Decadència

Ell em va dir que ja ho faria, que jo no havia de patir per res, que ell, com a experimentat en el tema, «ja en tenia el collons pelats». I jo, bonàs com era, li vaig donar tota la meva confiança sense arribar a pensar en cap moment que tot això acabaria així, que tot plegat se n'aniria a la merda, que tot plegat faria que ara us ho estigui explicant. Què havia de saber, jo?! Era cosa fàcil!

D'acord, potser no ens vam entrenar del tot bé, reconec que el dia abans vaig beure massa, ho necessitava, ella m'acabava de dir que me n'anés una mica a la merda, que ja n'estava farta que només pensés en mi i en les meves estúpides històries... «històries!», com si no li agradés que les meves "històries" li haguessin pagat llibres, braçalets i concerts... quins pebrots! I sí, vaig beure massa, això que no ho volia fer, era molt conscient que l'endemà havia d'estar al cent per cent, que res no podia fallar, però vaig beure. Vaig beure massa. Primer en aquell bar on anàvem sempre que quedàvem; venen una sidra de maduixa molt bona, en aquell bar, però no puja una merda, i jo, tot i que no volia beure, necessitava beure. Així que a la tercera sidra vaig canviar de local i vaig anar a aquell de davant la nova Filmoteca, però estava a petar de guiris borratxos... i quina enveja que em feien! Ells allà, ben mamats i envoltats de dones, i jo, ben desgraciat, amb només tres merdes de sidres de maduixa. De cop, però, com si un tècnic de llum il·luminés el solo de guitarra de qualsevol guitarrista de qualsevol grup de música que toquen en qualsevol festival de música, va aparèixer un "cervezabieramigo". «Están frías? Posa-me'n tres, pues». I vaig anar a seure sobre una Vespino sense roda lligada al fanal de davant del bar que hi ha davant la nova Filmoteca. Quan me'n vaig adonar ja no tenia cerveses, i encara anava serè. Ja no podia dir allò de "encara no he begut ni gota i ja són dos quarts d'una...", però allò era una merda. Una bona merda. Quan vaig aixecar el cul de la Vespino sense roda, el fanal va trontollar i va il·luminar l'escena: era al terra, segurament em vaig entrebancar amb la cadena, i al meu voltant tot de guiris ben mamats reien com si els anés la vida, i un d'ells m'estava gravant, a mi! Quan ho vaig veure, em vaig aixecar de cop i li vaig fotre una hòstia al mig del nas que encara ara li deu sagnar, al molt cabró. Acte seguit vaig estampar el seu mòbil contra el terra i ja no hi va haver vídeo. Llavors vaig haver de córrer, per sort ells anaven bastant més tocats que jo i quan vaig trencar, tot esbufegant, ja no em seguien, els molt imbècils.

«Posi'm un gintònic. Carregat», van ser les úniques paraules que vaig dir a la cambrera que 15 minuts més tard ja m'havia convidat a quatre xupitos de ginebra i 5 minuts després me l'estava fent sobre els barrils de cervesa buits que guardaven a darrera. Prou incòmode. Em sembla recordar que em va demanar si tornaria... ara no ho sé segur, vaig beure massa. En tot cas, em va convidar a un altre gintònic, també ben carregat. En aquell moment sí, en aquell moment començava a oblidar-la a ella i al seu «vés una mica a la merda". El que no deixava de fer és pensar en l'endemà, i sabia que havia de parar de beure i anar a dormir, però també sabia que hauria d'agafar un taxi perquè el metro ja feia   prop de tres hores que havia tancat; de fet, estava en aquell pas de no saber què fer, o anar a dormir agafant un taxi o quedar-me amb aquella cambrera que m'emborratxava fins que tornessin a obrir el metro. Al cap de deu minuts ja era a casa. Tenia set i vaig agafar l'ampolla de JB que ella sempre guardava per tirar al rostit; d'un glop me la vaig fotre tota i em va caure al terra, però la vaig deixar allà, jo em vaig deixar caure al sofà, fins avui al matí.

Em sembla que m'he llevat borratxo. No, no m'ho sembla, m'he llevat borratxo. Ell ja m'estava perforant el cervell trucant el timbre que jo encara tenia el cap sota l'aixeta, fent-me baixar els múltiples remolins sinònim d'una nit etílica. 

I quan m'ha vist... quan m'ha vist ha decidit que ja ho faria tot ell. Em sembla que no li ha fet massa gràcia. Al cap i a la fi, ell només havia de portar el cotxe, jo ho havia de fer tot, però mira, el meu estat no l'ha convençut i l'ha cagada ell. L'ha ben cagada! I ara estic aquí, explicant-vos tot això, encara no sé ben bé per què... sí que ho sé, perquè l'ha cagada, l'ha ben cagada! Mira que era fàcil... el molt imbècil! Em repeteixo, hosti, em repeteixo... i ara estic aquí, explicant-vos-ho tot, i encara no sé massa per què. Coi, que sí que ho sé! Em sembla que encara vaig borratxo... el molt imbècil, mira que anar a fallar! I ara, què?, què hem de fer? Per què ho voleu sentir tot, no? Des del principi, un altre cop? Encara vaig borratxo, ahir vaig beure massa.

No és normal (o crisi universitària)

Alguna cosa no s'està fent bé quan un estudiant com jo, a tercer de carrera, s'està plantejant deixar-la, i no perquè tingui mals resultats, perquè no s'hi senti a gust o perquè no pot pagar la matrícula (que no és, en cap cas, així) sinó com un acte de rebel·lia estúpid que vol reflectir el que sent, un "ja us ho fareu, n'estic fins els ous de vosaltres i la vostra puta burocràcia".

No és normal que no puguis saber què faràs el curs vinent fins el setembre que és quan, oh sorpresa!, comença el curs.

No és normal que hagis de fer la matrícula quan les classes ja han començat.

No és normal que hi hagi la possibilitat que estiguis assistint a una classe i que després no t'hi puguis matricular perquè has demanat una ampliació de matrícula i te l'han denegada.

No és normal que, a l'últim curs de la carrera, només et puguis matricular a 10 assignatures i que després, si vols una ampliació de matrícula, hagis d'enviar una instància a la Cap d'Estudis, i ella i la seva magnanimitat decidirà si sí o si no. Si és que sí, perfecte, ja hauràs començat les classes i potser aniràs fins al capdamunt de feina fent 12, 13 o 14 assignatures, però sabràs que tens l'opció d'acabar la carrera aquell any; si és que no, potser t'hauràs matriculat a deu assignatures, t'hauran deixat ampliar fins a dues més (que és el que solen deixar fer) i observaràs que perdràs tot l'any següent fent una o dues assignatures, és a dir, entre 6 i 12 minsos crèdits, perquè no has pogut partir-te equitativament la matrícula pensant que un ésser extern en forma de Cap d'Estudis acceptarà la teva ampliació. 

I tot això al setembre. I tot això sense saber, encara, a quin preu anirà el crèdit (i si ho demanes a secretaria et diuen que millor no saber-ho, que encara no han col·locat desfibril·ladors a la universitat. Verídic.)

Tot plegat no és el pitjor. Al cap i a la fi, si et trobes en aquesta situació és perquè o no has estudiat prou, o alguna assignatura la tens ben entravessada a la glotis. El pitjor és que qui t'ha d'avaluar està igual o pitjor que tu, sense saber si l'any que ve continuarà a la universitat perquè encara no ha firmat cap contracte, sense saber si l'any que ve haurà de fer classes d'una o altra cosa, sense saber res del seu futur, i haver d'aguantar, a sobre, les traves burocràtiques que des de la mateixa universitat els imposen en forma de soga arran del coll.

Ja hem tocat fons o encara podem cavar un xic més? Algun dia ens adonarem que hem d'alçar el vol i deixar d'arrossegar-nos com un llimac en un embut oliós que et va portant al desconcert malgrat tinguis la llum ben present, però a la vegada tan llunyana? Algun dia defugirem del papanatisme que ens ha embolcallat, farem un cop de puny sobre la taula i direm prou?

L'estúpida burocratització de tot plegat ens està portant a la defunció de l'enteniment i la lògica. I nosaltres, ben arraulits en un racó, assentim com bons minyons, bevem a galet i ens deixem endur per la corrent, que està plena de merda.

Mitjana Voll

Assegut a la terrassa del passeig, de cara al bar per poder observar el vaivé de la cambrera que ha de creuar perillosament el carrer i aixecar la safata quan passa entre els dos cotxes aparcats davant la porta del bar, xarrupa l'excés d'escuma de la mitjana Voll que ha demanat, acompanyada per una tapeta d'olives mortes cortesia de la casa. Fa calor i degoteja com una terrina de gelat al microones.
Fot un glop a la cervesa, encara hi ha massa escuma, i es passa la llengua per damunt dels llavis ben sensualment per si de cas hi ha alguna noia que, desprevinguda, el veu. És solter i ho fa notar.

Voràgine

Fa dies que no es veuen, i un sentiment de culpa els corprèn. Potser és ell el qui hauria de fer el pas, intentar acostar-s'hi per tal que tot torni a ser com abans. O potser ha de ser ella qui deixi tot el que fa per uns instants, aixequi el cap i se li acosti tímidament però amb pas ferm. En tot cas, els dos saben que han entrat en una voràgine estranya d'amor i passió que no se sap ben bé com ni quan petarà. De moment, però, aguanten, que ja és molt.

És cert que ell fa dies que viu en un altre món, a la feina l'han ascendit i ara és l'encarregat de manar els becaris, de manar que portin cafès a la resta de la redacció; i a sobre té la missió de preparar el comiat de qui ha estat el seu cap durant els últims quatre anys, i viu immers en un cau ple de protocol, invitacions, càterings i hotels. A més, està fent un curset de programació que segons els seus professors «l'ajudarà molt per si mai el fan fora de la feina, que això obre moltes portes». «Pots comptar», pensa ell, i passa les hores del curset connectat al Facebook, refrescant la pàgina tantes vegades fins que surti alguna cosa prou interessant com per poder clicar-hi un m'agrada o escriure-hi un comentari, i així sentir l'emoció de rebre una notificació que el tregui de l'avorriment del curset.

La noia, d'altra banda, no sap què té. Tot el sant dia que pensa en ell tot i que s'estimaria més pensar amb ell, però no pot. Hi ha com una barrera transparent que, per alguna estranya raó, impedeix que tot sigui com era abans. L'hi ha enviat correus, intenta parlar cada dia amb ell, com sigui, però quan rep una resposta, aquesta sol ser distant. Pensa que és normal, que ara que l'han ascendit de la feina i fa el curset de programació no té temps per a ella. És normal, es diu; tot això és passatger, es diu; quan no tingui tanta feina l'avorrirà i tot, es diu; segur que tot anirà bé, es diu. I mentrestant va fent el seu camí, distraient-se amb coses possiblement inútils i capficant-se en el seus estudis (que ja començaria a tocar), tot esperant que algun dia, espera que proper, aquesta barrera transparent es trenqui en mil bocins.

El noi sap que potser no hauria d'estar tan distant amb ella, al cap i a la fi, és per culpa seva que ella estigui passant condemna a la Wad-Ras, però hosti!, no és fàcil anar-la a veure. Sort en té que coneix una funcionària que el va informant. Es veu que pels matins s'està traient una carrera a la UOC, que s'ha aplicat molt i que fins i tot treu bones notes. «Cony! –pensa ell– no té res més a fer, si no treu bones notes ara que té tot el temps del món per pensar...». A les tardes fan un curset d'escriptura i ella, que és tota una romàntica, escriu textos que algun dia voldrà publicar en paper però que de moment ha de publicar en pantalla, en un blog de pocs seguidors i de nom surrealista que aprofita per deixar-hi missatges semiocults carregats de contingut llibertari.

Línia de baix

Amb els dits de la mà dreta fa veure que segueix la línia de baix de la cançó. No hi entén un borrall de música, i molt menys sap reconèixer el so del baix (que sempre confon amb el tum-tum de la bateria), però amb els auriculars posats, tot baixant cap a la universitat, considera que de cara a la gent que es va trobant pel camí queda d'allò més interessant que faci aquell moviment ràpid i nerviós amb els dits. Pensa que així pensen, i sempre es bo que ho facin, que ell potser és el baixista d'un grup de rock emergent que encara no ha guanyat el Sona 9 perquè no tenen cap ukulele en nòmina; o que està estudiant a l'escola de música del poble els caps de setmana; o que s'ha comprat un amplificador en una botiga de segona mà i, de tant en tant, toca els ous als seus veïns; o que, simplement, té un tic a la mà. La qüestió és que pensin, que pensin molt.

Tot seguint la línia de baix de la cançó passa pel costat de l'indigent de la cantonada, però per no creuar mirades compromeses que diguin "et donaria els diners que necessitessis, però sóc estudiant, no em donen la beca i no et puc donar res" (diuen tantes coses les mirades?), es regira les butxaques i treu el mòbil, a veure si ja l'han contestat. No, no ho han fet..., però ja ha passat de llarg, ja es pot tornar a concentrar en la cançó. Aquell tros li agrada molt, apuja un xic el volum, però no massa; el suficient per sentir perfectament la melodia, però també per sentir l'exterior, no fos cas que una sirena silenciada per la línia de baix se l'emporti directament al Clínic. Oh!, com li agrada aquell tros! El ti-ru-ri-ru-riii... com el deuen fer? potser amb un sintetitzador?, o amb la guitarra? I en aquell mateix moment maleeix els seus pares per haver-lo apuntat a l'esbart dansaire del poble en comptes de l'escola de música. Ell, que és un pseudomelòman declarat... ell!, que es vol dedicar al noble art de la crítica musical... no sap ni què són els acords.

Passa pel costat d'un aparador, els maniquins estan nus, i blancs, i extremadament prims. Para esment i observa que un d'ells és estranyament bell, amb aquell diamantet al nas... S'estremeix, no pas pel maniquí, sinó perquè una ventada d'aire fred que ha fet trontollar la paradeta de l'home que ven cupons de l'ONCE, l'ha fet evidenciar que potser no feia tanta calor com per anar amb només una samarreta de ratlles i una (la) camisa de quadres. Continua enganxat a la línia de baix. Al seu davant hi ha una parella de iaies que el frenen, i a la mínima que troba un forat les avança mentre al seu cap ressona un comentarista de la F1, i se sorprèn; ell odia profundament tot el que està relacionat amb el món del motor, no suporta llevar-se un diumenge i veure com una colla d'imbècils adinerats fan voltes inútilment en un circuit situat en un país on la pobresa traspua per tots cantons... Frena de cop, el semàfor està en vermell, mira a la dreta i observa que els cotxes són, encara, molt lluny; fa un pas endavant, però recula ràpidament amb un saltet perquè una bici l'està a punt d'atropellar. Es caga en tot. Però es relaxa seguidament amb la melodia de la cançó, que es talla de cop amb el so d'un carret de la compra curull de ferros i capitanejat per un senyor de mitjana edat, despentinat, mal afaitat, de mirada botida per l'alcohol i xandall del Mundial del 82. Fa pudor. Normal, pensa. I sent pena, molta pena, i canvia de cançó.
Mentre espera que el semàfor li atorgui el permís per poder creuar, es fixa en una noia de l'altra banda del carrer, és rossa, mira el mòbil i, com ell, escolta música. Vesteix amb un vestit negre i "topos" blancs, un jersei blau que creu que no combina massa, però tampoc és ningú per jutjar, al cap i a la fi tampoc és la perfecció de la combinació. Somriu. El semàfor el deixa passar, es creuaran però no es diran res. Segurament no es veuran mai més, o sigui que està disposat a repassar-la de dalt a baix, però un "citiclinc" el fa tornar a la realitat, agafa el mòbil de la butxaca i observa, satisfet, que l'han contestat, per fi l'han contestat! 32 punts!, malparit... però ell fa temps que té pensada la paraula, la posa i veu que li atorguen menys punts del què es pensava... és igual. Amb tot, l'ocupació d'un "triple lletra" l'ha fet obviar un detall molt important: la noia, com ell, té un tic nerviós a la mà dreta i mou els dits amunt i avall, tranquil·lament, com si seguís una línia de baix.

Rosabaya

Quan es va despertar i la va veure al seu costat, estirada i il·luminada per quatre raigs de sol que entraven tímidament pels forats de la persiana que sempre deixava mig pujada per aconseguir aquest efecte, va somriure. Sense deixar de mirar-la es gratà el cap i li féu un petó a la galta mirant de no despertar-la. Ella es va regirar nerviosa, va obrir els ulls i somrigué xiuxiuejant un bon dia esquerdat i satisfet.

Sent com des de la cuina prepara el cafè, i enyora l'olor de torrat que omplia el pis quan posava a bullir una cafetera italiana. Algun dia, més llunyà que proper, agafarà la Nespresso que va comprar per fardar davant dels amics i la portarà a una botiga de segona mà, i amb els diners comprarà una nova cafetera que farà tornar l'olor de cafè als seus narius. Algun dia. Mentrestant, però, havia de dissimular, estirada al llit, esperant que el seu xicot li portés l'esmorzar. Un parell de torrades de pa Bimbo, un got de nèctar de pinya, un potet de melmelada de pruna, margarina per encetar, un croissant de xocolata dura (fa 3 anys que viuen junts i encara no sap que no li agraden els croissants amb aquella mena de rajola de xocolata dura) i la tassa del metro de Londres amb el cafè, i la sucrera, que no falti la sucrera (que encara no ha vist, en tres anys, que mai es posa sucre al cafè?). Somriu i posa la seva millor cara de sorpresa. Esgrimeix un t'estimo i s'enrojola. «Bon profit, carinyo. Me'n vaic a la dutxa» i li fa un petó al front mentre ella comença a untar la melmelada a la torrada menys socarrada.

S'està bullint. I per aquesta senzilla i dolorosa raó pensa que ja començaria a ser hora d'intentar arreglar l'aixeta de l'aigua freda, que va forta. Però ja ho farà, al cap i a la fi s'ha acostumat a sortir de la dutxa com un ou escaldat. De fet, creu que li agrada sortir ben vermell i adolorit, però només ho creu; mai es mulla en res, no fos cas. A ulls clucs palpa l'estanteria curulla de xampús i sabons que va penjar amb una parell de ventoses a la cantonada de la dutxa i agafa el seu xampú, Déu el guard d'agafar el xampú de la seva xicota!, obre un xic l'ull dret per assegurar-se que és el seu (un xampú que, d'altra banda, encrespa les seves grenyes de beatle a uns extrems gairebé inimaginables... n'haurà de comprar un de nou, o passar per la perruqueria) i s'ensabona amb força els cabells mentre l'aigua escalda la seva cara. El dolor, però, no fa que deixi de pensar. Pensa en si l'hi haurà agradat la nova càpsula de cafè que va comprar.

No li està agradant gens aquest nou cafè... potser està massa ben acostumada, potser encara no ha superat no poder gaudir d'un bon cafè de cafetera italiana, però aquell cafè nou no val absolutament res. De fet, no ha esmorzat (el seu xicot encara no ha entès que de bon matí no té gana), la torrada massa socarrada untada de melmelada sols té una queixalada (a ella no li agrada la de pruna, ella és més de la d'albercoc), el croissant encara està esperant el contacte de les dents i el nèctar de pinya només ha perdut un glop. S'atura un moment, para l'orella i sent com encara raja l'aigua de la dutxa. Encara té temps. Es posa el batí de seda, les sabatilles de pelfa, agafa la safata de l'esmorzar i la porta a la cuina; allà tira el cafè i el nèctar per la pica, obre les escombraries i hi tira les dues torrades i 3/4 de croissant (ha d'aparentar que s'ha atipat i que no s'ho ha pogut acabar tot) i ho amaga tot sota la pela del plàtan i la de la taronja que va sopar ahir. Sent com s'obre la porta del lavabo i deixa ràpidament la safata sobre el marbre.

- Carinyo!, ja t'has dutxat? Era tot boníssim... estic ben tipa! T'estimo.

- Era bo aquest cafè nou? Es diu Rosabaya...

Ella obvia la pregunta i li planta un petó descomunal per fer-li veure, encara que no sigui veritat, que sí, que el Rosabaya és realment bo, i que està encantada amb ell, que sempre està atent i sempre li porta l'esmorzar al llit; i que l'estima.

Ella se'n va a la dutxa i obre l'aigua calenta... i la freda. Algun dia explicarà al seu xicot que el truc de l'aixeta és tirar cap enfora al mateix temps que obres l'aigua. Algun dia. Agafa el xampú del seu xicot, el que encrespa els cabells, i pensa que potser algun dia li explicarà que el xampú és per a cabells arrissats, que per això surt ben encrespat. Sent dos copets a la porta i un airet fred l'estremeix. «Marxo a la feina...», li diu des de l'altra banda de la cortina de peixets. «Molt bé, ens veiem després... t'estimo!» contesta ella sense tancar l'aigua. I torna a sentir la porta que es tanca. Li sap greu; li sap molt de greu, però no l'aguanta. Ella també pensa sota la dutxa d'aigua tèbia, i pensa en la manera de dir-li que deixi la seva còpia de les claus de casa al calaix de dalt, a la tauleta.

Al carrer fa un dia esplèndid i ell se sent esplèndid, està enamorat, és feliç amb la seva xicota, i ella amb ell. Pensa en alguna cançó que pugui definir el seu estat de felicitat enamorada, i pensa que si tot allò fos una cançó, segurament no seria la millor cançó d'amor mai concebuda; més aviat seria una cançó adreçada a la gent que camina amb les mans a les butxaques, una cançó adreçada a la gent normal.

Ninot de neu

Sentia la pressió familiar sobre les seves espatlles i suava, suava tot i que la temperatura ambiental, segons el termòmetre que el seu pare, ja difunt, va penjar al presseguer del jardí que mai ha fet préssecs, era de 3ºC; i nevava, per aquesta raó els seus dos fills no eren a l'escola, i per això estaven tan pesats.

El Martí, de 6 anys, era la segona vegada que veia la neu. Estava content, i això que encara no sabia massa el què. Trobava molt bonic veure com queia cotó fluix fred del cel, i gaudia tirant boles de neu a la seva germana petita, la Martina, de 5 anys, que tenia l'esquena ben enfarinada després d'haver fet una espècie d'àngel deforme sobre la gespa del jardí. Al·lucinava com el seu germà, però amb l'afegit que no entenia perquè el Martí tenia tan bona punteria si portava un pegat a l'ull dret i unes ulleres de cul de got. Ella ho intentava amb les seves manetes vermelles pel fred, però cada cop que volia fer una bola, el seu germà gran ja li havia tret de les mans i li havia entaforat sota l'anorac.

- Papa!!!! -va somiquejar la Martina.

- Martí! Vols parar de molestar a la teva germana, que li faràs mal! Vés amb la iaia!

- A mi no m'emboliquis, que tinc prouta feina! -va dir la iaia Roser des de sota el porxo.

- Collons, mama! -i es girà desesperat- No veus que estic enfeinat!

- Enfeinat? El teu pare ja ho hagués acabat! -es dirigí als seus néts- Martina, Martí!, anem cap dins, que aquí agafareu fred.

Quan el van deixar sol al jardí, es baixà la cremallera de l'anorac i va treure un cigarro de la butxaca de la camisa de quadres, el va encendre com va poder, es va rascar el cap, va fer una pipada, i s'aguantà el cap pel clatell, pensatiu. Com podia ser que ell, encarregat d'una empresa constructora, ara en fallida i ell a l'atur, una persona que ha posat més morter als maons que qualsevol altre, que ha aixecat més parets que qualsevol altre, que ha supervisat més obres que qualsevol altre... com pot ser que no se li aguanti el cap del ninot de neu que fa mitja hora que espera decapitat? Potser havia estat un pèl agosarat fer-lo de tres parts, però si realment volia impressionar els seus fills l'havia de fer, i més tenint en compte que la resta de veïns de la urbanització amb fills petits l'havien fet de dos pisos. Ho havia intentat de totes maneres, però el cap sempre queia rodolant a un costat.

Tenia la sort que els meteoròlegs havien dit que demà a la tarda ja tornaria el Sol, i acabava de sentir el Conseller dient que demà hi hauria classe; per tant, aquell maleït cap només hauria de durar una tarda, fins a les 6, quan tornés la seva dona, si és que la deixaven sortir de la feina (era complicat treballar d'infermera en dies com avui). Ho podia fer, n'estava convençut. 

Recopilà la neu més verge que trobà al seu voltant, n'hi havia poca, la Martina i el Martí l'havien potinejat tota, però encara quedava alguna resta. Creà una bola perfecta, de motlle, amb la millor neu que va poder, i la va col·locar suaument sobre el tòrax del ninot decapitat, molt i molt lentament... i tornà a caure. Es va cagar en tot, i des de la cuina va sentir:

- Iaia!, el papa ha dit una paraulota!!

- Collons de Martí... -va pensar- té una vista de merda, però l'oïda...

Es va encendre un altre cigarro i es va rascar el cap, s'estava veient superat. De cop, una llum encegadora el va il·luminar, no era la mort, era el 4x4 del veí de davant; segurament anava a treballar, era fotògraf i avui faria un bon reportatge. Es va tornar a concentrar en el ninot decapitat i la inspiració constructora el va atacar. Un pal. Necessitava un pal prou consistent per clavar al tòrax i al cap, com una mena de columna vertebral. El problema és que no tenia cap pal, així que va anar a l'hortet de darrere i va agafar una canya. Com gaudia clavant la canya al cap del ninot!, tota la ràbia i la pressió l'estava fent pagar a la pobra bola de neu, ja bruta. Ara sí, molt suaument, va clavar el cap al tòrax. La cendra anava caient al seu costat, no havia fet cap pipada de concentrat que estava; molt, molt suaument, tremolant, va separar les mans del cap... no queia!, no queia!, s'aguantava! «Qui riu ara? eh!, fill de puta! Qui riu ara?!», cridava totalment embogit; tan embogit que va agafar la pala de sota el porxo i va començar a descarregar la seva ira contra el tòrax i la base del ninot de neu, cops per tot arreu, com qui pica un entrecot. La neu, tan blanca i tan pura, es va anar desfent i trossos del tòrax volaven per tot el jardí, emblanquinant el termòmetre del presseguer, les finestres del menjador i la seva cara. S'havia quedat descansat. El ninot, del tot desfigurat, encara conservava la seva columna vertebral, i clavada a ella, un cap deforme que rodolava cap al presseguer.

Dins el menjador, el Martí i la Martina miraven embadalits l'escena. No entenien per què el seu pare havia fet allò; de fet, no entenien per què el seu pare havia fet el ninot de neu, a ells no els agrada la neu, és freda i mulla. Si jugaven fora el jardí era perquè s'havien vist obligats veient les ganes que tenia el seu pare de fer un ninot de neu. Ells haurien preferit estar-se a l'habitació, jugant a tennis a la Wii; fins i tot haurien preferit mirar la tele amb la seva iaia, que parla fort i fa veure que no hi sent; o pitjor, anar a l'escola. 

La vida monacal (I)

Va ser l'any 2011, ara fa 43 anys. No era la primera vegada que entrava a un monestir, però sí la primera vegada que hi feia nit. Hi havia d'anar amb un seu amic de la universitat, però el dia abans el va trucar, que estava molt malalt, que havia agafat una grip estomacal d'aquestes que passa tothom i que li sabia molt de greu, però no podia venir, que ja li tornaria aquesta putada pagant-li unes cerveses al bar de davant la facultat, allà on acabaven sempre en època d'examens quan els tancaven la biblioteca. «Doncs res, cuida't. Ja t'explicaré com m'ha anat l'experiència divina!», i va penjar el telèfon.

Quina putada. Al seu davant es presentava un cap de setmana espectacular: dormir dos dies al Monestir de Poblet i fer vida monacal amb els monjos de l'ordre cistercenc que viuen ad aeternum en aquell edifici rehabilitat de dalt a baix. 

L'endemà a les 6.50 del matí agafava el tren a l'estació del Passeig de Gràcia. No li agradava aquella estació; de fet, no li agradaven les estacions subterrànies dels trens, eren tristes, sufocants i feien pudor. Després de dues hores i escaig de tren va arribar a L'Espluga de Francolí, un poblet conegut per... bé, per no massa res. A ell no li interessava saber que a aquell poble hi havia una de les coves prehistòriques més llargues d'Europa. Tenia gana, això sí, sempre tenia gana, així que abans de marxar caminant (caminant! Ell!, caminar! Dos quilòmetres fins a Poblet! Caminar!) va decidir fer un petit mos al primer forn/cafeteria que va trobar. Un cop eructà i sentí la flaire del xoriço que s'acabava de fotre, va pagar i va marxar xino-xano cap a les portes de la divinitat. Al contrari del que s'havia imaginat, no se li va fer gens pesada la caminada. De fet, i això no és pas un recurs literari per avançar ràpidament en el temps i no fer massa llarg el text, de cop es trobà dins una habitació de l'hostatgeria, una cel·la austera però comfortable on hi havia un llit més còmode i molt menys sorollós que el que tenia a Barcelona, una taula amb una taca d'alguna cosa marrona i enganxifosa, una mica de prestatgeria que va fer servir per deixar-hi la maleta, i una pica. Els lavabos i les dutxes (que no requerien de sabó perquè eren una mena de dutxes que ionitzaven (?) l'aigua) es trobaven en una sala comunitària. Per un breu moment va pensar en les colònies de sisè de primària, quan un noi de la seva classe els va ensenyar que li havien cresc...però aquesta imatge i aquest record es va esfumar del seu cap quan va descobrir que a la paret hi havia un retrat de Jesucrist que el vigilava i el cohibia. 

Tot era molt tranquil i inquietant. El silenci només es trencava pel so del cruixir de la grava sota els peus d'algun frare, el cant d'algun ocell (només va saber reconèixer el cant de la puput) i, molt de tant, la porta de l'hostatgeria, una porta diabòlica que et prenia tota l'energia quan intentaves obrir-la. A fora, l'aire fred erosionava les pedres centenàries, algunes de les quals estaven marcades per graffiters com «F. IOSEPH» o «F. IOAQUIMHUS», frares del segle XIV que van decidir passar a l'eternitat ratllant el seu nom en aquestes pedres sorrenques. A l'estany artificial de sota l'hostatgeria no hi havia cap peix, es van morir tots després que algú hi tirés algun producte químic, o potser van ser l'àpat dels gats sobrealimentats i amb la cua torta que corrien pel monestir amb total impunitat, com si fossin l'Abat.