Altre cop a casa va deixar el diari sobre la taula de fusta de la cuina i s'adreçà al rebost. Obrí la caixeta blava de galetes de mantega d'Andorra i n'escollí un parell (d'aquelles que són llaçades i amb una fina capa de sucre per sobre); sota els fogons, a l'armari de les cassoles, agafà el tupí, hi tirà llet, un polsim de cafè i les galetes trinxades, i el posà sobre el fogó petit mentre fregava els llumins a la caixeta fent flama. Per ell l'esmorzar era el millor moment del dia, feia anys que seguia el mateix ritual: prendre's cullerada a cullerada la compota del tupí mentre girava, lentament, les fulles del diari; quan hi sortia alguna cosa de Navàs, gargot sobre la notícia i avall (a aquella hora mai es llegia les notícies, això ja ho faria a abans de la migdiada). Un cop s'acabà l'esmorzar d'un glop, deixà el tupí a la pica, agafà el diari, se'n va anar a seure a la butaca de pell gastada del menjador i obrí el televisor.
No hi feien res d'especial, uns comentaristes parlaven de tot i de res mentre el presentador, que era una mica groc, somreia a l'audiència amb cara de “oi que en saben els meus col·laboradors?”. Canvià de canal, ara sortia una noia que havia perdut tota la seva família en un accident de trànsit i aprofitava les càmeres per demanar ajuda; un mapa del temps omplia la pantalla, avui faria un dia assolellat; el president del govern movia les mans convincentment, o no; un nou aspirador passava sota les cames d'una dona; havia guanyat el seu equip de futbol, el de bàsquet no, d'hoquei no en parlaven; altre vegada el presentador groc. Tot negre. Es va aixecar, va deixar el comandament a distància sobre el televisor i va sortir al terrat; l'olor de romaní impregnava el seu nas.
Generalment no li agradaven les flors de guarniment. Tot i així, mitja dotzena de testos omplien l'espai de colors vius, olors gratificants i vespes juganeres; mai havia anat a comprar ni una flor a la floristeria que hi havia al capdavall del carrer, s'estimava més anar a fer el tomb pel bosc i collir el que li anés millor per fer l'ungüent que utilitzava per fer-se fregues als genolls; era el seu remei secret, i el venia a un preu suficient per poder pagar les ampolles “d'esperit de vi” que, barrejat amb tot de flors remeieres, feia les delícies de tots els genolls del veïnat, sobretot el de les dones. Ell no ho deia, però es sentia afalagat de tenir totes les dones al darrere, encara que fos per una ampolla de litre gairebé miraculosa.
Boníssim.
ResponElimina