Desig

«Que demani un desig! Que demani un desig!»

I ella, nerviosa, com sempre que li toca ser el centre d'atenció, ha respirat fons, molt fons, i ha tancat els ulls per centrar-se en un desig prou satisfactori i prou innocent per poder-lo explicar a tots els que esperen, càmera en mà, que bufi les 20 espelmes que van deixant traces de cera sobre la trufa i les flors de massapà.

Un desig... no era tan fàcil. En un màxim de 6 segons, si no l'espera es fa massa llarga, ha de desitjar una cosa que mai es complirà; però... i si es complís? I si aquesta espècie de ritual vergonyós per a qualsevol adolescent es realitzés? Llavors, hauria de desitjar el que sempre hauria volgut. Ho tenia clar. Li faltaven 5 segons.

Des que havia començat la vida universitària, que es va fixar en el Francesc; un company de classe i de colla, un bon amic; sempre atent però despistat, sempre rialler, sempre alegre, sempre... era un somni. Quantes vegades hauria volgut dir-li tot el que sentia! Però cada vegada que es quedaven sols acabaven parlant de qualsevol tema, per molt insignificant que fos; i mai s'atrevia a confessar-se. Mai trobava el moment. I ella, somiatruites com sempre, interpretava tots els gestos del Francesc com un senyal, n'estava convençuda, sabia que ell també sentia alguna cosa... però de seguida es fregava la cara per remoure les idees i pensava que allò era una estupidesa, que el Francesc era massa perfecte per ella, i que si alguna vegada li demanés quelcom més, acabaria sent pitjor; que l'amistat s'acabaria, i que ella es sentiria molt malament per la pèrdua amorosa i amical, i que hauria de tornar a refer la seva vida i fixar-se en algun Erasmus italià que pren Frapuccino al Starbucks de la cantonada. 4 segons. En la carrera, podria desitjar acabar la carrera, o trobar feina a la primera, o en tardes sota el sol de la Ciutadella, passejant agafada de la mà amb el Francesc, reposant a la gespa, deixant-se olorar el cabells, acariciar-li la barbeta i fer una rialleta conjunta...

Notava la mirada de tots els seus amics al seu front, esperant que fes el pas i bufés, d'una vegada per totes, les 20 espelmes; però ella no tenia gens clar el seu desig. Potser en aprovar totes les assignatures? Sí, però al Francesc li costava més... i si ell repetís i no segués mai més al seu costat? No suportaria que no pogués tornar fer veure que no ha entès alguna cosa i, amb l'excusa de buscar als seus apunts desordenats la paraula que li manca, notar i sentir-lo més proper (ser conscient que, obrint un xic la mà, podria tocar-li la vora del jersei). No podria. 2 segons. Havia de decidir; començava a sentir algun crit ofegat «va, dona!» «igualment no es compleixen!». Va obrir un xic l'ull dret i es va enriolar quan va descobrir una multitud de càmeres enfocant el gran moment: ella era l'estrella del perfecte vídeo amateur que al cap d'uns anys faria tanta gràcia veure; però els estava defraudant, encara no tenia el desig. 1 segon.

Va pensar precipitadament amb els seus avis, pares, la germana que mai havia tingut, el professor que l'havia suspès i el que li havia posat una matrícula d'honor, amb la dona de la cafeteria, la noia del jersei verd que sempre seia al banc de fora, amb els coloms, el pastís, amb la veïna de dalt, amb els regals, la cançó d'èxit del moment, el concert de demà... I va bufar. Va treure tot l'aire i, amb ell, tots els pensaments que s'havien revoltat dins el seu cap durant uns llargs 6 segons. Els seus amics aplaudien i xiulaven, va sentir taps d'ampolla que queien a terra i uns llavis humits li embrutaven la galta de pintallavis vermell.
De cop, però, com si algú encengués un llumí dins un armari, com si un bri d'aire fred fes acte de presència en una sauna, va sentir l'única veu que en aquell moment volia sentir. La veu que desitjava:

- Calleu tots! Va, què has desitjat?
- T'he desitjat a tu.

- A... a mi? Però saps que si ho expliques no es compleix...
- No hi crec en aquestes coses


















PD. Efectivament, les dues primeres frases les he extretes d'aqui:

Volem institut públic a Navàs!

Fa fred.

Al meu davant, una esplanada erma plora pels vells temps que havia passat quan, de la seva terra, creixien els fonaments duna antiga bòbila, els totxos de la qual havien servit per construir bona part de les cases i edificis d'un poble que li va girar l'esquena en el moment que va decidir enderrocar el cos dels seus fonaments.

A la meva esquena, un edifici immens d'arquitectura dels anys seixanta, nota el pas del temps i ens cluca l'ullet amb els tendals de color taronja que tapen del sol, i que s'airegen al ritme de l'aire que deixa un camió provinent d'un escorxador de la zona, que descarrega cuixes de xai al supermercat que ocupa una part dels baixos de l'edifici dels anys seixanta, que és propietat d'una gran caixa (ara transformada en banc).

A la meva dreta, una cartellera multicolor em convida a ballar salsa a Berga, a anar a un concert de Kòdul a la sala Stroika de Manresa, a practicar l'anglès a un preu molt econòmic, i a una calçotada que organitza el Club d'Avis. Sota d'aquests cartells, una capa d'uns 3 centímetres de gruix em mostra que, anteriorment, els caps de màrqueting de les grans empreses havien pensat en penjar cartells en aquesta cartellera multicolor.

Fa fred i el bus arriba tard. Saludo a la noia que acaba d'arribar; ella em somriu, s'enriola, busca entre les butxaques de la jaqueta de color beix, treu el mòbil i es posa a manipular-lo fent veure que acaba de rebre un missatge, es gira i decideix amagar-se rere la cartellera multicolor. Van arribant més nens i nenes amb les seves maletes; hi ha de tot: des del nen que la porta lligada al seu cos, fins el nen que l'aguanta amb un sol braç. Criden i em saluden; i jo no entenc com poden estar de tant bon humor si el bus arriba tard i, a sobre, fa fred.

Miro a l'esquerra, dins el bar no hi ha ningú, tots són a fora fumant i fent petar la xerrada. Un gos jau arraulit entre les potes del seu amo i un ocellet s'ha col·locat sobre el monument a la màquina de tren, de quan el carrilet passava pel bell mig del poble.

Mentre espero, penso en el meu dret a rebre una educació obligatòria en un institut públic; de fet, aquest dret el tinc, però l'he de realitzar a 10 km, i a 1 hora i 3/4 del meu poble. I per què? Doncs perquè al meu poble el caciquisme propi de les tupinades de finals del segle XIX, principis del XX, encara és latent. Al meu poble hi ha un institut concertat que és propietat de l'església, i aquest ha fet, fa i farà el possible per tal que no es construeixi un institut públic que li pugui fer ombra; també es mostra esquerp a la innovació educativa, a l'obertura de portes cap a un món públic... prefereixen viure dels grans èxits que anys enrere havia tingut (quan els alumnes d'arreu de la comarca estudiaven a les aules d'aquest edifici; fins el punt que van haver de crear una residència d'estudiants), però aquesta excel·lència ja no hi és, s'han quedat aturats al pas del temps, no reaccionen... de fet, sí que reaccionen! Ara fa aproximadament 20 anys, van moure mans i mànigues per tal que l'institut públic al qual ara vaig, no es construís al lloc que, per lògica de població, pertocaria; curiosament, el mateix lloc des d'on reflexiono, el mateix lloc on hi ha el banc al qual sec mentre observo a la llunyania el bus que em portarà a uns 10 quilòmetres d'aquí.

VOLEM UN INSTITUT PÚBLIC A NAVÀS!

Per a més informació (i per ordre cronològic dels fets):

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/15314/navas/tindra/institut/escola/proper/curs (23 de novembre del 2010)

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16679/govern/paralitza/construccio/institut/public/navas (7 de febrer del 2010)

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16714/professors/escola/sant/jordi/donen/suport/unanime/protesta (8 de febrer del 2010)

http://www.tv3.cat/videos/3361890/Pares-dalumnes-de-Navas-dormen-a-linstitut-en-senyal-de-protesta (9 de febrer del 2010)

http://www.regio7.cat/bages/2011/02/09/tancada-indefinida-reclamar-linstitut-navas/127766.html (9 de febrer del 2010)

I per acabar aquest post, una de les primeres convocatòries (en la qual vaig participar-hi llegint-ne el manifest) de la Plataforma pro-Institut Públic a Navàs. Any: 2007

Mostatxo espès de color panotxa

Dins la tomba del faraó, un guiri nord-americà obès i lluent per la suor que li regalima per les galtes fins arribar al mostatxo espès de color panotxa, fa un glop a la cantimplora que du penjada al coll mentre vigila detingudament a la seva esposa. Ella, d'uns 30 anys més jove, es col·loca bé la pamela de color verd i, amb un elegant moviment de la seva mà esquerra, es recull els rínxols que destorben els seus delicats llavis impregnats per una substància enganxifosa amb sabor de coco.

Ambdós dormen a la millor suite del millor resort situat al bell mig de El Caire. Cada nit,  quan arriben a la quinzena planta, una colla d'eixerits cambrers (amb complex d'esclaus) els hi tiren la catifa vermella sota els seus peus i llencen pètals de rosa al ritme del Concert número 21 a piano de Wolfgang Amadeus Mozart.

Un cop dins de la suite, sobre una petita taula de marbre vermell, hi descansa una ampolla de Möet&Chandon i dues copes de cristall de Bohèmia. Amb un "pop" inconfusible, les bombolles, esperitades, comencen a pujar pel coll de l'ampolla i cauen sobre la catifa persa de color cru, i el mascle, en un acte d'originalitat extrema, es mulla els dits i al crit de «Joy! Joy!» xopa la seva estimada, estirada i jove muller mentre riuen com si haguessin vist l'última pel·lícula de Jim Carrey.

El mascle, amb les galtes i el nas fent competència al seu mostatxo panotxa, toca la campaneta i, a l'instant, un cambrer (amb complex d'esclau) fa una reverència davant seu en una postura de ioga inexplicable. Al cap de mig minut, sobre la taula de marbre ja hi ha uns maduixots transgènics i una altra ampolla de Möet&Chandon.  Jugant com si donés el menjar a un nadó, acosta a la boca de la seva estimada, estirada i jove muller un dels maduixots, però en el moment que ella vol engolir el fruit afrodisíac, el mascle juganer li treu del seu àmbit i se'l menja ell; i així amb el següent i el següent, fins que l'home, embriagat i fart de maduixots, es deixa caure sobre els llençols de seda perfumats amb lavanda.

La seva estimada, estirada i jove muller se'l mira de mala gana; ella voldria anar a fer un tomb sota els estels en una barca del riu Nil i poder contemplar les constel·lacions i els cocodrils que descansen, encadenats, a la riba; però ell està borratxo, i ella ha de tenir paciència, carregar-se de valor, respirar fons i, sense cap mena de fàstic, adormir-se al seu costat.

Algun dia creu que li arribarà l'hora, i que un infart miocardíac causat per la seva obesitat exagerada acabarà amb el tou de carn suat i pelut que ronca al seu costat.  O no! Millor fer-ho més mitològic, podria demanar a un dels cambrers (amb complex d'esclau) que li portés un àspid i, com la bella Cleòpatra, deixar que el verí s'injectés a les seves venes plenes de colesterol. O també podria fer que un cocodril sedat es despertés afamat compartint llit amb el seu marit... però no, seria una pena tacar de sang la catifa persa de color cru. Si hi hagués pensat abans, fins i tot l'hauria pogut estabornir dins la tomba del faraó amb un roc ple d'inscripcions; o guardar en un potet uns quants escarabats i, ara que ronca, tirar-los dins la seva gola i que quedessin encallats, mentre van movent les seves potetes de forma patètica i van carrisquejant les pinces, a la glotis o a la faringe.

Massa feina. L'estimada, estirada i jove muller decideix que ja ho farà en la tranquil·litat de Beverly Hills, un cop hagin passat la infernal calor d'Egipte, una calor que potencia la ferum de suat del tros de carn amb mostatxo espès de color panotxa que jeu, roncant, al seu costat.