dijous, 6 de gener del 2011

Els reis d'Orient


Els tres Reis Mags de l'Orient rebufaven, cansats, sota els estels d'una petita població de la Catalunya Interior. Ha sigut una nit molt feixuga, més del normal. Els infants, endimoniats, s'abalançaven cap a ells amb la intenció d'abraçar-los, petonejar-los, demanar-los els últims regals; i ells, pacientment, els agafaven, se'ls acotxaven a la falda i miraven al reguitzell de càmeres amb flaix que cremaven les retines dels seus ulls. Mentrestant, els patges reials sobrevivien com podien davant l'aglomeració de pares i mares disposats a agafar carretades de caramels.

Però el més dur ja havia passat, els tres estaven asseguts sota el portal de l'església, bevent llaunes de cervesa i fumant cigarrets amb la única il·luminació d'un estel fugaç de llum de tub que penjava, pampalluguejant, d'un balcó.
En Baltasar, endormisquejat, sentia de fons els crits d'un nen que acabava de descobrir la «mansió de Casper» que tant havia desitjat, i somiava en les més de cent donzelles que l'esperaven a palau per fer-li fregues als peus i massatges a les natges amb un aparell que havia comprat a la telebotiga.
En Gaspar recordava el vell i bell temps en que no era res més que un savi astrònom. Va fer un glop a la cervesa, va mirar a banda i banda, va somriure i va aclucar els ulls mirant el cel encapotat per una borina baixa que sortia d'alguna llar de foc.
Per últim, en Melcior estava connectat a la Blackberry, mirant les últimes novetats al Twitter i remugant perquè li quedava poca bateria. Es va aixecar per agafar una altra cervesa del paquet que havien comprat al bar de la cantonada, i la va obrir tot bufant la bromera que sobreeixia de la llauna.

Tot i que mai n'havien parlat entre ells, odiaven la Nit de Reis i odiaven el dia que en Gaspar, com un boig, els va engalipar per seguir aquell estel que ara pampalluguejava sobre els seus caps. Feia més de 2000 anys que, cada 5 de gener, havien de deixar les seves vides de luxe absolut per repartir regals a tots els nens del món occidental, fins i tot a aquells que eren uns malparits; i ja n'estaven farts.
Cada any, una setmana abans del gran dia, començaven a fer les maletes plenes de vestits que carregarien els patges reials per canviar-se a cada població; compraven els camells a un senyor d'Alexandria i els ensellaven, i llogaven a tots els fills de les més de 100 donzelles de Baltasar per tal que els ajudessin a portar el carbó i els regals... i tot això per res, ja que havien de fer el teatre a cada poble: que si ara fem veure que venim del mar, que si ara baixem amb tirolina per el campanar de l'església, que si ara fem veure que venim amb cavalls que es van cagant cada dues passes, que si ara ens fan pujar a unes carrosses de dubtosa qualitat estètica remolcades per un tot-terreny, que si ara hem de pujar amb escales pels balcons... ja en tenien prou! Però be, era la seva feina i no es podien queixar.
Els següents 364 dies de l'any es presentaven monòtons: d'un palau a un altre, gaudint de la comoditat fiscal que hi havia als Emirats Àrabs, lloc idíl·lic per viure en un palau sense la necessitat d'haver de fer res. A vegades pensaven que podrien fer de Reis Mags cada dia de l'any, però llavors es miraven entre ells tres, i esclataven a riure.

Van sonar les dotze campanades sobre els seu cap, era hora de marxar. S'acabaren ràpidament les cerveses, es fumaren l'últim cigarret, s'arremangaren les túniques i es dirigiren cap els camells, que tenien ben bé l'aparença d'unes grans limusines blanques.

dilluns, 27 de desembre del 2010

Això s'acaba

Aquest és l'últim post del Mongetes Mutants... per sempre? NO!! No tindreu aquesta sort (passa que ara venen dates que no conviden a escriure perquè tens massa feina en altres... ehem! coses...)

Segur que esteu pensant:
«Oh, no! Ara ens fotrà un rotllo explicant tot el que li ha passat durant aquest any 2010!»
«Vols dir?»
«Segur! Ja veuràs: ens explicarà no sé què d'un cine i d'uns pins, i que s'ha hagut de posar unes ulleres, i que ell no va votar a CiU a les eleccions, i després ens començarà a fer una tesi electoral sobre el seu pensament polític per acabar dient alguna parida sobre la vida a Barcelona, i que si en un pis d'estudiants s'hi viu molt bé, que a la universitat no treballa massa, que a l'estiu va fer calor, que no va poder anar a La Patum perquè va anar a no sé quin concurs de televisió, etc.»
«Coi! Que ets la seva Pilar Rahola particular?»
«Jo?»
«Sí, dona! Sembles la seva biògrafa!»
«Ai! Calla i vigila detingudament aquest vídeos que hi ha enllaçats més avall. M'ha dit que ha demanat unes senzilles paraules a uns amics... I per cert! També m'ha dit que per anar bé i seguir el joc d'aquest post, primer miris el vídeo amb el número 1, i després el vídeo amb el número 2; i que un cop ho hagis fet, continuïs llegint una mica més avall»








En nom de tots els components d'aquest bloc (això sempre queda bé dir-ho, encara que sigui mentida; ja que, i de moment no ho ha desmentit wikileaks, aquest bloc només el porto jo): MOLT BON ANY NOU!

Espero, sincerament, que en gaudiu d'allò més i que continueu llegint el Mongetes Mutants, un bloc que encara no sé de què va.

dijous, 16 de desembre del 2010

Gràcies, maca


Els galets començaven a dansar patèticament dins l'olla bullint d'escudella i el baf embolicava l'aire per acabar reposant sobre les pilotilles, els ossos d'esquena, les potes de pollastre, les patates i la pastanaga de la safata de ceràmica que va comprar a La Bisbal d'Empordà. Al forn, l'ànec amb peres i panses s'anava daurant i sobre la taula de la cuina s'hi amuntegaven plates d'embotits i amanides.
A l'altra banda del passadís, darrere la porta de vidre, es començava a sentir un murmuri queixós però desenfadat, alguna rialla perduda i un tímid cant del més petit de la casa. La sala d'estar, atapeïda de cadires, era coronada per una immensa taula coberta d'unes estovalles de setí amb motius florals; a sobre, 11 plats col·locats estratègicament eren envoltats de la millor coberteria que es podia permetre, la que la tieta Dolors li va regalar quan es va casar.
Ranquejant d'una pota, va acostar les plates d'amanida i embotits als comensals que, satisfets pel tiberi que vindria, es deixaven servir per les mans tremoloses. Un cop servits, va asseure's entre el seu germà Quim i el seu nebot Francesc, tot fent-li una moixaina. I començà a menjar, tot i que no li entrava res; potser per l'orgull de tenir tota la família al seu voltant, potser perquè portava des de les 6 del matí cuinant, o potser perquè el dolor al cap se li anava fent més i més latent.
Reia i somreia les bromes que esdevenien a taula mentre procurava que no hi faltés res. Feia un mes que somniava en aquest dia, el dia que, per fi, podia reunir bona part de la seva família, i res ni ningú evitaria complir el seu somni: que tot sortís rodó. De moment el fato anava baixant, el petit Francesc es queixava que la sopa cremava massa, i la seva mare el renyava quan agafava una pilotilla amb les mans; però l'apoteosi va ser amb l'ànec: un gran «Oh!» va omplir l'escena i els nassos curiosos es delectaven amb l'olor.
Inflats, farts i conscients del bon dinar que havien fet, alguns encengueren el cigarret per fer baixar i altres es prenien una copeta de conyac; mentrestant, el petit Francesc jugava a fer melodies amb la copes de cava i vi... fins que l'avi l'aturà amb un ventallot al crit de «nen, vés a mirar la tele i deixa de fer soroll, que l'avi es vol fumar el caliquenyo tranquil!».
Mentre anava recollint els plats i els apilava sobre el marbre de la cuina, somreia, satisfeta, conscient que tot havia anat a la perfecció i que res ni ningú ho espat... «Toc, toc!» Algú picava la porta... «Bon dia, senyora Montse! Li porto el dinar! Heu vist que són eixerits els de la cuina? Com que avui és Nadal hi ha dos talls de torró per postres!». Observant la safata que li havien deixat sobre la tauleta, somrigué a la infermera: «Gràcies, maca».

dimecres, 1 de desembre del 2010

Reflexions cinematogràfiques sobre enderrocs i magdalenes

Avui he sabut que l'ajuntament de Navàs ha iniciat l'enderroc del Cinema Espanyol de Navàs... i en el pitjor moment: mentre sucava una magdalena esquifida dins la tassa de cafè amb llet.

De fet, si hi ha una cosa que em molesti és que no em deixin esmorzar tranquil, i avui no ho han fet; avui la magdalena esquifida ha sigut apartada del meu davant, i m'he centrat en la notícia. De fet, tots sabíem que acabaria passant, que tot i els nombrosos actes, manifests, documents oficials i arquitectes en contra de l'enderroc, el cinema aniria a terra. Però tot i saber-ho, dins el cor et queda aquell petit bri d'esperança que va bombant energia al teu sentiment més pessimista... res de res. Ni un simple gest cap a l'esforç. A terra, i punt.

Ara bé, he de dir que no és el primer cop que em passa; va ser en un passat 10 de febrer del 2010: endormiscat obria l'ordinador per assabentar-me de les notícies de Navàs des d'un petit pis de l'Eixample barceloní. I coi! Altra vegada vaig haver de deixar la magdalena sucada de cafè amb llet dins la tassa! Resulta que el dia abans havien comès un altre atemptat a la memòria històrica de Navàs; en aquest cas, però, més natural i vegetal, havien tirat a terra els pins centenaris de l'Alzineta.

I si ja m'emprenya que em xafin l'esmorzar en una ocasió. Imagineu-vos dues vegades! Però clar, què podia fer aquesta segona vegada? El primer cop vaig formar part de la plataforma Volem un bosquet a Navàs. I ara, què havia de fer? Muntar una altra plataforma a favor del cinema? No serviria per res, així que he fet el que bonament he pogut: ser el primer a comentar la notícia que us he enllaçat més amunt, fer-la pública a tot el món (qui diu tot el món, diu el facebook) i posar-me, orgullós, la samarreta de "Salvem el cine".

Alguns creureu que és poca cosa, que hagués pogut anar fins a Navàs, encadenar-me a la porta del cinema i fer una vaga de fam indefinida. No serviria de res. Ja s'ha fet tot el que es podia fer per salvar el cinema. Bé, tot no... no hem aconseguit convèncer a l'alcalde perquè tiri enrere l'enderroc i aprofiti els 41665'60 € (sí, a Navàs aprofitem les subvencions del pla ZP per enderrocar en comptes de construir) per millorar els carrers.
Però nois, això ja és una cosa personal, i de la mateixa manera que a mi m'emprenya que em xafin l'esmorzar amb males notícies, a ell el deu emprenyar que els ciutadans del poble que governa no pensin el mateix que el seu caparró, i que, a sobre, arribin a aconseguir, per exemple, 1133 signatures (en un poble de 6243 habitants; és a dir, gairebé el 20% dels navassencs i navassenques) per evitar la tala de pins de l'Alzineta.

Amb l'enderroc del cinema perdem un espai mític i històric, però tranquils; si una cosa no poden fer les màquines excavadores és esborrar els records que tots i cadascú de nosaltres ha viscut dins el Cinema de la cooperativa obrera "La Fraternitat".

dimecres, 17 de novembre del 2010

Rulf

Concebut l'any 13687 aC, el petit Rulf, fill d'un pintor de coves i d'una recol·lectora d'arrels, de seguida va saber que la seva existència al món terrenal duraria poc, però per aquest motiu va intentar viure al màxim.
Ja de ben jovenet va destacar per sobre dels seus companys per tenir els peus plans. Cofoi de la seva malformació, a ple hivern se n'aprofitava per lliscar sobre el gel format en tolls d'aigua pútrida, carregant els seus amics a coll-i-bé anava amunt i avall de la bassa, fent mil i una piruetes a l'estil de'n Evgeni Plushenko.
Però clar, a mida que el gel s'anava desfent i els arbres començaven a florir, el petit Rulf s'avorria.
Tot i això, i gràcies a la política d'ensenyament “anti ni-ni's” del seu poblat, quan ja feia caloreta, el cap de la tribu s'emportava tots els joves de cacera. El petit Rulf, però, com que tenia els peus plans no podia caçar (deien els més vells de la tribu que la gent amb els peus plans atreien els animals més ferotges perquè deixaven les petjades més fondes); així que la seva feina estava totalment definida: quan una fera es disposava a atacar algú de la seva tropa, ell havia de ser prou intel·ligent per adonar-se'n abans que ningú i, a la vegada, intentar distreure a l'animal salvatge. I com ho feia? Doncs de l'única manera que sabia, a l'estil de'n Eugeni Plushenko: que si tombarella, que si mortal endavant, que si doble mortal endavant (el doble mortal enrere no li acabava de sortir), que si salt amb gir de 90º, que si salt mortal amb doble gir de 180º, que si salt mortal enrere amb triple gir de 124º (ni un més ni un menys), que si... Era un no parar. I ell, cofoi de les seves habilitats i amb els peus untats d'oli de reïna per lliscar més bé (si no com creieu que podia lliscar sobre l'herba?) deixava embadalits a animals, ocells, persones i arrels (que treien el cap de sota terra per veure l'espectacle).


Tot era flors i violes i romaní, de seguida es començà a fer un nom entre les tribus de la zona, ja no era el petit Rulf, arreu on anava l'anomenaven "Rulf el Gran". El seu pare es feia un fart de pintar còdols de riu amb la cara del seu fill i la seva mare va deixar de recol·lectar arrels per gestionar els beneficis que el seu fill aportava a la cova. Una actuació de Rulf es pagava a preu d'or (metafòricament, és clar): mitja hora de tombarelles equivalien a 2 senglars i 4 pedres de sílex (al ser catalans tenien un gran problema amb el sílex i n'havien d'anar a buscar a la tribu dels francs, més enllà dels Pirineus). La fama era immensa, tots li volien tocar els peus, tothom volia ser com ell, vestir la mateixa pell i portar el mateix tallat de cabell.

Els dies passaven, i amb ells les estacions, i els anys. El petit Rulf ja no era tant petit. Als seus 32 anys era un dels considerats "savis" de la tribu (ells no ho sabien, però rebien aquest nom perquè era massa ofensiu dir que eren els més vells de la tribu i que estaven a punt de morir). Continuava amb els peus plans embetumats de reïna (havia descobert que la reïna és, també, molt enganxifosa) i encara no sabia fer el doble mortal enrere. Era conscient que ara ja no n'aprendria; de fet, era conscient que si n'aprengués ja no importaria a ningú, ell era un "savi" i ara totes les mirades anaven dirigides al seu nét, que tenia la particularitat de patir una cremada de 3r grau a la ma esquerra, fruit d'una guspira calenta que ni ell sap com va aconseguir mentre jugava a picar pedres. Ja em direu... futileses.

dijous, 4 de novembre del 2010

La visita del Papa, benefici?

Suposo que ho sabeu, però si per alguna estranya raó viviu dins una cova al mig del bosc on l'únic contacte mig humà és quan toqueu la molsa que creix a la roca humida que utilitzeu per dipositar-hi les fulles esgrogueïdes de la tardor per tal de fer-ne un collaret que vendreu en una fira medieval, (pausa dramàtica i necessària per agafar aire) us ho explicaré: aquest Diumenge (l'únic dia que, com va dir Mossèn Ballarín, els clergues treballen) ens visita el Papa Benet XVI.

Oh! Què bé! Ens ve a visitar el Papa!! Què guai!
Aniré a comprar un ciri i li demanaré que me'l signi!
Doncs jo fa un any que estic brodant un mocador amb la seva cara i la meva envoltats d'un cor en forma d'àngel que aguanta pacientment un ciri que, a la vegada, hi surt la cara de Jesucrist i la Verge Maria! <-- Exemples de l'histerisme que deuen patir les monges de qualsevol convent, ara mateix

Però la pregunta és: si ve el president de Kazakhstan, el senyor Karim Kajymqanuly Massimov (sí, té un cognom rus), tallarem els carrers, prepararem pantalles gegants i construirem estances noves a l'arquebisbat de Barcelona perquè hi pugui dormir tranquil·lament? La resposta no cal que la contesteu... bé, va... sí... contesteu-la (teniu 3 segons) 1, 2 i... 3! Exacte, la resposta és no!

Ara direu, home el Papa és l'escollit de Déu per ensenyar la pràctica catòlica a la terra. Sí, però, com el senyor Karim, també és un cap d'estat. I què hauria de ser més important? Establir contactes amb un estat per tal d'obrir-nos en nous mercats i així potenciar l'economia local, o establir contactes amb el cap de l'església catòlica per tal d'aconseguir, suposadament, que per un dia la ciutat de Barcelona sigui el melic del món?

Perquè aquesta és una altra. El fet que vingui el Papa no causa cap mena de benefici a la ciutat de Barcelona. D'acord, amb els milers i milers de visitants que vindran aquest cap de setmana, els comerciants de la ciutat hauran fet l'agost el mes de novembre i això sempre està bé, però quan val tot el muntatge? Recordem que bona part d'aquest el paguem tots nosaltres, amb el diner públic. També és bo recordar que a Espanya, segons diu la Constitució, es garanteix la llibertat de culte de les persones i assegura relacions de cooperacions entre els poders públics i totes les confessions religioses. D'acord, davant d'això, l'estat aportaria diner públic en una visita del senyor Tenzin Gyatso, el líder espiritual dels budistes?
Amb dades del 2004, Catalunya va rebre 11.816.977 turistes, el 22'6% de tots els turistesd'Espanya, el 7è país de la UE amb més turistes. Aquests són els autèntics beneficis!

De veritat volem que Barcelona sigui el melic del món durant un dia perquè ens ve a visitar el Papa? De debò volem tenir aquest dubtós honor? Amb mi que no hi comptin.

Un altre tema molt interessant és la gent que estan a favor de la visita del Papa perquè "així l'obra d'Antoni Gaudí serà consagrada". A aquesta gent els hi diria (i els hi he dit) que l'obra d'Antoni Gaudí està consagrada, reconsagrada i tornada a consagrar: l'any 2009 la Sagrada Família va ser visitada per ATENCIÓ! més de 2'3 milions de turistes! Persò sí, teniu raó, l'obra d'Antoni Gaudí ha de rebre la visita del Papa, és absolutament necessari. Si de veritat voleu que la figura d'Antoni Gaudí sigui, encara més, reconeguda arreu, no us esteu a buscar possible miracles que hagués pogut fer (per miracles a Lourdes, i encara gràcies), intenteu que la Sagrada Família es finalitzi tal i com ell va desitjar.

Per acabar, dir que tots som lliures de fer el que ens roti; així doncs, si algun humil lector d'aquest sermó vol anar a veure "la gran festa de l'església" que porti paraigües perquè (Déu no ho vulgui) sembla que plourà. Ai, las! Déu envia el seu alter ego terrenal a Barcelona i podria ser que el propi Déu fes que plogués... curiós.


I aquí us deixo un vídeo. No tingueu cap mena de dubte que la meva voluntat és que sigui d'allò més parcial: http://www.youtube.com/watch?v=Mmt1rnJ_a40



PD. M'acabo de llegir el text i potser desprèn demagogia per tots els costats, però què coi! Els partits polítics també en fan i guanyen (o no) eleccions
PD2. D'acord, el primer PD també conté una mica de demagògia... què?! Que ara no puc fer com els de PlataformaxCatalunya? Casum seuna!

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Petit homenatge a Joan Solà i Cortassa

Avui la llengua catalana està un xic més trista, ja no només pels atacs rebuts per part del Tribunal Superior de Justícia, mutilant, cada vegada més, l'ús de la nostra estimada llengua a l'administració pública (de moment a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida; esperant, però, que el Partit Popular porti a recurs tota l'administració pública); avui el català està un xic més trist per la mort del doctor Joan Solà i Cortassa, lingüista i filòleg.

Un sentiment de buidor m'ha envaït el cos, d'acord que mai vaig poder gaudir de les seves classes, tot just quan un jove navassenc trepitjava el terra històric de la facultat de flologia, Joan Solà feia la seva última classe; però què voleu que us digui, ha sigut tant important la seva figura i la seva tasca en la lluita i normalització del català, que tot catalanoparlant hauria de sentir aquesta buidor a l'estómac que en ocasions és estranya, però que tots sabem que existeix i surt quan menys ens ho esperem.


Des d'aquest Mongetes Mutants,

Descansi en Pau, Joan Solà i Cortassa


Tingui per segur que lluitarem tal i com va fer per tal d'aconseguir que el català sigui el principal eix comunicatiu dels Països Catalans, cosa que diferents institucions i partits polítics volen dinamitar.