Vida de l'avi sense néts (el desenllaç)

Hi havia l'Encarnació de Cal Jepet que cada cop que el veia amb l'ampolla a les mans se li tirava al damunt propinat-li petons i abraçades, sempre li deia que havia salvat el seu difunt marit de l'amputació de la cama esquerra amb el seu ungüent, i al final va resultar que va morir atrapat al tractor mentre llaurava el camp perquè no podia treure la cama de sota la ferralla. L'Encarnació havia sigut una de les dues dones de la seva vida, amb ella es va fer el primer petó sota la figuera de l'hort del seu avi en un capvespre humit, amb ella havien construït una cabana de fusta i joncs al costat de la riera, amb ella havien descobert les coses més meravelloses de la vida... fins que la seva mare va morir en un fatídic Diumenge de Rams, a la sortida de la benedicció de la palma; a partir d'aquell dia l'Encarnació va començar a cuidar-se dels seus dos germans petits i de la casa. La distància entre ells dos es va anar fent més i més gran, en alguna ocasió pensava en ella i en aquelles tardes, sent conscient que mai més tornarien.

Sospirava olorant el romaní, sentint la piuladissa dels periquitos del veí del davant i les corredisses i les rialles dels nens que jugaven al pati de l'escola de la cantonada. Lentament girà el coll d'esquerra a dreta, notant l'aire darrere les orelles. Era feliç, malgrat tot el que havia passat, era feliç. Va tancar la porta del balcó, agafà el bastó i la boina i sortí al carrer; era l'hora de veure passar els cotxes per la carretera. La font de la Plaça de l'Ajuntament no funcionava, l'aigua, de color verdós i espumosa, restava estancada mentre els coloms hi xarrupejaven. Es dirigí al banc de pedra guixat amb retoladors permanents, va treure de dins la butxaca una fulla de diari, la posà sobre la freda llosa i hi assegurà el cul tirant enrere l'esquena; al seu costat s'hi asseia el Sardané, un bon home, lluitador fins el final, tot i ser una mica sord. Van fer petar la xerrada, recordaren les pel·lícules que havien anat a veure al vell cinema de la cooperativa que ara volien tirar a terra perquè deien que estava en estat ruïnós; van acordar que allò era una bajanada, que el cine s'havia aixecat amb els totxos de la bòbila on ambdós havien treballat. I van callar, cada dia es trobaven al mateix banc i pel sol fet de fer-se companyia física, creien que les paraules sobraven, consideraven que quan s'arribava a una certa edat, el més important era la companyia; que es va fer fonedissa quan, com cada matí i a la mateixa hora, el Sardané es mirava el rellotge i s'aixecava ranquejant mentre es feia fregues a la ronyonada; havia d'anar a buscar els néts a l'escola.

Ell es quedava allà assegut, pensatiu, al seu voltant els coloms es continuaven remullant, els cotxes paraven davant els semàfor vermell, i les persones que coneixia de vista caminaven amunt i avall, saludant ràpidament a tothom amb qui es creuaven per evitar la conversa. Aquell era el moment més trist del dia, allà assegut, sota els raigs de Sol, absent de tots, esperant que passés alguna cosa interessant, que algú el saludés, esperant res. Tota la vida havia viscut a la mateixa població però el ritme de vida l'havia deixat prostrat al banc de pedra; no estava bé, no tenia a ningú, coneixia a molta gent, però no es sentia estimat, mai s'havia sentit estimat, ni tan sols per part de l'Enriqueta o el Sardané, era un simple objecte de decoració... havia decidit fer el pas, al cap i a la fi hi havia molta gent que el feia i el món continuava igual, què passaria si no anés a buscar els diaris cada matí? Qui el trobaria a faltar? Sabia la resposta, i li feia mal. S'aixecà del banc i marxà cap a casa, era hora de fer el pas. Per fi aquells vella carta que guardava a la caixeta de fusta dins el calaix del calçotets seria llegida.

Vida de l'avi sense néts (IV, ja s'acaba)

Altre cop a casa va deixar el diari sobre la taula de fusta de la cuina i s'adreçà al rebost. Obrí la caixeta blava de galetes de mantega d'Andorra i n'escollí un parell (d'aquelles que són llaçades i amb una fina capa de sucre per sobre); sota els fogons, a l'armari de les cassoles, agafà el tupí, hi tirà llet, un polsim de cafè i les galetes trinxades, i el posà sobre el fogó petit mentre fregava els llumins a la caixeta fent flama. Per ell l'esmorzar era el millor moment del dia, feia anys que seguia el mateix ritual: prendre's cullerada a cullerada la compota del tupí mentre girava, lentament, les fulles del diari; quan hi sortia alguna cosa de Navàs, gargot sobre la notícia i avall (a aquella hora mai es llegia les notícies, això ja ho faria a abans de la migdiada). Un cop s'acabà l'esmorzar d'un glop, deixà el tupí a la pica, agafà el diari, se'n va anar a seure a la butaca de pell gastada del menjador i obrí el televisor.

No hi feien res d'especial, uns comentaristes parlaven de tot i de res mentre el presentador, que era una mica groc, somreia a l'audiència amb cara de “oi que en saben els meus col·laboradors?”. Canvià de canal, ara sortia una noia que havia perdut tota la seva família en un accident de trànsit i aprofitava les càmeres per demanar ajuda; un mapa del temps omplia la pantalla, avui faria un dia assolellat; el president del govern movia les mans convincentment, o no; un nou aspirador passava sota les cames d'una dona; havia guanyat el seu equip de futbol, el de bàsquet no, d'hoquei no en parlaven; altre vegada el presentador groc. Tot negre. Es va aixecar, va deixar el comandament a distància sobre el televisor i va sortir al terrat; l'olor de romaní impregnava el seu nas.

Generalment no li agradaven les flors de guarniment. Tot i així, mitja dotzena de testos omplien l'espai de colors vius, olors gratificants i vespes juganeres; mai havia anat a comprar ni una flor a la floristeria que hi havia al capdavall del carrer, s'estimava més anar a fer el tomb pel bosc i collir el que li anés millor per fer l'ungüent que utilitzava per fer-se fregues als genolls; era el seu remei secret, i el venia a un preu suficient per poder pagar les ampolles “d'esperit de vi” que, barrejat amb tot de flors remeieres, feia les delícies de tots els genolls del veïnat, sobretot el de les dones. Ell no ho deia, però es sentia afalagat de tenir totes les dones al darrere, encara que fos per una ampolla de litre gairebé miraculosa.

Vida de l'avi sense néts (III)

Sense mirar si venia cap cotxe va creuar el carrer fent cas omís del pas de vianants i del clàxon del dúmper de la brigada de l'Ajuntament. Ja havia arribat; al seu davant s'alçava aquella casa d'una planta d'aire modernista amb la balconada encrostada a causa dels anys i de la última nevada. Sota la balconada, una porta de vidre falcada per un tascó de fusta donava la benvinguda a tos els clients delitosos d'informació periòdica; la olor de revistes i el sofregit fent xup-xup a la rebotiga embafava l'ambient tosc. Com sempre es dirigí al taulell, saludà a la senyora Enriqueta -amb qui de jove havia festejat- i agafà el seu diari de referència. Sabia que no era el millor diari, ni tampoc el més imparcial, però era el que parlava més bé d'allà on vivia. A més, es dedicava a guardar totes les notícies que passaven al seu poble (ho havia fet des dels inicis del diari, per allà als anys 80). Un cop enllestia l'índex anual amb la seva vella Olivetti, enviava totes les fulles a l'enquadernador que, com sempre, li retornava amb unes tapes de pell de color verd i les lletres daurades. Sabia que un cop es morís ningú continuaria la seva tasca i totes les notícies quedarien sobre aquella estanteria omplint-se de pols, al costat del gerro japonès i la col·lecció de l'Enciclopèdia Salvat que mai havia consultat.

Vida de l'avi sense néts (2a part)

El parrup dels coloms l'acompanyava en el seu trajecte cap el quiosc quan de cop es va aturar observant amb temor la paret, hi havia una esquela; va pensar que el nou model no li agradava, era massa llampant, creia que una esquela no havia de ser de color verd i de mida d'un full de llibreta, considerava que quan es moria algú, els interessats a anar a l'enterrament ja sabien quants anys tenia, on vivia i a quina hora es feia la missa, no calia mostrar als quatre vents la pèrdua. Tot i això, entenia que la gent necessita descobrir que el seu nom no està escrit en aquest anunci tant patètic: i per aquesta raó hi apropà la testa, es mogué les ulleres sobre el nas un parell de cops, llegí el nom, l'edat, l'hora de l'enterrament, el lloc del domicili i de qui era vídua i va decidir que no hi aniria. Tot i que era de mal dir, la notícia de la mort no el va afectar el mínim, al contrari: mai li havia caigut bé aquesta gent, sempre mostrant opulència, sense el mínim gest d'humilitat, sense dirigir-te la mirada ni el bon dia... fins i tot en aquella època que es van enganxar els dits amb l'empresa fantasma es passejaven pel carrer amb els mateixos aires de supèrbia, fins que l'acta judicial va dictaminar que se'ls hi havia acabat la bicoca. S'arremangà el jersei i la camisa per treure's el rellotge que se li havia escurat braç avall a causa de l'aprimament, mirà l'hora: 7.51 del matí; anava tard.

(continuarà)

Vida de l'avi sense néts

Cada dia, a les 7.14 del matí li sonava el despertador d'agulla que havia comprat a Andorra; encara a la foscor palpava el damunt de la tauleta de l'esquerra, cercant les ulleres de pasta que ara eren tant de moda tot i que ja tenien més de 20 anys; movia els dits del peu, amb temor per si n'hi havia algun que no anava a compàs i arronsava el genolls en angle recte gaudint del crec-crec símbol d'una artrosi prominent. Primer un peu ara l'altre. Li agradava notar l'escalfor de les sabatilles de pelfa que havia comprat a la botiga de la Carme de més amunt (molt bona mossa la Carme, llàstima d'haver topat amb aquell noi que la volia massa).

Arrossegant les sabatilles sobre les rajoles que dibuixaven una sanefa s'adreçava a la finestra, pujant un xic la persiana per observar l'estat del cel (si el dia era plujós decidia no pujar-la més, ja havia patit prou desgràcia com per haver d'aguantar els capricis del núvols), aquell dia però va estar de sort, els primers raigs de Sol torraven la seva closca i ell, content, obrí de bat a bat la pesada finestra de fusta alçant els braços i omplint-se els pulmons d'aire fresc (semblava que algú feia xocolata desfeta). Pacientment es descordava els botons del pijama de ratlles que s'havia comprat fa dos Nadals, observant que havia de cosir l'antepenúltim botó daurat que volia ser lliure de lligams, apartà la camisa a la cadira i deixà els pantalons sota el coixí de làtex, passant les flassades per sobre d'aquest deixant ben llisa la superfície del llit, ni una arruga.

Obrí el llum del lavabo i, com cada matí, recordava que havia d'arreglar l'aixeta que degotejava. Es mirà al mirall, els cabells ja li començaven a toca el dors de les orelles, sinònim d'anar a fer una visita al barber. Es girà a l'esquerrà, obrí l'armariet blanc i agafà la maquineta d'afaitar que havia comprat a Cal Ton, l'endollà a la corrent i com sempre li propinà un parell de copets perquè funcionés. Ben polit com anava es calçà i es col·locà la boina. Havia d'anar a comprar el diari.

Cada matí obria la porta feixuga del carrer, mirava esquerra i dreta, saludava els ocells del veí del davant i es disposava a caminar. Li feia mal el genoll, i això el preocupava. Agafà la llibreteta que duia als pantalons de cotó i hi apuntà "demanar visita amb el Dr. Rial". Tot xino-xano, i acompanyant-se amb el bastó, feia camí cap el quiosc. S'aturà un parell de vegades veient com avançaven les obres del bloc de pisos que havia ocupat l'antic espai de la bòbila on havia treballat. Va remugar i continuà endavant.

(continuarà)