dilluns, 20 de febrer de 2012

Rosabaya

Quan es va despertar i la va veure al seu costat, estirada i il·luminada per quatre raigs de sol que entraven tímidament pels forats de la persiana que sempre deixava mig pujada per aconseguir aquest efecte, va somriure. Sense deixar de mirar-la es gratà el cap i li féu un petó a la galta mirant de no despertar-la. Ella es va regirar nerviosa, va obrir els ulls i somrigué xiuxiuejant un bon dia esquerdat i satisfet.

Sent com des de la cuina prepara el cafè, i enyora l'olor de torrat que omplia el pis quan posava a bullir una cafetera italiana. Algun dia, més llunyà que proper, agafarà la Nespresso que va comprar per fardar davant dels amics i la portarà a una botiga de segona mà, i amb els diners comprarà una nova cafetera que farà tornar l'olor de cafè als seus narius. Algun dia. Mentrestant, però, havia de dissimular, estirada al llit, esperant que el seu xicot li portés l'esmorzar. Un parell de torrades de pa Bimbo, un got de nèctar de pinya, un potet de melmelada de pruna, margarina per encetar, un croissant de xocolata dura (fa 3 anys que viuen junts i encara no sap que no li agraden els croissants amb aquella mena de rajola de xocolata dura) i la tassa del metro de Londres amb el cafè, i la sucrera, que no falti la sucrera (que encara no ha vist, en tres anys, que mai es posa sucre al cafè?). Somriu i posa la seva millor cara de sorpresa. Esgrimeix un t'estimo i s'enrojola. «Bon profit, carinyo. Me'n vaic a la dutxa» i li fa un petó al front mentre ella comença a untar la melmelada a la torrada menys socarrada.

S'està bullint. I per aquesta senzilla i dolorosa raó pensa que ja començaria a ser hora d'intentar arreglar l'aixeta de l'aigua freda, que va forta. Però ja ho farà, al cap i a la fi s'ha acostumat a sortir de la dutxa com un ou escaldat. De fet, creu que li agrada sortir ben vermell i adolorit, però només ho creu; mai es mulla en res, no fos cas. A ulls clucs palpa l'estanteria curulla de xampús i sabons que va penjar amb una parell de ventoses a la cantonada de la dutxa i agafa el seu xampú, Déu el guard d'agafar el xampú de la seva xicota!, obre un xic l'ull dret per assegurar-se que és el seu (un xampú que, d'altra banda, encrespa les seves grenyes de beatle a uns extrems gairebé inimaginables... n'haurà de comprar un de nou, o passar per la perruqueria) i s'ensabona amb força els cabells mentre l'aigua escalda la seva cara. El dolor, però, no fa que deixi de pensar. Pensa en si l'hi haurà agradat la nova càpsula de cafè que va comprar.

No li està agradant gens aquest nou cafè... potser està massa ben acostumada, potser encara no ha superat no poder gaudir d'un bon cafè de cafetera italiana, però aquell cafè nou no val absolutament res. De fet, no ha esmorzat (el seu xicot encara no ha entès que de bon matí no té gana), la torrada massa socarrada untada de melmelada sols té una queixalada (a ella no li agrada la de pruna, ella és més de la d'albercoc), el croissant encara està esperant el contacte de les dents i el nèctar de pinya només ha perdut un glop. S'atura un moment, para l'orella i sent com encara raja l'aigua de la dutxa. Encara té temps. Es posa el batí de seda, les sabatilles de pelfa, agafa la safata de l'esmorzar i la porta a la cuina; allà tira el cafè i el nèctar per la pica, obre les escombraries i hi tira les dues torrades i 3/4 de croissant (ha d'aparentar que s'ha atipat i que no s'ho ha pogut acabar tot) i ho amaga tot sota la pela del plàtan i la de la taronja que va sopar ahir. Sent com s'obre la porta del lavabo i deixa ràpidament la safata sobre el marbre.
- Carinyo!, ja t'has dutxat? Era tot boníssim... estic ben tipa! T'estimo.
- Era bo aquest cafè nou? Es diu Rosabaya...
Ella obvia la pregunta i li planta un petó descomunal per fer-li veure, encara que no sigui veritat, que sí, que el Rosabaya és realment bo, i que està encantada amb ell, que sempre està atent i sempre li porta l'esmorzar al llit; i que l'estima.

Ella se'n va a la dutxa i obre l'aigua calenta... i la freda. Algun dia explicarà al seu xicot que el truc de l'aixeta és tirar cap enfora al mateix temps que obres l'aigua. Algun dia. Agafa el xampú del seu xicot, el que encrespa els cabells, i pensa que potser algun dia li explicarà que el xampú és per a cabells arrissats, que per això surt ben encrespat. Sent dos copets a la porta i un airet fred l'estremeix. «Marxo a la feina...», li diu des de l'altra banda de la cortina de peixets. «Molt bé, ens veiem després... t'estimo!» contesta ella sense tancar l'aigua. I torna a sentir la porta que es tanca. Li sap greu; li sap molt de greu, però no l'aguanta. Ella també pensa sota la dutxa d'aigua tèbia, i pensa en la manera de dir-li que deixi la seva còpia de les claus de casa al calaix de dalt, a la tauleta.

Al carrer fa un dia esplèndid i ell se sent esplèndid, està enamorat, és feliç amb la seva xicota, i ella amb ell. Pensa en alguna cançó que pugui definir el seu estat de felicitat enamorada, i pensa que si tot allò fos una cançó, segurament no seria la millor cançó d'amor mai concebuda; més aviat seria una cançó adreçada a la gent que camina amb les mans a les butxaques, una cançó adreçada a la gent normal.

1 comentari: