Els bonobos i jo

Visc amb por. Quan obro els ulls miro a banda i banda de l'habitació, temorós de trobar-me'l assegut a la cadira de l'escriptori amb el seu mig somriure permanent. I si s'amaga dins la nevera, sota la pica, o dins l'armari dels cereals? I si quan obro la televisió me'l trobo allà? No ho podria aguantar. Fa dies que no esmorzo ni miro el Cuní per por. Obro l'aixeta de de l'aigua freda de la dutxa, potser així deixo de pensar en ell mentre em vaig encongint sota la pressió de l'aigua gelada.

Maleeixo el dia que vaig fer el pas, maleeixo qui em va dir que amb ell seria molt més divertit, que aprendria més, que em sentiria realitzat; tot era mentida. El dia que li vaig entregar la fitxa estava content, ara sé que la fitxa em lliga sempre més a ell, i no puc deixar de pensar en el seu somriure assetjador...

Tot va començar el dia que vaig obrir la safata d'entrada i vaig veure un missatge seu: "benvolgudes/ts". Molt bé, vaig pensar, està bé que ens vagi informant. Però a l'endemà, un altre correu, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre... fins a dia d'avui. Han passat uns tres mesos des del primer... i no ha parat; al principi me n'enviava un a la setmana, després dos, tres, i fins i tot quatre en un mateix dia! No sé què fer, obro amb temor l'ordinador, a tot arreu veig la seva cara, he d'anar amb passamuntanyes i ulleres de sol pel carrer per por que em pugui reconèixer; cada cop que entro en un bar observo detingudament fins l'últim racó per si hi és, no entro als ascensors per si me'l trobo de cara... de fet, evito sortir de casa, però fins i tot dins de casa tot em recorda a ell! Fins i tot en somnis! He somiat que era el protagonista d'un best-seller del qual se'n faria milers de còpies i una pel·lícula que enviarien casa per casa, amb la obligació de veure-la perquè entra a l'examen (no en va tenir prou amb el Rei Lyons de Disney?).

Crec que ha arribat el moment, he decidit fugir del país, marxaré a viure a una pluviselva de l'Àfrica Central, que allà els bonobos et tracten bé... però, espereu! No és un bonobo el que surt a la tapa del best-seller?

Lapidació gelada

Ningú va fer cas de l'home estàtic quan el poble sortia a totes les edicions del Temps de TV3 a causa de la pedregada (per fi he descobert com fer d'una frase un enllaç!).

La gent corria sense paraigües per agafar lloc sota els balcons, els cotxes patinaven sobre l'asfalt com si hi hagués hagut un vessament de bales (que no caniques), les dones grans corrien a tapar les flors del balcó i els seus néts a tapar les plantes que feien aquella olor tan especial, els skaters s'arremangaven els pantalons mostrant els típics (i gairebé mítics) mitjons blancs del Decathlon, el cotxe blau patia les conseqüències de tenir el propietari fent el talladet observant el temporal, el mossèn tancava els porticons de la rectoria i el pagès maleïa el Tomàs Molina mentre resava perquè la pedregada no afectés les tomaqueres. Tots feien alguna cosa, però ningú va pensar en l'home estàtic.

Patint la lapidació gelada, l'home estàtic restava impassible al bell mig de la Plaça de l'Ajuntament; si bé mantenia el seu mig somriure i la mirada a l'horitzó, notava com les articulacions se li encongien pel fred, i la sang que brollava del seu cap a causa de l'impacte de la pedra era l'únic escalf que notava la seva pell. Hagués volgut cridar i començar a córrer per fer companyia a les orenetes sota les voltes de l'ajuntament, però no podia. Desitjava que alguna ànima bondadosa li dugués un paraigua, un jersei amb caputxa, un casc, però ningú va pensar en ell.

L'endemà al matí el pagès maleïa encara més el Tomàs Molina mentre arreplegava els tomàquets xafats del terra, el mossèn obria els porticons de la rectoria, el proietari patia les conseqüències econòmiques d'haver deixat el cotxe blau sota el temporal, els skaters es posaven una nova parella de mitjons blancs del Decathlon, les àvies i els néts tornaven a treure les flors i les plantes de l'olor especial al balcó, els cotxes frenaven satisfactòriament i la gent caminava tranquil·lament per la vorera. Però ningú pensava en l'home estàtic, ningú es va fixar en els seus morats ni en la sang resseca sobre les seves galtes perquè mantenia el seu mig somriure i la mirada a l'horitzó.

Vida de l'avi sense néts (el desenllaç)

Hi havia l'Encarnació de Cal Jepet que cada cop que el veia amb l'ampolla a les mans se li tirava al damunt propinat-li petons i abraçades, sempre li deia que havia salvat el seu difunt marit de l'amputació de la cama esquerra amb el seu ungüent, i al final va resultar que va morir atrapat al tractor mentre llaurava el camp perquè no podia treure la cama de sota la ferralla. L'Encarnació havia sigut una de les dues dones de la seva vida, amb ella es va fer el primer petó sota la figuera de l'hort del seu avi en un capvespre humit, amb ella havien construït una cabana de fusta i joncs al costat de la riera, amb ella havien descobert les coses més meravelloses de la vida... fins que la seva mare va morir en un fatídic Diumenge de Rams, a la sortida de la benedicció de la palma; a partir d'aquell dia l'Encarnació va començar a cuidar-se dels seus dos germans petits i de la casa. La distància entre ells dos es va anar fent més i més gran, en alguna ocasió pensava en ella i en aquelles tardes, sent conscient que mai més tornarien.

Sospirava olorant el romaní, sentint la piuladissa dels periquitos del veí del davant i les corredisses i les rialles dels nens que jugaven al pati de l'escola de la cantonada. Lentament girà el coll d'esquerra a dreta, notant l'aire darrere les orelles. Era feliç, malgrat tot el que havia passat, era feliç. Va tancar la porta del balcó, agafà el bastó i la boina i sortí al carrer; era l'hora de veure passar els cotxes per la carretera. La font de la Plaça de l'Ajuntament no funcionava, l'aigua, de color verdós i espumosa, restava estancada mentre els coloms hi xarrupejaven. Es dirigí al banc de pedra guixat amb retoladors permanents, va treure de dins la butxaca una fulla de diari, la posà sobre la freda llosa i hi assegurà el cul tirant enrere l'esquena; al seu costat s'hi asseia el Sardané, un bon home, lluitador fins el final, tot i ser una mica sord. Van fer petar la xerrada, recordaren les pel·lícules que havien anat a veure al vell cinema de la cooperativa que ara volien tirar a terra perquè deien que estava en estat ruïnós; van acordar que allò era una bajanada, que el cine s'havia aixecat amb els totxos de la bòbila on ambdós havien treballat. I van callar, cada dia es trobaven al mateix banc i pel sol fet de fer-se companyia física, creien que les paraules sobraven, consideraven que quan s'arribava a una certa edat, el més important era la companyia; que es va fer fonedissa quan, com cada matí i a la mateixa hora, el Sardané es mirava el rellotge i s'aixecava ranquejant mentre es feia fregues a la ronyonada; havia d'anar a buscar els néts a l'escola.

Ell es quedava allà assegut, pensatiu, al seu voltant els coloms es continuaven remullant, els cotxes paraven davant els semàfor vermell, i les persones que coneixia de vista caminaven amunt i avall, saludant ràpidament a tothom amb qui es creuaven per evitar la conversa. Aquell era el moment més trist del dia, allà assegut, sota els raigs de Sol, absent de tots, esperant que passés alguna cosa interessant, que algú el saludés, esperant res. Tota la vida havia viscut a la mateixa població però el ritme de vida l'havia deixat prostrat al banc de pedra; no estava bé, no tenia a ningú, coneixia a molta gent, però no es sentia estimat, mai s'havia sentit estimat, ni tan sols per part de l'Enriqueta o el Sardané, era un simple objecte de decoració... havia decidit fer el pas, al cap i a la fi hi havia molta gent que el feia i el món continuava igual, què passaria si no anés a buscar els diaris cada matí? Qui el trobaria a faltar? Sabia la resposta, i li feia mal. S'aixecà del banc i marxà cap a casa, era hora de fer el pas. Per fi aquells vella carta que guardava a la caixeta de fusta dins el calaix del calçotets seria llegida.