dissabte, 15 de maig de 2010

Lapidació gelada

Ningú va fer cas de l'home estàtic quan el poble sortia a totes les edicions del Temps de TV3 a causa de la pedregada (per fi he descobert com fer d'una frase un enllaç!).

La gent corria sense paraigües per agafar lloc sota els balcons, els cotxes patinaven sobre l'asfalt com si hi hagués hagut un vessament de bales (que no caniques), les dones grans corrien a tapar les flors del balcó i els seus néts a tapar les plantes que feien aquella olor tan especial, els skaters s'arremangaven els pantalons mostrant els típics (i gairebé mítics) mitjons blancs del Decathlon, el cotxe blau patia les conseqüències de tenir el propietari fent el talladet observant el temporal, el mossèn tancava els porticons de la rectoria i el pagès maleïa el Tomàs Molina mentre resava perquè la pedregada no afectés les tomaqueres. Tots feien alguna cosa, però ningú va pensar en l'home estàtic.

Patint la lapidació gelada, l'home estàtic restava impassible al bell mig de la Plaça de l'Ajuntament; si bé mantenia el seu mig somriure i la mirada a l'horitzó, notava com les articulacions se li encongien pel fred, i la sang que brollava del seu cap a causa de l'impacte de la pedra era l'únic escalf que notava la seva pell. Hagués volgut cridar i començar a córrer per fer companyia a les orenetes sota les voltes de l'ajuntament, però no podia. Desitjava que alguna ànima bondadosa li dugués un paraigua, un jersei amb caputxa, un casc, però ningú va pensar en ell.

L'endemà al matí el pagès maleïa encara més el Tomàs Molina mentre arreplegava els tomàquets xafats del terra, el mossèn obria els porticons de la rectoria, el proietari patia les conseqüències econòmiques d'haver deixat el cotxe blau sota el temporal, els skaters es posaven una nova parella de mitjons blancs del Decathlon, les àvies i els néts tornaven a treure les flors i les plantes de l'olor especial al balcó, els cotxes frenaven satisfactòriament i la gent caminava tranquil·lament per la vorera. Però ningú pensava en l'home estàtic, ningú es va fixar en els seus morats ni en la sang resseca sobre les seves galtes perquè mantenia el seu mig somriure i la mirada a l'horitzó.

2 comentaris:

  1. Sr.Genís, alies guiri-pagès navassenc: haig de deduir-li que vostè té més de guiri que de pagès doncs...tomàquets al maig?
    No obstant, no es frustri. Segueixi, segueixi escrivint que ho fa molt bé.
    Rebi una salutació.
    Sr.Garriga

    ResponElimina
  2. Ostres... ja castigaré sense plàtans extres als meus guionistes (no es pensi pas que sóc jo qui fa els escrits, a les golfes de casa tinc una legió de micos que m'escriuen els textos amb màquines Olivetti).

    Merci per comentar!

    ResponElimina