dimecres, 14 d’abril de 2010

Vida de l'avi sense néts (2a part)

El parrup dels coloms l'acompanyava en el seu trajecte cap el quiosc quan de cop es va aturar observant amb temor la paret, hi havia una esquela; va pensar que el nou model no li agradava, era massa llampant, creia que una esquela no havia de ser de color verd i de mida d'un full de llibreta, considerava que quan es moria algú, els interessats a anar a l'enterrament ja sabien quants anys tenia, on vivia i a quina hora es feia la missa, no calia mostrar als quatre vents la pèrdua. Tot i això, entenia que la gent necessita descobrir que el seu nom no està escrit en aquest anunci tant patètic: i per aquesta raó hi apropà la testa, es mogué les ulleres sobre el nas un parell de cops, llegí el nom, l'edat, l'hora de l'enterrament, el lloc del domicili i de qui era vídua i va decidir que no hi aniria. Tot i que era de mal dir, la notícia de la mort no el va afectar el mínim, al contrari: mai li havia caigut bé aquesta gent, sempre mostrant opulència, sense el mínim gest d'humilitat, sense dirigir-te la mirada ni el bon dia... fins i tot en aquella època que es van enganxar els dits amb l'empresa fantasma es passejaven pel carrer amb els mateixos aires de supèrbia, fins que l'acta judicial va dictaminar que se'ls hi havia acabat la bicoca. S'arremangà el jersei i la camisa per treure's el rellotge que se li havia escurat braç avall a causa de l'aprimament, mirà l'hora: 7.51 del matí; anava tard.

(continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada