dimecres, 17 de novembre de 2010

Rulf

Concebut l'any 13687 aC, el petit Rulf, fill d'un pintor de coves i d'una recol·lectora d'arrels, de seguida va saber que la seva existència al món terrenal duraria poc, però per aquest motiu va intentar viure al màxim.
Ja de ben jovenet va destacar per sobre dels seus companys per tenir els peus plans. Cofoi de la seva malformació, a ple hivern se n'aprofitava per lliscar sobre el gel format en tolls d'aigua pútrida, carregant els seus amics a coll-i-bé anava amunt i avall de la bassa, fent mil i una piruetes a l'estil de'n Evgeni Plushenko.
Però clar, a mida que el gel s'anava desfent i els arbres començaven a florir, el petit Rulf s'avorria.
Tot i això, i gràcies a la política d'ensenyament “anti ni-ni's” del seu poblat, quan ja feia caloreta, el cap de la tribu s'emportava tots els joves de cacera. El petit Rulf, però, com que tenia els peus plans no podia caçar (deien els més vells de la tribu que la gent amb els peus plans atreien els animals més ferotges perquè deixaven les petjades més fondes); així que la seva feina estava totalment definida: quan una fera es disposava a atacar algú de la seva tropa, ell havia de ser prou intel·ligent per adonar-se'n abans que ningú i, a la vegada, intentar distreure a l'animal salvatge. I com ho feia? Doncs de l'única manera que sabia, a l'estil de'n Eugeni Plushenko: que si tombarella, que si mortal endavant, que si doble mortal endavant (el doble mortal enrere no li acabava de sortir), que si salt amb gir de 90º, que si salt mortal amb doble gir de 180º, que si salt mortal enrere amb triple gir de 124º (ni un més ni un menys), que si... Era un no parar. I ell, cofoi de les seves habilitats i amb els peus untats d'oli de reïna per lliscar més bé (si no com creieu que podia lliscar sobre l'herba?) deixava embadalits a animals, ocells, persones i arrels (que treien el cap de sota terra per veure l'espectacle).


Tot era flors i violes i romaní, de seguida es començà a fer un nom entre les tribus de la zona, ja no era el petit Rulf, arreu on anava l'anomenaven "Rulf el Gran". El seu pare es feia un fart de pintar còdols de riu amb la cara del seu fill i la seva mare va deixar de recol·lectar arrels per gestionar els beneficis que el seu fill aportava a la cova. Una actuació de Rulf es pagava a preu d'or (metafòricament, és clar): mitja hora de tombarelles equivalien a 2 senglars i 4 pedres de sílex (al ser catalans tenien un gran problema amb el sílex i n'havien d'anar a buscar a la tribu dels francs, més enllà dels Pirineus). La fama era immensa, tots li volien tocar els peus, tothom volia ser com ell, vestir la mateixa pell i portar el mateix tallat de cabell.

Els dies passaven, i amb ells les estacions, i els anys. El petit Rulf ja no era tant petit. Als seus 32 anys era un dels considerats "savis" de la tribu (ells no ho sabien, però rebien aquest nom perquè era massa ofensiu dir que eren els més vells de la tribu i que estaven a punt de morir). Continuava amb els peus plans embetumats de reïna (havia descobert que la reïna és, també, molt enganxifosa) i encara no sabia fer el doble mortal enrere. Era conscient que ara ja no n'aprendria; de fet, era conscient que si n'aprengués ja no importaria a ningú, ell era un "savi" i ara totes les mirades anaven dirigides al seu nét, que tenia la particularitat de patir una cremada de 3r grau a la ma esquerra, fruit d'una guspira calenta que ni ell sap com va aconseguir mentre jugava a picar pedres. Ja em direu... futileses.

1 comentari:

  1. Pobre marrec! 3r grau eh!!! Això està per tallar i llençar als rinoceronts! Que llavors encara n'hi havia, a Catalunya.

    Li noto un perfum adamat pegant-se de morros contra el vidre (moment mític), a aquest text. M'agrada, m'agrada!

    ResponElimina