Llauner

Ara no recorda a qui li va dir, però n'està segur, vaja, n'està bastant segur, que a algú li va dir. Hauria d'haver-ho fet, en tot cas. Ell sempre explica els seus costums, ja sigui resar un Parenostre cada nit abans d'anar a dormir, col·locar les sabates paral·lelament al llit, el rellotge de mà, tancat, voltant l'ampolla d'aigua sempre mig plena per si té tos a la nit --mai en té--, o esnifar cada matí l'olor de la pasta de dents que col·loca ben recte sobre el raspall de dents de color blau que ja es comença a esfilagarsar.

Quan va agafar aquella feina tenia por de no encaixar. Era normal, bé, ell no gaire, vull dir que era normal que no encaixés... què hi feia un maniàtic de l'ordre de llauner? No ho sé, jo només ho apunto. Les raons per les quals el nostre protagonista, que resa el parenostre cada nit abans d'anar a dormir, va agafar la feina de llauner, només la sap ell. Suposo. Ell diu que ho sap. Vaja, l'altre dia vaig quedar amb ell, en aquell bar de la cambrera de pits prominents i cafè espantós (ell sempre vol quedar allà, no pas jo. Jo només agafo una llibreteta i li demano que m'expliqui coses, que així puc tenir idees per escriure), i em va dir que la feina de llauner era la seva vida. Què hi vols fer? Un tio ben poc interessant, sobretot si n'he de fer una novel·la. Potser no vaig escollir massa bé el personatge.

Un llauner maniàtic que s'embriaga de pasta de dents i col·loca les sabates paral·lelament al llit? A qui coi li pot interessar un personatge així? Què li faré fer? Podria ser el típic antiheroi desgraciat, vidu amb dues filles, una d'elles, la gran, de 15 o 16 anys, problemàtica, drogoaddicta? i la petita, extremadament intel·ligent però enyoradissa de la seva mare, a qui ni tan sols va arribar a conèixer (podria fer que la mare morís en el part... massa tòpic i molt de novel·la de principis del segle XX, no?). També podria ser un llauner que, en tasques desembussadores a casa d'una dona soltera, la cosa s'escalfa i, entre pistoles de silicona, tapes de vàter i canonades, s'ho munten... massa masclista, massa de peli porno decadent. Assassí! Això seria un bon filó... podria ser un llauner maniàtic de l'ordre que, sempre seguint el mateix patró, destrossa els cranis amb el mall que hauria de fer servir per picar les rajoles i poder veure d'on coi surt el collons d'aigua que ha fet sortir una taca d'humitat al pis de la víctima, que a sobre que s'ha hagut de llevar a les 7 per rebre'l i sentir-lo picar mentre es fot la llet amb kellogg's, acaba amb el cap esberlat i la sang, aquí i allà, colorant les parets. Fins i tot, si volgués un públic més ampli i juvenil, podria fer que el nostre amic llauner, ensenyant guardiola mentre fa postures extremes buscant el forat que tot ho humiteja, descobreix una entrada secreta que el xucla i el porta a un món paral·lel on la humitat és cada dia i on hi viuen uns petits éssers en forma de gota que en principi es mostren simpàtics però que en el fons són uns malparits perquè, de genètica dictatorial, tenen esclavitzats els éssers genuïns d'aquell país, uns ésser lamentablement lletjos, però extremadament simpàtics i bonassos que tenen, tenen... per exemple... forma de.. de... molsa, per dir alguna cosa, ho he d'acabar d'arrodonir; no sé si als joves  els agradaria que el seu nou Harry Potter fos un llauner que ensenya regatera posterior.

Definitivament, un llauner maniàtic de l'ordre no és un bon personatge. Vaja, segurament serà el primer en morir. Això, però, de moment ho mantindré en secret, sense dir-l'hi. Esperaré que em convidi a uns quants cafès més al bar del cafè espantós però de cambrera de pits prominents.

Decadència

Ell em va dir que ja ho faria, que jo no havia de patir per res, que ell, com a experimentat en el tema, «ja en tenia el collons pelats». I jo, bonàs com era, li vaig donar tota la meva confiança sense arribar a pensar en cap moment que tot això acabaria així, que tot plegat se n'aniria a la merda, que tot plegat faria que ara us ho estigui explicant. Què havia de saber, jo?! Era cosa fàcil!

D'acord, potser no ens vam entrenar del tot bé, reconec que el dia abans vaig beure massa, ho necessitava, ella m'acabava de dir que me n'anés una mica a la merda, que ja n'estava farta que només pensés en mi i en les meves estúpides històries... «històries!», com si no li agradés que les meves "històries" li haguessin pagat llibres, braçalets i concerts... quins pebrots! I sí, vaig beure massa, això que no ho volia fer, era molt conscient que l'endemà havia d'estar al cent per cent, que res no podia fallar, però vaig beure. Vaig beure massa. Primer en aquell bar on anàvem sempre que quedàvem; venen una sidra de maduixa molt bona, en aquell bar, però no puja una merda, i jo, tot i que no volia beure, necessitava beure. Així que a la tercera sidra vaig canviar de local i vaig anar a aquell de davant la nova Filmoteca, però estava a petar de guiris borratxos... i quina enveja que em feien! Ells allà, ben mamats i envoltats de dones, i jo, ben desgraciat, amb només tres merdes de sidres de maduixa. De cop, però, com si un tècnic de llum il·luminés el solo de guitarra de qualsevol guitarrista de qualsevol grup de música que toquen en qualsevol festival de música, va aparèixer un "cervezabieramigo". «Están frías? Posa-me'n tres, pues». I vaig anar a seure sobre una Vespino sense roda lligada al fanal de davant del bar que hi ha davant la nova Filmoteca. Quan me'n vaig adonar ja no tenia cerveses, i encara anava serè. Ja no podia dir allò de "encara no he begut ni gota i ja són dos quarts d'una...", però allò era una merda. Una bona merda. Quan vaig aixecar el cul de la Vespino sense roda, el fanal va trontollar i va il·luminar l'escena: era al terra, segurament em vaig entrebancar amb la cadena, i al meu voltant tot de guiris ben mamats reien com si els anés la vida, i un d'ells m'estava gravant, a mi! Quan ho vaig veure, em vaig aixecar de cop i li vaig fotre una hòstia al mig del nas que encara ara li deu sagnar, al molt cabró. Acte seguit vaig estampar el seu mòbil contra el terra i ja no hi va haver vídeo. Llavors vaig haver de córrer, per sort ells anaven bastant més tocats que jo i quan vaig trencar, tot esbufegant, ja no em seguien, els molt imbècils.

«Posi'm un gintònic. Carregat», van ser les úniques paraules que vaig dir a la cambrera que 15 minuts més tard ja m'havia convidat a quatre xupitos de ginebra i 5 minuts després me l'estava fent sobre els barrils de cervesa buits que guardaven a darrera. Prou incòmode. Em sembla recordar que em va demanar si tornaria... ara no ho sé segur, vaig beure massa. En tot cas, em va convidar a un altre gintònic, també ben carregat. En aquell moment sí, en aquell moment començava a oblidar-la a ella i al seu «vés una mica a la merda". El que no deixava de fer és pensar en l'endemà, i sabia que havia de parar de beure i anar a dormir, però també sabia que hauria d'agafar un taxi perquè el metro ja feia   prop de tres hores que havia tancat; de fet, estava en aquell pas de no saber què fer, o anar a dormir agafant un taxi o quedar-me amb aquella cambrera que m'emborratxava fins que tornessin a obrir el metro. Al cap de deu minuts ja era a casa. Tenia set i vaig agafar l'ampolla de JB que ella sempre guardava per tirar al rostit; d'un glop me la vaig fotre tota i em va caure al terra, però la vaig deixar allà, jo em vaig deixar caure al sofà, fins avui al matí.

Em sembla que m'he llevat borratxo. No, no m'ho sembla, m'he llevat borratxo. Ell ja m'estava perforant el cervell trucant el timbre que jo encara tenia el cap sota l'aixeta, fent-me baixar els múltiples remolins sinònim d'una nit etílica. 

I quan m'ha vist... quan m'ha vist ha decidit que ja ho faria tot ell. Em sembla que no li ha fet massa gràcia. Al cap i a la fi, ell només havia de portar el cotxe, jo ho havia de fer tot, però mira, el meu estat no l'ha convençut i l'ha cagada ell. L'ha ben cagada! I ara estic aquí, explicant-vos tot això, encara no sé ben bé per què... sí que ho sé, perquè l'ha cagada, l'ha ben cagada! Mira que era fàcil... el molt imbècil! Em repeteixo, hosti, em repeteixo... i ara estic aquí, explicant-vos-ho tot, i encara no sé massa per què. Coi, que sí que ho sé! Em sembla que encara vaig borratxo... el molt imbècil, mira que anar a fallar! I ara, què?, què hem de fer? Per què ho voleu sentir tot, no? Des del principi, un altre cop? Encara vaig borratxo, ahir vaig beure massa.

No és normal (o crisi universitària)

Alguna cosa no s'està fent bé quan un estudiant com jo, a tercer de carrera, s'està plantejant deixar-la, i no perquè tingui mals resultats, perquè no s'hi senti a gust o perquè no pot pagar la matrícula (que no és, en cap cas, així) sinó com un acte de rebel·lia estúpid que vol reflectir el que sent, un "ja us ho fareu, n'estic fins els ous de vosaltres i la vostra puta burocràcia".

No és normal que no puguis saber què faràs el curs vinent fins el setembre que és quan, oh sorpresa!, comença el curs.

No és normal que hagis de fer la matrícula quan les classes ja han començat.

No és normal que hi hagi la possibilitat que estiguis assistint a una classe i que després no t'hi puguis matricular perquè has demanat una ampliació de matrícula i te l'han denegada.

No és normal que, a l'últim curs de la carrera, només et puguis matricular a 10 assignatures i que després, si vols una ampliació de matrícula, hagis d'enviar una instància a la Cap d'Estudis, i ella i la seva magnanimitat decidirà si sí o si no. Si és que sí, perfecte, ja hauràs començat les classes i potser aniràs fins al capdamunt de feina fent 12, 13 o 14 assignatures, però sabràs que tens l'opció d'acabar la carrera aquell any; si és que no, potser t'hauràs matriculat a deu assignatures, t'hauran deixat ampliar fins a dues més (que és el que solen deixar fer) i observaràs que perdràs tot l'any següent fent una o dues assignatures, és a dir, entre 6 i 12 minsos crèdits, perquè no has pogut partir-te equitativament la matrícula pensant que un ésser extern en forma de Cap d'Estudis acceptarà la teva ampliació. 

I tot això al setembre. I tot això sense saber, encara, a quin preu anirà el crèdit (i si ho demanes a secretaria et diuen que millor no saber-ho, que encara no han col·locat desfibril·ladors a la universitat. Verídic.)

Tot plegat no és el pitjor. Al cap i a la fi, si et trobes en aquesta situació és perquè o no has estudiat prou, o alguna assignatura la tens ben entravessada a la glotis. El pitjor és que qui t'ha d'avaluar està igual o pitjor que tu, sense saber si l'any que ve continuarà a la universitat perquè encara no ha firmat cap contracte, sense saber si l'any que ve haurà de fer classes d'una o altra cosa, sense saber res del seu futur, i haver d'aguantar, a sobre, les traves burocràtiques que des de la mateixa universitat els imposen en forma de soga arran del coll.

Ja hem tocat fons o encara podem cavar un xic més? Algun dia ens adonarem que hem d'alçar el vol i deixar d'arrossegar-nos com un llimac en un embut oliós que et va portant al desconcert malgrat tinguis la llum ben present, però a la vegada tan llunyana? Algun dia defugirem del papanatisme que ens ha embolcallat, farem un cop de puny sobre la taula i direm prou?

L'estúpida burocratització de tot plegat ens està portant a la defunció de l'enteniment i la lògica. I nosaltres, ben arraulits en un racó, assentim com bons minyons, bevem a galet i ens deixem endur per la corrent, que està plena de merda.

Mitjana Voll

Assegut a la terrassa del passeig, de cara al bar per poder observar el vaivé de la cambrera que ha de creuar perillosament el carrer i aixecar la safata quan passa entre els dos cotxes aparcats davant la porta del bar, xarrupa l'excés d'escuma de la mitjana Voll que ha demanat, acompanyada per una tapeta d'olives mortes cortesia de la casa. Fa calor i degoteja com una terrina de gelat al microones.
Fot un glop a la cervesa, encara hi ha massa escuma, i es passa la llengua per damunt dels llavis ben sensualment per si de cas hi ha alguna noia que, desprevinguda, el veu. És solter i ho fa notar.

Voràgine

Fa dies que no es veuen, i un sentiment de culpa els corprèn. Potser és ell el qui hauria de fer el pas, intentar acostar-s'hi per tal que tot torni a ser com abans. O potser ha de ser ella qui deixi tot el que fa per uns instants, aixequi el cap i se li acosti tímidament però amb pas ferm. En tot cas, els dos saben que han entrat en una voràgine estranya d'amor i passió que no se sap ben bé com ni quan petarà. De moment, però, aguanten, que ja és molt.

És cert que ell fa dies que viu en un altre món, a la feina l'han ascendit i ara és l'encarregat de manar els becaris, de manar que portin cafès a la resta de la redacció; i a sobre té la missió de preparar el comiat de qui ha estat el seu cap durant els últims quatre anys, i viu immers en un cau ple de protocol, invitacions, càterings i hotels. A més, està fent un curset de programació que segons els seus professors «l'ajudarà molt per si mai el fan fora de la feina, que això obre moltes portes». «Pots comptar», pensa ell, i passa les hores del curset connectat al Facebook, refrescant la pàgina tantes vegades fins que surti alguna cosa prou interessant com per poder clicar-hi un m'agrada o escriure-hi un comentari, i així sentir l'emoció de rebre una notificació que el tregui de l'avorriment del curset.

La noia, d'altra banda, no sap què té. Tot el sant dia que pensa en ell tot i que s'estimaria més pensar amb ell, però no pot. Hi ha com una barrera transparent que, per alguna estranya raó, impedeix que tot sigui com era abans. L'hi ha enviat correus, intenta parlar cada dia amb ell, com sigui, però quan rep una resposta, aquesta sol ser distant. Pensa que és normal, que ara que l'han ascendit de la feina i fa el curset de programació no té temps per a ella. És normal, es diu; tot això és passatger, es diu; quan no tingui tanta feina l'avorrirà i tot, es diu; segur que tot anirà bé, es diu. I mentrestant va fent el seu camí, distraient-se amb coses possiblement inútils i capficant-se en el seus estudis (que ja començaria a tocar), tot esperant que algun dia, espera que proper, aquesta barrera transparent es trenqui en mil bocins.

El noi sap que potser no hauria d'estar tan distant amb ella, al cap i a la fi, és per culpa seva que ella estigui passant condemna a la Wad-Ras, però hosti!, no és fàcil anar-la a veure. Sort en té que coneix una funcionària que el va informant. Es veu que pels matins s'està traient una carrera a la UOC, que s'ha aplicat molt i que fins i tot treu bones notes. «Cony! –pensa ell– no té res més a fer, si no treu bones notes ara que té tot el temps del món per pensar...». A les tardes fan un curset d'escriptura i ella, que és tota una romàntica, escriu textos que algun dia voldrà publicar en paper però que de moment ha de publicar en pantalla, en un blog de pocs seguidors i de nom surrealista que aprofita per deixar-hi missatges semiocults carregats de contingut llibertari.

Línia de baix

Amb els dits de la mà dreta fa veure que segueix la línia de baix de la cançó. No hi entén un borrall de música, i molt menys sap reconèixer el so del baix (que sempre confon amb el tum-tum de la bateria), però amb els auriculars posats, tot baixant cap a la universitat, considera que de cara a la gent que es va trobant pel camí queda d'allò més interessant que faci aquell moviment ràpid i nerviós amb els dits. Pensa que així pensen, i sempre es bo que ho facin, que ell potser és el baixista d'un grup de rock emergent que encara no ha guanyat el Sona 9 perquè no tenen cap ukulele en nòmina; o que està estudiant a l'escola de música del poble els caps de setmana; o que s'ha comprat un amplificador en una botiga de segona mà i, de tant en tant, toca els ous als seus veïns; o que, simplement, té un tic a la mà. La qüestió és que pensin, que pensin molt.

Tot seguint la línia de baix de la cançó passa pel costat de l'indigent de la cantonada, però per no creuar mirades compromeses que diguin "et donaria els diners que necessitessis, però sóc estudiant, no em donen la beca i no et puc donar res" (diuen tantes coses les mirades?), es regira les butxaques i treu el mòbil, a veure si ja l'han contestat. No, no ho han fet..., però ja ha passat de llarg, ja es pot tornar a concentrar en la cançó. Aquell tros li agrada molt, apuja un xic el volum, però no massa; el suficient per sentir perfectament la melodia, però també per sentir l'exterior, no fos cas que una sirena silenciada per la línia de baix se l'emporti directament al Clínic. Oh!, com li agrada aquell tros! El ti-ru-ri-ru-riii... com el deuen fer? potser amb un sintetitzador?, o amb la guitarra? I en aquell mateix moment maleeix els seus pares per haver-lo apuntat a l'esbart dansaire del poble en comptes de l'escola de música. Ell, que és un pseudomelòman declarat... ell!, que es vol dedicar al noble art de la crítica musical... no sap ni què són els acords.

Passa pel costat d'un aparador, els maniquins estan nus, i blancs, i extremadament prims. Para esment i observa que un d'ells és estranyament bell, amb aquell diamantet al nas... S'estremeix, no pas pel maniquí, sinó perquè una ventada d'aire fred que ha fet trontollar la paradeta de l'home que ven cupons de l'ONCE, l'ha fet evidenciar que potser no feia tanta calor com per anar amb només una samarreta de ratlles i una (la) camisa de quadres. Continua enganxat a la línia de baix. Al seu davant hi ha una parella de iaies que el frenen, i a la mínima que troba un forat les avança mentre al seu cap ressona un comentarista de la F1, i se sorprèn; ell odia profundament tot el que està relacionat amb el món del motor, no suporta llevar-se un diumenge i veure com una colla d'imbècils adinerats fan voltes inútilment en un circuit situat en un país on la pobresa traspua per tots cantons... Frena de cop, el semàfor està en vermell, mira a la dreta i observa que els cotxes són, encara, molt lluny; fa un pas endavant, però recula ràpidament amb un saltet perquè una bici l'està a punt d'atropellar. Es caga en tot. Però es relaxa seguidament amb la melodia de la cançó, que es talla de cop amb el so d'un carret de la compra curull de ferros i capitanejat per un senyor de mitjana edat, despentinat, mal afaitat, de mirada botida per l'alcohol i xandall del Mundial del 82. Fa pudor. Normal, pensa. I sent pena, molta pena, i canvia de cançó.
Mentre espera que el semàfor li atorgui el permís per poder creuar, es fixa en una noia de l'altra banda del carrer, és rossa, mira el mòbil i, com ell, escolta música. Vesteix amb un vestit negre i "topos" blancs, un jersei blau que creu que no combina massa, però tampoc és ningú per jutjar, al cap i a la fi tampoc és la perfecció de la combinació. Somriu. El semàfor el deixa passar, es creuaran però no es diran res. Segurament no es veuran mai més, o sigui que està disposat a repassar-la de dalt a baix, però un "citiclinc" el fa tornar a la realitat, agafa el mòbil de la butxaca i observa, satisfet, que l'han contestat, per fi l'han contestat! 32 punts!, malparit... però ell fa temps que té pensada la paraula, la posa i veu que li atorguen menys punts del què es pensava... és igual. Amb tot, l'ocupació d'un "triple lletra" l'ha fet obviar un detall molt important: la noia, com ell, té un tic nerviós a la mà dreta i mou els dits amunt i avall, tranquil·lament, com si seguís una línia de baix.

Rosabaya

Quan es va despertar i la va veure al seu costat, estirada i il·luminada per quatre raigs de sol que entraven tímidament pels forats de la persiana que sempre deixava mig pujada per aconseguir aquest efecte, va somriure. Sense deixar de mirar-la es gratà el cap i li féu un petó a la galta mirant de no despertar-la. Ella es va regirar nerviosa, va obrir els ulls i somrigué xiuxiuejant un bon dia esquerdat i satisfet.

Sent com des de la cuina prepara el cafè, i enyora l'olor de torrat que omplia el pis quan posava a bullir una cafetera italiana. Algun dia, més llunyà que proper, agafarà la Nespresso que va comprar per fardar davant dels amics i la portarà a una botiga de segona mà, i amb els diners comprarà una nova cafetera que farà tornar l'olor de cafè als seus narius. Algun dia. Mentrestant, però, havia de dissimular, estirada al llit, esperant que el seu xicot li portés l'esmorzar. Un parell de torrades de pa Bimbo, un got de nèctar de pinya, un potet de melmelada de pruna, margarina per encetar, un croissant de xocolata dura (fa 3 anys que viuen junts i encara no sap que no li agraden els croissants amb aquella mena de rajola de xocolata dura) i la tassa del metro de Londres amb el cafè, i la sucrera, que no falti la sucrera (que encara no ha vist, en tres anys, que mai es posa sucre al cafè?). Somriu i posa la seva millor cara de sorpresa. Esgrimeix un t'estimo i s'enrojola. «Bon profit, carinyo. Me'n vaic a la dutxa» i li fa un petó al front mentre ella comença a untar la melmelada a la torrada menys socarrada.

S'està bullint. I per aquesta senzilla i dolorosa raó pensa que ja començaria a ser hora d'intentar arreglar l'aixeta de l'aigua freda, que va forta. Però ja ho farà, al cap i a la fi s'ha acostumat a sortir de la dutxa com un ou escaldat. De fet, creu que li agrada sortir ben vermell i adolorit, però només ho creu; mai es mulla en res, no fos cas. A ulls clucs palpa l'estanteria curulla de xampús i sabons que va penjar amb una parell de ventoses a la cantonada de la dutxa i agafa el seu xampú, Déu el guard d'agafar el xampú de la seva xicota!, obre un xic l'ull dret per assegurar-se que és el seu (un xampú que, d'altra banda, encrespa les seves grenyes de beatle a uns extrems gairebé inimaginables... n'haurà de comprar un de nou, o passar per la perruqueria) i s'ensabona amb força els cabells mentre l'aigua escalda la seva cara. El dolor, però, no fa que deixi de pensar. Pensa en si l'hi haurà agradat la nova càpsula de cafè que va comprar.

No li està agradant gens aquest nou cafè... potser està massa ben acostumada, potser encara no ha superat no poder gaudir d'un bon cafè de cafetera italiana, però aquell cafè nou no val absolutament res. De fet, no ha esmorzat (el seu xicot encara no ha entès que de bon matí no té gana), la torrada massa socarrada untada de melmelada sols té una queixalada (a ella no li agrada la de pruna, ella és més de la d'albercoc), el croissant encara està esperant el contacte de les dents i el nèctar de pinya només ha perdut un glop. S'atura un moment, para l'orella i sent com encara raja l'aigua de la dutxa. Encara té temps. Es posa el batí de seda, les sabatilles de pelfa, agafa la safata de l'esmorzar i la porta a la cuina; allà tira el cafè i el nèctar per la pica, obre les escombraries i hi tira les dues torrades i 3/4 de croissant (ha d'aparentar que s'ha atipat i que no s'ho ha pogut acabar tot) i ho amaga tot sota la pela del plàtan i la de la taronja que va sopar ahir. Sent com s'obre la porta del lavabo i deixa ràpidament la safata sobre el marbre.

- Carinyo!, ja t'has dutxat? Era tot boníssim... estic ben tipa! T'estimo.

- Era bo aquest cafè nou? Es diu Rosabaya...

Ella obvia la pregunta i li planta un petó descomunal per fer-li veure, encara que no sigui veritat, que sí, que el Rosabaya és realment bo, i que està encantada amb ell, que sempre està atent i sempre li porta l'esmorzar al llit; i que l'estima.

Ella se'n va a la dutxa i obre l'aigua calenta... i la freda. Algun dia explicarà al seu xicot que el truc de l'aixeta és tirar cap enfora al mateix temps que obres l'aigua. Algun dia. Agafa el xampú del seu xicot, el que encrespa els cabells, i pensa que potser algun dia li explicarà que el xampú és per a cabells arrissats, que per això surt ben encrespat. Sent dos copets a la porta i un airet fred l'estremeix. «Marxo a la feina...», li diu des de l'altra banda de la cortina de peixets. «Molt bé, ens veiem després... t'estimo!» contesta ella sense tancar l'aigua. I torna a sentir la porta que es tanca. Li sap greu; li sap molt de greu, però no l'aguanta. Ella també pensa sota la dutxa d'aigua tèbia, i pensa en la manera de dir-li que deixi la seva còpia de les claus de casa al calaix de dalt, a la tauleta.

Al carrer fa un dia esplèndid i ell se sent esplèndid, està enamorat, és feliç amb la seva xicota, i ella amb ell. Pensa en alguna cançó que pugui definir el seu estat de felicitat enamorada, i pensa que si tot allò fos una cançó, segurament no seria la millor cançó d'amor mai concebuda; més aviat seria una cançó adreçada a la gent que camina amb les mans a les butxaques, una cançó adreçada a la gent normal.