El malparit d'en Robert (i II)

[Ja continua]

El problema ha sigut quan he baixat al menjador; allà hi havia en Robert, assegut a la butaca de pell gastada, observant detingudament la televisió, que estava apagada. Quan ha sentit el cruixit de l'últim graó ha alçat el cap lentament, s'ha incorporat amb decisió calmada, se m'ha acostat -sense deixar de mirar-me als ulls- i... i m'ha fet un petó de pel·lícula, un petó com el de Burt Lancaster i la Deborah Kerr a “De aquí a la eternidad”. He de reconèixer que no sé què m'ha passat, el que en aquest moment ha semblat el millor presagi per fer un germanet al Bernat, ha acabat amb la terra del jardí entaforant-se a la meva gola. I és que enmig de la passió desenfrenada m'ha vingut al cap la imatge de la marca del pintallavis color gessamí que hi havia a la bragueta dels seus pantalons grisos i no me n'he pogut estar. «Mònica!», he cridat. Així es diu la meuca que es folla en Robert. Anomenant a la secretària ha començat el meu declivi, cada segon que ha passat des de llavors ha sigut un compte enrere precipitat de la meva esperança de vida...

Primer m'ha insultat, m'ha sacsejat, llavors s'ha tocat el cabell nerviós i m'ha demanat amb una falsa calma que com ho sabia, jo l'hi he dit que no sóc tonta, que no recordava haver-li petonejat els pantalons amb el meu pintallavis. Ell m'ha pegat. Jo he aguantat. Ell ha continuat la seva exposició de gran comercial fracassat fent-me veure que la culpa era només meva, que des que havia nascut el Bernat... «Al Bernat ni l'esmentis!», he replicat. Segona bufetada al crit de «A mi no m'alcis la veu!». He aguantat i he adoptat una posició xulesca més pròpia de la meva cunyada que meva, i he començat el meu monòleg, que s'ha vist tallat per una tercera bufetada, aquest cop amb el puny clos i a l'alçada de l'ull; he caigut sobre el sofà, com una fulla a la tardor. A les palpentes he agafat el cendrer de vidre de la tauleta i, amb un punt d'ira, l'hi he tirat amb totes les meves forces, però he fallat i al caure a terra ha creat un gran escampall de petits vidres. Ha rigut, «Ets patètica!», ha dit. I s'ha abraonat sobre meu, i m'ha intentat descordar la faldilla de tub, i m'ha esquinçat la brusa. Defensant-me, l'hi he queixalat el braç fins a fer-li sang i m'he escapolit cap a la cuina. Sense deixar d'observar el sofà i la sang que tacava el parquet, he remenat dins el calaix dels coberts i he tret el primer que he trobat: un ratllador de formatge. He de reconèixer que ha sigut un petit moment còmic, l'últim sospir graciós abans de la meva mort. Ell ha agafat, amb el braç ensangonat, el ganivet del pernil de les visites. Aquí ho he vist clar, els nervis m'han traït. Per què no l'he agafat jo? Ell amb el ganivet del pernil de les visites i jo amb un ratllador de formatge. Hauríem pogut fer un carpaccio excel·lent, però ha preferit clavar-me el ganivet uns deu centímetres més amunt, i a la dreta, del melic. Perfecte. El que més m'ha sorprès ha sigut que no m'ha fet mal. Jo creia que quan et clavaven un ganivet a l'estómac, tots els nervis del teu cos es reunien a la part afectada i començaven a fer-te sentir el dolor, però no. De fet, he sentit més mal quan, mentre el Robert m'arrossegava maldestre ( sense vorejar els petits vidres que m'han anat esquinçant la roba) cap aquí, el meu dit petit del peu dret ha topat contra la pota de la taula de vidre que sols utilitzem per posar-hi els comandaments a distància. Quin mal! Encara ara sento el ZUB! ZUB! del dolor.

I res, aquí em tens, colgada de terra humida en una freda nit d'abril. Suposo que el Bernat deu fer veure que dorm mentre el malparit d'en Robert l'observa des de la porta de l'habitació. Qui sap si gosarà despertar-lo i l'hi dirà que m'ha matat, que m'ha clavat el ganivet que fa servir per tallar el pernil de les visites. Qui sap si demà, quan es llevi, anirà a declarar a la policia; si tingués una mica de dignitat, hi aniria. Espero que aquesta nit reflexioni en el què ha fet i accepti que ha de passar una temporada a Can Brians. Suposo que entendrà la gravetat del seus fets, que ha deixat orfe de mare al seu propi fill. I el Bernat, on anirà a viure? Espero que amb la meva germana... De fet, no sé perquè t'estic parlant si no ets aquí; potser si rasco la terra del meu costat em podràs fer un xic més companyia... què coi rascar? Que estic morta! Ni plors, ni dolors ni impulsos! S'ha acabat! He mort assassinada, el malparit d'en Robert m'ha matat amb el ganivet de tallar el pernil de les visites, i jo amb el ratllador de formatge... Patètic. Ara que hi penso, demà és dilluns i el Bernat ha d'entregar una redacció que diria que no ha fet... pobrissó meu, a sobre que s'ha quedat orfe de mare, suspendrà català. Hauré d'anar a parlar amb la seva professora. Parlar? Que estic morta! Quina mania a voler fer coses! De debò t'ho dic, no et moris mai, això de morir és molt avorrit. Sort en tinc de tu, que m'escoltes. Per què m'escoltes, oi?

El malparit d'en Robert (I)

Assassinada! Tal com ho sents. Però bé, què hi farem... suposo que m'ho mereixia, què coi m'ho mereixia, ell s'ho mereixia! Coi de malparit! Em sap greu pel pobre Bernat; qui sap si desenterrant-te em troba a mi... Espero que no, pobre fillet! I mira que sempre deia «a mi que m'incinerin, que els cucs em fan fàstic!». Ni això! El malparit d'en Robert em mata i a sobre no compleix els meus desitjos! Doncs res, aquí em tens, colgada de terra adobada per fer créixer amb força els geranis; bé, què t'he de dir. Trobant-me en aquesta situació he de reconèixer que no ha sigut el meu millor dia...

Avui he estrenat el model que em va regalar en Robert, una espècie de vestit beix d'allò més carrincló i una rebeca de color os que no podria ser més lletja; ell, en canvi, s'ha posat el pullòver blau Raf que diu que va comprar a una botiga del Portal de l'Àngel, i la camisa blanca dels diumenges; el Bernat, pobret meu, semblava una castanya... i aquelles vambes vermelles, quin mal gust té en Robert a l'hora de triar la roba! D'aquesta pinta hem anat a fer el vol rutinari de cada diumenge pel barri, amb parada obligada a la Balmoral, on he hagut de demanar un suís i una ensaïmada farcida de cabell d'àngel (això que sóc més de crema).

Creu-me, tot semblava com cada diumenge, en aquest moment no m'imaginava que t'acabaria fent companyia, envoltada de les arrels de les males herbes del jardí. El que si sabia del cert és que aniríem a veure els ocells i les flors, i que, com sempre, en Robert diria que les roses blaves eren tenyides. Tampoc podia fallar el diari, sempre el coi de diari, tot sigui per no establir una conversa amb la seva dona i el seu fill! Seguint la rutina ens ha fet seure al banc verd de la plaça encatifada de la merda dels coloms sobrealimentats per la senyora Enriqueta, una octogenària de galtes rosades i cabell blanc que vestia el mateix jersei florejat que havia vist a l'aparador de la cantonada; un jersei maquíssim que no hagués dubtat ni un segon a compar-me'l si no hagués sigut per les presses d'en Robert. Per cert, la senyora Enriqueta em recorda molt a la meva sogra, un ésser que, ara que hi reflexiono, no tornaré a veure mai més; millor: un dels pocs avantatges que deu tenir criar malves.

I res, ja ho veus, anar fent companyia als cucs de terra... Saps una cosa? Fa anys que no veig a la meva germana i al meu cunyat; de fet, ara ja no els veure mai més. Moltes vegades deia a en Robert que els podríem convidar a dinar, però la resposta sempre era la mateixa: «Ja saps que a mi no fa res que vingui, però el seu home... mira, val més que calli». Ja em diràs! I la seva germana? I el seu marit? No va dir res, en Robert, quan per culpa d'ells va fer fallida l'empresa de nines (nines com tu) que ens havia de catapultar a New York! I ara els teníem a casa cada diumenge, fent petar la xerrada, tastant els havans. I el seu fill, el malcriat del seu fill, el Ricard, el Ritxi segons els seus pares... Quin perill! Jo sabia que no es portaven bé amb el Bernat, que sempre que es veien, com els actors mereixedors de l'Òscar, feien el paper de la seva vida; però quan els adults ens giràvem i parlàvem de canviar el món i de la veïna histèrica que va fer fora el seu marit a cops d'escombra (tant de bo hagués tingut el valor de la veïna histèrica...), ells aprofitaven per tirar-se els màdelmans pel cap, per picar-se, insultar-se, escopir-se... fins que apareixia la meva mà prodigiosa que, a cop de bufetada, atenuava la picabaralla entre els dos cosins. Sempre he quedat com la tieta malparida i la mare dolenta. En Robert, en canvi, sempre queda com un senyor, com el rei Pepet, com el senyor que tot ho controla. Que tot ho controla? Doncs bé que es va deixar la marca del pintallavis de color gessamí a la bragueta dels pantalons grisos!

Però val més que no m'exalti, ara ja no val la pena; al cap i a la fi, suposo que no seràs tu qui m'ajudi a reviure, no? Va que et continuo explicant què ha passat: doncs res, per no trencar la monotonia de cada diumenge, he hagut de posar a bullir l'aigua per coure-hi l'arròs i rostir uns tallets de llom acompanyats amb pebrot. Ni al Bernat ni a mi ens agrada aquest menú; però a en Robert, al malparit d'en Robert, el torna boig! També, com tot home, es mira el futbol; tant se val si juga l'equip de la ciutat o l'altre equip de la ciutat, la qüestió és que a mi no em deixa mirar la pel·lícula de la primera. I això que avui feien Pretty Woman! I no m'ha deixat veure-la. I al final he explotat. He de reconèixer que aquí és on he fallat, aquí és on, ara que m'ho miro amb perspectiva, he obert la caixa dels trons. Ja sigui per la tensió del moment, pel que m'ha dit en Robert o perquè m'havia entrat un xic de pols a l'ull, he plorat; i això em sap greu, sobretot si ho faig davant del Bernat, pobret. Així que, fent el cor fort, i amb en Robert més calmat, l'hi he fet un petonet al front i l'he acompanyat a dormir. Ostres. El meu últim petó al meu reietó. Espero que en Robert no descobreixi mai el teu amagatall, s'ho prendria tant malament...

[Continuarà]

No hi crec

Jo no hi crec. De fet, penso que són una parida, que la gent els llegeix per sentir-se segura, per tenir una cosa del més enllà que li expliqui què ha de fer durant el dia, quina és la pedra de la sort i el número que ha d'evitar com sigui.

L'altre dia vaig fullejar el diari gratuït del metro i he de reconèixer que el vaig llegir, deia no sé què d'un amor que vindrà, però que vagi alerta amb la salut, que fa fred i em puc constipar; bé, vaig posar la meva cara de "quina collonada" i vaig anar directament als sudokus.

De debò us ho dic, no cal que em mireu com si fos boja, jo no hi crec. D'acord, puc arribar a acceptar que a vegades l'encerten, però no ens enganyem, la majoria de les vegades són escrits ambigus amb una gran manca de coherència i versemblança. No em mireu així, no! No em creieu, oi? No us podeu arribar creure que tota una senyora com jo, de la meva categoria en aquest mundet, no es cregui ni una engruna de l'estafa dels horòscops? Mireu, ara us posaré un exemple i vosaltres mateixos en traieu les conclusions... mira que no creure'm! A mi! La més gran! Quina vergonya... vergonya us hauria de fer! En fi, va doncs, escolteu atentament la meva veu melosa... hmhmmm és un fragment de la Linda Goodman, una imbècil que es creu qui sap què. Ai, això talleu-ho, que quedaré molt malament; quan editeu, poseu que la Linda Goodman és una gran experta... hmhmmm va, que començo, ja veureu quina collonada...

«Una mujer Virgo es capaz de dejar a su marido por un hombre a quien conoció en algún océano remoto. Si te imaginas a la mujer Virgo como una doncella dulce y virginal, se harán pedazos tus ilusiones. Virgo no es una ninfa arrodillada junto a un estanque»

Què, com us heu quedat? No ho veieu? La meuca de la Goodman està dient que les Virgo som unes fresques... I AIXÒ SI QUE NO! Què s'ha pensat?! Que jo em dec al meu marit, que tinc 4 canalles i 5 nèts! Coi de bruixa... Per això mateix no hi crec, perquè només diuen que mentides! Què, em creieu, o...

- Carme, 5 segons i comencem!

Coi de regidor... sempre m'avisa quan falta ben poc... llavors continuem amb el reportatge, eh!

- 3, Carme! 2... Càmeres, 1... Endavant careta! Carme, ja!

«¡Buenas y apocalípticas noches, queridos telespectadores perdidos en la soledad de la noche! Ya estoy aquí, soy Mari Carmen, la bruja del horóscopo, y os quiero ayudar. Todas vuestras dudas serán respondidas por el horóscopo y por el poder divino de mi ascendente, el siempre enigmático y mágico Capricornio. ¡Ah! ¡Os quiero, queridos! Recordad que el precio de la llamada es de 2'65€ el minuto. ¡Os quiero! Adelante las llamadas. Quién será el primero, queridos solitarios... ¿Serás tú, tú o tú?»

En Joan

En Joan sempre truca als concursos televisius que fan a les 3 de la matinada. 

En Joan viu al bell mig de l'Eixample, en un 4t 1a de 60 metres quadrats.

Entrar a la seva habitació és tornar als 6 anys: pósters de pel·lícules de Walt Disney tapen la humitat de les parets i els peluixos s'acumulen als racons més insospitats; sobre el llit, una manta de "La màgica Do-Re-Mi", i al terra, unes sabatilles de la Hello Kitty.

Al menjador, les figures del Lladró coronen la taula creant una atmosfera pseudo-rococó (els mobles d'Ikea tallen l'escena perfecta per a Fragonard), i les cortines de vellut rosa plenes de pols fan de l'atmosfera una mena de sauna amb 28 alemanys borratxos i suats després de fer la marató de Nova York.

A la cuina, un paquet de cereals obert alimenta les paneroles que té de mascotes; dins de la nevera, un mató amb complex de rocafort fa companyia a una poma mig podrida que regalima sobre un paquet de pasta caducada que fa aigua per tot arreu. 

El lavabo... bé, recordeu els mítics Poly-Klyn de Festa Major? Doncs encara més brut.

En Joan és solter, i un berro. Però un coco, un geni, un gran empresari de present i de futur, un as de les finances, l'assot del proletariat... treballa en una important multinacional dedicada a la venda d'armes, i n'és el comercial; ha tingut la oportunitat de conèixer gent tant magnífica com l'Augusto Pinochet, el Kim Jong-il, l'Alfredo Stroessner, el Muammar el Gaddafi, el Bush pare i el Bush fill, i un llarg etcètera més.

Però, joves i no tant joves que llegiu això, vull que sapigueu una cosa: tot i ser una de les persones més influents del món, cada diumenge, a les 11 del matí, tira trossos de pa sec als coloms de Plaça Catalunya. 

En Joan viu al bell mig de l'Eixample, en un 4t 1a de 60 metres quadrats. Es gasta tot el sou trucant als concursos de la televisió que fan a les 3 de la matinada per una simple raó: necessita el contacte humà, i les figuretes del Lladró no li proporcionen aquest plaer.

Desig

«Que demani un desig! Que demani un desig!»

I ella, nerviosa, com sempre que li toca ser el centre d'atenció, ha respirat fons, molt fons, i ha tancat els ulls per centrar-se en un desig prou satisfactori i prou innocent per poder-lo explicar a tots els que esperen, càmera en mà, que bufi les 20 espelmes que van deixant traces de cera sobre la trufa i les flors de massapà.

Un desig... no era tan fàcil. En un màxim de 6 segons, si no l'espera es fa massa llarga, ha de desitjar una cosa que mai es complirà; però... i si es complís? I si aquesta espècie de ritual vergonyós per a qualsevol adolescent es realitzés? Llavors, hauria de desitjar el que sempre hauria volgut. Ho tenia clar. Li faltaven 5 segons.

Des que havia començat la vida universitària, que es va fixar en el Francesc; un company de classe i de colla, un bon amic; sempre atent però despistat, sempre rialler, sempre alegre, sempre... era un somni. Quantes vegades hauria volgut dir-li tot el que sentia! Però cada vegada que es quedaven sols acabaven parlant de qualsevol tema, per molt insignificant que fos; i mai s'atrevia a confessar-se. Mai trobava el moment. I ella, somiatruites com sempre, interpretava tots els gestos del Francesc com un senyal, n'estava convençuda, sabia que ell també sentia alguna cosa... però de seguida es fregava la cara per remoure les idees i pensava que allò era una estupidesa, que el Francesc era massa perfecte per ella, i que si alguna vegada li demanés quelcom més, acabaria sent pitjor; que l'amistat s'acabaria, i que ella es sentiria molt malament per la pèrdua amorosa i amical, i que hauria de tornar a refer la seva vida i fixar-se en algun Erasmus italià que pren Frapuccino al Starbucks de la cantonada. 4 segons. En la carrera, podria desitjar acabar la carrera, o trobar feina a la primera, o en tardes sota el sol de la Ciutadella, passejant agafada de la mà amb el Francesc, reposant a la gespa, deixant-se olorar el cabells, acariciar-li la barbeta i fer una rialleta conjunta...

Notava la mirada de tots els seus amics al seu front, esperant que fes el pas i bufés, d'una vegada per totes, les 20 espelmes; però ella no tenia gens clar el seu desig. Potser en aprovar totes les assignatures? Sí, però al Francesc li costava més... i si ell repetís i no segués mai més al seu costat? No suportaria que no pogués tornar fer veure que no ha entès alguna cosa i, amb l'excusa de buscar als seus apunts desordenats la paraula que li manca, notar i sentir-lo més proper (ser conscient que, obrint un xic la mà, podria tocar-li la vora del jersei). No podria. 2 segons. Havia de decidir; començava a sentir algun crit ofegat «va, dona!» «igualment no es compleixen!». Va obrir un xic l'ull dret i es va enriolar quan va descobrir una multitud de càmeres enfocant el gran moment: ella era l'estrella del perfecte vídeo amateur que al cap d'uns anys faria tanta gràcia veure; però els estava defraudant, encara no tenia el desig. 1 segon.

Va pensar precipitadament amb els seus avis, pares, la germana que mai havia tingut, el professor que l'havia suspès i el que li havia posat una matrícula d'honor, amb la dona de la cafeteria, la noia del jersei verd que sempre seia al banc de fora, amb els coloms, el pastís, amb la veïna de dalt, amb els regals, la cançó d'èxit del moment, el concert de demà... I va bufar. Va treure tot l'aire i, amb ell, tots els pensaments que s'havien revoltat dins el seu cap durant uns llargs 6 segons. Els seus amics aplaudien i xiulaven, va sentir taps d'ampolla que queien a terra i uns llavis humits li embrutaven la galta de pintallavis vermell.
De cop, però, com si algú encengués un llumí dins un armari, com si un bri d'aire fred fes acte de presència en una sauna, va sentir l'única veu que en aquell moment volia sentir. La veu que desitjava:

- Calleu tots! Va, què has desitjat?
- T'he desitjat a tu.

- A... a mi? Però saps que si ho expliques no es compleix...
- No hi crec en aquestes coses


















PD. Efectivament, les dues primeres frases les he extretes d'aqui:

Volem institut públic a Navàs!

Fa fred.

Al meu davant, una esplanada erma plora pels vells temps que havia passat quan, de la seva terra, creixien els fonaments duna antiga bòbila, els totxos de la qual havien servit per construir bona part de les cases i edificis d'un poble que li va girar l'esquena en el moment que va decidir enderrocar el cos dels seus fonaments.

A la meva esquena, un edifici immens d'arquitectura dels anys seixanta, nota el pas del temps i ens cluca l'ullet amb els tendals de color taronja que tapen del sol, i que s'airegen al ritme de l'aire que deixa un camió provinent d'un escorxador de la zona, que descarrega cuixes de xai al supermercat que ocupa una part dels baixos de l'edifici dels anys seixanta, que és propietat d'una gran caixa (ara transformada en banc).

A la meva dreta, una cartellera multicolor em convida a ballar salsa a Berga, a anar a un concert de Kòdul a la sala Stroika de Manresa, a practicar l'anglès a un preu molt econòmic, i a una calçotada que organitza el Club d'Avis. Sota d'aquests cartells, una capa d'uns 3 centímetres de gruix em mostra que, anteriorment, els caps de màrqueting de les grans empreses havien pensat en penjar cartells en aquesta cartellera multicolor.

Fa fred i el bus arriba tard. Saludo a la noia que acaba d'arribar; ella em somriu, s'enriola, busca entre les butxaques de la jaqueta de color beix, treu el mòbil i es posa a manipular-lo fent veure que acaba de rebre un missatge, es gira i decideix amagar-se rere la cartellera multicolor. Van arribant més nens i nenes amb les seves maletes; hi ha de tot: des del nen que la porta lligada al seu cos, fins el nen que l'aguanta amb un sol braç. Criden i em saluden; i jo no entenc com poden estar de tant bon humor si el bus arriba tard i, a sobre, fa fred.

Miro a l'esquerra, dins el bar no hi ha ningú, tots són a fora fumant i fent petar la xerrada. Un gos jau arraulit entre les potes del seu amo i un ocellet s'ha col·locat sobre el monument a la màquina de tren, de quan el carrilet passava pel bell mig del poble.

Mentre espero, penso en el meu dret a rebre una educació obligatòria en un institut públic; de fet, aquest dret el tinc, però l'he de realitzar a 10 km, i a 1 hora i 3/4 del meu poble. I per què? Doncs perquè al meu poble el caciquisme propi de les tupinades de finals del segle XIX, principis del XX, encara és latent. Al meu poble hi ha un institut concertat que és propietat de l'església, i aquest ha fet, fa i farà el possible per tal que no es construeixi un institut públic que li pugui fer ombra; també es mostra esquerp a la innovació educativa, a l'obertura de portes cap a un món públic... prefereixen viure dels grans èxits que anys enrere havia tingut (quan els alumnes d'arreu de la comarca estudiaven a les aules d'aquest edifici; fins el punt que van haver de crear una residència d'estudiants), però aquesta excel·lència ja no hi és, s'han quedat aturats al pas del temps, no reaccionen... de fet, sí que reaccionen! Ara fa aproximadament 20 anys, van moure mans i mànigues per tal que l'institut públic al qual ara vaig, no es construís al lloc que, per lògica de població, pertocaria; curiosament, el mateix lloc des d'on reflexiono, el mateix lloc on hi ha el banc al qual sec mentre observo a la llunyania el bus que em portarà a uns 10 quilòmetres d'aquí.

VOLEM UN INSTITUT PÚBLIC A NAVÀS!

Per a més informació (i per ordre cronològic dels fets):

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/15314/navas/tindra/institut/escola/proper/curs (23 de novembre del 2010)

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16679/govern/paralitza/construccio/institut/public/navas (7 de febrer del 2010)

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16714/professors/escola/sant/jordi/donen/suport/unanime/protesta (8 de febrer del 2010)

http://www.tv3.cat/videos/3361890/Pares-dalumnes-de-Navas-dormen-a-linstitut-en-senyal-de-protesta (9 de febrer del 2010)

http://www.regio7.cat/bages/2011/02/09/tancada-indefinida-reclamar-linstitut-navas/127766.html (9 de febrer del 2010)

I per acabar aquest post, una de les primeres convocatòries (en la qual vaig participar-hi llegint-ne el manifest) de la Plataforma pro-Institut Públic a Navàs. Any: 2007

Mostatxo espès de color panotxa

Dins la tomba del faraó, un guiri nord-americà obès i lluent per la suor que li regalima per les galtes fins arribar al mostatxo espès de color panotxa, fa un glop a la cantimplora que du penjada al coll mentre vigila detingudament a la seva esposa. Ella, d'uns 30 anys més jove, es col·loca bé la pamela de color verd i, amb un elegant moviment de la seva mà esquerra, es recull els rínxols que destorben els seus delicats llavis impregnats per una substància enganxifosa amb sabor de coco.

Ambdós dormen a la millor suite del millor resort situat al bell mig de El Caire. Cada nit,  quan arriben a la quinzena planta, una colla d'eixerits cambrers (amb complex d'esclaus) els hi tiren la catifa vermella sota els seus peus i llencen pètals de rosa al ritme del Concert número 21 a piano de Wolfgang Amadeus Mozart.

Un cop dins de la suite, sobre una petita taula de marbre vermell, hi descansa una ampolla de Möet&Chandon i dues copes de cristall de Bohèmia. Amb un "pop" inconfusible, les bombolles, esperitades, comencen a pujar pel coll de l'ampolla i cauen sobre la catifa persa de color cru, i el mascle, en un acte d'originalitat extrema, es mulla els dits i al crit de «Joy! Joy!» xopa la seva estimada, estirada i jove muller mentre riuen com si haguessin vist l'última pel·lícula de Jim Carrey.

El mascle, amb les galtes i el nas fent competència al seu mostatxo panotxa, toca la campaneta i, a l'instant, un cambrer (amb complex d'esclau) fa una reverència davant seu en una postura de ioga inexplicable. Al cap de mig minut, sobre la taula de marbre ja hi ha uns maduixots transgènics i una altra ampolla de Möet&Chandon.  Jugant com si donés el menjar a un nadó, acosta a la boca de la seva estimada, estirada i jove muller un dels maduixots, però en el moment que ella vol engolir el fruit afrodisíac, el mascle juganer li treu del seu àmbit i se'l menja ell; i així amb el següent i el següent, fins que l'home, embriagat i fart de maduixots, es deixa caure sobre els llençols de seda perfumats amb lavanda.

La seva estimada, estirada i jove muller se'l mira de mala gana; ella voldria anar a fer un tomb sota els estels en una barca del riu Nil i poder contemplar les constel·lacions i els cocodrils que descansen, encadenats, a la riba; però ell està borratxo, i ella ha de tenir paciència, carregar-se de valor, respirar fons i, sense cap mena de fàstic, adormir-se al seu costat.

Algun dia creu que li arribarà l'hora, i que un infart miocardíac causat per la seva obesitat exagerada acabarà amb el tou de carn suat i pelut que ronca al seu costat.  O no! Millor fer-ho més mitològic, podria demanar a un dels cambrers (amb complex d'esclau) que li portés un àspid i, com la bella Cleòpatra, deixar que el verí s'injectés a les seves venes plenes de colesterol. O també podria fer que un cocodril sedat es despertés afamat compartint llit amb el seu marit... però no, seria una pena tacar de sang la catifa persa de color cru. Si hi hagués pensat abans, fins i tot l'hauria pogut estabornir dins la tomba del faraó amb un roc ple d'inscripcions; o guardar en un potet uns quants escarabats i, ara que ronca, tirar-los dins la seva gola i que quedessin encallats, mentre van movent les seves potetes de forma patètica i van carrisquejant les pinces, a la glotis o a la faringe.

Massa feina. L'estimada, estirada i jove muller decideix que ja ho farà en la tranquil·litat de Beverly Hills, un cop hagin passat la infernal calor d'Egipte, una calor que potencia la ferum de suat del tros de carn amb mostatxo espès de color panotxa que jeu, roncant, al seu costat.