Doneu-vos la pau

"Doneu-vos la pau"

Aquesta és una frase obligatòria en tot enterrament; desconec si a les misses normals, als bateigs, casaments i comunions també es diu. Sóc un mal catòlic, vaig a flagel·lar-me amb el rosari.

Bé, adolorit de l'esquena per la coïssor de les ferides obertes després de la flagel·lació, us explicaré en què consisteix "donar la pau":

És molt senzill, el mossèn xerra i xerra i en un moment determinat diu aquesta frase; a continuació tots els assistents es comencen a donar la mà entre ells, amb el del davant, el del costat, el del darrere, el de tres fileres més enllà, etc. És curiós.

I jo, que sóc freak de mena, he pensat: és aquesta la manera de donar la pau? És a dir, si tu ofereixes la teva mà a un altre i aquest l'accepta estrenyent-la com si fos l'última vegada, instantàniament ja li atorgues la pau? És collonut! A partir d'ara aniré donant la mà a tots els que em trobi; us imagineu poder fer una cadena de la pau? Jo li dono la mà a un, aquest a un altre, aquest altre al de més enllà i així successivament... sense cap mena de dubte aconseguiríem la pau al món sencer!!

Però ara que ho estic pensant, hi ha algú que no acaba de fer anar bé aquesta cadena:

El nostre amic Francesc donant la pau a l'amic del Jueus, Adolf

Un altre cop el nostre amic Francesc donant la pau a l'amic del Berlusconi, el Benet

L'amic de l'armament nuclear, el Quim (Kim Jong-Il pels amics), donant la pau a l'amic del vodka, el Vladimir (Putin pel amics)

L'amic britànic, el Winston (Churchill pels amics) donant la pau al seu amic comunista, el Iósif (Stalin pels amics)

Això de la pau és molt estrany... Tal i com diu el gran mestre Pau Riba:

"Deixeu-me en Pau!"

Plagues d'estiu (més o menys)

No us espanteu, però està passant una cosa molt grossa a Catalunya i, tot i que nosaltres en som còmplices, no fem res per aturar-ho.

Fa anys que aquest fenomen ocorre a les nostres terres i, més concretament al litoral, amb concentració especial a l'esquerpa i bella Costa Brava i a la fogosa i saturada Costa Daurada, amb algun focus a la costa barcelonesa.

Ningú sap d'on són exactament, tampoc què hi fan aquí... Tan sols en sabem petits detalls que fan d'ells uns éssers, en el fons, carismàtics (però també és carismàtic el múscul zebra i el cranc americà i són uns animals d'allò més fills de puta). A continuació us detallaré quina és la millor manera de reconèixer-los:

Solen anar amb grup, però es classifiquen en dues tribus:

1. Tribu familiar (pare gros, MQMF, fill i filla)

2. Tribu adolescentscalentsquevenenaquíitornenambfills (mai hi ha un proporció equitativa de sexe masculí i femení: hi ha un equilibri de 7-3 a favor dels nois o de 7-3 a favor de les noies; mai hi haurà 5 nois i 5 noies)

Un cop es concentren amb les seves respectives tribus, aquests éssers invasors de les nostres costes catalanes tenen com a màxim objectiu passar-se tot l'estiu al damunt de la sorra de platja, acusant a les noies o espantant els nois (tal i com les meduses). Els que és més perillós d'aquesta plaga és que s'alimenten de tot, i és molt difícil matar-los de desnutrició com faríem, per exemple, amb qualsevol ésser humà (menys Falete); tenen prou estómac per esmorzar xurros i cafè amb llet, dinar amb una paella de 30 euros (typical spanish, però amb les gambes congelades de La Sirena) i un entrecot poc fet regat amb salsa greixosa de maionesa i ketxup, i fer un sopar lleuger a restaurants de menjar ràpid. Atenció: si es tracta de la tribu adolescentscalentsquevenenaquíitornenambfills, basen el seu esmorzar, dinar i sopar en restaurants de menjar ràpid.

Una manera inequívoca de saber qui són és parar-se un moment allà on siguis (preferiblement a la costa, si ets a un punt indeterminat de la geografia catalana muntanyosa, no cal que facis l'experiment). Un cop t'atures, has de fer una primera visió d'on ets i gira 360º en el teu propi eix. Un cop fet això has de respondre a les següents preguntes:

1. Hi ha gent amb samarretes falses d'Espanya?

2. Van amb barrets mexicans o amb gorres de beisbol?

3. Porten pantalons curts, molt curts i petits, molt petits?

4. Porten xancletes i ulleres de sol?

5. Van amb càmera de fotos?

Si les respostes són afirmatives, no en tinguis cap dubte, n'estàs envoltat! I ara què? Doncs pots fer tres coses:

1. Córrer com no ho has fet mai a la teva vida

2. Quedar-te quiet fins que marxin, evitant mirar-los als ulls

3. Establir una conversa i fer-te l'interessat fent veure que domines a la perfecció el seu idioma i els hi vols ensenyar els llocs més bonics de la població "perquè hi ha molts guies que no ho són i us enganyen i jo us ho faré gratuïtament, ja m'ho pagareu amb espècies"

I què podem fer per evitar aquesta plaga? El més preocupant és que no s'hi pot fer res; i és que no estem parlant d'un fenomen normal, estem parlant d'escamarlans

Un any de filologia, un any per recordar

Tot va començar el dia que em van rebutjar de l'EMAV de Barcelona. Jo, que vaig fer la selectivitat per fer-la, convençut que entraria a "Producció d'audiovisuals, ràdio i espectacles", em vaig trobar davant el Palau de la Música, amb el paper de la pre-matrícula a una mà i amb el paraigües a l'altra, mentre al meu darrera un noi amb ulleres de pasta trucava:

" Sí, sí! M'han agafat!!!! Es veu que tan sols hi havia 50 places i més de 200 sol·licituds per entrar... però ara ja podré fer producció"

El meu pensament es resumeix en aquest enllaç (sí, si: aquest!)

I ara què havia de fer? Anar a treballar, agafar-me un any sabàtic? Oh, beneïda selectivitat! Tu em vas salvar d'entrar al càsting de "Generacion Ni-Ni"!

Filologia Catalana! Segur? Sí, sí! Faré Filologia Catalana! I dit i fet: cap a fer la matrícula falta gent.

Dins l'aula d'informàtica, fent la matrícula, un home (això és un enllaç?) gran de cabells blancs, cara vermella i ulleres seia al meu davant amb una carpeta curulla (què bonica és aquesta paraula) de papers. Al meu costat una sargantaniua anomenada Jordi tenia problemes amb La Caixa i amb sa seua no comarca (es veu que viu en una illa on van gravar l'anunci d'Estrella Damm al ritme de tonight, tonight);

El primer semestre/quadrimestre/trimestre/primera part havia començat, i a la primera classe de llatí vaig decidir que a partir d'aquell dia només hi aniria el dia abans de fer l'examen i a l'examen (qui és el geni que posa una assignatura a les 8.30 del matí?); la Júlia Català (que és menorquina i més assenyada i responsable que jo) anava a la mateixa aula i no va fallar mai... l'admiro, perquè mira que eren avorrides aquelles classes!

La veritat és que vaig estar apunt de deixar la carrera en aquest primer semestre: la causa principal era l'horari que feia (dilluns i dimecres de 8.30 a 16.30 amb mitja horeta per dinar); però poder anar a basc i conèixer aquesta magnífica llengua envoltat de gent magnífica (Xantal, Guida, Clara, Marina, Adrià, Olatz, Camille, Dídac, Itziar, etc.) em van animar de cara al segon semestre.

D'aquest primer semestre cal recordar les quedades filològiques (per quan una altra?) que havien de servir per coneixer-nos millor entre nosaltres;el problema és que érem quatre i el cabo! Però bé, poder visitar el Parc Güell o el Laberint d'Horta amb els nostres delegats escollits per dictadura popular, la sempre riallera Judit i el mai prou atent i simpàtic Jordi (si, el que balla al ritme de tonight, tonight), l'artista del grup, gran cantant i molt millor persona Anna Paradís/Llimoneta/Paradise i la dolça i aplicada Júlia (si, la que era a Llatí mentre jo feia mandres) va ser tot un regal.

I el segon semestre va començar! Ara sí, el de Catalana anàvem, més o menys, a les mateixes aules. I noves persones passaven i es retenien als meus ulls. Gent que havia vist a literatura amb la senyoreta Meritxell Simó, nois com l'Enric (genial viure amb una noia que trenca paelles al mateix ritme que es tira a homes de quaranta anys), el Toni (memorable la seva actuació a l'estil sirventès a èpoques), el Roger (ens veiem de festa per Prats!) o el petit seguidor de Berlusconi, fan de totes les sèries de TV3 i alguna d'Antena3, enamorat secret de l'inici del no-res i fervent seguidor del mai prou estafat Sant Andreu, l'Artur.

Classes com terminologia ens servien per comentar les jugades, copiar i comparar apunts, fer preguntes, patir quan algú fallava al Buscamines, veure com s'amoïnava el sector femení com la Mònica (amb un gust musical exquisit), la Laia (visca el Bages!), l'Esther, les Cristines, les Annes, les Júlies, la Sareta (la principal instigadora, juntament amb la Judit, que estigui fent aquest text, perquè ambdues s'ho mereixen, per la seva simpatia, les seves ganes de viure i fer viure, la seva energia, els seus problemes que et fan somriure, les puntes obertesdespréstalladesdesprésarregladesiprèviamentplanxades de la Sareta).

Ha sigut encara no un anyet amb classes entremig. Podria semblar que tan sols he escrit noms, però tingueu per segur (el noms que no he escrit, perdó, penso amb tots vosaltres) que sempre, sempre, sempre, recordaré aquest any. No només pels bonobos, l'Eurotra, el Joan Pera, el Jaume Coll, les turques del besnét de Carner, l'hòstia de l'Eulàlia, el cos del Fitó (he dit el cos del Fitó? Subconscient... quiet!), el formalisme rus, els cigrons, els llops, etc., sinó per tots i cadascú de vosaltres.

Recordeu que us porto al pensament com al front una corona que m'ombreja bellament; ningú en sap l'encantament però tothom se n'adona

La compra del mes

Panteixant pel carrer i parant cada tres passes, duia quatre bosses curulles de productes a cada mà. Era dissabte dia 29 i acabava de fer la compra del mes.

(ALERTA! Comença un flaixbac a l'estil de Lost --> innovació al Mongetes Mutants; la casa és gran i em puc permetre efectes especials)

Va ser una gran troballa aquell clauer que quan s'obria guardava una petita peça d'alumini de la mida d'una moneda d'euro; des del dia que el va trobar, mai més ha tornat a posar la cara del rei Joan Carles al forat negre del carret de compra.

Com sempre, obria la cadireta incòmoda on abans s'hi asseien els seus fills per posar-hi la cartera i avançava amb pas ferm i decidit cap els passadissos custodiats per les fileres d'estanteries. La primera parada era a la secció de productes de neteja i la seva embafadora i característica olor; allà agafava un pot de 8 litres de sabó en pols per a la rentadora, un parell de suavitzants d'aquells que fan olor de sabó de Marsella, un pot de lleixiu i un paquet de boletes anti àcars per posar a l'armari on hi guardava el vestit de casament que de tant encara s'emprovava.

El carro començava a vessar pels costats, ple fins dalt de tot tipus de productes: 5 safates de carn, 3 pots de cafè, iogurts de tots els sabors i tipus, caixes de bombons, dotze litres de llet semi-desnatada (estava a mig règim), 3 paquets de xiclets sense sucre, una fregall i una pala, menjar pels canaris, sorra pel gat, dos enciams, una escarola, quatre pebrots (dos de vermells, un de verd i un de groc per fer el sofregit), un paquet de macarrons, espaguetis i raviolis, dos pots de crema de cacau, un paquet de sal, compreses i un llarg etcètera més.

Després de passar per caixa, pagar els 112,59 euros, recollir els punts descompte i posar tots els productes a les vuit bosses que havia omplert, es va dirigir a casa seva. Sort que tan sols era a un edifici, perquè les nanses de les bosses començaven a tallar els dits esbotifarrats i morats per la manca de reg sanguini. Davant del portal, va estar a punt de deixar les quatre bosses de la mà esquerra al terra per agafar la clau, però aquell veí del 3r 2a de color torradet el va obrir amb un somriure radiant que mostrava un parell de dents d'or. Obrí la porta del rònec ascensor que el dia abans s'havia espatllat, hi deixà les vuit bosses, es fregà les mans i va prémer el número 1. Dins l'ascensor es va mirar al mirall i es va treure una lleganya encallada al llagrimall de l'ull dret. Ja havia arribat.

- Ja sóc aquí!

No hi va haver resposta.

- Avui he comprat massa i tot, 120 euros que m'ha costat! Però així en tenim per tot el mes.

No hi va haver resposta.

Escodrinyà en la foscor la finestra i apujà un xic la persiana, suficient per notar els raigs de sol tímids a la seva pell. Desenes de caixes s'apilaven arreu i la fortor de menjar en descomposició impregnava els seus narius; a la seva dreta, els canaris no piulaven. S'acostà al balancí, li acaricià el cabell i li féu un petó al front.

- Bon dia, vaig a buscar una caixa per deixar-hi tot això. Ara torno, no marxis.

El balancí es va moure delicadament i un raig de Sol curiós va il·luminar l'escena: una mosca covava els ous dins l'orella i els cucs començaven a recórrer la pell gelada.

Els bonobos i jo

Visc amb por. Quan obro els ulls miro a banda i banda de l'habitació, temorós de trobar-me'l assegut a la cadira de l'escriptori amb el seu mig somriure permanent. I si s'amaga dins la nevera, sota la pica, o dins l'armari dels cereals? I si quan obro la televisió me'l trobo allà? No ho podria aguantar. Fa dies que no esmorzo ni miro el Cuní per por. Obro l'aixeta de de l'aigua freda de la dutxa, potser així deixo de pensar en ell mentre em vaig encongint sota la pressió de l'aigua gelada.

Maleeixo el dia que vaig fer el pas, maleeixo qui em va dir que amb ell seria molt més divertit, que aprendria més, que em sentiria realitzat; tot era mentida. El dia que li vaig entregar la fitxa estava content, ara sé que la fitxa em lliga sempre més a ell, i no puc deixar de pensar en el seu somriure assetjador...

Tot va començar el dia que vaig obrir la safata d'entrada i vaig veure un missatge seu: "benvolgudes/ts". Molt bé, vaig pensar, està bé que ens vagi informant. Però a l'endemà, un altre correu, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre... fins a dia d'avui. Han passat uns tres mesos des del primer... i no ha parat; al principi me n'enviava un a la setmana, després dos, tres, i fins i tot quatre en un mateix dia! No sé què fer, obro amb temor l'ordinador, a tot arreu veig la seva cara, he d'anar amb passamuntanyes i ulleres de sol pel carrer per por que em pugui reconèixer; cada cop que entro en un bar observo detingudament fins l'últim racó per si hi és, no entro als ascensors per si me'l trobo de cara... de fet, evito sortir de casa, però fins i tot dins de casa tot em recorda a ell! Fins i tot en somnis! He somiat que era el protagonista d'un best-seller del qual se'n faria milers de còpies i una pel·lícula que enviarien casa per casa, amb la obligació de veure-la perquè entra a l'examen (no en va tenir prou amb el Rei Lyons de Disney?).

Crec que ha arribat el moment, he decidit fugir del país, marxaré a viure a una pluviselva de l'Àfrica Central, que allà els bonobos et tracten bé... però, espereu! No és un bonobo el que surt a la tapa del best-seller?

Lapidació gelada

Ningú va fer cas de l'home estàtic quan el poble sortia a totes les edicions del Temps de TV3 a causa de la pedregada (per fi he descobert com fer d'una frase un enllaç!).

La gent corria sense paraigües per agafar lloc sota els balcons, els cotxes patinaven sobre l'asfalt com si hi hagués hagut un vessament de bales (que no caniques), les dones grans corrien a tapar les flors del balcó i els seus néts a tapar les plantes que feien aquella olor tan especial, els skaters s'arremangaven els pantalons mostrant els típics (i gairebé mítics) mitjons blancs del Decathlon, el cotxe blau patia les conseqüències de tenir el propietari fent el talladet observant el temporal, el mossèn tancava els porticons de la rectoria i el pagès maleïa el Tomàs Molina mentre resava perquè la pedregada no afectés les tomaqueres. Tots feien alguna cosa, però ningú va pensar en l'home estàtic.

Patint la lapidació gelada, l'home estàtic restava impassible al bell mig de la Plaça de l'Ajuntament; si bé mantenia el seu mig somriure i la mirada a l'horitzó, notava com les articulacions se li encongien pel fred, i la sang que brollava del seu cap a causa de l'impacte de la pedra era l'únic escalf que notava la seva pell. Hagués volgut cridar i començar a córrer per fer companyia a les orenetes sota les voltes de l'ajuntament, però no podia. Desitjava que alguna ànima bondadosa li dugués un paraigua, un jersei amb caputxa, un casc, però ningú va pensar en ell.

L'endemà al matí el pagès maleïa encara més el Tomàs Molina mentre arreplegava els tomàquets xafats del terra, el mossèn obria els porticons de la rectoria, el proietari patia les conseqüències econòmiques d'haver deixat el cotxe blau sota el temporal, els skaters es posaven una nova parella de mitjons blancs del Decathlon, les àvies i els néts tornaven a treure les flors i les plantes de l'olor especial al balcó, els cotxes frenaven satisfactòriament i la gent caminava tranquil·lament per la vorera. Però ningú pensava en l'home estàtic, ningú es va fixar en els seus morats ni en la sang resseca sobre les seves galtes perquè mantenia el seu mig somriure i la mirada a l'horitzó.

Vida de l'avi sense néts (el desenllaç)

Hi havia l'Encarnació de Cal Jepet que cada cop que el veia amb l'ampolla a les mans se li tirava al damunt propinat-li petons i abraçades, sempre li deia que havia salvat el seu difunt marit de l'amputació de la cama esquerra amb el seu ungüent, i al final va resultar que va morir atrapat al tractor mentre llaurava el camp perquè no podia treure la cama de sota la ferralla. L'Encarnació havia sigut una de les dues dones de la seva vida, amb ella es va fer el primer petó sota la figuera de l'hort del seu avi en un capvespre humit, amb ella havien construït una cabana de fusta i joncs al costat de la riera, amb ella havien descobert les coses més meravelloses de la vida... fins que la seva mare va morir en un fatídic Diumenge de Rams, a la sortida de la benedicció de la palma; a partir d'aquell dia l'Encarnació va començar a cuidar-se dels seus dos germans petits i de la casa. La distància entre ells dos es va anar fent més i més gran, en alguna ocasió pensava en ella i en aquelles tardes, sent conscient que mai més tornarien.

Sospirava olorant el romaní, sentint la piuladissa dels periquitos del veí del davant i les corredisses i les rialles dels nens que jugaven al pati de l'escola de la cantonada. Lentament girà el coll d'esquerra a dreta, notant l'aire darrere les orelles. Era feliç, malgrat tot el que havia passat, era feliç. Va tancar la porta del balcó, agafà el bastó i la boina i sortí al carrer; era l'hora de veure passar els cotxes per la carretera. La font de la Plaça de l'Ajuntament no funcionava, l'aigua, de color verdós i espumosa, restava estancada mentre els coloms hi xarrupejaven. Es dirigí al banc de pedra guixat amb retoladors permanents, va treure de dins la butxaca una fulla de diari, la posà sobre la freda llosa i hi assegurà el cul tirant enrere l'esquena; al seu costat s'hi asseia el Sardané, un bon home, lluitador fins el final, tot i ser una mica sord. Van fer petar la xerrada, recordaren les pel·lícules que havien anat a veure al vell cinema de la cooperativa que ara volien tirar a terra perquè deien que estava en estat ruïnós; van acordar que allò era una bajanada, que el cine s'havia aixecat amb els totxos de la bòbila on ambdós havien treballat. I van callar, cada dia es trobaven al mateix banc i pel sol fet de fer-se companyia física, creien que les paraules sobraven, consideraven que quan s'arribava a una certa edat, el més important era la companyia; que es va fer fonedissa quan, com cada matí i a la mateixa hora, el Sardané es mirava el rellotge i s'aixecava ranquejant mentre es feia fregues a la ronyonada; havia d'anar a buscar els néts a l'escola.

Ell es quedava allà assegut, pensatiu, al seu voltant els coloms es continuaven remullant, els cotxes paraven davant els semàfor vermell, i les persones que coneixia de vista caminaven amunt i avall, saludant ràpidament a tothom amb qui es creuaven per evitar la conversa. Aquell era el moment més trist del dia, allà assegut, sota els raigs de Sol, absent de tots, esperant que passés alguna cosa interessant, que algú el saludés, esperant res. Tota la vida havia viscut a la mateixa població però el ritme de vida l'havia deixat prostrat al banc de pedra; no estava bé, no tenia a ningú, coneixia a molta gent, però no es sentia estimat, mai s'havia sentit estimat, ni tan sols per part de l'Enriqueta o el Sardané, era un simple objecte de decoració... havia decidit fer el pas, al cap i a la fi hi havia molta gent que el feia i el món continuava igual, què passaria si no anés a buscar els diaris cada matí? Qui el trobaria a faltar? Sabia la resposta, i li feia mal. S'aixecà del banc i marxà cap a casa, era hora de fer el pas. Per fi aquells vella carta que guardava a la caixeta de fusta dins el calaix del calçotets seria llegida.