Vida de l'avi sense néts (IV, ja s'acaba)

Altre cop a casa va deixar el diari sobre la taula de fusta de la cuina i s'adreçà al rebost. Obrí la caixeta blava de galetes de mantega d'Andorra i n'escollí un parell (d'aquelles que són llaçades i amb una fina capa de sucre per sobre); sota els fogons, a l'armari de les cassoles, agafà el tupí, hi tirà llet, un polsim de cafè i les galetes trinxades, i el posà sobre el fogó petit mentre fregava els llumins a la caixeta fent flama. Per ell l'esmorzar era el millor moment del dia, feia anys que seguia el mateix ritual: prendre's cullerada a cullerada la compota del tupí mentre girava, lentament, les fulles del diari; quan hi sortia alguna cosa de Navàs, gargot sobre la notícia i avall (a aquella hora mai es llegia les notícies, això ja ho faria a abans de la migdiada). Un cop s'acabà l'esmorzar d'un glop, deixà el tupí a la pica, agafà el diari, se'n va anar a seure a la butaca de pell gastada del menjador i obrí el televisor.

No hi feien res d'especial, uns comentaristes parlaven de tot i de res mentre el presentador, que era una mica groc, somreia a l'audiència amb cara de “oi que en saben els meus col·laboradors?”. Canvià de canal, ara sortia una noia que havia perdut tota la seva família en un accident de trànsit i aprofitava les càmeres per demanar ajuda; un mapa del temps omplia la pantalla, avui faria un dia assolellat; el president del govern movia les mans convincentment, o no; un nou aspirador passava sota les cames d'una dona; havia guanyat el seu equip de futbol, el de bàsquet no, d'hoquei no en parlaven; altre vegada el presentador groc. Tot negre. Es va aixecar, va deixar el comandament a distància sobre el televisor i va sortir al terrat; l'olor de romaní impregnava el seu nas.

Generalment no li agradaven les flors de guarniment. Tot i així, mitja dotzena de testos omplien l'espai de colors vius, olors gratificants i vespes juganeres; mai havia anat a comprar ni una flor a la floristeria que hi havia al capdavall del carrer, s'estimava més anar a fer el tomb pel bosc i collir el que li anés millor per fer l'ungüent que utilitzava per fer-se fregues als genolls; era el seu remei secret, i el venia a un preu suficient per poder pagar les ampolles “d'esperit de vi” que, barrejat amb tot de flors remeieres, feia les delícies de tots els genolls del veïnat, sobretot el de les dones. Ell no ho deia, però es sentia afalagat de tenir totes les dones al darrere, encara que fos per una ampolla de litre gairebé miraculosa.

Vida de l'avi sense néts (III)

Sense mirar si venia cap cotxe va creuar el carrer fent cas omís del pas de vianants i del clàxon del dúmper de la brigada de l'Ajuntament. Ja havia arribat; al seu davant s'alçava aquella casa d'una planta d'aire modernista amb la balconada encrostada a causa dels anys i de la última nevada. Sota la balconada, una porta de vidre falcada per un tascó de fusta donava la benvinguda a tos els clients delitosos d'informació periòdica; la olor de revistes i el sofregit fent xup-xup a la rebotiga embafava l'ambient tosc. Com sempre es dirigí al taulell, saludà a la senyora Enriqueta -amb qui de jove havia festejat- i agafà el seu diari de referència. Sabia que no era el millor diari, ni tampoc el més imparcial, però era el que parlava més bé d'allà on vivia. A més, es dedicava a guardar totes les notícies que passaven al seu poble (ho havia fet des dels inicis del diari, per allà als anys 80). Un cop enllestia l'índex anual amb la seva vella Olivetti, enviava totes les fulles a l'enquadernador que, com sempre, li retornava amb unes tapes de pell de color verd i les lletres daurades. Sabia que un cop es morís ningú continuaria la seva tasca i totes les notícies quedarien sobre aquella estanteria omplint-se de pols, al costat del gerro japonès i la col·lecció de l'Enciclopèdia Salvat que mai havia consultat.

Vida de l'avi sense néts (2a part)

El parrup dels coloms l'acompanyava en el seu trajecte cap el quiosc quan de cop es va aturar observant amb temor la paret, hi havia una esquela; va pensar que el nou model no li agradava, era massa llampant, creia que una esquela no havia de ser de color verd i de mida d'un full de llibreta, considerava que quan es moria algú, els interessats a anar a l'enterrament ja sabien quants anys tenia, on vivia i a quina hora es feia la missa, no calia mostrar als quatre vents la pèrdua. Tot i això, entenia que la gent necessita descobrir que el seu nom no està escrit en aquest anunci tant patètic: i per aquesta raó hi apropà la testa, es mogué les ulleres sobre el nas un parell de cops, llegí el nom, l'edat, l'hora de l'enterrament, el lloc del domicili i de qui era vídua i va decidir que no hi aniria. Tot i que era de mal dir, la notícia de la mort no el va afectar el mínim, al contrari: mai li havia caigut bé aquesta gent, sempre mostrant opulència, sense el mínim gest d'humilitat, sense dirigir-te la mirada ni el bon dia... fins i tot en aquella època que es van enganxar els dits amb l'empresa fantasma es passejaven pel carrer amb els mateixos aires de supèrbia, fins que l'acta judicial va dictaminar que se'ls hi havia acabat la bicoca. S'arremangà el jersei i la camisa per treure's el rellotge que se li havia escurat braç avall a causa de l'aprimament, mirà l'hora: 7.51 del matí; anava tard.

(continuarà)

Vida de l'avi sense néts

Cada dia, a les 7.14 del matí li sonava el despertador d'agulla que havia comprat a Andorra; encara a la foscor palpava el damunt de la tauleta de l'esquerra, cercant les ulleres de pasta que ara eren tant de moda tot i que ja tenien més de 20 anys; movia els dits del peu, amb temor per si n'hi havia algun que no anava a compàs i arronsava el genolls en angle recte gaudint del crec-crec símbol d'una artrosi prominent. Primer un peu ara l'altre. Li agradava notar l'escalfor de les sabatilles de pelfa que havia comprat a la botiga de la Carme de més amunt (molt bona mossa la Carme, llàstima d'haver topat amb aquell noi que la volia massa).

Arrossegant les sabatilles sobre les rajoles que dibuixaven una sanefa s'adreçava a la finestra, pujant un xic la persiana per observar l'estat del cel (si el dia era plujós decidia no pujar-la més, ja havia patit prou desgràcia com per haver d'aguantar els capricis del núvols), aquell dia però va estar de sort, els primers raigs de Sol torraven la seva closca i ell, content, obrí de bat a bat la pesada finestra de fusta alçant els braços i omplint-se els pulmons d'aire fresc (semblava que algú feia xocolata desfeta). Pacientment es descordava els botons del pijama de ratlles que s'havia comprat fa dos Nadals, observant que havia de cosir l'antepenúltim botó daurat que volia ser lliure de lligams, apartà la camisa a la cadira i deixà els pantalons sota el coixí de làtex, passant les flassades per sobre d'aquest deixant ben llisa la superfície del llit, ni una arruga.

Obrí el llum del lavabo i, com cada matí, recordava que havia d'arreglar l'aixeta que degotejava. Es mirà al mirall, els cabells ja li començaven a toca el dors de les orelles, sinònim d'anar a fer una visita al barber. Es girà a l'esquerrà, obrí l'armariet blanc i agafà la maquineta d'afaitar que havia comprat a Cal Ton, l'endollà a la corrent i com sempre li propinà un parell de copets perquè funcionés. Ben polit com anava es calçà i es col·locà la boina. Havia d'anar a comprar el diari.

Cada matí obria la porta feixuga del carrer, mirava esquerra i dreta, saludava els ocells del veí del davant i es disposava a caminar. Li feia mal el genoll, i això el preocupava. Agafà la llibreteta que duia als pantalons de cotó i hi apuntà "demanar visita amb el Dr. Rial". Tot xino-xano, i acompanyant-se amb el bastó, feia camí cap el quiosc. S'aturà un parell de vegades veient com avançaven les obres del bloc de pisos que havia ocupat l'antic espai de la bòbila on havia treballat. Va remugar i continuà endavant.

(continuarà)

Visca el clero!

Ho he de fer públic.

A partir d'avui sóc un fervent seguidor de l'església catòlica, apostòlica i romana, dels 265 Papes (des de Sant Pere fins el Benet XVI, passant per noms tan il·lustres com Sant Anaclet, Sant Urbà, Sant Zòsim, Sant Hormisdes o el meravellós Sant Deodat), del celibat, del vi de missa, dels escolanets i de la olor de gas que fa l'església de Navàs (les castelles no s'equivoquen quan diuen que Catalunya és el més semblant a l'Alemanya de Hitler; de fet, a Navàs tenim com a centre de culte religiós la més gran cambra de gas del territori; això sí, els ciris són d'aquells de bombeta, no fos cas que algú en portés un dels de tota la vida, l'encengués amb el llumí i sortíssim al "Gente" de TVE deixant un forat negre allà on molts nens i nenes han fet la primera comunió).

Fins ara estava ofuscat, creia que la religió era com un petit cuc que va rossegant la poma fins que l'eixuga completament. Estava equivocat. Una religió que té com a màxim exponent terrenal a un senyor que ha amagat els seus amics i familiars de falses acusacions sobre canalleta deixant-los per uns simples Roman Polanski's o Michael Jackson's és digne d'admirar.

I no només això, m'omple de gran satisfacció veure com el jovent català s'aboca a Déu, veure amb quines ganes assisteixen a missa setmanal, fan cua per agafar la hòstia, es saben tots els cants de memòria i s'ofereixen per llegir els salms, encendre els ciris (a Navàs, bombetes) o passar la ufanosa cistelleta de vímet que acaba curulla de calers que el mossèn destina a renovar les bíblies, editar fulls parroquials, arreglar el rellotge del campanar que va a deshora o organitzar sopars austers amb la minyona i tota la família de la parròquia.

Ara bé, el que m'ha fet canviar de mentalitat, tornant-me així en un noi de bé que resa el parenostre abans d'anar a dormir, és la celebració de la Setmana Santa. Alguns pecadors prefereixen fer cas omís d'aquesta festivitat i no assisteix a les processons... ja s'ho trobaran el dia del Judici Final, no saben el que es perden:

- Poder gaudir del silenci sepulcral del carrer tallat pels cops de llança contra el terra realitzats per una legió d'homes panxuts amb setvetes romanes, cascs amb una escombreta de vàter horitzontal i cara de pocs amics... no té preu

- Formar part d'una reunió de Ku-Klux-Klan de coloraines que duen el ciri (a Navàs, bombetes) en clara al·lusió als membres virils que tant han perseguit al llarg dels anys des de la seva fundació a Tennessee

- Veure la jovenalla del poble (si és que el poble està format de Benjamin Button's) suant com porcs duent a les seves espatlles un "cristu" dolgut perquè l'han penjat a la creu sense el seu consentiment.

- Gaudir de la música celestial del cor de la residència acompanyada per un grup de cornetes i tambors que, desafinats pel fred, posen la solemnitat necessària a l'acte

Tot plegat és d'allò més emotiu! A partir d'ara juro solemnement que mai més tornaré a passar gana!! O no... com anava??? Bé... de moment... he de reconèixer que m'ho he après amb filosofia... i tot just passo pel primer capítol capítol de la bíblia, que es titula, molt encertadament, "Jesucrist era marica".

Visca el clero!