Sense mirar si venia cap cotxe va creuar el carrer fent cas omís del pas de vianants i del clàxon del dúmper de la brigada de l'Ajuntament. Ja havia arribat; al seu davant s'alçava aquella casa d'una planta d'aire modernista amb la balconada encrostada a causa dels anys i de la última nevada. Sota la balconada, una porta de vidre falcada per un tascó de fusta donava la benvinguda a tos els clients delitosos d'informació periòdica; la olor de revistes i el sofregit fent xup-xup a la rebotiga embafava l'ambient tosc. Com sempre es dirigí al taulell, saludà a la senyora Enriqueta -amb qui de jove havia festejat- i agafà el seu diari de referència. Sabia que no era el millor diari, ni tampoc el més imparcial, però era el que parlava més bé d'allà on vivia. A més, es dedicava a guardar totes les notícies que passaven al seu poble (ho havia fet des dels inicis del diari, per allà als anys 80). Un cop enllestia l'índex anual amb la seva vella Olivetti, enviava totes les fulles a l'enquadernador que, com sempre, li retornava amb unes tapes de pell de color verd i les lletres daurades. Sabia que un cop es morís ningú continuaria la seva tasca i totes les notícies quedarien sobre aquella estanteria omplint-se de pols, al costat del gerro japonès i la col·lecció de l'Enciclopèdia Salvat que mai havia consultat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada