Vida de l'avi sense néts

Cada dia, a les 7.14 del matí li sonava el despertador d'agulla que havia comprat a Andorra; encara a la foscor palpava el damunt de la tauleta de l'esquerra, cercant les ulleres de pasta que ara eren tant de moda tot i que ja tenien més de 20 anys; movia els dits del peu, amb temor per si n'hi havia algun que no anava a compàs i arronsava el genolls en angle recte gaudint del crec-crec símbol d'una artrosi prominent. Primer un peu ara l'altre. Li agradava notar l'escalfor de les sabatilles de pelfa que havia comprat a la botiga de la Carme de més amunt (molt bona mossa la Carme, llàstima d'haver topat amb aquell noi que la volia massa).

Arrossegant les sabatilles sobre les rajoles que dibuixaven una sanefa s'adreçava a la finestra, pujant un xic la persiana per observar l'estat del cel (si el dia era plujós decidia no pujar-la més, ja havia patit prou desgràcia com per haver d'aguantar els capricis del núvols), aquell dia però va estar de sort, els primers raigs de Sol torraven la seva closca i ell, content, obrí de bat a bat la pesada finestra de fusta alçant els braços i omplint-se els pulmons d'aire fresc (semblava que algú feia xocolata desfeta). Pacientment es descordava els botons del pijama de ratlles que s'havia comprat fa dos Nadals, observant que havia de cosir l'antepenúltim botó daurat que volia ser lliure de lligams, apartà la camisa a la cadira i deixà els pantalons sota el coixí de làtex, passant les flassades per sobre d'aquest deixant ben llisa la superfície del llit, ni una arruga.

Obrí el llum del lavabo i, com cada matí, recordava que havia d'arreglar l'aixeta que degotejava. Es mirà al mirall, els cabells ja li començaven a toca el dors de les orelles, sinònim d'anar a fer una visita al barber. Es girà a l'esquerrà, obrí l'armariet blanc i agafà la maquineta d'afaitar que havia comprat a Cal Ton, l'endollà a la corrent i com sempre li propinà un parell de copets perquè funcionés. Ben polit com anava es calçà i es col·locà la boina. Havia d'anar a comprar el diari.

Cada matí obria la porta feixuga del carrer, mirava esquerra i dreta, saludava els ocells del veí del davant i es disposava a caminar. Li feia mal el genoll, i això el preocupava. Agafà la llibreteta que duia als pantalons de cotó i hi apuntà "demanar visita amb el Dr. Rial". Tot xino-xano, i acompanyant-se amb el bastó, feia camí cap el quiosc. S'aturà un parell de vegades veient com avançaven les obres del bloc de pisos que havia ocupat l'antic espai de la bòbila on havia treballat. Va remugar i continuà endavant.

(continuarà)