dilluns, 22 de març del 2010

La increïble, i no per això menyspreable, història de l'home estàtic


El naixement de l'home estàtic sempre ha sigut objecte de polèmica. Ningú es posa d'acord i hi ha moltes teories al respecte. Les més velles deien que se l'havien trobat palplantat a la Plaça de l'Ajuntament completament nu; els més vells que no, que aquest era un home que va venir de lluny i que s'havia pres masses coses dolentes i per això havia quedat tant "aturadet"; altres que simplement era un orfe; els de més enllà que era una figura del Rodin que havia caigut del cel. En cap cas l'encertaven.

L'home estàtic era un home com qualsevol altre, era un xic més alt que jo i un xic més baix que aquell. El seu posat era seriós i recte, tal i com si tingués una taula de planxar clavada a l'esquena. Vestia pantalons de pana negra gastats per les vores a causa de les pixarades dels gossos, que veien en ell un gran orinal; duia camisa de quadres negres i blancs que s'anava descolorint a causa dels temporals i les cagarades del coloms que no tenien cap mena de timidesa a descarregar sobre el pobre home estàtic.
Tal i com diu el seu nom, no es movia, no s'expressava, no feia res. Sols tenia una particularitat, quan algú se li adreçava les seves galtes es tornaves roges com les fulles d'un faig.

Ningú sabia d'on provenia, ningú sabia què hi feia allà, ningú sabia perquè no es movia, ningú en sabia res. Però tots sabien que les galtes roges mostraven la seva gratitud davant la gent que, un dia o altre agafava la cadira, s'asseia al seu costat i li explicava els petits problemes que una persona podia tenir. L'home estàtic sols els escoltava, pacientment.

Algun dia hagués volgut contestar, algun dia hagués volgut moure's, algun dia hagués volgut fugir, algun dia... no podia, ell

és l'home estàtic, la tristesa el té corprès,

les orenetes faran nius als seus cabells.

dilluns, 15 de març del 2010

Tot torna a...

Tot torna a ser normal, tot torna a ser al seu lloc, tot torna a estar tranquil, tot torna a la monotonia, tot torna a ser com era abans i tot torna a esdevenir conegut.

Tot torna... o no!
Avui fa exactament una setmana un senyor molt eixerit va venir a arreglar-nos la persiana del menjador; a fora nevava, i molt. Tots els carrers de Barcelona quedaven emblanquinats, tal i com quan tires farina sobre el pessebre. La gent mirava pacientment el cel, com si esperés que per tan sols mirar-lo aquest decidís fer-nos una treva fent sortir el Sol. Però no va ser així, aquell dia el cel va decidir plorar gruixut i blanc. Potser no va pensar en els problemes que comportaria l'esblanqueïda jornada... però de tot això ja fa una setmana.

Avui no ha vingut un senyor molt eixerit a arreglar-nos la persiana del menjador. Avui fa Sol. Avui fa un d'aquells dies que dius: "qui va ser el dissenyador del color del cel? Qui va decidir donar aquesta tonalitat sobre els nostres caps? Això ha de ser obra del gran mestre Delacroix". Comença una nova setmana, però com sempre estem desinformats del què ens espera...
I si no, qui ens hauria dit que el diumenge passat seria l'inici d'una setmana dominada pel blanc (meteorològicament i esportivament)? Qui ens hauria dit que parlaríem d'arbres, masies, dones, futbol, sexe, ràdio, estudis, miralls, cotxes, borinots, abelles i el seu llenguatge, Camprodon, neu, televisió, Antònia Font, sofà, plats, alcohol, festes, dormir, inflables, vaixells, avionetes i es teu submarí aparcat? Wa yeah!

dilluns, 8 de març del 2010

Neva a totes les estacions d'autobusos


No sé si hi sabíeu, però avui ha nevat.

És per això que crec que seria just fer un homenatge a tots els que NO vivim a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i hem d'utilitzar el transport públic (perdó, MERAVELLÓS transport públic). Posem-ho en situació (utilitzant uns punts esquemàtics perquè tothom ho pugui entendre, fins i tot els que avui encara no saben que ha nevat):

1. Et lleves, mires el Cuní i veus que Catalunya està paralitzada, t'espantes perquè has d'anar a la universitat i tens classe presencial
2. Truques al senyor Alsa (que té veu de noia i parla castellà) i li demanes si hi ha servei de bus entre dues localitats (posem per exemple, entre Navàs i Barcelona). Et diuen que sí, que va amb 5-10 minuts de retard però que el servei funciona
3. Arribes un xic abans de les 9 del matí a una estació d'autobusos desconeguda (posem per exemple, només per pur exemple, l'estació de Navàs). Allà cauen quatre volves de neu
4. Et trobes amb amics i coneguts que (ALERTA!) s'esperen des de les 7 del matí (n'hi ha un altre que no és ni amic ni conegut que s'espera des de les 6 del matí)
5. Els hi explico el punt número 2. I ells m'expliquen que han trucat al mateix senyor Alsa i els hi diu que el servei NO funciona
6. Truco al senyor Alsa (que ara té veu de robot femení) i em diu que esperi, em posen musiqueta, m'informen que en aquests moments no em poden atendre (potser no ho havia dit, però la trucada és en un 902)
7. Torno a trucar al senyor Alsa, em diu que m'esperi em posa musiqueta i em diu que cliqui el número desitjat (d'aquells que diu "si vol informació, premi el número 1"). Ho hagués fet, però només hi ha un problema... no m'ha dit quins números havia de prémer, només m'ha posat musiqueta!
8. Provo un altre intent de trucada, ara al 012. Li explico la situació a un noi molt amable i em diu que ell no en te ni idea i que he de trucar a l'Alsa... gràcies i adéu (visca el funcionariat que atén les trucades d'informació pública)
9. Maregem la perdiu
10. Maregem encara més la perdiu
11. Decidim anar cap a casa (ara ja neva més) amb la intenció d'agafar el bus de les 11.34
12. Decidim anar fins a Manresa per agafar el tren (tot i que al llarg del matí deien que el servei de rodalies no funcionava)
13. Passem de Manresa i anem a Sant Vicenç de Castellet. Neva, i molt
14. Entro a l'estació sense pagar i, per fi, agafem el tren que ens portarà a Barcelona

I fins aquí el mogudet dia d'avui al matí, però no s'acaba aquí... Barcelona comença a caure sota l'embruix de la neu, tot de volves prenen els carrers i edificis de la Ciutat Comtal, i els barcelonins i barcelonines estan contents (veuen més a prop el somni olímpic... HA HA). Uns juguen a cúrling pel carrer, altres es tiren fotos, alguns estrenen els barrets de llana que els hi va regalar la tieta per Nadal i que, tot i que creuen que és horriblement lleig, se'l posen; els de més enllà cauen per terra i són víctimes dels tacons que no estan acostumats a xafar substàncies blanques, etc.

És neu, només neu, però neva a totes les estacions d'autobusos

dijous, 4 de març del 2010

Petits detalls...

Barcelona és curiosa.
Tot i la seva immensitat, la seva arquitectura, la seva gent, els seus racons amagats, el seu ambient mediterrani, la seva cuina, la seva majestuositat, la seva grandiositat, la seva festa, etc. Tot i això, encara no m'havia aconseguit enamorar... fins avui. Avui ha sigut el dia que he dit: Barcelona m'ha atrapat.

Posem-ho en situació: surto de la facultat per Aribau i allà em trobo amb l'Anna, que espera pacientment a la Sareta. Xerrem, parlem de les últimes classes que hem tingut i del cap de setmana, però jo he deixat d'escoltar-la; sento el so d'una flauta dolça que es va acostant, em giro i veig a un nen d'uns 5 anys i d'origen xinès (vestit amb els típics pantalonets grisos i curts i el jerseiet de punt d'escola privada) tocant la flauta amb un mà mentre amb l'altra porta una bossa de "Fritos Matutano".
No sé que he vist en aquest sagalet, però en aquest mateix moment he pensat: Barcelona és això, els petits detalls.