dijous, 6 de gener de 2011

Els reis d'Orient


Els tres Reis Mags de l'Orient rebufaven, cansats, sota els estels d'una petita població de la Catalunya Interior. Ha sigut una nit molt feixuga, més del normal. Els infants, endimoniats, s'abalançaven cap a ells amb la intenció d'abraçar-los, petonejar-los, demanar-los els últims regals; i ells, pacientment, els agafaven, se'ls acotxaven a la falda i miraven al reguitzell de càmeres amb flaix que cremaven les retines dels seus ulls. Mentrestant, els patges reials sobrevivien com podien davant l'aglomeració de pares i mares disposats a agafar carretades de caramels.

Però el més dur ja havia passat, els tres estaven asseguts sota el portal de l'església, bevent llaunes de cervesa i fumant cigarrets amb la única il·luminació d'un estel fugaç de llum de tub que penjava, pampalluguejant, d'un balcó.
En Baltasar, endormisquejat, sentia de fons els crits d'un nen que acabava de descobrir la «mansió de Casper» que tant havia desitjat, i somiava en les més de cent donzelles que l'esperaven a palau per fer-li fregues als peus i massatges a les natges amb un aparell que havia comprat a la telebotiga.
En Gaspar recordava el vell i bell temps en que no era res més que un savi astrònom. Va fer un glop a la cervesa, va mirar a banda i banda, va somriure i va aclucar els ulls mirant el cel encapotat per una borina baixa que sortia d'alguna llar de foc.
Per últim, en Melcior estava connectat a la Blackberry, mirant les últimes novetats al Twitter i remugant perquè li quedava poca bateria. Es va aixecar per agafar una altra cervesa del paquet que havien comprat al bar de la cantonada, i la va obrir tot bufant la bromera que sobreeixia de la llauna.

Tot i que mai n'havien parlat entre ells, odiaven la Nit de Reis i odiaven el dia que en Gaspar, com un boig, els va engalipar per seguir aquell estel que ara pampalluguejava sobre els seus caps. Feia més de 2000 anys que, cada 5 de gener, havien de deixar les seves vides de luxe absolut per repartir regals a tots els nens del món occidental, fins i tot a aquells que eren uns malparits; i ja n'estaven farts.
Cada any, una setmana abans del gran dia, començaven a fer les maletes plenes de vestits que carregarien els patges reials per canviar-se a cada població; compraven els camells a un senyor d'Alexandria i els ensellaven, i llogaven a tots els fills de les més de 100 donzelles de Baltasar per tal que els ajudessin a portar el carbó i els regals... i tot això per res, ja que havien de fer el teatre a cada poble: que si ara fem veure que venim del mar, que si ara baixem amb tirolina per el campanar de l'església, que si ara fem veure que venim amb cavalls que es van cagant cada dues passes, que si ara ens fan pujar a unes carrosses de dubtosa qualitat estètica remolcades per un tot-terreny, que si ara hem de pujar amb escales pels balcons... ja en tenien prou! Però be, era la seva feina i no es podien queixar.
Els següents 364 dies de l'any es presentaven monòtons: d'un palau a un altre, gaudint de la comoditat fiscal que hi havia als Emirats Àrabs, lloc idíl·lic per viure en un palau sense la necessitat d'haver de fer res. A vegades pensaven que podrien fer de Reis Mags cada dia de l'any, però llavors es miraven entre ells tres, i esclataven a riure.

Van sonar les dotze campanades sobre els seu cap, era hora de marxar. S'acabaren ràpidament les cerveses, es fumaren l'últim cigarret, s'arremangaren les túniques i es dirigiren cap els camells, que tenien ben bé l'aparença d'unes grans limusines blanques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada