dijous, 3 de maig del 2012

Voràgine

Fa dies que no es veuen, i un sentiment de culpa els corprèn. Potser és ell el qui hauria de fer el pas, intentar acostar-s'hi per tal que tot torni a ser com abans. O potser ha de ser ella qui deixi tot el que fa per uns instants, aixequi el cap i se li acosti tímidament però amb pas ferm. En tot cas, els dos saben que han entrat en una voràgine estranya d'amor i passió que no se sap ben bé com ni quan petarà. De moment, però, aguanten, que ja és molt.

És cert que ell fa dies que viu en un altre món, a la feina l'han ascendit i ara és l'encarregat de manar els becaris, de manar que portin cafès a la resta de la redacció; i a sobre té la missió de preparar el comiat de qui ha estat el seu cap durant els últims quatre anys, i viu immers en un cau ple de protocol, invitacions, càterings i hotels. A més, està fent un curset de programació que segons els seus professors «l'ajudarà molt per si mai el fan fora de la feina, que això obre moltes portes». «Pots comptar», pensa ell, i passa les hores del curset connectat al Facebook, refrescant la pàgina tantes vegades fins que surti alguna cosa prou interessant com per poder clicar-hi un m'agrada o escriure-hi un comentari, i així sentir l'emoció de rebre una notificació que el tregui de l'avorriment del curset.

La noia, d'altra banda, no sap què té. Tot el sant dia que pensa en ell tot i que s'estimaria més pensar amb ell, però no pot. Hi ha com una barrera transparent que, per alguna estranya raó, impedeix que tot sigui com era abans. L'hi ha enviat correus, intenta parlar cada dia amb ell, com sigui, però quan rep una resposta, aquesta sol ser distant. Pensa que és normal, que ara que l'han ascendit de la feina i fa el curset de programació no té temps per a ella. És normal, es diu; tot això és passatger, es diu; quan no tingui tanta feina l'avorrirà i tot, es diu; segur que tot anirà bé, es diu. I mentrestant va fent el seu camí, distraient-se amb coses possiblement inútils i capficant-se en el seus estudis (que ja començaria a tocar), tot esperant que algun dia, espera que proper, aquesta barrera transparent es trenqui en mil bocins.

El noi sap que potser no hauria d'estar tan distant amb ella, al cap i a la fi, és per culpa seva que ella estigui passant condemna a la Wad-Ras, però hosti!, no és fàcil anar-la a veure. Sort en té que coneix una funcionària que el va informant. Es veu que pels matins s'està traient una carrera a la UOC, que s'ha aplicat molt i que fins i tot treu bones notes. «Cony! –pensa ell– no té res més a fer, si no treu bones notes ara que té tot el temps del món per pensar...». A les tardes fan un curset d'escriptura i ella, que és tota una romàntica, escriu textos que algun dia voldrà publicar en paper però que de moment ha de publicar en pantalla, en un blog de pocs seguidors i de nom surrealista que aprofita per deixar-hi missatges semiocults carregats de contingut llibertari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada