dimecres, 4 d’abril de 2012

Línia de baix

Amb els dits de la mà dreta fa veure que segueix la línia de baix de la cançó. No hi entén un borrall de música, i molt menys sap reconèixer el so del baix (que sempre confon amb el tum-tum de la bateria), però amb els auriculars posats, tot baixant cap a la universitat, considera que de cara a la gent que es va trobant pel camí queda d'allò més interessant que faci aquell moviment ràpid i nerviós amb els dits. Pensa que així pensen, i sempre es bo que ho facin, que ell potser és el baixista d'un grup de rock emergent que encara no ha guanyat el Sona 9 perquè no tenen cap ukulele en nòmina; o que està estudiant a l'escola de música del poble els caps de setmana; o que s'ha comprat un amplificador en una botiga de segona mà i, de tant en tant, toca els ous als seus veïns; o que, simplement, té un tic a la mà. La qüestió és que pensin, que pensin molt.

Tot seguint la línia de baix de la cançó passa pel costat de l'indigent de la cantonada, però per no creuar mirades compromeses que diguin "et donaria els diners que necessitessis, però sóc estudiant, no em donen la beca i no et puc donar res" (diuen tantes coses les mirades?), es regira les butxaques i treu el mòbil, a veure si ja l'han contestat. No, no ho han fet..., però ja ha passat de llarg, ja es pot tornar a concentrar en la cançó. Aquell tros li agrada molt, apuja un xic el volum, però no massa; el suficient per sentir perfectament la melodia, però també per sentir l'exterior, no fos cas que una sirena silenciada per la línia de baix se l'emporti directament al Clínic. Oh!, com li agrada aquell tros! El ti-ru-ri-ru-riii... com el deuen fer? potser amb un sintetitzador?, o amb la guitarra? I en aquell mateix moment maleeix els seus pares per haver-lo apuntat a l'esbart dansaire del poble en comptes de l'escola de música. Ell, que és un pseudomelòman declarat... ell!, que es vol dedicar al noble art de la crítica musical... no sap ni què són els acords.
Passa pel costat d'un aparador, els maniquins estan nus, i blancs, i extremadament prims. Para esment i observa que un d'ells és estranyament bell, amb aquell diamantet al nas... S'estremeix, no pas pel maniquí, sinó perquè una ventada d'aire fred que ha fet trontollar la paradeta de l'home que ven cupons de l'ONCE, l'ha fet evidenciar que potser no feia tanta calor com per anar amb només una samarreta de ratlles i una (la) camisa de quadres. Continua enganxat a la línia de baix. Al seu davant hi ha una parella de iaies que el frenen, i a la mínima que troba un forat les avança mentre al seu cap ressona un comentarista de la F1, i se sorprèn; ell odia profundament tot el que està relacionat amb el món del motor, no suporta llevar-se un diumenge i veure com una colla d'imbècils adinerats fan voltes inútilment en un circuit situat en un país on la pobresa traspua per tots cantons... Frena de cop, el semàfor està en vermell, mira a la dreta i observa que els cotxes són, encara, molt lluny; fa un pas endavant, però recula ràpidament amb un saltet perquè una bici l'està a punt d'atropellar. Es caga en tot. Però es relaxa seguidament amb la melodia de la cançó, que es talla de cop amb el so d'un carret de la compra curull de ferros i capitanejat per un senyor de mitjana edat, despentinat, mal afaitat, de mirada botida per l'alcohol i xandall del Mundial del 82. Fa pudor. Normal, pensa. I sent pena, molta pena, i canvia de cançó.
Mentre espera que el semàfor li atorgui el permís per poder creuar, es fixa en una noia de l'altra banda del carrer, és rossa, mira el mòbil i, com ell, escolta música. Vesteix amb un vestit negre i "topos" blancs, un jersei blau que creu que no combina massa, però tampoc és ningú per jutjar, al cap i a la fi tampoc és la perfecció de la combinació. Somriu. El semàfor el deixa passar, es creuaran però no es diran res. Segurament no es veuran mai més, o sigui que està disposat a repassar-la de dalt a baix, però un "citiclinc" el fa tornar a la realitat, agafa el mòbil de la butxaca i observa, satisfet, que l'han contestat, per fi l'han contestat! 32 punts!, malparit... però ell fa temps que té pensada la paraula, la posa i veu que li atorguen menys punts del què es pensava... és igual. Amb tot, l'ocupació d'un "triple lletra" l'ha fet obviar un detall molt important: la noia, com ell, té un tic nerviós a la mà dreta i mou els dits amunt i avall, tranquil·lament, com si seguís una línia de baix.

2 comentaris:

  1. Genís... Ves si no hi hauries pogut posar una mica d'aques ganes, al mail de Mishima!! :

    ResponElimina
  2. I tant que hauria pogut, i és per això que em fa una vergonya terrible llegir-me'l... saps com quan descobreixes un escrit que vas fer quan tenies 15 anys, el llegeixes i penses «hòstia, mira que erets imbècil»? Doncs em passa el mateix.

    Moltes gràcies pel comentari... i per les entrades! ;)

    ResponElimina