El malparit d'en Robert (I)

Assassinada! Tal com ho sents. Però bé, què hi farem... suposo que m'ho mereixia, què coi m'ho mereixia, ell s'ho mereixia! Coi de malparit! Em sap greu pel pobre Bernat; qui sap si desenterrant-te em troba a mi... Espero que no, pobre fillet! I mira que sempre deia «a mi que m'incinerin, que els cucs em fan fàstic!». Ni això! El malparit d'en Robert em mata i a sobre no compleix els meus desitjos! Doncs res, aquí em tens, colgada de terra adobada per fer créixer amb força els geranis; bé, què t'he de dir. Trobant-me en aquesta situació he de reconèixer que no ha sigut el meu millor dia...

Avui he estrenat el model que em va regalar en Robert, una espècie de vestit beix d'allò més carrincló i una rebeca de color os que no podria ser més lletja; ell, en canvi, s'ha posat el pullòver blau Raf que diu que va comprar a una botiga del Portal de l'Àngel, i la camisa blanca dels diumenges; el Bernat, pobret meu, semblava una castanya... i aquelles vambes vermelles, quin mal gust té en Robert a l'hora de triar la roba! D'aquesta pinta hem anat a fer el vol rutinari de cada diumenge pel barri, amb parada obligada a la Balmoral, on he hagut de demanar un suís i una ensaïmada farcida de cabell d'àngel (això que sóc més de crema).

Creu-me, tot semblava com cada diumenge, en aquest moment no m'imaginava que t'acabaria fent companyia, envoltada de les arrels de les males herbes del jardí. El que si sabia del cert és que aniríem a veure els ocells i les flors, i que, com sempre, en Robert diria que les roses blaves eren tenyides. Tampoc podia fallar el diari, sempre el coi de diari, tot sigui per no establir una conversa amb la seva dona i el seu fill! Seguint la rutina ens ha fet seure al banc verd de la plaça encatifada de la merda dels coloms sobrealimentats per la senyora Enriqueta, una octogenària de galtes rosades i cabell blanc que vestia el mateix jersei florejat que havia vist a l'aparador de la cantonada; un jersei maquíssim que no hagués dubtat ni un segon a compar-me'l si no hagués sigut per les presses d'en Robert. Per cert, la senyora Enriqueta em recorda molt a la meva sogra, un ésser que, ara que hi reflexiono, no tornaré a veure mai més; millor: un dels pocs avantatges que deu tenir criar malves.

I res, ja ho veus, anar fent companyia als cucs de terra... Saps una cosa? Fa anys que no veig a la meva germana i al meu cunyat; de fet, ara ja no els veure mai més. Moltes vegades deia a en Robert que els podríem convidar a dinar, però la resposta sempre era la mateixa: «Ja saps que a mi no fa res que vingui, però el seu home... mira, val més que calli». Ja em diràs! I la seva germana? I el seu marit? No va dir res, en Robert, quan per culpa d'ells va fer fallida l'empresa de nines (nines com tu) que ens havia de catapultar a New York! I ara els teníem a casa cada diumenge, fent petar la xerrada, tastant els havans. I el seu fill, el malcriat del seu fill, el Ricard, el Ritxi segons els seus pares... Quin perill! Jo sabia que no es portaven bé amb el Bernat, que sempre que es veien, com els actors mereixedors de l'Òscar, feien el paper de la seva vida; però quan els adults ens giràvem i parlàvem de canviar el món i de la veïna histèrica que va fer fora el seu marit a cops d'escombra (tant de bo hagués tingut el valor de la veïna histèrica...), ells aprofitaven per tirar-se els màdelmans pel cap, per picar-se, insultar-se, escopir-se... fins que apareixia la meva mà prodigiosa que, a cop de bufetada, atenuava la picabaralla entre els dos cosins. Sempre he quedat com la tieta malparida i la mare dolenta. En Robert, en canvi, sempre queda com un senyor, com el rei Pepet, com el senyor que tot ho controla. Que tot ho controla? Doncs bé que es va deixar la marca del pintallavis de color gessamí a la bragueta dels pantalons grisos!

Però val més que no m'exalti, ara ja no val la pena; al cap i a la fi, suposo que no seràs tu qui m'ajudi a reviure, no? Va que et continuo explicant què ha passat: doncs res, per no trencar la monotonia de cada diumenge, he hagut de posar a bullir l'aigua per coure-hi l'arròs i rostir uns tallets de llom acompanyats amb pebrot. Ni al Bernat ni a mi ens agrada aquest menú; però a en Robert, al malparit d'en Robert, el torna boig! També, com tot home, es mira el futbol; tant se val si juga l'equip de la ciutat o l'altre equip de la ciutat, la qüestió és que a mi no em deixa mirar la pel·lícula de la primera. I això que avui feien Pretty Woman! I no m'ha deixat veure-la. I al final he explotat. He de reconèixer que aquí és on he fallat, aquí és on, ara que m'ho miro amb perspectiva, he obert la caixa dels trons. Ja sigui per la tensió del moment, pel que m'ha dit en Robert o perquè m'havia entrat un xic de pols a l'ull, he plorat; i això em sap greu, sobretot si ho faig davant del Bernat, pobret. Així que, fent el cor fort, i amb en Robert més calmat, l'hi he fet un petonet al front i l'he acompanyat a dormir. Ostres. El meu últim petó al meu reietó. Espero que en Robert no descobreixi mai el teu amagatall, s'ho prendria tant malament...

[Continuarà]