al balcó i s'assegué a la butaca de l'Ikea descolorida per descansar i pensar, pensar i pensar... pensar en el dia que la seva mare li havia dit que no s'empassés els pinyols de la fruita, que si ho feia li creixeria un arbre dins seu.</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-2914191642863900922011-10-10T19:34:00.003+02:002011-10-14T00:07:43.781+02:00Ahir la vaig tornar a veure<div style="text-align: justify;">
Ahir la vaig tornar a veure al mateix lloc de sempre esperant pacientment algú que sempre arriba tard. Em pregunto si és universitària, per l'edat semblaria que sí, si es tracta d'una noia completament independitzada econòmicament dels seus pares, si ha de demanar la beca per estudiar, si és d'aquí o viu en un pis d'estudiants, o si treballa...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No sé res d'ella, simplement és allà, esperant algú que sempre arriba tard. I cada cop que baixo cap a la universitat, la seva voluptuositat palplantada sobre unes sabates de color beix m'omplen plenament. Crec que m'he enamorat, no puc fer-hi res. És un sentiment irreparable, no me la puc treure del cap, cada cop que tanco els ulls veig el seu cos esvelt, la pell blanca i les galtes tímidament rosades de princesa de conte, els cabells panotxes recollits amb una senzilla cua que es deixa caure per damunt de la clavícula i descansa sobre el pit, a l'alçada del cor, i els llavis pintats de color carmesí, i les ulleres de pasta negra i la mitja rialleta sempre acompanyada per unes dents blanquíssimes. Tota ella mostra una fredor esfereïdora però a la vegada sensual, i cada cop que passo pel seu davant, un formigueig em puja per darrere l'orella i em fa accelerar el cor a uns extrems que no pot arribar a entendre ni en Valentí Fuster; suposo que és l'amor, i aquest em matarà.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A cada passa que m'acosto, em sento un xic més infeliç. Ella palplantada mirant a l'horitzó es mostra superba i imponent sobre les sabates de color beix, les faldilles de coloraines sobre les seves cames perfectament alineades i la samarreta airosa de ratlles blaves horitzontals que deixa entreveure la tira dels sostenidors d'encaix negre. Sobre el seu braç hi reposa una bossa d'espart acuradament tancada; per protegir el seu coll un mocador de seda vermella que s'entrellaça amb un collaret llarg de perles marrones; a cada orella, una petita perla a conjunt amb el collaret, i al nas, un diamantet que dóna el toc de gràcia a tal bellesa. I jo passo pel seu davant, completament embadalit, avergonyit i emprenyat amb mi mateix per no dirigir-li ni una trista paraula.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Cada dia és allà, entenc que ens coneixem, ni que sigui per repetició, entrecreuem mirades innocents, i tot així no faig res. Per què em nego a fer-li un cop de cap en forma de salutació o un aixecament tímid de mà que vulgui dir «bon dia, em pararia a dir-te mil coses però sóc un cagat i prefereixo veure't en records i somnis que espero que mai s'acabin»? De fet, ho tinc complicat. No podré dirigir-me mai a ella si no aconsegueixo que surti de darrere la gàbia de vidre, dins un aparador de l'Stradivarius del costat de casa, camí a la universitat.</div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-10158659980974095082011-09-14T19:37:00.000+02:002011-09-14T19:50:00.060+02:00El perfecte ignorant<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Vladimir Asimov, tot i tenir el nom i el cognom de dos gran autors de la literatura russa, era un perfecte ignorant. Mai es va acostar a un llibre, ell preferia les revistes, a poder ser de ciclisme. De fet, Vladimir Asimov va trigar molts anys a saber d'on venien els seus noms, ho va descobrir en un article que firmava un periodista francès després de la seva gran actuació al Tour. «Interessant», va pensar, i seguidament es va fotre el bistec poc fet que l'esperava a la taula del restaurant. Al seu davant, una noia pèl-roja amb ulleres de pasta i escot prominent, va treure una gravadora i un bloc de notes del seu maxibolso d'espart, va prémer el botó vermell del REC i amb veu suggeridora digué «Vladimir, quan vulguis comencem».</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Pobre Vladimir... tot i que ara era un personatge mediàtic conegut arreu del món, la seva infantesa va ser d'allò més dura; diuen els seus biògrafs que el van trobar una feixuga tarda de principis de setembre a la porta de l'orfenat de <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Les_Avellanes_i_Santa_Linya">Les Avellanes i Santa Linya</a>, dins un maxicosi completament nou amb recanvis de bolquers, un sonall que tenia forma de mico i un potet de llet en pols. Sobre el seu pit endormiscat hi havia una simple tarja escrita en Comic Sans on hi deia:</span></div>
<div style="text-align: center;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><i>« Moltes gràcies per acollir el nostre fill. Com que no ens hem posat d'acord amb el nom, hem decidit no discutir i deixar el nostre petitó a les vostres mans. </i></span></div>
<div style="text-align: center;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><i>PD. Va néixer fa tot just sis dies»</i></span></div>
<div style="text-align: center;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><i><br />
</i></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Quan una de les cuidadores de l'orfenat, que tenia 43 anys i no serviria ni per vestir sants, se'l va trobar a les escales, el primer que va fer va ser prendre-li el sonall, embolicar-lo amb paper couché i un llaç vermell, i regalar-li a la seva neboda, filla del seu germà petit, que feia dos dies que havia nascut.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Al tornar a l'orfenat i descobrir que la pobre criatura encara no tenia nom, va seguir la seva tradició de poetessa i lletrada frustrada per, una altra vegada, posar nom a un del seus "fillets", que així era com anomenava els pobres nadons abandonats que de cop estaven al seu càrrec; així que, no sense un xic de mala fortuna per el pobre Vladimir, va decidir posar-li el nom de l'autor de <a href="http://www.nndb.com/people/764/000027683/nabokov2.jpg">Lolita</a> i el cognom de l'autor de <a href="http://www.notablebiographies.com/images/uewb_01_img0047.jpg">Jo, robot</a>. Algú podria pensar que era cruel, però aquell orfenat va ser una gran pedrera de noms literaris com Cormac Irving, company d'habitació d'en Vladimir o la dolça Jane Rowling, primer amor del nostre protagonista. </span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">El nostre jovenet abandonat per una trista indecisió dels seus pares, ara estava responent les preguntes de la periodista d'ulleres de pasta i escot prominent, no sense agafar la mà de la seva dona, una senyora de la seva edat que encara guardava el seu sonall en forma de mico. El fet d'agafar la mà de la seva dona li atorgava una certa seguretat davant l'escot de la periodista (era inevitable no dirigir-hi la mirada) i, de pas, donaven l'aspecte de parella modèlica que servia per callar els rumors d'una suposada relació amb una de les noies del bunga bunga italià. No tenia massa temps, a les 4 havia de ser a la ràdio, i una hora més tard agafaria el pont aeri per anar un programa de baixa audiència que havia gastat bona part del seu pressupost en portar-lo; segurament li farien preguntes del tipus «<i>Quan estàs corrent i de cop et ve pixera, què fas?</i>», després el presentador li diria que s'ha estat entrenat durant tota la setmana per fer un esprint amb ell, i segurament posarien un parell de bicicletes estàtiques per veure qui pedaleja més ràpid; per acabar, sortiria un noi i intentaria fer un truc de màgia amb un truc fonedís. Era normal aquesta imbecilitat. Tots els mitjans de comunicació volien tenir uns segons de la seva vida per fer-li quatre preguntes i extreure'n un titular el més groc i fora de lloc possible per així omplir tertúlies on els polítics, escriptors, crítics, editors i periodistes frustrats s'omplirien la boca amb la veritat i cridarien com si venguessin l'última remesa de lluç del dia al mercat.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Era normal. En Vladimir Asimov, el nostre estimat perfecte ignorant, era tot un campió del Tour. Això en si mateix no tindria massa res en especial, fins i tot un senyor que controla el seu colesterol bevent batuts de iogurt l'havia guanyat més d'una vegada. El que el feia especial i a la vegada anecdòtic era que el senyor Vladimir Asimov va ser el primer a guanyar el Tour sobre una bicicleta amb rodetes. No us estranyeu, penseu que mai havia tingut un pare que l'ensenyés a anar amb bici, i la senyora cuidadora no s'estava a descollar rodetes i a controlar els nens perquè no es fessin mal, tenia feina a llegir i a escriure poemes d'amor a persones desconegudes.</span></div>
geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-1291230939581899502011-08-05T10:42:00.003+02:002011-10-13T19:49:49.166+02:00El Govern dels millors<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Avui ens deixarem de contes que solen acabar mitjanament bé. Avui, per desgràcia, la història està basada en fets reals.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Suposo que n'esteu informats, estem patint una profunda crisi econòmica que fa que moltes famílies visquin molt per sota del que hauria de ser digne; a Catalunya hi ha 570869 persones a l'atur, i no em serveix això que ara durant l'estiu ha baixat perquè la majoria d'aquest contractes són temporals. Però no patiu, tenim el Govern del millors i això ens salvarà de la crisi econòmica i a més, ens aconseguiran un nou pacte fiscal (allò de concert econòmic ja ha desaparegut) millor que el que tenen a Navarra i a Euskadi. Ja pot venir l'apocalipsi econòmica o una invasió extraterrestre, nosaltres tenim el Govern dels millors i com a superherois que són ens salvaran, mitjançant les seves porres, de tot el que vingui, siguin quissoflabiols o extremistes de dreta (bé, aquests no els tocaran massa, ja se sap que no interessa tocar els que et salven el cul amb els pressupostos, et donen alguna alcaldia i, de regal, la Diputació de Barcelona).</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">El Govern dels millors, el Govern de tots... no per Navàs. Durant l'última setmana les grans tisores de la Generalitat han passat per damunt nostre com si es tractessin de les tisores que fa servir el perruquer d'un skin (d'aquests que voten als seus socis de govern).</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">A ple mes d'agost, Navàs ha sabut que deixarà de percebre 102600€. Per què? Doncs bé, sembla ser que el Govern dels millors reduirà al 50% la seva aportació a l'Escola de Música Mestre Castella; això són 300€ menys per alumne, si contem que hi ha 171 alumnes, el resultat és fàcil: 51300€ menys de l'exercici de l'últim any, però com que és retroactiu, 51300€ del curs passat + 51300€ del curs vinent: 102600€ menys. I això, on i quan fa més mal: a l'educació i a ple mes d'agost i comptant aquests diners, que s'han esfumat, al pressupost.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Però tranquils, tenim el Govern dels millors i aquests van fent feina. Avui ens hem assabentat d'una nova acció de la Generalitat de Catalunya:</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Atenció! redoble de tambors, SALUT PREVEU TREURE LES GUÀRDIES DE NIT I FESTIUS A NAVÀS! Visca! Visca! Alegria! Treu el cava i ruixem-nos tots! Despullem-nos i fem una orgia al mig de la plaça!</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Posem-nos seriosos, i això què vol dir? Doncs res, vol dir que els pacients de Balsareny, Gaià, l'Ametlla de Merola, Viver i Serrateix i, per descomptat, Navàs, no es podran posar malalts a les nit, i si gosen posar-se'n, hauran de baixar fins a Sallent. Anem a les xifres, amb dades del 2010:</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Balsareny: 3485 habitants</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Gaià: 177 habitants</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Ametlla de Merola: 248 habitants</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Viver i Serrateix: 188 habitants</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Navàs: 6194 habitants</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">El resultat de la suma és de 10292 habitants. Una xifra prou significativa que hauria de fer pensar al Govern dels millors. No seria millor deixar les guàrdies de nit i festius al CAP de Navàs, situat a 27,3 km de l'Hospital Sant Bernabé de Berga, i a 24,9 km de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa?</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Però no patiu, aquesta decisió l'ha presa el Govern dels millors, segur que és la correcta.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">D'altra banda, el Govern dels millors és molt conseqüent i retalla allà on ha de retallar, i ara disculpeu-me la demagògia, no pas en els sous de la Diputació de Barcelona. I és que avui, juntament amb la notícia de les retallades al CAP de Navàs, apareixia la notícia del que cobraran els 30 membres electes de la Diputació de Barcelona, tots amb dedicació exclusiva (ja veieu com en seran de pencaires) i a raó de catorze mensualitats per any (sí, ara es veu que hi ha dos mesos més a l'any, si algun ho entén, que m'ho expliqui, sisplau), doncs bé, aquesta xifra arriba a la bonica quantitat de... 185.634,49€ bruts al mes (sons de trompeta i crits d'alegria) que això ho multipliques per 14 (?) pagues i et dóna la maravellosa xifra de... 2598882,86€ bruts a l'any (de 14 mesos, recordem-ho. Més crits d'alegria i sons de trompeta). El pobres desgraciats que cobraran menys al mes seran els portaveus adjunts dels grups polítics, que només rebran 3795,85€ bruts al mes; i qui més cobrarà, senyals que s'ho mereix, serà el president de la Diputació, el senyor Salvador Esteve, alcalde de Martorell (CiU), que rebrà un bonic taló amb la xifra de 8265,98€ bruts al mes. I l'il·lustre navassenc, alcalde de Navàs durant la meitat de l'anterior mandat i, actualment, cap de l'oposició a l'Ajuntament de Navàs, quant cobrarà? Doncs la menyspreable (perquè jo crec que per cobrar això abans me'n vaig a treballar a... no ho sé... a qualsevol caixa, perdó, banc) xifra que cobrarà serà de 5967,60€ bruts al mes en qualitat de diputat i director de l'àrea d'Igualtat, Ciutadania i Benestar Social. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Doncs res, aquí ho teniu, el Govern dels millors, aquell que retalla on ha de retallar. Ara que hi penso... ells són el Govern dels... va, digueu-ho... exacte! dels millors, però aquest el va votar la majoria de la població, no? A veure si ells són el Govern dels millors perquè Catalunya és el poble dels rucs...</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">I aquí la vinyeta que avui ha sortit al Regió7. Com diu aquell «val més prendre-s'ho amb conya».</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://4.bp.blogspot.com/-PvTP_kpV2BE/TjuuADp6zfI/AAAAAAAAAHQ/NNzmda0uqog/s1600/2011-08-12_VIN_2011-08-05_21-41-33_acudit.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="225" src="http://4.bp.blogspot.com/-PvTP_kpV2BE/TjuuADp6zfI/AAAAAAAAAHQ/NNzmda0uqog/s320/2011-08-12_VIN_2011-08-05_21-41-33_acudit.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-56144933975038589762011-07-21T10:36:00.002+02:002011-07-21T10:41:42.770+02:00L'escriptora<title></title> <style type="text/css">
<!--
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
</style> <br />
<ul> <div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Inspector! Hem trobat això sobre la taula</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- El què? -digué mentre, amb una pinça introduïa una peça mil·limètrica del que podria ser una ungla a una bosseta de plàstic transparent.</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Doncs... si es gira ho veurà</span></div></ul><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">L'inspector, que tancà la bosseta de plàstic, s'aixecà subjectant-se el genoll dret -el que t'he fotut el menisc- amb la mà, remugant a mitja veu alguna cosa com «coi de subinspector, sempre tocant els collons!»</span></div><ul> <div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Dóna'm! -I estengué la mà al subinspector- Una carta perfumada? No serà de...</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Exacte! -contesta ràpidament.</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- A veure... -i, agafant les ulleres que portava de penjoll, se les va desencaixar per la meitat i a l'alçada dels ulls se les va tornar a encaixar.</span></div></ul><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">Benvolguts, </span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">Suposo que ara mateix esteu llegint aquesta carta que fa olor de colònia, espero que us agradi. No us podeu queixar, no us l'he feta buscar gaire (entenc que, a no ser que algú se us hagi avançat, era sobre la taula del menjador, al costat de les tisores de podar).</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"> Primer de tot, us he de dir que no ho he fet jo. De debò. Us preguntareu que si no ho he fet jo, per què no sóc aquí amb vosaltres, en estat de xoc, parlant amb el vostre psicòleg, gemegant i somicant, fent cops de cap rítmicament amunt i avall amb les mans creuades mentre aguanto un mocador de paper remocat. Doncs bé, perquè no tinc temps. El vol marxa d'aquí un parell d'hores. Entenc que no enteneu res... així que, i espero que si algun dia he de declarar aquesta carta sigui una prova a favor meu, us ho explico a continuació:</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"> El Ciscu va morir ahir al migdia, concretament a l'hora de la migdiada, pels volts de les 3 de la tarda. Jo estava rentant els plats i, a la televisió, apareixien les dones que fan melmelades. Li vaig dir al Ciscu que no s'adormís i que apuntés la recepta. Quan vaig acabar de rentar els plats, vaig fer un crit al Ciscu per saber si ja havia començat la sèrie, però no em va contestar. Ja era mort. Jeia a la butaca, tenia els ulls morts mirant detingudament la televisió i, a la mà, hi descansava un boli que havia escrit quatre paraules a la llibreta: 300g de sucre. (Suposo que aquesta llibreta és a sobre del vídeo, al costat de la figureta del nen que pixa). Davant d'aquesta visió, l'únic que he fet ha sigut eixugar-me les mans arrugades per l'aigua i tancar els seus ulls grisos. Bé, com heu pogut observar, he fet alguna cosa més.</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"> Suposo que heu llegit algun dels meus llibres i, per tant, les meves biografies a la solapa. Doncs bé, si ho heu fet sabreu que abans de jubilar-me i dedicar-me a escriure bestsellers (amb un ja en tenia prou, però l'editorial m'obligà a escriure'n un altre més dolent que el primer), era carnissera. Ara comenceu a lligar caps, no?</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"> Feia temps que el Ciscu i jo ho teníem planejat. Havíem arribat a l'acord que abans de morir-nos havíem de visitar el lloc on ens hagués agradat viure: Xile, el nostre paradís, el país de les mines de carbó. Ara bé, si un de nosaltres es moria sense poder-lo visitar, l'altre agafaria el primer vol que pogués i hi aniria. Però no ho he pogut fer. No he pogut deixar-lo aquí, així que he decidit trencar-li un parell de costelles amb el martell que teniu sobre la taula; llavors he agafat les tisores de podar i, com si obrís un pollastre, les hi he clavat un pelet més amunt d'on he fet el cop inicial i he començat a tallar, l'he obert en canal. Per aturar l'hemorràgia he fet servir un parell de tovalloles que ja he netejat i que ara es deuen eixugar al terrat. Sí, li he robat el cor. No el podia deixar d'aquella manera, ha de venir amb mi a Xile! Així que li he tret el cor mort, n'he fet un farcellet amb el seu mocador i me l'he col·locat entre els sostenidors i la meva pell perquè notés el batec del meu cor.</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"> Espero que m'entengueu, tot plegat no he fet res dolent, simplement m'he proveït de la seva vitalitat un cop mort, simplement l'he fet feliç portant-lo a Xile, simplement he complert amb el nostre desig, simplement he fet el que ell hagués fet.</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"><br />
</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">Atentament, </span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">Violant</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;"><br />
</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: Times, 'Times New Roman', serif;">PD. En mostra d'agraïment per enterrar el cos del pobre Ciscu, us he fet unes galetes de xocolata que descansen dins el forn</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><br />
</div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-45714676379206768392011-06-28T20:14:00.001+02:002011-06-28T20:15:56.237+02:00El pintor<title></title> <style type="text/css">
<!--
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
</style> <br />
<div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">De pinzellada àgil, sense massa detalls i colors càlids, el Jordi, situat en un punt estratègic del seu poble, sota les voltes de l'ajuntament observant el gran parc que s'obre davant seu, tanca un ull i busca l'enquadrament perfecte fent un requadre amb les seves mans. </span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Fa temps que hi barrina, i creu que, avui sí, farà la seva obra mestra; res pot fallar: ha anat a comprar teles noves a la drogueria del poble -que es troba a l'altra banda de la plaça-, s'ha desplaçat fins a València per comprar un cavallet a un antiquari que diu que té una autèntica campana del Titànic, i que la ven a un preu raonable per ser la relíquia que és; i està disposat a estrenar les aquarel·les que la Núria va regalar-li quan van fer els 3 anys de casats, just abans que el deixés per un pintor de parets. A més, ha fet amistat amb tot el jurat, així que, aquest any sí, s'emportarà el concurs de pintura ràpida que cada any organitza el Cercle Artístic en motiu de la Fira de Primavera.</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Al seu darrere, una colla d'avis curiosos observen com es toca el mentó nerviós mentre fa ratlles a tort i a dret, ara un toc de color groc per ressaltar el Sol, un xic de gris per ressaltar l'ombra de l'om al terra roig, i una suau barreja de blau i blanc que fa de reflex del vidre del supermercat del costat. S'atura, fa un parell de passes enrere i, tot i que està a punt d'entrebancar-se amb el bastó d'un dels avis, se'n surt, es gira, li fa un mig somriure i es torna a tocar el mentó amb aire reflexiu. No li acaba d'agradar. Troba que hi falta color, que el verd de l'om és massa artificial. Agafa les aquarel·les, barreja amb un xic d'aigua el groc, el blau, i una micona de res de vermell, i fa una pinzellada finíssima sobre la copa de l'om. Perfecte. Al seu darrere sent una remor, els avis aproven aquell petit gest. Té el primer premi assegurat. Aquest cop, sí. </span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Els avis, que no tenen res més a fer, creuen que, definitivament, s'ha tornat boig i obsessiu. Potser no hi entenen massa de pintura, però allà on el Jordi pinta una ombra, ells hi veuen una piga; on pinta el reflex dels cotxes, ells hi veuen una arracada; on pinta el tronc de l'om, ells hi veuen un tirabuixó ros que descansa sobre una espatlla; on ell pinta els núvols, ells hi veuen uns ulls grossos i plaents; on ell pinta un paisatge, ells hi veuen la Núria, la dona del pintor de parets.</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Enguany, tampoc guanyarà el primer premi.</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-22816105335676582802011-05-01T17:09:00.003+02:002011-05-01T19:45:21.444+02:00Mira que són tòtils!<div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Vestit amb un batí de de vellut que descansa sobre un pijama de seda de color blau i amb unes sabatilles pelfades de color marró, creua les cames i espera, amb el braç estirat i aguantant una tassa de la Bisbal d'Empordà (les millors que hi ha), que el seu àngel esclau li tiri un terròs de sucre moreno al cafè.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Xarrupa i nota que és massa calent; per un moment pensa a tirar-li a la cara del seu àngel esclau, però s'ho repensa i, amb mala cara, el deixa caure al terra. Obre la televisió. Ell mai ho fa (d'obrir la televisió, sempre ho fan per ell), però avui és un dia especial, avui està de bon humor, avui el beatifiquen. </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Quan va morir, el passat 2 d'abril del 2005, va pensar que era una putada, perquè ell es trobava bé, estava a la flor de la vida... però ja se sap que els designis de Déu són inexpugnables, i per tant, si ell diu que «mort», tu, com un bon catòlic, has de morir. Però bé, ha de reconèixer que tampoc està tan malament, de fet està millor que abans (ara sempre té nens al seu voltant; abans se n'havia d'amagar un xic més, no fos cas que la gent pensés malament).</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">En arribar al cel, Sant Pere manà als àngels que tiressin pètals al seu pas i que l'acomodessin amb els VIP's, allà on hi va la crème de la crème de l'església i de la societat en general un cop està criant malves. I quin luxe, per Déu! Tot emmoquetat, ple de miralls retocats a la inversa que el de Dorian Grey; a cada cantonada, una font d'or des d'on hi brolla nèctar i, al so d'una campaneta, tot un estol d'àngels esclaus que es presenten ràpidament per servir-te. Les habitacions, individuals i de 65 metres quadrats, reuneixen les millors condicions de les millors residències terrenals de la sanitat privada: llençols de seda, coixins de plomes, moble bar (sempre ple), televisors de plasma de 42 polzades, matalassos "Lo Mónaco" que es canvien cada dia (per tal de mantenir la qualitat de les motlles) i lavabos d'estil victorià. </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">No es podia queixar en Joan Pau, vivia més bé ara que no pas quan era viu. La seva qualitat de vida havia millorat moltíssim. Abans, quan no feia viatges i es deixava l'esquena cada cop que petonejava el terra dels aeroports, sols podia parlar amb cardenals vells i avorrits, o estirar-se al bell mig de la Capella Sixtina per observar-ne el sostre, o pujar a la cúpula de Sant Pere per veure volar les orenetes, o fullejar un dels llibres de la biblioteca del Vaticà. Ara, en canvi, cada tarda feia la partida de dòmino amb el seu amic <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Josepmaria_Escriv%C3%A0_de_Balaguer">Escrivá de Balaguer</a> o jugava a la petanca amb il·lustres cardenals i caps d'estat (cap de comunista).</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">I aquí el teniu, observant a la televisió com en Benet el beatifica. No sap ben bé perquè ho fan, si mai ha assolit cap miracle... però no només això, no va censurar la pedofília que corria dins l'església, va recomanar la prohibició d'anticonceptius, va censurar, això sí, els casaments entre parelles del mateix sexe, va fer efectiva la secta de<a href="http://www.opusdei.cat/"> l'Opus Dei</a> i la dels <a href="http://www.legionariesofchrist.org/index.phtml?height=800&width=1280&sw=1&sw2=">Legionaris de Crist</a>, i, fins i tot, va desestimar, encara més, el paper de la dona dins l'església catòlica. I esclata a riure... veu com un milió de persones esperen que es mostri la seva imatge que penja del balcó. I no pot parar de riure, i comença a tenir mal de panxa, i veu una dona plorant d'emoció, i no pot més, i veu els representants de països laics o que defensen la llibertat de culte, i cau de la cadira aguantant-se l'estómac mentre les llàgrimes comencen a caure galta avall. I riu, i riu... i riu. I pensa: "Coi, mira que ho hem fet bé durant tots aquests anys!".</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">S'aixeca panteixant, s'acosta al telèfon vermell, prem el número 264 i espera el primer to... i el segon... i el tercer i... "Giuseppe! Ho estàs veient? Sí? Ha ha ha. Què t'he de dir, no? Sí, sí... Ni que ho diguis! Però ja t'atrapo, eh! Que d'aquí a la canonització hi ha un pas! Com? Què vols dir que no he fet cap miracle? I tu què? Si només has fet l'Opus Dei! Ha ha ha! Mira que ets! Ha ha ha! Aiiii, va, ja paro que em torna a venir el riure... mira que són tòtils, eh! Sí.. sí! Calla! Calla! Tu, què et volia dir? Com ho tens per fer la partideta? Bé? Sí, sí, com sempre. Ah! Si vol venir... com més serem, més riurem! Però que no porti cap nen, eh! Que al <a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Marcial_Maciel">Maciel</a> ja el coneixem! Ha ha ha! Quin tio!"</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/-387C7YY9J4Y/Tb2cKETpbpI/AAAAAAAAAHI/t6CGYMQ4yUY/s1600/01Mayo11Blog.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="196" src="http://4.bp.blogspot.com/-387C7YY9J4Y/Tb2cKETpbpI/AAAAAAAAAHI/t6CGYMQ4yUY/s320/01Mayo11Blog.jpg" width="320" /></a></div><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-15376029026658934922011-04-14T18:16:00.002+02:002011-04-14T18:20:43.757+02:00El malparit d'en Robert (i II)<title></title> <style type="text/css">
<!--
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
</style> <br />
<div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;">[Ja continua]</span></span></div><div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><br />
</span></span></div><div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;">El problema ha sigut quan he baixat al menjador; allà hi havia en Robert, assegut a la butaca de pell gastada, observant detingudament la televisió, que estava apagada. Quan ha sentit el cruixit de l'últim graó ha alçat el cap lentament, s'ha incorporat amb decisió calmada, se m'ha acostat -sense deixar de mirar-me als ulls- i... i m'ha fet un petó de pel·lícula, un petó com el de Burt Lancaster i la Deborah Kerr a “De aquí a la eternidad”. He de reconèixer que no sé què m'ha passat, el que en aquest moment ha semblat el millor presagi per fer un germanet al Bernat, ha acabat amb la terra del jardí entaforant-se a la meva gola. I és que enmig de la passió desenfrenada m'ha vingut al cap la imatge de la marca del pintallavis color gessamí que hi havia a la bragueta dels seus pantalons grisos i no me n'he pogut estar. «</span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><i>Mònica!</i></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;">», he cridat. Així es diu la meuca que es folla en Robert. Anomenant a la secretària ha començat el meu declivi, cada segon que ha passat des de llavors ha sigut un compte enrere precipitat de la meva esperança de vida...</span></span></div><div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"> Primer m'ha insultat, m'ha sacsejat, llavors s'ha tocat el cabell nerviós i m'ha demanat amb una falsa calma que com ho sabia, jo l'hi he dit que no sóc tonta, que no recordava haver-li petonejat els pantalons amb el meu pintallavis. Ell m'ha pegat. Jo he aguantat. Ell ha continuat la seva exposició de gran comercial fracassat fent-me veure que la culpa era només meva, que des que havia nascut el Bernat... «</span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><i>Al Bernat ni l'esmentis!»</i></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><span style="font-style: normal;">, he</span></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"> replicat. Segona bufetada al crit de «</span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><i>A mi no m'alcis la veu!</i></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;">»</span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><i>. </i></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><span style="font-style: normal;">He aguantat i he adoptat una posició xulesca més pròpia de la meva cunyada que meva, i he començat el meu monòleg, que s'ha vist tallat per una tercera bufetada, aquest cop amb el puny clos i a l'alçada de l'ull; he caigut sobre el sofà, com una fulla a la tardor. A les palpentes he agafat el cendrer de vidre de la tauleta i, amb un punt d'ira, l'hi he tirat amb totes les meves forces, però he fallat i al caure a terra ha creat un gran escampall de petits vidres. Ha rigut, «</span></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><i>Ets patètica!</i></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><span style="font-style: normal;">», ha dit. I s'ha abraonat sobre meu, i m'ha intentat descordar la faldilla de tub, i m'ha esquinçat la brusa. Defensant-me, l'hi he queixalat el braç fins a fer-li sang i m'he escapolit cap a la cuina. Sense deixar d'observar el sofà i la sang que tacava el parquet, he remenat dins el calaix dels coberts i he tret el primer que he trobat: un ratllador de formatge. He de reconèixer que ha sigut un petit moment còmic, l'últim sospir graciós abans de la meva mort. Ell ha agafat, amb el braç ensangonat, el ganivet del pernil de les visites. Aquí ho he vist clar, els nervis m'han traït. Per què no l'he agafat jo? Ell amb el ganivet del pernil de les visites i jo amb un ratllador de formatge. Hauríem pogut fer un carpaccio excel·lent, però ha preferit clavar-me el ganivet uns deu centímetres més amunt, i a la dreta, del melic. Perfecte. El que més m'ha sorprès ha sigut que no m'ha fet mal. Jo creia que quan et clavaven un ganivet a l'estómac, tots els nervis del teu cos es reunien a la part afectada i començaven a fer-te sentir el dolor, però no. De fet, he sentit més mal quan, mentre el Robert m'arrossegava maldestre ( sense vorejar els petits vidres que m'han anat esquinçant la roba) cap aquí, el meu dit petit del peu dret ha topat contra la pota de la taula de vidre que sols utilitzem per posar-hi els comandaments a distància. Quin mal! Encara ara sento el </span></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><i>ZUB! ZUB!</i></span></span><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"><span style="font-style: normal;"> del dolor.</span></span></span></div><div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><br />
</div><div align="JUSTIFY" style="font-style: normal; line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-family: arial, sans-serif;"><span style="font-size: small;"> I res, aquí em tens, colgada de terra humida en una freda nit d'abril. Suposo que el Bernat deu fer veure que dorm mentre el malparit d'en Robert l'observa des de la porta de l'habitació. Qui sap si gosarà despertar-lo i l'hi dirà que m'ha matat, que m'ha clavat el ganivet que fa servir per tallar el pernil de les visites. Qui sap si demà, quan es llevi, anirà a declarar a la policia; si tingués una mica de dignitat, hi aniria. Espero que aquesta nit reflexioni en el què ha fet i accepti que ha de passar una temporada a Can Brians. Suposo que entendrà la gravetat del seus fets, que ha deixat orfe de mare al seu propi fill. I el Bernat, on anirà a viure? Espero que amb la meva germana... De fet, no sé perquè t'estic parlant si no ets aquí; potser si rasco la terra del meu costat em podràs fer un xic més companyia... què coi rascar? Que estic morta! Ni plors, ni dolors ni impulsos! S'ha acabat! He mort assassinada, el malparit d'en Robert m'ha matat amb el ganivet de tallar el pernil de les visites, i jo amb el ratllador de formatge... Patètic. Ara que hi penso, demà és dilluns i el Bernat ha d'entregar una redacció que diria que no ha fet... pobrissó meu, a sobre que s'ha quedat orfe de mare, suspendrà català. Hauré d'anar a parlar amb la seva professora. Parlar? Que estic morta! Quina mania a voler fer coses! De debò t'ho dic, no et moris mai, això de morir és molt avorrit. Sort en tinc de tu, que m'escoltes. Per què m'escoltes, oi?</span></span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-55470019369627438582011-04-06T19:47:00.002+02:002011-04-06T19:50:10.123+02:00El malparit d'en Robert (I)<title></title> <style type="text/css">
<!--
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
</style> <br />
<div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Assassinada! Tal com ho sents. Però bé, què hi farem... suposo que m'ho mereixia, què coi m'ho mereixia, ell s'ho mereixia! Coi de malparit! Em sap greu pel pobre Bernat; qui sap si desenterrant-te em troba a mi... Espero que no, pobre fillet! I mira que sempre deia «a mi que m'incinerin, que els cucs em fan fàstic!». Ni això! El malparit d'en Robert em mata i a sobre no compleix els meus desitjos! Doncs res, aquí em tens, colgada de terra adobada per fer créixer amb força els geranis; bé, què t'he de dir. Trobant-me en aquesta situació he de reconèixer que no ha sigut el meu millor dia...</span></div><div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> Avui he estrenat el model que em va regalar en Robert, una espècie de vestit beix d'allò més carrincló i una rebeca de color os que no podria ser més lletja; ell, en canvi, s'ha posat el pullòver blau Raf que diu que va comprar a una botiga del Portal de l'Àngel, i la camisa blanca dels diumenges; el Bernat, pobret meu, semblava una castanya... i aquelles vambes vermelles, quin mal gust té en Robert a l'hora de triar la roba! D'aquesta pinta hem anat a fer el vol rutinari de cada diumenge pel barri, amb parada obligada a la Balmoral, on he hagut de demanar un suís i una ensaïmada farcida de cabell d'àngel (això que sóc més de crema).</span></div><div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> Creu-me, tot semblava com cada diumenge, en aquest moment no m'imaginava que t'acabaria fent companyia, envoltada de les arrels de les males herbes del jardí. El que si sabia del cert és que aniríem a veure els ocells i les flors, i que, com sempre, en Robert diria que les roses blaves eren tenyides. Tampoc podia fallar el diari, sempre el coi de diari, tot sigui per no establir una conversa amb la seva dona i el seu fill! Seguint la rutina ens ha fet seure al banc verd de la plaça encatifada de la merda dels coloms sobrealimentats per la senyora Enriqueta, una octogenària de galtes rosades i cabell blanc que vestia el mateix jersei florejat que havia vist a l'aparador de la cantonada; un jersei maquíssim que no hagués dubtat ni un segon a compar-me'l si no hagués sigut per les presses d'en Robert. Per cert, la senyora Enriqueta em recorda molt a la meva sogra, un ésser que, ara que hi reflexiono, no tornaré a veure mai més; millor: un dels pocs avantatges que deu tenir criar malves.</span></div><div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> I res, ja ho veus, anar fent companyia als cucs de terra... Saps una cosa? Fa anys que no veig a la meva germana i al meu cunyat; de fet, ara ja no els veure mai més. Moltes vegades deia a en Robert que els podríem convidar a dinar, però la resposta sempre era la mateixa: «J<i>a saps que a mi no fa res que vingui, però el seu home... mira, val més que calli</i>». Ja em diràs! I la seva germana? I el seu marit? No va dir res, en Robert, quan per culpa d'ells va fer fallida l'empresa de nines (nines com tu) que ens havia de catapultar a New York! I ara els teníem a casa cada diumenge, fent petar la xerrada, tastant els havans. I el seu fill, el malcriat del seu fill, el Ricard, el Ritxi segons els seus pares... Quin perill! Jo sabia que no es portaven bé amb el Bernat, que sempre que es veien, com els actors mereixedors de l'Òscar, feien el paper de la seva vida; però quan els adults ens giràvem i parlàvem de canviar el món i de la veïna histèrica que va fer fora el seu marit a cops d'escombra (tant de bo hagués tingut el valor de la veïna histèrica...), ells aprofitaven per tirar-se els màdelmans pel cap, per picar-se, insultar-se, escopir-se... fins que apareixia la meva mà prodigiosa que, a cop de bufetada, atenuava la picabaralla entre els dos cosins. Sempre he quedat com la tieta malparida i la mare dolenta. En Robert, en canvi, sempre queda com un senyor, com el rei Pepet, com el senyor que tot ho controla. Que tot ho controla? Doncs bé que es va deixar la marca del pintallavis de color gessamí a la bragueta dels pantalons grisos!</span><br />
<title></title> <style type="text/css">
<!--
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
</style> <br />
<div align="JUSTIFY" style="line-height: 150%; margin-bottom: 0cm;"><span style="font-size: small;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Però val més que no m'exalti, ara ja no val la pena; al cap i a la fi, suposo que no seràs tu qui m'ajudi a reviure, no? Va que et continuo explicant què ha passat: doncs res, per no trencar la monotonia de cada diumenge, he hagut de posar a bullir l'aigua per coure-hi l'arròs i rostir uns tallets de llom acompanyats amb pebrot. Ni al Bernat ni a mi ens agrada aquest menú; però a en Robert, al malparit d'en Robert, el torna boig! També, com tot home, es mira el futbol; tant se val si juga l'equip de la ciutat o l'altre equip de la ciutat, la qüestió és que a mi no em deixa mirar la pel·lícula de la primera. I això que avui feien Pretty Woman! I no m'ha deixat veure-la. I al final he explotat. He de reconèixer que aquí és on he fallat, aquí és on, ara que m'ho miro amb perspectiva, he obert la caixa dels trons. Ja sigui per la tensió del moment, pel que m'ha dit en Robert o perquè m'havia entrat un xic de pols a l'ull, he plorat; i això em sap greu, sobretot si ho faig davant del Bernat, pobret. Així que, fent el cor fort, i amb en Robert més calmat, l'hi he fet un petonet al front i l'he acompanyat a dormir. Ostres. El meu últim petó al meu reietó. Espero que en Robert no descobreixi mai el teu amagatall, s'ho prendria tant malament...</span></span></div><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">[Continuarà]</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-48267747032027957942011-03-16T18:15:00.006+01:002011-04-01T23:43:14.440+02:00No hi crec<div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Jo no hi crec. De fet, penso que són una parida, que la gent els llegeix per sentir-se segura, per tenir una cosa del més enllà que li expliqui què ha de fer durant el dia, quina és la pedra de la sort i el número que ha d'evitar com sigui.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">L'altre dia vaig fullejar el diari gratuït del metro i he de reconèixer que el vaig llegir, deia no sé què d'un amor que vindrà, però que vagi alerta amb la salut, que fa fred i em puc constipar; bé, vaig posar la meva cara de "quina collonada" i vaig anar directament als sudokus.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">De debò us ho dic, no cal que em mireu com si fos boja, jo no hi crec. D'acord, puc arribar a acceptar que a vegades l'encerten, però no ens enganyem, la majoria de les vegades són escrits ambigus amb una gran manca de coherència i versemblança. No em mireu així, no! No em creieu, oi? No us podeu arribar creure que tota una senyora com jo, de la meva categoria en aquest mundet, no es cregui ni una engruna de l'estafa dels horòscops? Mireu, ara us posaré un exemple i vosaltres mateixos en traieu les conclusions... mira que no creure'm! A mi! La més gran! Quina vergonya... vergonya us hauria de fer! En fi, va doncs, escolteu atentament la meva veu melosa... hmhmmm és un fragment de la Linda Goodman, una imbècil que es creu qui sap què. Ai, això talleu-ho, que quedaré molt malament; quan editeu, poseu que la Linda Goodman és una gran experta... hmhmmm va, que començo, ja veureu quina collonada...</span></div><div style="text-align: justify;"><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div></div><div style="text-align: center;"><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><i>«Una mujer Virgo es capaz de dejar a su marido por un hombre a quien conoció en algún océano remoto. Si te imaginas a la mujer Virgo como una doncella dulce y virginal, se harán pedazos tus ilusiones. Virgo no es una ninfa arrodillada junto a un estanque»</i></span></div></div><div style="text-align: justify;"><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><i><br />
</i></span></div></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Què, com us heu quedat? No ho veieu? La meuca de la Goodman està dient que les Virgo som unes fresques... I AIXÒ SI QUE NO! Què s'ha pensat?! Que jo em dec al meu marit, que tinc 4 canalles i 5 nèts! Coi de bruixa... Per això mateix no hi crec, perquè només diuen que mentides! Què, em creieu, o...</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Carme, 5 segons i comencem!</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Coi de regidor... sempre m'avisa quan falta ben poc... llavors continuem amb el reportatge, eh!</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- 3, Carme! 2... Càmeres, 1... Endavant careta! Carme, ja!</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: center;"><div style="text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><i>«¡Buenas y apocalípticas noches, queridos telespectadores perdidos en la soledad de la noche! Ya estoy aquí, soy Mari Carmen, la bruja del horóscopo, y os quiero ayudar. Todas vuestras dudas serán respondidas por el horóscopo y por el poder divino de mi ascendente, el siempre enigmático y mágico Capricornio. ¡Ah! ¡Os quiero, queridos! Recordad que el precio de la llamada es de 2'65€ el minuto. ¡Os quiero! Adelante las llamadas. Quién será el primero, queridos solitarios... ¿<a href="http://www.youtube.com/watch?v=3hw1pPosAsE">Serás tú, tú o tú</a>?»</i></span></div></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-9783963243912634322011-03-10T17:45:00.004+01:002011-04-01T23:42:35.056+02:00En Joan<div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">En Joan sempre truca als concursos televisius que fan a les 3 de la matinada. </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">En Joan viu al bell mig de l'Eixample, en un <a href="http://www.myspace.com/4t1a4t1a">4t 1a</a> </span><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">de 60 metres quadrats.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Entrar a la seva habitació és tornar als 6 anys: pósters de pel·lícules de Walt Disney tapen la humitat de les parets i els peluixos s'acumulen als racons més insospitats; sobre el llit, una manta de <a href="http://i25.tinypic.com/21booqt.jpg">"La màgica Do-Re-Mi"</a>, i al terra, unes <a href="http://www.zapatosycomplementos.es/fotos_zapatos/pantuflas-kitty.jpg">sabatilles de la Hello Kitty</a>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Al menjador, les figures del Lladró coronen la taula creant una atmosfera pseudo-rococó (els mobles d'Ikea tallen l'escena perfecta per a Fragonard), i les cortines de vellut rosa plenes de pols fan de l'atmosfera una mena de sauna amb 28 alemanys borratxos i suats després de fer la marató de Nova York.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">A la cuina, un paquet de cereals obert alimenta les paneroles que té de mascotes; dins de la nevera, un mató amb complex de rocafort fa companyia a una poma mig podrida que regalima sobre un paquet de pasta caducada que fa aigua per tot arreu. </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">El lavabo... bé, recordeu els mítics <a href="http://www.poly-klyn.com/ca/productos/wcconstru.html">Poly-Klyn</a> de Festa Major? Doncs encara més brut.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">En Joan és solter, i un berro. Però un coco, un geni, un gran empresari de present i de futur, un as de les finances, l'assot del proletariat... treballa en una important multinacional dedicada a la venda d'armes, i n'és el comercial; ha tingut la oportunitat de conèixer gent tant magnífica com l'Augusto Pinochet, el Kim Jong-il, l'Alfredo Stroessner, el Muammar el Gaddafi, el Bush pare i el Bush fill, i un llarg etcètera més.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Però, joves i no tant joves que llegiu això, vull que sapigueu una cosa: tot i ser una de les persones més influents del món, cada diumenge, a les 11 del matí, tira trossos de pa sec als coloms de Plaça Catalunya. </span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">En Joan viu al bell mig de l'Eixample, en un <a href="http://www.myspace.com/4t1a4t1a">4t 1a</a> de 60 metres quadrats. Es gasta tot el sou trucant als concursos de la televisió que fan a les 3 de la matinada per una simple raó: necessita el contacte humà, i les figuretes del Lladró no li proporcionen aquest plaer.</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-9653272655372100802011-02-26T00:12:00.007+01:002011-04-01T23:42:16.932+02:00Desig<title></title> <style type="text/css">
<!--
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
-->
</style> <br />
<div style="font-style: normal; font-weight: normal; margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><span style="color: black;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">«Que demani un desig! Que demani un desig!»</span></span></div><div style="margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">I ella, nerviosa, com sempre que li toca ser el centre d'atenció, ha respirat fons, molt fons, i ha tancat els ulls per centrar-se en un desig prou satisfactori i prou innocent per poder-lo explicar a tots els que esperen, càmera en mà, que bufi les 20 espelmes que van deixant traces de cera sobre la trufa i les flors de massapà.</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><span style="color: black;"><span style="font-style: normal;"><span style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Un desig... no era tan fàcil. En un màxim de 6 segons, si no l'espera es fa massa llarga, ha de desitjar una cosa que mai es complirà; però... i si es complís? I si aquesta espècie de ritual vergonyós per a qualsevol adolescent es realitzés? Llavors, hauria de desitjar el que sempre hauria volgut. Ho tenia clar. Li faltaven 5 segons.</span></span></span></span></div><div style="margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><span style="color: black;"><span style="font-style: normal;"><span style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Des que havia començat la vida universitària, que es va fixar en el Francesc; un company de classe i de colla, un bon amic; sempre atent però despistat, sempre rialler, sempre alegre, sempre... era un somni. Quantes vegades hauria volgut dir-li tot el que sentia! Però cada vegada que es quedaven sols acabaven parlant de qualsevol tema, per molt insignificant que fos; i mai s'atrevia a confessar-se. Mai trobava el moment. I ella, somiatruites com sempre, interpretava tots els gestos del Francesc com un senyal, n'estava convençuda, sabia que ell també sentia alguna cosa... però de seguida es fregava la cara per remoure les idees i pensava que allò era una estupidesa, que el Francesc era massa perfecte per ella, i que si alguna vegada li demanés quelcom més, acabaria sent pitjor; que l'amistat s'acabaria, i que ella es sentiria molt malament per la pèrdua amorosa i amical, i que hauria de tornar a refer la seva vida i fixar-se en algun Erasmus italià que pren Frapuccino al Starbucks de la cantonada. 4 segons. En la carrera, podria desitjar acabar la carrera, o trobar feina a la primera, o en tardes sota el sol de la Ciutadella, passejant agafada de la mà amb el Francesc, reposant a la gespa, deixant-se olorar el cabells, acariciar-li la barbeta i fer una rialleta conjunta... </span></span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> </span></div><div style="margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><span style="color: black;"><span style="font-style: normal;"><span style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Notava la mirada de tots els seus amics al seu front, esperant que fes el pas i bufés, d'una vegada per totes, les 20 espelmes; però ella no tenia gens clar el seu desig. Potser en aprovar totes les assignatures? Sí, però al Francesc li costava més... i si ell repetís i no segués mai més al seu costat? No suportaria que no pogués tornar fer veure que no ha entès alguna cosa i, amb l'excusa de buscar als seus apunts desordenats la paraula que li manca, notar i sentir-lo més proper (ser conscient que, obrint un xic la mà, podria tocar-li la vora del jersei). No podria. 2 segons. Havia de decidir; començava a sentir algun crit ofegat «va, dona!» «igualment no es compleixen!». Va obrir un xic l'ull dret i es va enriolar quan va descobrir una multitud de càmeres enfocant el gran moment: ella era l'estrella del perfecte vídeo amateur que al cap d'uns anys faria tanta gràcia veure; però els estava defraudant, encara no tenia el desig. 1 segon.</span></span></span></span></div><div style="margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><span style="color: black;"><span style="font-style: normal;"><span style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Va pensar precipitadament amb els seus avis, pares, la germana que mai havia tingut, el professor que l'havia suspès i el que li havia posat una matrícula d'honor, amb la dona de la cafeteria, la noia del jersei verd que sempre seia al banc de fora, amb els coloms, el pastís, amb la veïna de dalt, amb els regals, la cançó d'èxit del moment, el concert de demà... I va bufar. Va treure tot l'aire i, amb ell, tots els pensaments que s'havien revoltat dins el seu cap durant uns llargs 6 segons. Els seus amics aplaudien i xiulaven, va sentir taps d'ampolla que queien a terra i uns llavis humits li embrutaven la galta de pintallavis vermell.</span></span></span></span><br />
<span style="color: black;"><span style="font-style: normal;"><span style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">De cop, però, com si algú encengués un llumí dins un armari, com si un bri d'aire fred fes acte de presència en una sauna, va sentir l'única veu que en aquell moment volia sentir. La veu que desitjava:</span></span></span></span><br />
<span style="color: black;"><span style="font-style: normal;"><span style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></span></span></span></div><div style="margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><span style="color: black;"><span style="font-style: normal;"><span style="font-weight: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- Calleu tots! Va, què has desitjat?</span></span></span></span><br />
<span style="color: black;"><span style="font-style: normal;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><span style="font-weight: normal;"></span></span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- T'he desitjat a tu.</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- A... a mi? Però saps que si ho expliques no es compleix...</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">- No hi crec en aquestes coses</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">PD. Efectivament, les dues primeres frases les he extretes d'aqui:</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/HdakJQth7Sw?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></span></div><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span><br />
<span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="margin-bottom: 0cm; orphans: 2; text-align: justify; widows: 2;"><br />
</div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-14021620278862974792011-02-09T19:43:00.004+01:002011-04-01T23:44:01.419+02:00Volem institut públic a Navàs!<div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Fa fred.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Al meu davant, una esplanada erma plora pels vells temps que havia passat quan, de la seva terra, creixien els fonaments duna antiga bòbila, els totxos de la qual havien servit per construir bona part de les cases i edificis d'un poble que li va girar l'esquena en el moment que va decidir enderrocar el cos dels seus fonaments.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">A la meva esquena, un edifici immens d'arquitectura dels anys seixanta, nota el pas del temps i ens cluca l'ullet amb els tendals de color taronja que tapen del sol, i que s'airegen al ritme de l'aire que deixa un camió provinent d'un escorxador de la zona, que descarrega cuixes de xai al supermercat que ocupa una part dels baixos de l'edifici dels anys seixanta, que és propietat d'una gran caixa (ara transformada en banc).</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">A la meva dreta, una cartellera multicolor em convida a ballar salsa a Berga, a anar a un concert de Kòdul a la sala Stroika de Manresa, a practicar l'anglès a un preu molt econòmic, i a una calçotada que organitza el Club d'Avis. Sota d'aquests cartells, una capa d'uns 3 centímetres de gruix em mostra que, anteriorment, els caps de màrqueting de les grans empreses havien pensat en penjar cartells en aquesta cartellera multicolor.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Fa fred i el bus arriba tard. Saludo a la noia que acaba d'arribar; ella em somriu, s'enriola, busca entre les butxaques de la jaqueta de color beix, treu el mòbil i es posa a manipular-lo fent veure que acaba de rebre un missatge, es gira i decideix amagar-se rere la cartellera multicolor. Van arribant més nens i nenes amb les seves maletes; hi ha de tot: des del nen que la porta lligada al seu cos, fins el nen que l'aguanta amb un sol braç. Criden i em saluden; i jo no entenc com poden estar de tant bon humor si el bus arriba tard i, a sobre, fa fred.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Miro a l'esquerra, dins el bar no hi ha ningú, tots són a fora fumant i fent petar la xerrada. Un gos jau arraulit entre les potes del seu amo i un ocellet s'ha col·locat sobre el monument a la màquina de tren, de quan el carrilet passava pel bell mig del poble.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Mentre espero, penso en el meu dret a rebre una educació obligatòria en un institut públic; de fet, aquest dret el tinc, però l'he de realitzar a 10 km, i a 1 hora i 3/4 del meu poble. I per què? Doncs perquè al meu poble el caciquisme propi de les tupinades de finals del segle XIX, principis del XX, encara és latent. Al meu poble hi ha un institut concertat que és propietat de l'església, i aquest ha fet, fa i farà el possible per tal que no es construeixi un institut públic que li pugui fer ombra; també es mostra esquerp a la innovació educativa, a l'obertura de portes cap a un món públic... prefereixen viure dels grans èxits que anys enrere havia tingut (quan els alumnes d'arreu de la comarca estudiaven a les aules d'aquest edifici; fins el punt que van haver de crear una residència d'estudiants), però aquesta excel·lència ja no hi és, s'han quedat aturats al pas del temps, no reaccionen... de fet, sí que reaccionen! Ara fa aproximadament 20 anys, van moure mans i mànigues per tal que l'institut públic al qual ara vaig, no es construís al lloc que, per lògica de població, pertocaria; curiosament, el mateix lloc des d'on reflexiono, el mateix lloc on hi ha el banc al qual sec mentre observo a la llunyania el bus que em portarà a uns 10 quilòmetres d'aquí.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">VOLEM UN INSTITUT PÚBLIC A NAVÀS!</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Per a més informació (i per ordre cronològic dels fets):</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><a href="http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/15314/navas/tindra/institut/escola/proper/curs"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/15314/navas/tindra/institut/escola/proper/curs</span></a><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> (23 de novembre del 2010)</span></div><div style="text-align: justify;"><a href="http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16679/govern/paralitza/construccio/institut/public/navas"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16679/govern/paralitza/construccio/institut/public/navas</span></a><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> (7 de febrer del 2010)</span></div><div style="text-align: justify;"><a href="http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16714/professors/escola/sant/jordi/donen/suport/unanime/protesta"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16714/professors/escola/sant/jordi/donen/suport/unanime/protesta</span></a><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> (8 de febrer del 2010)</span></div><div style="text-align: justify;"><a href="http://www.tv3.cat/videos/3361890/Pares-dalumnes-de-Navas-dormen-a-linstitut-en-senyal-de-protesta"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">http://www.tv3.cat/videos/3361890/Pares-dalumnes-de-Navas-dormen-a-linstitut-en-senyal-de-protesta</span></a><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> (9 de febrer del 2010)</span></div><div style="text-align: justify;"><a href="http://www.regio7.cat/bages/2011/02/09/tancada-indefinida-reclamar-linstitut-navas/127766.html"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">http://www.regio7.cat/bages/2011/02/09/tancada-indefinida-reclamar-linstitut-navas/127766.html</span></a><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"> (9 de febrer del 2010)</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">I per acabar aquest post, una de les primeres convocatòries (en la qual vaig participar-hi llegint-ne el manifest) de la Plataforma pro-Institut Públic a Navàs. Any: 2007</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEirg27Ytncj-L5Jp9aVyJ0wOY103OTKmwUwhMuI_GTIMjRzhqN0v26KiwyL5xC5PdVK3to_LydtgswdSjflekZ6B0Z8C2acFdHr-YqZlxYyv4bqh3EsUlTmsMuIvQx7HstTyIacfqLrQRs/s1600/148617_1669716072752_1532876829_1668551_5718825_n.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><img border="0" height="297" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEirg27Ytncj-L5Jp9aVyJ0wOY103OTKmwUwhMuI_GTIMjRzhqN0v26KiwyL5xC5PdVK3to_LydtgswdSjflekZ6B0Z8C2acFdHr-YqZlxYyv4bqh3EsUlTmsMuIvQx7HstTyIacfqLrQRs/s400/148617_1669716072752_1532876829_1668551_5718825_n.jpg" width="400" /></span></a></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><br />
</div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6502158299414114755.post-2196104971711751242011-02-02T20:05:00.004+01:002011-04-01T23:41:36.360+02:00Mostatxo espès de color panotxa<div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Dins la tomba del faraó, un guiri nord-americà obès i lluent per la suor que li regalima per les galtes fins arribar al mostatxo espès de color panotxa, fa un glop a la cantimplora que du penjada al coll mentre vigila detingudament a la seva esposa. Ella, d'uns 30 anys més jove, es col·loca bé la pamela de color verd i, amb un elegant moviment de la seva mà esquerra, es recull els rínxols que destorben els seus delicats llavis impregnats per una substància enganxifosa amb sabor de coco.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Ambdós dormen a la millor suite del millor resort situat al bell mig de El Caire. Cada nit, quan arriben a la quinzena planta, una colla d'eixerits cambrers (amb complex d'esclaus) els hi tiren la catifa vermella sota els seus peus i llencen pètals de rosa al ritme del<a href="http://www.youtube.com/watch?v=df-eLzao63I&feature=related"> Concert número 21 a piano de Wolfgang Amadeus Mozart</a>.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Un cop dins de la suite, sobre una petita taula de marbre vermell, hi descansa una ampolla de Möet&Chandon i dues copes de cristall de Bohèmia. Amb un "pop" inconfusible, les bombolles, esperitades, comencen a pujar pel coll de l'ampolla i cauen sobre la catifa persa de color cru, i el mascle, en un acte d'originalitat extrema, es mulla els dits i al crit de «<i>Joy! Joy!»</i> xopa la seva estimada, estirada i jove muller mentre riuen com si haguessin vist l'última pel·lícula de Jim Carrey.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">El mascle, amb les galtes i el nas fent competència al seu mostatxo panotxa, toca la campaneta i, a l'instant, un cambrer (amb complex d'esclau) fa una reverència davant seu en una postura de ioga inexplicable. Al cap de mig minut, sobre la taula de marbre ja hi ha uns maduixots transgènics i una altra ampolla de Möet&Chandon. Jugant com si donés el menjar a un nadó, acosta a la boca de la seva estimada, estirada i jove muller un dels maduixots, però en el moment que ella vol engolir el fruit afrodisíac, el mascle juganer li treu del seu àmbit i se'l menja ell; i així amb el següent i el següent, fins que l'home, embriagat i fart de maduixots, es deixa caure sobre els llençols de seda perfumats amb lavanda.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">La seva estimada, estirada i jove muller se'l mira de mala gana; ella voldria anar a fer un tomb sota els estels en una barca del riu Nil i poder contemplar les constel·lacions i els cocodrils que descansen, encadenats, a la riba; però ell està borratxo, i ella ha de tenir paciència, carregar-se de valor, respirar fons i, sense cap mena de fàstic, adormir-se al seu costat.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Algun dia creu que li arribarà l'hora, i que un infart miocardíac causat per la seva obesitat exagerada acabarà amb el tou de carn suat i pelut que ronca al seu costat. O no! Millor fer-ho més mitològic, podria demanar a un dels cambrers (amb complex d'esclau) que li portés un àspid i, com la bella Cleòpatra, deixar que el verí s'injectés a les seves venes plenes de colesterol. O també podria fer que un cocodril sedat es despertés afamat compartint llit amb el seu marit... però no, seria una pena tacar de sang la catifa persa de color cru. Si hi hagués pensat abans, fins i tot l'hauria pogut estabornir dins la tomba del faraó amb un roc ple d'inscripcions; o guardar en un potet uns quants escarabats i, ara que ronca, tirar-los dins la seva gola i que quedessin encallats, mentre van movent les seves potetes de forma patètica i van carrisquejant les pinces, a la glotis o a la faringe.</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;"><br />
</span></div><div style="text-align: justify;"><span class="Apple-style-span" style="font-family: 'Trebuchet MS', sans-serif;">Massa feina. L'estimada, estirada i jove muller decideix que ja ho farà en la tranquil·litat de Beverly Hills, un cop hagin passat la infernal calor d'Egipte, una calor que potencia la ferum de suat del tros de carn amb mostatxo espès de color panotxa que jeu, roncant, al seu costat.</span></div>geníshttp://www.blogger.com/profile/02122172060719646978noreply@blogger.com0