Crisi argumental

Ho reconec, sempre és bo fer-ho, estic patint una gran crisi argumental. No se m'acut cap tema que pugui fer-vos passar una xic l'estona d'aquesta monòtona i enfeinada vida. I això que d'idees en tinc, però no aconsegueixo materialitzar-les. Pel meu cap van rondant imatges, sons, personatges i colors, però quan ho vull unir el resultat no acaba de ser com voldria.

Se m'ha assecat el cervell?

Las neuronas están fritas, com diria aquell?

En tot cas, el Mongetes Mutants veurà la llum pròximament. De moment, us deixo amb un paratge del Nou Testament, concretament el paratge que en teoria si el llegeixes et fa sortir de la crisi (es veu que és bo per qualsevol crisi; estaven en tot aquests catòlics!):

Atansem-nos, doncs, amb confiança al tron de la gràcia, a fi que rebem misericòrdia i trobem gràcia per un auxili oportú

Hebreus, 4:16

Veieu? Això funciona! Ara mateix estic d'una inspiració extrema. No us ho hauria de dir per temes de copyright i tot això, però ara mateix m'ha vingut al cap la que serà la propera història del Mongetes Mutants, només us deixaré algun petit detall: una història d'amor, vampirs, homes llops, una noia normal i un títol obscur: A trenc d'alba.

Futur incert

- Què? Que en tens per molt?

- Ja acabo, faig un últim esforç i surto!

Soroll de cadena, s'obre la porta i amb la mirada ja ho diu tot: un bassal d'aigua de vàter està brollant del tub a marxes forçades. Tenim un problema... i, el que es pitjor, m'hauré d'aguantar

Fa 2 anys i 8 mesos des d'aquell dia, i encara no han vingut a arreglar el vàter. I això que vam trucar als de la immobiliària que vinguessin, que era urgent, però ni cas. Primer va ser aquella noia que vivia amb nosaltres... Com es deia? Bé, tan se val, ella va ser la primera a trucar a la immobiliària. De resposta va rebre un simple: "ja avisarem al propietari d'aquest fet, en breu us trucarem per veure quan poden venir a arreglar-ho". D'acord, perfecte, esperarem. Però a l'endemà encara no havien donat senyals de vida, i un servidor va prémer el "rellamada" del telèfon (és de vox populi que en un pis d'estudiants, si tens el telèfon és perquè entra amb l'ADSL, no pas per trucar, i menys a casa), a l'altra banda de la línia una dolça veu em va adreçar al departament d'incidències, allà vaig rebre com a resposta un simple: "ja avisarem al propietari d'aquest fet, en breu us trucarem per veure quan poden venir a arreglar-ho" (sona d'alguna cosa, oi?).

Era obvi que aquella gent no entenia la importància de l'accident: si tiràvem la cadena fèiem humitat al pis de sota (i des d'aquell dia que em vaig equivocar amb les cartes i sense voler en vaig obrir una de seva, que em miren malament, només faltaria que els sortís una taca al sostre), i si no podíem tirar la cadena (ni tirar aigua des d'un cubell, que també ho vam provar) que hi havíem de fer en aquell lavabo? Res de res, rentar-nos les dents, les mans i la cara i dutxar-nos amb aigua freda, res de dipositar res enlloc.

Teníem un problema, era evident, però per alguna estranya circumstància, no ens en vam preocupar més: al matí ens llevàvem més d'hora per poder ser els primers a utilitzar el lavabo a les nostres respectives facultats; i ens aguantàvem fins a mitja tarda, llavors teníem diverses opcions, anar a estudiar en alguna biblioteca amb lavabo, adreçar-nos a la facultat més propera o dissimular que havies d'anar al lavabo mentre demanaves un tallat per no quedar malament als bars de la zona. Qualsevol cosa era bona, i mentrestant el lavabo anava criant pols sobre la tapa blanca.

Els mesos van anar passant, i la confiança dels bars de la zona envers nosaltres ja era tan evident que fins i tot en aquell "garito" de mala mort on hi anaven a esmorzar els treballadors de l'empresa d'aires condicionats de la cantonada, ens havien posat un vàter per nosaltres sols: al fons a l'esquerra, darrere la porta amb el cartell de "aseos", hi havia tres portes amb tres dibuixos diferents: un barret (pels homes), un pintallavis (per les dones) i un bolígraf (per nosaltres); l'assumpte de la facultat era més difícil, ja que cadascú anava a una universitat diferent i ja ens miraven malament... solució? Aconseguir la carpeta d'aquella universitat (el problema s'havia acabat); i a la biblioteca? Doncs res, com que ja no hi anava ningú (des d'aquell dia que van descobrir que la bibliotecària amagava diverses edicions del Mein Kampf entre els llibres de "Lucky Luke" i els del "Teo va a la... posi aquí qualsevol lloc") s'alegrava només de veure'ns travessar la porta i anar directament al gra.

I ja ho veieu, avui fa 2 anys i 8 mesos des d'aquell llunyà dia. Avui deixem el pis on tantes coses han passat. Encara esperem que ens arreglin el lavabo, i les rajoles que van caure a la cuina, i aquella persiana que no acaba de tancar, i la calefacció que refreda, i la connexió elèctrica, i que ens donin les claus de la bústia, i que ens vulguin a les reunions d'escala, i que ens baixin el preu mensual, i que... però, sabeu què? Tot això ja s'ho trobaran els propers llogaters, de moment nosaltres ja els hem deixat a dins l'armari (que obriran per posar-hi les mantes) una carta de recomanacions dels millors lavabos de l'Eixample. I és que ja se sap, el futur és incert... i val més que algú ens l'ensenyi

Avui no hi hauria classe

piripiripiiiip piripiripiiiip piripiripiiiip (efectivament, això representa el so d'un despertador... els efectes especials del Mongetes Mutants són apostoflants!)

-Nooooooooo! Tres minutets i mig més!!

piripiripiiiip piripiripiiiip piripiripiiiip

- Uffff!! Va home que som dilluns! Un moment... avui som dilluns... MERDA!!!!

Les primeres gotes de la dutxa mullaven la pell adormida i marcada pels plecs del llençol, i l'aigua calenta ja arribava lentament. Després d'una ensabonada ràpida però gratificant, es posà les mitges que havia guardat fins aquest dia, havia de causar bona impressió per ser el primer dia. Abans d'anar a dormir ja havia preparat la roba que es posaria: la faldilla de tub de color gris juntament amb la brusa vermella que va comprar al Zara quedarien perfecte, bona combinació, i el que és més important, sexi però sense ensenyar res.

Encara tenia temps, així que es preparà un bon esmorzar per tal de no defallir durant tot el matí: unes torradetes de pa de sègol esperaven tranquil·les damunt del plat que una cullereta les suqués de melmelada de pruna casolana (que va comprar en un mercat medieval); mentrestant, les taronges anaven fent moviments en rodó mentre l'espremedor les deixava seques. Posà la ràdio i comença a menjar; al primer mossec va notar la textura de la melmelada que li regalimava gola avall, al segon mossec, però, va notar com la textura de la melmelada li regalimava barbeta avall, fins arribar en contacte amb la bonica brusa de color vermell que tant conjuntava amb la faldilla de tub grisa

- Merda! I ara què? A veure si tinc temps... només 3/4 d'hora?! No! I ara què em poso, què em poso?!?! A veure, tranquil·litzat i pensa! El top vermell és massa lleig per un dia com avui, la camisa és a la roba bruta, el jersei de punt eixugant-se, això no... això... hmmm... ja ho tinc! Em posaré la samarreta que vaig comprar a Nàpols (no és tan sexi però bé, tampoc ensenyo res). I de pantalons? A veure... amb això només hi queden bé... sí, decidit, els pantalons negres de Stradivarius! Tot i que semblo una monja..però és igual, que vaig tard!

Corrent com si li anés la vida, baixava les escales de tres en tres i, apunt d'entrebancar-se amb l'últim graó, va obrir la porta de cop i va veure desesperada com marxava el bus. S'hauria d'esperar, i les carpeta rosa i la carregada d'apunts començaven a pesar.

Al fons veia com un estimat 14 s'acostava lentament a la parada del bus i, tot i que anava ple com un ou, va poder-s'hi entaforar, entre una senyora empolainada i retocada per tots cantons i un sud-americà rialler que escoltava bachata.

Per fi havia arribat. L'edifici imponent s'alçava sobre els seus peus, tremolosos de nervis, era la primera vegada que trepitjava els seus terres centenaris per impartir docència; ho tenia tot a punt: les ganes, l'aula plena d'alumnes que es saluden efusivament, la cadira preparada sobre l'entarimat de davant la pissarra, el "pen" amb textos llatins de Ciceró, la carpeta rosa i la carpeta dels... dels... i els apunts?! al terra del bus, trepitjats per la dona empolainada i retocada amb música de bachata com a banda sonora.

Avui no hi hauria classe.

Doneu-vos la pau

"Doneu-vos la pau"

Aquesta és una frase obligatòria en tot enterrament; desconec si a les misses normals, als bateigs, casaments i comunions també es diu. Sóc un mal catòlic, vaig a flagel·lar-me amb el rosari.

Bé, adolorit de l'esquena per la coïssor de les ferides obertes després de la flagel·lació, us explicaré en què consisteix "donar la pau":

És molt senzill, el mossèn xerra i xerra i en un moment determinat diu aquesta frase; a continuació tots els assistents es comencen a donar la mà entre ells, amb el del davant, el del costat, el del darrere, el de tres fileres més enllà, etc. És curiós.

I jo, que sóc freak de mena, he pensat: és aquesta la manera de donar la pau? És a dir, si tu ofereixes la teva mà a un altre i aquest l'accepta estrenyent-la com si fos l'última vegada, instantàniament ja li atorgues la pau? És collonut! A partir d'ara aniré donant la mà a tots els que em trobi; us imagineu poder fer una cadena de la pau? Jo li dono la mà a un, aquest a un altre, aquest altre al de més enllà i així successivament... sense cap mena de dubte aconseguiríem la pau al món sencer!!

Però ara que ho estic pensant, hi ha algú que no acaba de fer anar bé aquesta cadena:

El nostre amic Francesc donant la pau a l'amic del Jueus, Adolf

Un altre cop el nostre amic Francesc donant la pau a l'amic del Berlusconi, el Benet

L'amic de l'armament nuclear, el Quim (Kim Jong-Il pels amics), donant la pau a l'amic del vodka, el Vladimir (Putin pel amics)

L'amic britànic, el Winston (Churchill pels amics) donant la pau al seu amic comunista, el Iósif (Stalin pels amics)

Això de la pau és molt estrany... Tal i com diu el gran mestre Pau Riba:

"Deixeu-me en Pau!"

Plagues d'estiu (més o menys)

No us espanteu, però està passant una cosa molt grossa a Catalunya i, tot i que nosaltres en som còmplices, no fem res per aturar-ho.

Fa anys que aquest fenomen ocorre a les nostres terres i, més concretament al litoral, amb concentració especial a l'esquerpa i bella Costa Brava i a la fogosa i saturada Costa Daurada, amb algun focus a la costa barcelonesa.

Ningú sap d'on són exactament, tampoc què hi fan aquí... Tan sols en sabem petits detalls que fan d'ells uns éssers, en el fons, carismàtics (però també és carismàtic el múscul zebra i el cranc americà i són uns animals d'allò més fills de puta). A continuació us detallaré quina és la millor manera de reconèixer-los:

Solen anar amb grup, però es classifiquen en dues tribus:

1. Tribu familiar (pare gros, MQMF, fill i filla)

2. Tribu adolescentscalentsquevenenaquíitornenambfills (mai hi ha un proporció equitativa de sexe masculí i femení: hi ha un equilibri de 7-3 a favor dels nois o de 7-3 a favor de les noies; mai hi haurà 5 nois i 5 noies)

Un cop es concentren amb les seves respectives tribus, aquests éssers invasors de les nostres costes catalanes tenen com a màxim objectiu passar-se tot l'estiu al damunt de la sorra de platja, acusant a les noies o espantant els nois (tal i com les meduses). Els que és més perillós d'aquesta plaga és que s'alimenten de tot, i és molt difícil matar-los de desnutrició com faríem, per exemple, amb qualsevol ésser humà (menys Falete); tenen prou estómac per esmorzar xurros i cafè amb llet, dinar amb una paella de 30 euros (typical spanish, però amb les gambes congelades de La Sirena) i un entrecot poc fet regat amb salsa greixosa de maionesa i ketxup, i fer un sopar lleuger a restaurants de menjar ràpid. Atenció: si es tracta de la tribu adolescentscalentsquevenenaquíitornenambfills, basen el seu esmorzar, dinar i sopar en restaurants de menjar ràpid.

Una manera inequívoca de saber qui són és parar-se un moment allà on siguis (preferiblement a la costa, si ets a un punt indeterminat de la geografia catalana muntanyosa, no cal que facis l'experiment). Un cop t'atures, has de fer una primera visió d'on ets i gira 360º en el teu propi eix. Un cop fet això has de respondre a les següents preguntes:

1. Hi ha gent amb samarretes falses d'Espanya?

2. Van amb barrets mexicans o amb gorres de beisbol?

3. Porten pantalons curts, molt curts i petits, molt petits?

4. Porten xancletes i ulleres de sol?

5. Van amb càmera de fotos?

Si les respostes són afirmatives, no en tinguis cap dubte, n'estàs envoltat! I ara què? Doncs pots fer tres coses:

1. Córrer com no ho has fet mai a la teva vida

2. Quedar-te quiet fins que marxin, evitant mirar-los als ulls

3. Establir una conversa i fer-te l'interessat fent veure que domines a la perfecció el seu idioma i els hi vols ensenyar els llocs més bonics de la població "perquè hi ha molts guies que no ho són i us enganyen i jo us ho faré gratuïtament, ja m'ho pagareu amb espècies"

I què podem fer per evitar aquesta plaga? El més preocupant és que no s'hi pot fer res; i és que no estem parlant d'un fenomen normal, estem parlant d'escamarlans

Un any de filologia, un any per recordar

Tot va començar el dia que em van rebutjar de l'EMAV de Barcelona. Jo, que vaig fer la selectivitat per fer-la, convençut que entraria a "Producció d'audiovisuals, ràdio i espectacles", em vaig trobar davant el Palau de la Música, amb el paper de la pre-matrícula a una mà i amb el paraigües a l'altra, mentre al meu darrera un noi amb ulleres de pasta trucava:

" Sí, sí! M'han agafat!!!! Es veu que tan sols hi havia 50 places i més de 200 sol·licituds per entrar... però ara ja podré fer producció"

El meu pensament es resumeix en aquest enllaç (sí, si: aquest!)

I ara què havia de fer? Anar a treballar, agafar-me un any sabàtic? Oh, beneïda selectivitat! Tu em vas salvar d'entrar al càsting de "Generacion Ni-Ni"!

Filologia Catalana! Segur? Sí, sí! Faré Filologia Catalana! I dit i fet: cap a fer la matrícula falta gent.

Dins l'aula d'informàtica, fent la matrícula, un home (això és un enllaç?) gran de cabells blancs, cara vermella i ulleres seia al meu davant amb una carpeta curulla (què bonica és aquesta paraula) de papers. Al meu costat una sargantaniua anomenada Jordi tenia problemes amb La Caixa i amb sa seua no comarca (es veu que viu en una illa on van gravar l'anunci d'Estrella Damm al ritme de tonight, tonight);

El primer semestre/quadrimestre/trimestre/primera part havia començat, i a la primera classe de llatí vaig decidir que a partir d'aquell dia només hi aniria el dia abans de fer l'examen i a l'examen (qui és el geni que posa una assignatura a les 8.30 del matí?); la Júlia Català (que és menorquina i més assenyada i responsable que jo) anava a la mateixa aula i no va fallar mai... l'admiro, perquè mira que eren avorrides aquelles classes!

La veritat és que vaig estar apunt de deixar la carrera en aquest primer semestre: la causa principal era l'horari que feia (dilluns i dimecres de 8.30 a 16.30 amb mitja horeta per dinar); però poder anar a basc i conèixer aquesta magnífica llengua envoltat de gent magnífica (Xantal, Guida, Clara, Marina, Adrià, Olatz, Camille, Dídac, Itziar, etc.) em van animar de cara al segon semestre.

D'aquest primer semestre cal recordar les quedades filològiques (per quan una altra?) que havien de servir per coneixer-nos millor entre nosaltres;el problema és que érem quatre i el cabo! Però bé, poder visitar el Parc Güell o el Laberint d'Horta amb els nostres delegats escollits per dictadura popular, la sempre riallera Judit i el mai prou atent i simpàtic Jordi (si, el que balla al ritme de tonight, tonight), l'artista del grup, gran cantant i molt millor persona Anna Paradís/Llimoneta/Paradise i la dolça i aplicada Júlia (si, la que era a Llatí mentre jo feia mandres) va ser tot un regal.

I el segon semestre va començar! Ara sí, el de Catalana anàvem, més o menys, a les mateixes aules. I noves persones passaven i es retenien als meus ulls. Gent que havia vist a literatura amb la senyoreta Meritxell Simó, nois com l'Enric (genial viure amb una noia que trenca paelles al mateix ritme que es tira a homes de quaranta anys), el Toni (memorable la seva actuació a l'estil sirventès a èpoques), el Roger (ens veiem de festa per Prats!) o el petit seguidor de Berlusconi, fan de totes les sèries de TV3 i alguna d'Antena3, enamorat secret de l'inici del no-res i fervent seguidor del mai prou estafat Sant Andreu, l'Artur.

Classes com terminologia ens servien per comentar les jugades, copiar i comparar apunts, fer preguntes, patir quan algú fallava al Buscamines, veure com s'amoïnava el sector femení com la Mònica (amb un gust musical exquisit), la Laia (visca el Bages!), l'Esther, les Cristines, les Annes, les Júlies, la Sareta (la principal instigadora, juntament amb la Judit, que estigui fent aquest text, perquè ambdues s'ho mereixen, per la seva simpatia, les seves ganes de viure i fer viure, la seva energia, els seus problemes que et fan somriure, les puntes obertesdespréstalladesdesprésarregladesiprèviamentplanxades de la Sareta).

Ha sigut encara no un anyet amb classes entremig. Podria semblar que tan sols he escrit noms, però tingueu per segur (el noms que no he escrit, perdó, penso amb tots vosaltres) que sempre, sempre, sempre, recordaré aquest any. No només pels bonobos, l'Eurotra, el Joan Pera, el Jaume Coll, les turques del besnét de Carner, l'hòstia de l'Eulàlia, el cos del Fitó (he dit el cos del Fitó? Subconscient... quiet!), el formalisme rus, els cigrons, els llops, etc., sinó per tots i cadascú de vosaltres.

Recordeu que us porto al pensament com al front una corona que m'ombreja bellament; ningú en sap l'encantament però tothom se n'adona

La compra del mes

Panteixant pel carrer i parant cada tres passes, duia quatre bosses curulles de productes a cada mà. Era dissabte dia 29 i acabava de fer la compra del mes.

(ALERTA! Comença un flaixbac a l'estil de Lost --> innovació al Mongetes Mutants; la casa és gran i em puc permetre efectes especials)

Va ser una gran troballa aquell clauer que quan s'obria guardava una petita peça d'alumini de la mida d'una moneda d'euro; des del dia que el va trobar, mai més ha tornat a posar la cara del rei Joan Carles al forat negre del carret de compra.

Com sempre, obria la cadireta incòmoda on abans s'hi asseien els seus fills per posar-hi la cartera i avançava amb pas ferm i decidit cap els passadissos custodiats per les fileres d'estanteries. La primera parada era a la secció de productes de neteja i la seva embafadora i característica olor; allà agafava un pot de 8 litres de sabó en pols per a la rentadora, un parell de suavitzants d'aquells que fan olor de sabó de Marsella, un pot de lleixiu i un paquet de boletes anti àcars per posar a l'armari on hi guardava el vestit de casament que de tant encara s'emprovava.

El carro començava a vessar pels costats, ple fins dalt de tot tipus de productes: 5 safates de carn, 3 pots de cafè, iogurts de tots els sabors i tipus, caixes de bombons, dotze litres de llet semi-desnatada (estava a mig règim), 3 paquets de xiclets sense sucre, una fregall i una pala, menjar pels canaris, sorra pel gat, dos enciams, una escarola, quatre pebrots (dos de vermells, un de verd i un de groc per fer el sofregit), un paquet de macarrons, espaguetis i raviolis, dos pots de crema de cacau, un paquet de sal, compreses i un llarg etcètera més.

Després de passar per caixa, pagar els 112,59 euros, recollir els punts descompte i posar tots els productes a les vuit bosses que havia omplert, es va dirigir a casa seva. Sort que tan sols era a un edifici, perquè les nanses de les bosses començaven a tallar els dits esbotifarrats i morats per la manca de reg sanguini. Davant del portal, va estar a punt de deixar les quatre bosses de la mà esquerra al terra per agafar la clau, però aquell veí del 3r 2a de color torradet el va obrir amb un somriure radiant que mostrava un parell de dents d'or. Obrí la porta del rònec ascensor que el dia abans s'havia espatllat, hi deixà les vuit bosses, es fregà les mans i va prémer el número 1. Dins l'ascensor es va mirar al mirall i es va treure una lleganya encallada al llagrimall de l'ull dret. Ja havia arribat.

- Ja sóc aquí!

No hi va haver resposta.

- Avui he comprat massa i tot, 120 euros que m'ha costat! Però així en tenim per tot el mes.

No hi va haver resposta.

Escodrinyà en la foscor la finestra i apujà un xic la persiana, suficient per notar els raigs de sol tímids a la seva pell. Desenes de caixes s'apilaven arreu i la fortor de menjar en descomposició impregnava els seus narius; a la seva dreta, els canaris no piulaven. S'acostà al balancí, li acaricià el cabell i li féu un petó al front.

- Bon dia, vaig a buscar una caixa per deixar-hi tot això. Ara torno, no marxis.

El balancí es va moure delicadament i un raig de Sol curiós va il·luminar l'escena: una mosca covava els ous dins l'orella i els cucs començaven a recórrer la pell gelada.