Això s'acaba

Aquest és l'últim post del Mongetes Mutants... per sempre? NO!! No tindreu aquesta sort (passa que ara venen dates que no conviden a escriure perquè tens massa feina en altres... ehem! coses...)

Segur que esteu pensant:

«Oh, no! Ara ens fotrà un rotllo explicant tot el que li ha passat durant aquest any 2010!»

«Vols dir?»

«Segur! Ja veuràs: ens explicarà no sé què d'un cine i d'uns pins, i que s'ha hagut de posar unes ulleres, i que ell no va votar a CiU a les eleccions, i després ens començarà a fer una tesi electoral sobre el seu pensament polític per acabar dient alguna parida sobre la vida a Barcelona, i que si en un pis d'estudiants s'hi viu molt bé, que a la universitat no treballa massa, que a l'estiu va fer calor, que no va poder anar a La Patum perquè va anar a no sé quin concurs de televisió, etc.»

«Coi! Que ets la seva Pilar Rahola particular?»

«Jo?»

«Sí, dona! Sembles la seva biògrafa!»

«Ai! Calla i vigila detingudament aquest vídeos que hi ha enllaçats més avall. M'ha dit que ha demanat unes senzilles paraules a uns amics... I per cert! També m'ha dit que per anar bé i seguir el joc d'aquest post, primer miris el vídeo amb el número 1, i després el vídeo amb el número 2; i que un cop ho hagis fet, continuïs llegint una mica més avall»

1. http://www.grapheine.com/bombaytv/movie-es-e667933abd12d2d3b688732938a4163f.html

2. http://www.grapheine.com/bombaytv/movie-es-36d5a35fa95f1af87b70ac0781e3f769.html

En nom de tots els components d'aquest bloc (això sempre queda bé dir-ho, encara que sigui mentida; ja que, i de moment no ho ha desmentit wikileaks, aquest bloc només el porto jo): MOLT BON ANY NOU!

Espero, sincerament, que en gaudiu d'allò més i que continueu llegint el Mongetes Mutants, un bloc que encara no sé de què va.

Gràcies, maca

Els galets començaven a dansar patèticament dins l'olla bullint d'escudella i el baf embolicava l'aire per acabar reposant sobre les pilotilles, els ossos d'esquena, les potes de pollastre, les patates i la pastanaga de la safata de ceràmica que va comprar a La Bisbal d'Empordà. Al forn, l'ànec amb peres i panses s'anava daurant i sobre la taula de la cuina s'hi amuntegaven plates d'embotits i amanides.

A l'altra banda del passadís, darrere la porta de vidre, es començava a sentir un murmuri queixós però desenfadat, alguna rialla perduda i un tímid cant del més petit de la casa. La sala d'estar, atapeïda de cadires, era coronada per una immensa taula coberta d'unes estovalles de setí amb motius florals; a sobre, 11 plats col·locats estratègicament eren envoltats de la millor coberteria que es podia permetre, la que la tieta Dolors li va regalar quan es va casar.

Ranquejant d'una pota, va acostar les plates d'amanida i embotits als comensals que, satisfets pel tiberi que vindria, es deixaven servir per les mans tremoloses. Un cop servits, va asseure's entre el seu germà Quim i el seu nebot Francesc, tot fent-li una moixaina. I començà a menjar, tot i que no li entrava res; potser per l'orgull de tenir tota la família al seu voltant, potser perquè portava des de les 6 del matí cuinant, o potser perquè el dolor al cap se li anava fent més i més latent.

Reia i somreia les bromes que esdevenien a taula mentre procurava que no hi faltés res. Feia un mes que somniava en aquest dia, el dia que, per fi, podia reunir bona part de la seva família, i res ni ningú evitaria complir el seu somni: que tot sortís rodó. De moment el fato anava baixant, el petit Francesc es queixava que la sopa cremava massa, i la seva mare el renyava quan agafava una pilotilla amb les mans; però l'apoteosi va ser amb l'ànec: un gran «Oh!» va omplir l'escena i els nassos curiosos es delectaven amb l'olor.

Inflats, farts i conscients del bon dinar que havien fet, alguns encengueren el cigarret per fer baixar i altres es prenien una copeta de conyac; mentrestant, el petit Francesc jugava a fer melodies amb la copes de cava i vi... fins que l'avi l'aturà amb un ventallot al crit de «nen, vés a mirar la tele i deixa de fer soroll, que l'avi es vol fumar el caliquenyo tranquil!».

Mentre anava recollint els plats i els apilava sobre el marbre de la cuina, somreia, satisfeta, conscient que tot havia anat a la perfecció i que res ni ningú ho espat... «Toc, toc!» Algú picava la porta... «Bon dia, senyora Montse! Li porto el dinar! Heu vist que són eixerits els de la cuina? Com que avui és Nadal hi ha dos talls de torró per postres!». Observant la safata que li havien deixat sobre la tauleta, somrigué a la infermera: «Gràcies, maca».

Reflexions cinematogràfiques sobre enderrocs i magdalenes

Avui he sabut que l'ajuntament de Navàs ha iniciat l'enderroc del Cinema Espanyol de Navàs... i en el pitjor moment: mentre sucava una magdalena esquifida dins la tassa de cafè amb llet.

De fet, si hi ha una cosa que em molesti és que no em deixin esmorzar tranquil, i avui no ho han fet; avui la magdalena esquifida ha sigut apartada del meu davant, i m'he centrat en la notícia. De fet, tots sabíem que acabaria passant, que tot i els nombrosos actes, manifests, documents oficials i arquitectes en contra de l'enderroc, el cinema aniria a terra. Però tot i saber-ho, dins el cor et queda aquell petit bri d'esperança que va bombant energia al teu sentiment més pessimista... res de res. Ni un simple gest cap a l'esforç. A terra, i punt.

Ara bé, he de dir que no és el primer cop que em passa; va ser en un passat 10 de febrer del 2010: endormiscat obria l'ordinador per assabentar-me de les notícies de Navàs des d'un petit pis de l'Eixample barceloní. I coi! Altra vegada vaig haver de deixar la magdalena sucada de cafè amb llet dins la tassa! Resulta que el dia abans havien comès un altre atemptat a la memòria històrica de Navàs; en aquest cas, però, més natural i vegetal, havien tirat a terra els pins centenaris de l'Alzineta.

I si ja m'emprenya que em xafin l'esmorzar en una ocasió. Imagineu-vos dues vegades! Però clar, què podia fer aquesta segona vegada? El primer cop vaig formar part de la plataforma Volem un bosquet a Navàs. I ara, què havia de fer? Muntar una altra plataforma a favor del cinema? No serviria per res, així que he fet el que bonament he pogut: ser el primer a comentar la notícia que us he enllaçat més amunt, fer-la pública a tot el món (qui diu tot el món, diu el facebook) i posar-me, orgullós, la samarreta de "Salvem el cine".

Alguns creureu que és poca cosa, que hagués pogut anar fins a Navàs, encadenar-me a la porta del cinema i fer una vaga de fam indefinida. No serviria de res. Ja s'ha fet tot el que es podia fer per salvar el cinema. Bé, tot no... no hem aconseguit convèncer a l'alcalde perquè tiri enrere l'enderroc i aprofiti els 41665'60 € (sí, a Navàs aprofitem les subvencions del pla ZP per enderrocar en comptes de construir) per millorar els carrers.

Però nois, això ja és una cosa personal, i de la mateixa manera que a mi m'emprenya que em xafin l'esmorzar amb males notícies, a ell el deu emprenyar que els ciutadans del poble que governa no pensin el mateix que el seu caparró, i que, a sobre, arribin a aconseguir, per exemple, 1133 signatures (en un poble de 6243 habitants; és a dir, gairebé el 20% dels navassencs i navassenques) per evitar la tala de pins de l'Alzineta.

Amb l'enderroc del cinema perdem un espai mític i històric, però tranquils; si una cosa no poden fer les màquines excavadores és esborrar els records que tots i cadascú de nosaltres ha viscut dins el Cinema de la cooperativa obrera "La Fraternitat".

Rulf

Concebut l'any 13687 aC, el petit Rulf, fill d'un pintor de coves i d'una recol·lectora d'arrels, de seguida va saber que la seva existència al món terrenal duraria poc, però per aquest motiu va intentar viure al màxim.

Ja de ben jovenet va destacar per sobre dels seus companys per tenir els peus plans. Cofoi de la seva malformació, a ple hivern se n'aprofitava per lliscar sobre el gel format en tolls d'aigua pútrida, carregant els seus amics a coll-i-bé anava amunt i avall de la bassa, fent mil i una piruetes a l'estil de'n Evgeni Plushenko.

Però clar, a mida que el gel s'anava desfent i els arbres començaven a florir, el petit Rulf s'avorria.

Tot i això, i gràcies a la política d'ensenyament “anti ni-ni's” del seu poblat, quan ja feia caloreta, el cap de la tribu s'emportava tots els joves de cacera. El petit Rulf, però, com que tenia els peus plans no podia caçar (deien els més vells de la tribu que la gent amb els peus plans atreien els animals més ferotges perquè deixaven les petjades més fondes); així que la seva feina estava totalment definida: quan una fera es disposava a atacar algú de la seva tropa, ell havia de ser prou intel·ligent per adonar-se'n abans que ningú i, a la vegada, intentar distreure a l'animal salvatge. I com ho feia? Doncs de l'única manera que sabia, a l'estil de'n Eugeni Plushenko: que si tombarella, que si mortal endavant, que si doble mortal endavant (el doble mortal enrere no li acabava de sortir), que si salt amb gir de 90º, que si salt mortal amb doble gir de 180º, que si salt mortal enrere amb triple gir de 124º (ni un més ni un menys), que si... Era un no parar. I ell, cofoi de les seves habilitats i amb els peus untats d'oli de reïna per lliscar més bé (si no com creieu que podia lliscar sobre l'herba?) deixava embadalits a animals, ocells, persones i arrels (que treien el cap de sota terra per veure l'espectacle).

Tot era flors i violes i romaní, de seguida es començà a fer un nom entre les tribus de la zona, ja no era el petit Rulf, arreu on anava l'anomenaven "Rulf el Gran". El seu pare es feia un fart de pintar còdols de riu amb la cara del seu fill i la seva mare va deixar de recol·lectar arrels per gestionar els beneficis que el seu fill aportava a la cova. Una actuació de Rulf es pagava a preu d'or (metafòricament, és clar): mitja hora de tombarelles equivalien a 2 senglars i 4 pedres de sílex (al ser catalans tenien un gran problema amb el sílex i n'havien d'anar a buscar a la tribu dels francs, més enllà dels Pirineus). La fama era immensa, tots li volien tocar els peus, tothom volia ser com ell, vestir la mateixa pell i portar el mateix tallat de cabell.

Els dies passaven, i amb ells les estacions, i els anys. El petit Rulf ja no era tant petit. Als seus 32 anys era un dels considerats "savis" de la tribu (ells no ho sabien, però rebien aquest nom perquè era massa ofensiu dir que eren els més vells de la tribu i que estaven a punt de morir). Continuava amb els peus plans embetumats de reïna (havia descobert que la reïna és, també, molt enganxifosa) i encara no sabia fer el doble mortal enrere. Era conscient que ara ja no n'aprendria; de fet, era conscient que si n'aprengués ja no importaria a ningú, ell era un "savi" i ara totes les mirades anaven dirigides al seu nét, que tenia la particularitat de patir una cremada de 3r grau a la ma esquerra, fruit d'una guspira calenta que ni ell sap com va aconseguir mentre jugava a picar pedres. Ja em direu... futileses.

La visita del Papa, benefici?

Suposo que ho sabeu, però si per alguna estranya raó viviu dins una cova al mig del bosc on l'únic contacte mig humà és quan toqueu la molsa que creix a la roca humida que utilitzeu per dipositar-hi les fulles esgrogueïdes de la tardor per tal de fer-ne un collaret que vendreu en una fira medieval, (pausa dramàtica i necessària per agafar aire) us ho explicaré: aquest Diumenge (l'únic dia que, com va dir Mossèn Ballarín, els clergues treballen) ens visita el Papa Benet XVI.

Oh! Què bé! Ens ve a visitar el Papa!! Què guai!

Aniré a comprar un ciri i li demanaré que me'l signi!

Doncs jo fa un any que estic brodant un mocador amb la seva cara i la meva envoltats d'un cor en forma d'àngel que aguanta pacientment un ciri que, a la vegada, hi surt la cara de Jesucrist i la Verge Maria! <-- Exemples de l'histerisme que deuen patir les monges de qualsevol convent, ara mateix

Però la pregunta és: si ve el president de Kazakhstan, el senyor Karim Kajymqanuly Massimov (sí, té un cognom rus), tallarem els carrers, prepararem pantalles gegants i construirem estances noves a l'arquebisbat de Barcelona perquè hi pugui dormir tranquil·lament? La resposta no cal que la contesteu... bé, va... sí... contesteu-la (teniu 3 segons) 1, 2 i... 3! Exacte, la resposta és no!

Ara direu, home el Papa és l'escollit de Déu per ensenyar la pràctica catòlica a la terra. Sí, però, com el senyor Karim, també és un cap d'estat. I què hauria de ser més important? Establir contactes amb un estat per tal d'obrir-nos en nous mercats i així potenciar l'economia local, o establir contactes amb el cap de l'església catòlica per tal d'aconseguir, suposadament, que per un dia la ciutat de Barcelona sigui el melic del món?

Perquè aquesta és una altra. El fet que vingui el Papa no causa cap mena de benefici a la ciutat de Barcelona. D'acord, amb els milers i milers de visitants que vindran aquest cap de setmana, els comerciants de la ciutat hauran fet l'agost el mes de novembre i això sempre està bé, però quan val tot el muntatge? Recordem que bona part d'aquest el paguem tots nosaltres, amb el diner públic. També és bo recordar que a Espanya, segons diu la Constitució, es garanteix la llibertat de culte de les persones i assegura relacions de cooperacions entre els poders públics i totes les confessions religioses. D'acord, davant d'això, l'estat aportaria diner públic en una visita del senyor Tenzin Gyatso, el líder espiritual dels budistes?

Amb dades del 2004, Catalunya va rebre 11.816.977 turistes, el 22'6% de tots els turistesd'Espanya, el 7è país de la UE amb més turistes. Aquests són els autèntics beneficis!

De veritat volem que Barcelona sigui el melic del món durant un dia perquè ens ve a visitar el Papa? De debò volem tenir aquest dubtós honor? Amb mi que no hi comptin.

Un altre tema molt interessant és la gent que estan a favor de la visita del Papa perquè "així l'obra d'Antoni Gaudí serà consagrada". A aquesta gent els hi diria (i els hi he dit) que l'obra d'Antoni Gaudí està consagrada, reconsagrada i tornada a consagrar: l'any 2009 la Sagrada Família va ser visitada per ATENCIÓ! més de 2'3 milions de turistes! Persò sí, teniu raó, l'obra d'Antoni Gaudí ha de rebre la visita del Papa, és absolutament necessari. Si de veritat voleu que la figura d'Antoni Gaudí sigui, encara més, reconeguda arreu, no us esteu a buscar possible miracles que hagués pogut fer (per miracles a Lourdes, i encara gràcies), intenteu que la Sagrada Família es finalitzi tal i com ell va desitjar.

Per acabar, dir que tots som lliures de fer el que ens roti; així doncs, si algun humil lector d'aquest sermó vol anar a veure "la gran festa de l'església" que porti paraigües perquè (Déu no ho vulgui) sembla que plourà. Ai, las! Déu envia el seu alter ego terrenal a Barcelona i podria ser que el propi Déu fes que plogués... curiós.

I aquí us deixo un vídeo. No tingueu cap mena de dubte que la meva voluntat és que sigui d'allò més parcial: http://www.youtube.com/watch?v=Mmt1rnJ_a40

PD. M'acabo de llegir el text i potser desprèn demagogia per tots els costats, però què coi! Els partits polítics també en fan i guanyen (o no) eleccions

PD2. D'acord, el primer PD també conté una mica de demagògia... què?! Que ara no puc fer com els de PlataformaxCatalunya? Casum seuna!

Petit homenatge a Joan Solà i Cortassa

Avui la llengua catalana està un xic més trista, ja no només pels atacs rebuts per part del Tribunal Superior de Justícia, mutilant, cada vegada més, l'ús de la nostra estimada llengua a l'administració pública (de moment a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida; esperant, però, que el Partit Popular porti a recurs tota l'administració pública); avui el català està un xic més trist per la mort del doctor Joan Solà i Cortassa, lingüista i filòleg.

Un sentiment de buidor m'ha envaït el cos, d'acord que mai vaig poder gaudir de les seves classes, tot just quan un jove navassenc trepitjava el terra històric de la facultat de flologia, Joan Solà feia la seva última classe; però què voleu que us digui, ha sigut tant important la seva figura i la seva tasca en la lluita i normalització del català, que tot catalanoparlant hauria de sentir aquesta buidor a l'estómac que en ocasions és estranya, però que tots sabem que existeix i surt quan menys ens ho esperem.

Des d'aquest Mongetes Mutants,

Descansi en Pau, Joan Solà i Cortassa

Tingui per segur que lluitarem tal i com va fer per tal d'aconseguir que el català sigui el principal eix comunicatiu dels Països Catalans, cosa que diferents institucions i partits polítics volen dinamitar.

Crisi argumental

Ho reconec, sempre és bo fer-ho, estic patint una gran crisi argumental. No se m'acut cap tema que pugui fer-vos passar una xic l'estona d'aquesta monòtona i enfeinada vida. I això que d'idees en tinc, però no aconsegueixo materialitzar-les. Pel meu cap van rondant imatges, sons, personatges i colors, però quan ho vull unir el resultat no acaba de ser com voldria.

Se m'ha assecat el cervell?

Las neuronas están fritas, com diria aquell?

En tot cas, el Mongetes Mutants veurà la llum pròximament. De moment, us deixo amb un paratge del Nou Testament, concretament el paratge que en teoria si el llegeixes et fa sortir de la crisi (es veu que és bo per qualsevol crisi; estaven en tot aquests catòlics!):

Atansem-nos, doncs, amb confiança al tron de la gràcia, a fi que rebem misericòrdia i trobem gràcia per un auxili oportú

Hebreus, 4:16

Veieu? Això funciona! Ara mateix estic d'una inspiració extrema. No us ho hauria de dir per temes de copyright i tot això, però ara mateix m'ha vingut al cap la que serà la propera història del Mongetes Mutants, només us deixaré algun petit detall: una història d'amor, vampirs, homes llops, una noia normal i un títol obscur: A trenc d'alba.

Futur incert

- Què? Que en tens per molt?

- Ja acabo, faig un últim esforç i surto!

Soroll de cadena, s'obre la porta i amb la mirada ja ho diu tot: un bassal d'aigua de vàter està brollant del tub a marxes forçades. Tenim un problema... i, el que es pitjor, m'hauré d'aguantar

Fa 2 anys i 8 mesos des d'aquell dia, i encara no han vingut a arreglar el vàter. I això que vam trucar als de la immobiliària que vinguessin, que era urgent, però ni cas. Primer va ser aquella noia que vivia amb nosaltres... Com es deia? Bé, tan se val, ella va ser la primera a trucar a la immobiliària. De resposta va rebre un simple: "ja avisarem al propietari d'aquest fet, en breu us trucarem per veure quan poden venir a arreglar-ho". D'acord, perfecte, esperarem. Però a l'endemà encara no havien donat senyals de vida, i un servidor va prémer el "rellamada" del telèfon (és de vox populi que en un pis d'estudiants, si tens el telèfon és perquè entra amb l'ADSL, no pas per trucar, i menys a casa), a l'altra banda de la línia una dolça veu em va adreçar al departament d'incidències, allà vaig rebre com a resposta un simple: "ja avisarem al propietari d'aquest fet, en breu us trucarem per veure quan poden venir a arreglar-ho" (sona d'alguna cosa, oi?).

Era obvi que aquella gent no entenia la importància de l'accident: si tiràvem la cadena fèiem humitat al pis de sota (i des d'aquell dia que em vaig equivocar amb les cartes i sense voler en vaig obrir una de seva, que em miren malament, només faltaria que els sortís una taca al sostre), i si no podíem tirar la cadena (ni tirar aigua des d'un cubell, que també ho vam provar) que hi havíem de fer en aquell lavabo? Res de res, rentar-nos les dents, les mans i la cara i dutxar-nos amb aigua freda, res de dipositar res enlloc.

Teníem un problema, era evident, però per alguna estranya circumstància, no ens en vam preocupar més: al matí ens llevàvem més d'hora per poder ser els primers a utilitzar el lavabo a les nostres respectives facultats; i ens aguantàvem fins a mitja tarda, llavors teníem diverses opcions, anar a estudiar en alguna biblioteca amb lavabo, adreçar-nos a la facultat més propera o dissimular que havies d'anar al lavabo mentre demanaves un tallat per no quedar malament als bars de la zona. Qualsevol cosa era bona, i mentrestant el lavabo anava criant pols sobre la tapa blanca.

Els mesos van anar passant, i la confiança dels bars de la zona envers nosaltres ja era tan evident que fins i tot en aquell "garito" de mala mort on hi anaven a esmorzar els treballadors de l'empresa d'aires condicionats de la cantonada, ens havien posat un vàter per nosaltres sols: al fons a l'esquerra, darrere la porta amb el cartell de "aseos", hi havia tres portes amb tres dibuixos diferents: un barret (pels homes), un pintallavis (per les dones) i un bolígraf (per nosaltres); l'assumpte de la facultat era més difícil, ja que cadascú anava a una universitat diferent i ja ens miraven malament... solució? Aconseguir la carpeta d'aquella universitat (el problema s'havia acabat); i a la biblioteca? Doncs res, com que ja no hi anava ningú (des d'aquell dia que van descobrir que la bibliotecària amagava diverses edicions del Mein Kampf entre els llibres de "Lucky Luke" i els del "Teo va a la... posi aquí qualsevol lloc") s'alegrava només de veure'ns travessar la porta i anar directament al gra.

I ja ho veieu, avui fa 2 anys i 8 mesos des d'aquell llunyà dia. Avui deixem el pis on tantes coses han passat. Encara esperem que ens arreglin el lavabo, i les rajoles que van caure a la cuina, i aquella persiana que no acaba de tancar, i la calefacció que refreda, i la connexió elèctrica, i que ens donin les claus de la bústia, i que ens vulguin a les reunions d'escala, i que ens baixin el preu mensual, i que... però, sabeu què? Tot això ja s'ho trobaran els propers llogaters, de moment nosaltres ja els hem deixat a dins l'armari (que obriran per posar-hi les mantes) una carta de recomanacions dels millors lavabos de l'Eixample. I és que ja se sap, el futur és incert... i val més que algú ens l'ensenyi

Avui no hi hauria classe

piripiripiiiip piripiripiiiip piripiripiiiip (efectivament, això representa el so d'un despertador... els efectes especials del Mongetes Mutants són apostoflants!)

-Nooooooooo! Tres minutets i mig més!!

piripiripiiiip piripiripiiiip piripiripiiiip

- Uffff!! Va home que som dilluns! Un moment... avui som dilluns... MERDA!!!!

Les primeres gotes de la dutxa mullaven la pell adormida i marcada pels plecs del llençol, i l'aigua calenta ja arribava lentament. Després d'una ensabonada ràpida però gratificant, es posà les mitges que havia guardat fins aquest dia, havia de causar bona impressió per ser el primer dia. Abans d'anar a dormir ja havia preparat la roba que es posaria: la faldilla de tub de color gris juntament amb la brusa vermella que va comprar al Zara quedarien perfecte, bona combinació, i el que és més important, sexi però sense ensenyar res.

Encara tenia temps, així que es preparà un bon esmorzar per tal de no defallir durant tot el matí: unes torradetes de pa de sègol esperaven tranquil·les damunt del plat que una cullereta les suqués de melmelada de pruna casolana (que va comprar en un mercat medieval); mentrestant, les taronges anaven fent moviments en rodó mentre l'espremedor les deixava seques. Posà la ràdio i comença a menjar; al primer mossec va notar la textura de la melmelada que li regalimava gola avall, al segon mossec, però, va notar com la textura de la melmelada li regalimava barbeta avall, fins arribar en contacte amb la bonica brusa de color vermell que tant conjuntava amb la faldilla de tub grisa

- Merda! I ara què? A veure si tinc temps... només 3/4 d'hora?! No! I ara què em poso, què em poso?!?! A veure, tranquil·litzat i pensa! El top vermell és massa lleig per un dia com avui, la camisa és a la roba bruta, el jersei de punt eixugant-se, això no... això... hmmm... ja ho tinc! Em posaré la samarreta que vaig comprar a Nàpols (no és tan sexi però bé, tampoc ensenyo res). I de pantalons? A veure... amb això només hi queden bé... sí, decidit, els pantalons negres de Stradivarius! Tot i que semblo una monja..però és igual, que vaig tard!

Corrent com si li anés la vida, baixava les escales de tres en tres i, apunt d'entrebancar-se amb l'últim graó, va obrir la porta de cop i va veure desesperada com marxava el bus. S'hauria d'esperar, i les carpeta rosa i la carregada d'apunts començaven a pesar.

Al fons veia com un estimat 14 s'acostava lentament a la parada del bus i, tot i que anava ple com un ou, va poder-s'hi entaforar, entre una senyora empolainada i retocada per tots cantons i un sud-americà rialler que escoltava bachata.

Per fi havia arribat. L'edifici imponent s'alçava sobre els seus peus, tremolosos de nervis, era la primera vegada que trepitjava els seus terres centenaris per impartir docència; ho tenia tot a punt: les ganes, l'aula plena d'alumnes que es saluden efusivament, la cadira preparada sobre l'entarimat de davant la pissarra, el "pen" amb textos llatins de Ciceró, la carpeta rosa i la carpeta dels... dels... i els apunts?! al terra del bus, trepitjats per la dona empolainada i retocada amb música de bachata com a banda sonora.

Avui no hi hauria classe.

Doneu-vos la pau

"Doneu-vos la pau"

Aquesta és una frase obligatòria en tot enterrament; desconec si a les misses normals, als bateigs, casaments i comunions també es diu. Sóc un mal catòlic, vaig a flagel·lar-me amb el rosari.

Bé, adolorit de l'esquena per la coïssor de les ferides obertes després de la flagel·lació, us explicaré en què consisteix "donar la pau":

És molt senzill, el mossèn xerra i xerra i en un moment determinat diu aquesta frase; a continuació tots els assistents es comencen a donar la mà entre ells, amb el del davant, el del costat, el del darrere, el de tres fileres més enllà, etc. És curiós.

I jo, que sóc freak de mena, he pensat: és aquesta la manera de donar la pau? És a dir, si tu ofereixes la teva mà a un altre i aquest l'accepta estrenyent-la com si fos l'última vegada, instantàniament ja li atorgues la pau? És collonut! A partir d'ara aniré donant la mà a tots els que em trobi; us imagineu poder fer una cadena de la pau? Jo li dono la mà a un, aquest a un altre, aquest altre al de més enllà i així successivament... sense cap mena de dubte aconseguiríem la pau al món sencer!!

Però ara que ho estic pensant, hi ha algú que no acaba de fer anar bé aquesta cadena:

El nostre amic Francesc donant la pau a l'amic del Jueus, Adolf

Un altre cop el nostre amic Francesc donant la pau a l'amic del Berlusconi, el Benet

L'amic de l'armament nuclear, el Quim (Kim Jong-Il pels amics), donant la pau a l'amic del vodka, el Vladimir (Putin pel amics)

L'amic britànic, el Winston (Churchill pels amics) donant la pau al seu amic comunista, el Iósif (Stalin pels amics)

Això de la pau és molt estrany... Tal i com diu el gran mestre Pau Riba:

"Deixeu-me en Pau!"

Plagues d'estiu (més o menys)

No us espanteu, però està passant una cosa molt grossa a Catalunya i, tot i que nosaltres en som còmplices, no fem res per aturar-ho.

Fa anys que aquest fenomen ocorre a les nostres terres i, més concretament al litoral, amb concentració especial a l'esquerpa i bella Costa Brava i a la fogosa i saturada Costa Daurada, amb algun focus a la costa barcelonesa.

Ningú sap d'on són exactament, tampoc què hi fan aquí... Tan sols en sabem petits detalls que fan d'ells uns éssers, en el fons, carismàtics (però també és carismàtic el múscul zebra i el cranc americà i són uns animals d'allò més fills de puta). A continuació us detallaré quina és la millor manera de reconèixer-los:

Solen anar amb grup, però es classifiquen en dues tribus:

1. Tribu familiar (pare gros, MQMF, fill i filla)

2. Tribu adolescentscalentsquevenenaquíitornenambfills (mai hi ha un proporció equitativa de sexe masculí i femení: hi ha un equilibri de 7-3 a favor dels nois o de 7-3 a favor de les noies; mai hi haurà 5 nois i 5 noies)

Un cop es concentren amb les seves respectives tribus, aquests éssers invasors de les nostres costes catalanes tenen com a màxim objectiu passar-se tot l'estiu al damunt de la sorra de platja, acusant a les noies o espantant els nois (tal i com les meduses). Els que és més perillós d'aquesta plaga és que s'alimenten de tot, i és molt difícil matar-los de desnutrició com faríem, per exemple, amb qualsevol ésser humà (menys Falete); tenen prou estómac per esmorzar xurros i cafè amb llet, dinar amb una paella de 30 euros (typical spanish, però amb les gambes congelades de La Sirena) i un entrecot poc fet regat amb salsa greixosa de maionesa i ketxup, i fer un sopar lleuger a restaurants de menjar ràpid. Atenció: si es tracta de la tribu adolescentscalentsquevenenaquíitornenambfills, basen el seu esmorzar, dinar i sopar en restaurants de menjar ràpid.

Una manera inequívoca de saber qui són és parar-se un moment allà on siguis (preferiblement a la costa, si ets a un punt indeterminat de la geografia catalana muntanyosa, no cal que facis l'experiment). Un cop t'atures, has de fer una primera visió d'on ets i gira 360º en el teu propi eix. Un cop fet això has de respondre a les següents preguntes:

1. Hi ha gent amb samarretes falses d'Espanya?

2. Van amb barrets mexicans o amb gorres de beisbol?

3. Porten pantalons curts, molt curts i petits, molt petits?

4. Porten xancletes i ulleres de sol?

5. Van amb càmera de fotos?

Si les respostes són afirmatives, no en tinguis cap dubte, n'estàs envoltat! I ara què? Doncs pots fer tres coses:

1. Córrer com no ho has fet mai a la teva vida

2. Quedar-te quiet fins que marxin, evitant mirar-los als ulls

3. Establir una conversa i fer-te l'interessat fent veure que domines a la perfecció el seu idioma i els hi vols ensenyar els llocs més bonics de la població "perquè hi ha molts guies que no ho són i us enganyen i jo us ho faré gratuïtament, ja m'ho pagareu amb espècies"

I què podem fer per evitar aquesta plaga? El més preocupant és que no s'hi pot fer res; i és que no estem parlant d'un fenomen normal, estem parlant d'escamarlans

Un any de filologia, un any per recordar

Tot va començar el dia que em van rebutjar de l'EMAV de Barcelona. Jo, que vaig fer la selectivitat per fer-la, convençut que entraria a "Producció d'audiovisuals, ràdio i espectacles", em vaig trobar davant el Palau de la Música, amb el paper de la pre-matrícula a una mà i amb el paraigües a l'altra, mentre al meu darrera un noi amb ulleres de pasta trucava:

" Sí, sí! M'han agafat!!!! Es veu que tan sols hi havia 50 places i més de 200 sol·licituds per entrar... però ara ja podré fer producció"

El meu pensament es resumeix en aquest enllaç (sí, si: aquest!)

I ara què havia de fer? Anar a treballar, agafar-me un any sabàtic? Oh, beneïda selectivitat! Tu em vas salvar d'entrar al càsting de "Generacion Ni-Ni"!

Filologia Catalana! Segur? Sí, sí! Faré Filologia Catalana! I dit i fet: cap a fer la matrícula falta gent.

Dins l'aula d'informàtica, fent la matrícula, un home (això és un enllaç?) gran de cabells blancs, cara vermella i ulleres seia al meu davant amb una carpeta curulla (què bonica és aquesta paraula) de papers. Al meu costat una sargantaniua anomenada Jordi tenia problemes amb La Caixa i amb sa seua no comarca (es veu que viu en una illa on van gravar l'anunci d'Estrella Damm al ritme de tonight, tonight);

El primer semestre/quadrimestre/trimestre/primera part havia començat, i a la primera classe de llatí vaig decidir que a partir d'aquell dia només hi aniria el dia abans de fer l'examen i a l'examen (qui és el geni que posa una assignatura a les 8.30 del matí?); la Júlia Català (que és menorquina i més assenyada i responsable que jo) anava a la mateixa aula i no va fallar mai... l'admiro, perquè mira que eren avorrides aquelles classes!

La veritat és que vaig estar apunt de deixar la carrera en aquest primer semestre: la causa principal era l'horari que feia (dilluns i dimecres de 8.30 a 16.30 amb mitja horeta per dinar); però poder anar a basc i conèixer aquesta magnífica llengua envoltat de gent magnífica (Xantal, Guida, Clara, Marina, Adrià, Olatz, Camille, Dídac, Itziar, etc.) em van animar de cara al segon semestre.

D'aquest primer semestre cal recordar les quedades filològiques (per quan una altra?) que havien de servir per coneixer-nos millor entre nosaltres;el problema és que érem quatre i el cabo! Però bé, poder visitar el Parc Güell o el Laberint d'Horta amb els nostres delegats escollits per dictadura popular, la sempre riallera Judit i el mai prou atent i simpàtic Jordi (si, el que balla al ritme de tonight, tonight), l'artista del grup, gran cantant i molt millor persona Anna Paradís/Llimoneta/Paradise i la dolça i aplicada Júlia (si, la que era a Llatí mentre jo feia mandres) va ser tot un regal.

I el segon semestre va començar! Ara sí, el de Catalana anàvem, més o menys, a les mateixes aules. I noves persones passaven i es retenien als meus ulls. Gent que havia vist a literatura amb la senyoreta Meritxell Simó, nois com l'Enric (genial viure amb una noia que trenca paelles al mateix ritme que es tira a homes de quaranta anys), el Toni (memorable la seva actuació a l'estil sirventès a èpoques), el Roger (ens veiem de festa per Prats!) o el petit seguidor de Berlusconi, fan de totes les sèries de TV3 i alguna d'Antena3, enamorat secret de l'inici del no-res i fervent seguidor del mai prou estafat Sant Andreu, l'Artur.

Classes com terminologia ens servien per comentar les jugades, copiar i comparar apunts, fer preguntes, patir quan algú fallava al Buscamines, veure com s'amoïnava el sector femení com la Mònica (amb un gust musical exquisit), la Laia (visca el Bages!), l'Esther, les Cristines, les Annes, les Júlies, la Sareta (la principal instigadora, juntament amb la Judit, que estigui fent aquest text, perquè ambdues s'ho mereixen, per la seva simpatia, les seves ganes de viure i fer viure, la seva energia, els seus problemes que et fan somriure, les puntes obertesdespréstalladesdesprésarregladesiprèviamentplanxades de la Sareta).

Ha sigut encara no un anyet amb classes entremig. Podria semblar que tan sols he escrit noms, però tingueu per segur (el noms que no he escrit, perdó, penso amb tots vosaltres) que sempre, sempre, sempre, recordaré aquest any. No només pels bonobos, l'Eurotra, el Joan Pera, el Jaume Coll, les turques del besnét de Carner, l'hòstia de l'Eulàlia, el cos del Fitó (he dit el cos del Fitó? Subconscient... quiet!), el formalisme rus, els cigrons, els llops, etc., sinó per tots i cadascú de vosaltres.

Recordeu que us porto al pensament com al front una corona que m'ombreja bellament; ningú en sap l'encantament però tothom se n'adona

La compra del mes

Panteixant pel carrer i parant cada tres passes, duia quatre bosses curulles de productes a cada mà. Era dissabte dia 29 i acabava de fer la compra del mes.

(ALERTA! Comença un flaixbac a l'estil de Lost --> innovació al Mongetes Mutants; la casa és gran i em puc permetre efectes especials)

Va ser una gran troballa aquell clauer que quan s'obria guardava una petita peça d'alumini de la mida d'una moneda d'euro; des del dia que el va trobar, mai més ha tornat a posar la cara del rei Joan Carles al forat negre del carret de compra.

Com sempre, obria la cadireta incòmoda on abans s'hi asseien els seus fills per posar-hi la cartera i avançava amb pas ferm i decidit cap els passadissos custodiats per les fileres d'estanteries. La primera parada era a la secció de productes de neteja i la seva embafadora i característica olor; allà agafava un pot de 8 litres de sabó en pols per a la rentadora, un parell de suavitzants d'aquells que fan olor de sabó de Marsella, un pot de lleixiu i un paquet de boletes anti àcars per posar a l'armari on hi guardava el vestit de casament que de tant encara s'emprovava.

El carro començava a vessar pels costats, ple fins dalt de tot tipus de productes: 5 safates de carn, 3 pots de cafè, iogurts de tots els sabors i tipus, caixes de bombons, dotze litres de llet semi-desnatada (estava a mig règim), 3 paquets de xiclets sense sucre, una fregall i una pala, menjar pels canaris, sorra pel gat, dos enciams, una escarola, quatre pebrots (dos de vermells, un de verd i un de groc per fer el sofregit), un paquet de macarrons, espaguetis i raviolis, dos pots de crema de cacau, un paquet de sal, compreses i un llarg etcètera més.

Després de passar per caixa, pagar els 112,59 euros, recollir els punts descompte i posar tots els productes a les vuit bosses que havia omplert, es va dirigir a casa seva. Sort que tan sols era a un edifici, perquè les nanses de les bosses començaven a tallar els dits esbotifarrats i morats per la manca de reg sanguini. Davant del portal, va estar a punt de deixar les quatre bosses de la mà esquerra al terra per agafar la clau, però aquell veí del 3r 2a de color torradet el va obrir amb un somriure radiant que mostrava un parell de dents d'or. Obrí la porta del rònec ascensor que el dia abans s'havia espatllat, hi deixà les vuit bosses, es fregà les mans i va prémer el número 1. Dins l'ascensor es va mirar al mirall i es va treure una lleganya encallada al llagrimall de l'ull dret. Ja havia arribat.

- Ja sóc aquí!

No hi va haver resposta.

- Avui he comprat massa i tot, 120 euros que m'ha costat! Però així en tenim per tot el mes.

No hi va haver resposta.

Escodrinyà en la foscor la finestra i apujà un xic la persiana, suficient per notar els raigs de sol tímids a la seva pell. Desenes de caixes s'apilaven arreu i la fortor de menjar en descomposició impregnava els seus narius; a la seva dreta, els canaris no piulaven. S'acostà al balancí, li acaricià el cabell i li féu un petó al front.

- Bon dia, vaig a buscar una caixa per deixar-hi tot això. Ara torno, no marxis.

El balancí es va moure delicadament i un raig de Sol curiós va il·luminar l'escena: una mosca covava els ous dins l'orella i els cucs començaven a recórrer la pell gelada.

Els bonobos i jo

Visc amb por. Quan obro els ulls miro a banda i banda de l'habitació, temorós de trobar-me'l assegut a la cadira de l'escriptori amb el seu mig somriure permanent. I si s'amaga dins la nevera, sota la pica, o dins l'armari dels cereals? I si quan obro la televisió me'l trobo allà? No ho podria aguantar. Fa dies que no esmorzo ni miro el Cuní per por. Obro l'aixeta de de l'aigua freda de la dutxa, potser així deixo de pensar en ell mentre em vaig encongint sota la pressió de l'aigua gelada.

Maleeixo el dia que vaig fer el pas, maleeixo qui em va dir que amb ell seria molt més divertit, que aprendria més, que em sentiria realitzat; tot era mentida. El dia que li vaig entregar la fitxa estava content, ara sé que la fitxa em lliga sempre més a ell, i no puc deixar de pensar en el seu somriure assetjador...

Tot va començar el dia que vaig obrir la safata d'entrada i vaig veure un missatge seu: "benvolgudes/ts". Molt bé, vaig pensar, està bé que ens vagi informant. Però a l'endemà, un altre correu, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre... fins a dia d'avui. Han passat uns tres mesos des del primer... i no ha parat; al principi me n'enviava un a la setmana, després dos, tres, i fins i tot quatre en un mateix dia! No sé què fer, obro amb temor l'ordinador, a tot arreu veig la seva cara, he d'anar amb passamuntanyes i ulleres de sol pel carrer per por que em pugui reconèixer; cada cop que entro en un bar observo detingudament fins l'últim racó per si hi és, no entro als ascensors per si me'l trobo de cara... de fet, evito sortir de casa, però fins i tot dins de casa tot em recorda a ell! Fins i tot en somnis! He somiat que era el protagonista d'un best-seller del qual se'n faria milers de còpies i una pel·lícula que enviarien casa per casa, amb la obligació de veure-la perquè entra a l'examen (no en va tenir prou amb el Rei Lyons de Disney?).

Crec que ha arribat el moment, he decidit fugir del país, marxaré a viure a una pluviselva de l'Àfrica Central, que allà els bonobos et tracten bé... però, espereu! No és un bonobo el que surt a la tapa del best-seller?

Lapidació gelada

Ningú va fer cas de l'home estàtic quan el poble sortia a totes les edicions del Temps de TV3 a causa de la pedregada (per fi he descobert com fer d'una frase un enllaç!).

La gent corria sense paraigües per agafar lloc sota els balcons, els cotxes patinaven sobre l'asfalt com si hi hagués hagut un vessament de bales (que no caniques), les dones grans corrien a tapar les flors del balcó i els seus néts a tapar les plantes que feien aquella olor tan especial, els skaters s'arremangaven els pantalons mostrant els típics (i gairebé mítics) mitjons blancs del Decathlon, el cotxe blau patia les conseqüències de tenir el propietari fent el talladet observant el temporal, el mossèn tancava els porticons de la rectoria i el pagès maleïa el Tomàs Molina mentre resava perquè la pedregada no afectés les tomaqueres. Tots feien alguna cosa, però ningú va pensar en l'home estàtic.

Patint la lapidació gelada, l'home estàtic restava impassible al bell mig de la Plaça de l'Ajuntament; si bé mantenia el seu mig somriure i la mirada a l'horitzó, notava com les articulacions se li encongien pel fred, i la sang que brollava del seu cap a causa de l'impacte de la pedra era l'únic escalf que notava la seva pell. Hagués volgut cridar i començar a córrer per fer companyia a les orenetes sota les voltes de l'ajuntament, però no podia. Desitjava que alguna ànima bondadosa li dugués un paraigua, un jersei amb caputxa, un casc, però ningú va pensar en ell.

L'endemà al matí el pagès maleïa encara més el Tomàs Molina mentre arreplegava els tomàquets xafats del terra, el mossèn obria els porticons de la rectoria, el proietari patia les conseqüències econòmiques d'haver deixat el cotxe blau sota el temporal, els skaters es posaven una nova parella de mitjons blancs del Decathlon, les àvies i els néts tornaven a treure les flors i les plantes de l'olor especial al balcó, els cotxes frenaven satisfactòriament i la gent caminava tranquil·lament per la vorera. Però ningú pensava en l'home estàtic, ningú es va fixar en els seus morats ni en la sang resseca sobre les seves galtes perquè mantenia el seu mig somriure i la mirada a l'horitzó.

Vida de l'avi sense néts (el desenllaç)

Hi havia l'Encarnació de Cal Jepet que cada cop que el veia amb l'ampolla a les mans se li tirava al damunt propinat-li petons i abraçades, sempre li deia que havia salvat el seu difunt marit de l'amputació de la cama esquerra amb el seu ungüent, i al final va resultar que va morir atrapat al tractor mentre llaurava el camp perquè no podia treure la cama de sota la ferralla. L'Encarnació havia sigut una de les dues dones de la seva vida, amb ella es va fer el primer petó sota la figuera de l'hort del seu avi en un capvespre humit, amb ella havien construït una cabana de fusta i joncs al costat de la riera, amb ella havien descobert les coses més meravelloses de la vida... fins que la seva mare va morir en un fatídic Diumenge de Rams, a la sortida de la benedicció de la palma; a partir d'aquell dia l'Encarnació va començar a cuidar-se dels seus dos germans petits i de la casa. La distància entre ells dos es va anar fent més i més gran, en alguna ocasió pensava en ella i en aquelles tardes, sent conscient que mai més tornarien.

Sospirava olorant el romaní, sentint la piuladissa dels periquitos del veí del davant i les corredisses i les rialles dels nens que jugaven al pati de l'escola de la cantonada. Lentament girà el coll d'esquerra a dreta, notant l'aire darrere les orelles. Era feliç, malgrat tot el que havia passat, era feliç. Va tancar la porta del balcó, agafà el bastó i la boina i sortí al carrer; era l'hora de veure passar els cotxes per la carretera. La font de la Plaça de l'Ajuntament no funcionava, l'aigua, de color verdós i espumosa, restava estancada mentre els coloms hi xarrupejaven. Es dirigí al banc de pedra guixat amb retoladors permanents, va treure de dins la butxaca una fulla de diari, la posà sobre la freda llosa i hi assegurà el cul tirant enrere l'esquena; al seu costat s'hi asseia el Sardané, un bon home, lluitador fins el final, tot i ser una mica sord. Van fer petar la xerrada, recordaren les pel·lícules que havien anat a veure al vell cinema de la cooperativa que ara volien tirar a terra perquè deien que estava en estat ruïnós; van acordar que allò era una bajanada, que el cine s'havia aixecat amb els totxos de la bòbila on ambdós havien treballat. I van callar, cada dia es trobaven al mateix banc i pel sol fet de fer-se companyia física, creien que les paraules sobraven, consideraven que quan s'arribava a una certa edat, el més important era la companyia; que es va fer fonedissa quan, com cada matí i a la mateixa hora, el Sardané es mirava el rellotge i s'aixecava ranquejant mentre es feia fregues a la ronyonada; havia d'anar a buscar els néts a l'escola.

Ell es quedava allà assegut, pensatiu, al seu voltant els coloms es continuaven remullant, els cotxes paraven davant els semàfor vermell, i les persones que coneixia de vista caminaven amunt i avall, saludant ràpidament a tothom amb qui es creuaven per evitar la conversa. Aquell era el moment més trist del dia, allà assegut, sota els raigs de Sol, absent de tots, esperant que passés alguna cosa interessant, que algú el saludés, esperant res. Tota la vida havia viscut a la mateixa població però el ritme de vida l'havia deixat prostrat al banc de pedra; no estava bé, no tenia a ningú, coneixia a molta gent, però no es sentia estimat, mai s'havia sentit estimat, ni tan sols per part de l'Enriqueta o el Sardané, era un simple objecte de decoració... havia decidit fer el pas, al cap i a la fi hi havia molta gent que el feia i el món continuava igual, què passaria si no anés a buscar els diaris cada matí? Qui el trobaria a faltar? Sabia la resposta, i li feia mal. S'aixecà del banc i marxà cap a casa, era hora de fer el pas. Per fi aquells vella carta que guardava a la caixeta de fusta dins el calaix del calçotets seria llegida.

Vida de l'avi sense néts (IV, ja s'acaba)

Altre cop a casa va deixar el diari sobre la taula de fusta de la cuina i s'adreçà al rebost. Obrí la caixeta blava de galetes de mantega d'Andorra i n'escollí un parell (d'aquelles que són llaçades i amb una fina capa de sucre per sobre); sota els fogons, a l'armari de les cassoles, agafà el tupí, hi tirà llet, un polsim de cafè i les galetes trinxades, i el posà sobre el fogó petit mentre fregava els llumins a la caixeta fent flama. Per ell l'esmorzar era el millor moment del dia, feia anys que seguia el mateix ritual: prendre's cullerada a cullerada la compota del tupí mentre girava, lentament, les fulles del diari; quan hi sortia alguna cosa de Navàs, gargot sobre la notícia i avall (a aquella hora mai es llegia les notícies, això ja ho faria a abans de la migdiada). Un cop s'acabà l'esmorzar d'un glop, deixà el tupí a la pica, agafà el diari, se'n va anar a seure a la butaca de pell gastada del menjador i obrí el televisor.

No hi feien res d'especial, uns comentaristes parlaven de tot i de res mentre el presentador, que era una mica groc, somreia a l'audiència amb cara de “oi que en saben els meus col·laboradors?”. Canvià de canal, ara sortia una noia que havia perdut tota la seva família en un accident de trànsit i aprofitava les càmeres per demanar ajuda; un mapa del temps omplia la pantalla, avui faria un dia assolellat; el president del govern movia les mans convincentment, o no; un nou aspirador passava sota les cames d'una dona; havia guanyat el seu equip de futbol, el de bàsquet no, d'hoquei no en parlaven; altre vegada el presentador groc. Tot negre. Es va aixecar, va deixar el comandament a distància sobre el televisor i va sortir al terrat; l'olor de romaní impregnava el seu nas.

Generalment no li agradaven les flors de guarniment. Tot i així, mitja dotzena de testos omplien l'espai de colors vius, olors gratificants i vespes juganeres; mai havia anat a comprar ni una flor a la floristeria que hi havia al capdavall del carrer, s'estimava més anar a fer el tomb pel bosc i collir el que li anés millor per fer l'ungüent que utilitzava per fer-se fregues als genolls; era el seu remei secret, i el venia a un preu suficient per poder pagar les ampolles “d'esperit de vi” que, barrejat amb tot de flors remeieres, feia les delícies de tots els genolls del veïnat, sobretot el de les dones. Ell no ho deia, però es sentia afalagat de tenir totes les dones al darrere, encara que fos per una ampolla de litre gairebé miraculosa.