Desig

«Que demani un desig! Que demani un desig!»

I ella, nerviosa, com sempre que li toca ser el centre d'atenció, ha respirat fons, molt fons, i ha tancat els ulls per centrar-se en un desig prou satisfactori i prou innocent per poder-lo explicar a tots els que esperen, càmera en mà, que bufi les 20 espelmes que van deixant traces de cera sobre la trufa i les flors de massapà.

Un desig... no era tan fàcil. En un màxim de 6 segons, si no l'espera es fa massa llarga, ha de desitjar una cosa que mai es complirà; però... i si es complís? I si aquesta espècie de ritual vergonyós per a qualsevol adolescent es realitzés? Llavors, hauria de desitjar el que sempre hauria volgut. Ho tenia clar. Li faltaven 5 segons.

Des que havia començat la vida universitària, que es va fixar en el Francesc; un company de classe i de colla, un bon amic; sempre atent però despistat, sempre rialler, sempre alegre, sempre... era un somni. Quantes vegades hauria volgut dir-li tot el que sentia! Però cada vegada que es quedaven sols acabaven parlant de qualsevol tema, per molt insignificant que fos; i mai s'atrevia a confessar-se. Mai trobava el moment. I ella, somiatruites com sempre, interpretava tots els gestos del Francesc com un senyal, n'estava convençuda, sabia que ell també sentia alguna cosa... però de seguida es fregava la cara per remoure les idees i pensava que allò era una estupidesa, que el Francesc era massa perfecte per ella, i que si alguna vegada li demanés quelcom més, acabaria sent pitjor; que l'amistat s'acabaria, i que ella es sentiria molt malament per la pèrdua amorosa i amical, i que hauria de tornar a refer la seva vida i fixar-se en algun Erasmus italià que pren Frapuccino al Starbucks de la cantonada. 4 segons. En la carrera, podria desitjar acabar la carrera, o trobar feina a la primera, o en tardes sota el sol de la Ciutadella, passejant agafada de la mà amb el Francesc, reposant a la gespa, deixant-se olorar el cabells, acariciar-li la barbeta i fer una rialleta conjunta...

Notava la mirada de tots els seus amics al seu front, esperant que fes el pas i bufés, d'una vegada per totes, les 20 espelmes; però ella no tenia gens clar el seu desig. Potser en aprovar totes les assignatures? Sí, però al Francesc li costava més... i si ell repetís i no segués mai més al seu costat? No suportaria que no pogués tornar fer veure que no ha entès alguna cosa i, amb l'excusa de buscar als seus apunts desordenats la paraula que li manca, notar i sentir-lo més proper (ser conscient que, obrint un xic la mà, podria tocar-li la vora del jersei). No podria. 2 segons. Havia de decidir; començava a sentir algun crit ofegat «va, dona!» «igualment no es compleixen!». Va obrir un xic l'ull dret i es va enriolar quan va descobrir una multitud de càmeres enfocant el gran moment: ella era l'estrella del perfecte vídeo amateur que al cap d'uns anys faria tanta gràcia veure; però els estava defraudant, encara no tenia el desig. 1 segon.

Va pensar precipitadament amb els seus avis, pares, la germana que mai havia tingut, el professor que l'havia suspès i el que li havia posat una matrícula d'honor, amb la dona de la cafeteria, la noia del jersei verd que sempre seia al banc de fora, amb els coloms, el pastís, amb la veïna de dalt, amb els regals, la cançó d'èxit del moment, el concert de demà... I va bufar. Va treure tot l'aire i, amb ell, tots els pensaments que s'havien revoltat dins el seu cap durant uns llargs 6 segons. Els seus amics aplaudien i xiulaven, va sentir taps d'ampolla que queien a terra i uns llavis humits li embrutaven la galta de pintallavis vermell.
De cop, però, com si algú encengués un llumí dins un armari, com si un bri d'aire fred fes acte de presència en una sauna, va sentir l'única veu que en aquell moment volia sentir. La veu que desitjava:

- Calleu tots! Va, què has desitjat?
- T'he desitjat a tu.

- A... a mi? Però saps que si ho expliques no es compleix...
- No hi crec en aquestes coses


















PD. Efectivament, les dues primeres frases les he extretes d'aqui: