dimecres, 4 de juliol de 2012

No és normal (o crisi universitària)

Alguna cosa no s'està fent bé quan un estudiant com jo, a tercer de carrera, s'està plantejant deixar-la, i no perquè tingui mals resultats, perquè no s'hi senti a gust o perquè no pot pagar la matrícula (que no és, en cap cas, així) sinó com un acte de rebel·lia estúpid que vol reflectir el que sent, un "ja us ho fareu, n'estic fins els ous de vosaltres i la vostra puta burocràcia".

No és normal que no puguis saber què faràs el curs vinent fins el setembre que és quan, oh sorpresa!, comença el curs.
No és normal que hagis de fer la matrícula quan les classes ja han començat.
No és normal que hi hagi la possibilitat que estiguis assistint a una classe i que després no t'hi puguis matricular perquè has demanat una ampliació de matrícula i te l'han denegada.
No és normal que, a l'últim curs de la carrera, només et puguis matricular a 10 assignatures i que després, si vols una ampliació de matrícula, hagis d'enviar una instància a la Cap d'Estudis, i ella i la seva magnanimitat decidirà si sí o si no. Si és que sí, perfecte, ja hauràs començat les classes i potser aniràs fins al capdamunt de feina fent 12, 13 o 14 assignatures, però sabràs que tens l'opció d'acabar la carrera aquell any; si és que no, potser t'hauràs matriculat a deu assignatures, t'hauran deixat ampliar fins a dues més (que és el que solen deixar fer) i observaràs que perdràs tot l'any següent fent una o dues assignatures, és a dir, entre 6 i 12 minsos crèdits, perquè no has pogut partir-te equitativament la matrícula pensant que un ésser extern en forma de Cap d'Estudis acceptarà la teva ampliació. 

I tot això al setembre. I tot això sense saber, encara, a quin preu anirà el crèdit (i si ho demanes a secretaria et diuen que millor no saber-ho, que encara no han col·locat desfibril·ladors a la universitat. Verídic.)

Tot plegat no és el pitjor. Al cap i a la fi, si et trobes en aquesta situació és perquè o no has estudiat prou, o alguna assignatura la tens ben entravessada a la glotis. El pitjor és que qui t'ha d'avaluar està igual o pitjor que tu, sense saber si l'any que ve continuarà a la universitat perquè encara no ha firmat cap contracte, sense saber si l'any que ve haurà de fer classes d'una o altra cosa, sense saber res del seu futur, i haver d'aguantar, a sobre, les traves burocràtiques que des de la mateixa universitat els imposen en forma de soga arran del coll.

Ja hem tocat fons o encara podem cavar un xic més? Algun dia ens adonarem que hem d'alçar el vol i deixar d'arrossegar-nos com un llimac en un embut oliós que et va portant al desconcert malgrat tinguis la llum ben present, però a la vegada tan llunyana? Algun dia defugirem del papanatisme que ens ha embolcallat, farem un cop de puny sobre la taula i direm prou?

L'estúpida burocratització de tot plegat ens està portant a la defunció de l'enteniment i la lògica. I nosaltres, ben arraulits en un racó, assentim com bons minyons, bevem a galet i ens deixem endur per la corrent, que està plena de merda.