No ho entenc... no ho entenc!

- No entenc com ha pogut passar... això que he fet servir el mateix sabó de sempre, el mentolat amb traces de llimona que refresca, depura i obre els porus de la pell. No ho entenc... no ho entenc! I de cop, fregant-me amb aquella esponja que vaig comprar a la farmàcia; sap quina vull dir? Aquella que és de color groc, que sembla un formatge gruyère, sap? Aquella que al cap d'uns dies els forats estan plens de cabell... Bé, és igual, doncs m'he començat a fregar amb l'esponja i cap problema. Bé, cap problema tampoc.

- Aquí ha descobert...

- No, no! Ara hi arribem, però resulta que mentre m'estava fregant, de cop l'aigua de l'aixeta ha començat a sortir molt calenta, i no ho entenc, perquè normalment quan la caldera s'espatlla, l'aigua surt freda, no calenta! Vostè ho entén això?

- Hmmm no... però continui, continui.

- És que no ho entenc... calenta! Ha sortit l'aigua calenta! Bé, doncs això, que m'ha començat a sortir l'aigua calenta, però ho he regulat amb l'aixeta i cap problema. Llavors he agafat el xampú. Si, ja sé que sóc calb, no em miri així, però per molt calb que sigui, ens hem de netejar la closca; què es pensa? Que no es notaria? I tant que es notaria. Pensi que vaig llegir un article... on el vaig llegir... a la Sàpiens? No... ah, sí! Ho vaig llegir en un article d'Interviú... no la compro mai jo l'Interviú! Déu me'n guard! Però vaig anar a afaitar-me a cal barber i la tenia allà... per què sap? Jo sóc molt senyorito, i la màquines d'afaitar no em van bé... Però això és un altre tema. Per on anava? Ah, doncs això que vaig llegir un article que deia que a la calba hi ha molta merda. I des d'aquell dia que me la frego a consciència. Faig servir un xampú que anuncia un jugador de tennis, el paio aquell... el... el.. el Verdasco!

- Senyor, pensi que va per la seguretat social, si pot concretar...

- Sí, sí, ja acabo! Doncs resulta que la calvície bruteja molt si no la rentes i per això em vaig comprar el xampú aquest, que és molt bo, eh! I fa molt bona olor! Ja m'ho diu la meva dona: «no cal que et posis la colònia que et vaig regalar pel tió, que amb la bafarada que deixes anar totes t'aniran al darrere!» I això, que m'anava fregant i de cop he notat una cosa estranya, com si... ah! Però m'he deixat una cosa molt important! Se n'ha anat la llum. Sí, sí, tal i com ho sent, m'estava fregant l'entrecuix i de cop han caigut els ploms. Ho pot entendre, això? No cal que em contesti, jo tampoc. Però res, al cap d'uns segons ja ha tornat la llum. Tot molt estrany. Però bé, per on passava? Ah, sí! M'estava rentant i de cop he notat com si un colom se m'hagués cagat a sobre, però no com quan notes el “xop” al teu damunt, sinó quan notes que llisca cap avall. Tal i com ho sent. Però no n'he fet massa cas, he pensat que devia ser alguna gota d'aigua. I això, m'he començat a esclarir... i coi! He mirat cap al plat de la dutxa i l'aigua que quedava embussada era de color carn. I jo he pensat: «collons, si que t'has embrutat en un dia!» Però tampoc n'he fet massa cabal. Ara, la sorpresa ha sigut mentre m'eixugava, vostè sap que sóc miop, i fins que no m'he posat les ulleres i m'he mirat al mirall no ho he vist.

- I ha sigut quan ha descobert que...

- Exacte. He perdut el color, m'he quedat en blanc i negre, com si el meu fill, que és dissenyador, sap? Ui, fa coses molt modernes i amb molt colorido! I sempre diu que fa servir el fotoxup... sap què és això? Resulta que tu li dones una fotografia i t'hi pot fer el que vulguis, fins i tot treure-hi el color. I això, que sembla com si el meu fill m'hagués fet una escala de grisos, perquè noi, he perdut tot el moreno! 

Els reis d'Orient

Els tres Reis Mags de l'Orient rebufaven, cansats, sota els estels d'una petita població de la Catalunya Interior. Ha sigut una nit molt feixuga, més del normal. Els infants, endimoniats, s'abalançaven cap a ells amb la intenció d'abraçar-los, petonejar-los, demanar-los els últims regals; i ells, pacientment, els agafaven, se'ls acotxaven a la falda i miraven al reguitzell de càmeres amb flaix que cremaven les retines dels seus ulls. Mentrestant, els patges reials sobrevivien com podien davant l'aglomeració de pares i mares disposats a agafar carretades de caramels.

Però el més dur ja havia passat, els tres estaven asseguts sota el portal de l'església, bevent llaunes de cervesa i fumant cigarrets amb la única il·luminació d'un estel fugaç de llum de tub que penjava, pampalluguejant, d'un balcó.

En Baltasar, endormisquejat, sentia de fons els crits d'un nen que acabava de descobrir la «mansió de Casper» que tant havia desitjat, i somiava en les més de cent donzelles que l'esperaven a palau per fer-li fregues als peus i massatges a les natges amb un aparell que havia comprat a la telebotiga.

En Gaspar recordava el vell i bell temps en que no era res més que un savi astrònom. Va fer un glop a la cervesa, va mirar a banda i banda, va somriure i va aclucar els ulls mirant el cel encapotat per una borina baixa que sortia d'alguna llar de foc.

Per últim, en Melcior estava connectat a la Blackberry, mirant les últimes novetats al Twitter i remugant perquè li quedava poca bateria. Es va aixecar per agafar una altra cervesa del paquet que havien comprat al bar de la cantonada, i la va obrir tot bufant la bromera que sobreeixia de la llauna.

Tot i que mai n'havien parlat entre ells, odiaven la Nit de Reis i odiaven el dia que en Gaspar, com un boig, els va engalipar per seguir aquell estel que ara pampalluguejava sobre els seus caps. Feia més de 2000 anys que, cada 5 de gener, havien de deixar les seves vides de luxe absolut per repartir regals a tots els nens del món occidental, fins i tot a aquells que eren uns malparits; i ja n'estaven farts.

Cada any, una setmana abans del gran dia, començaven a fer les maletes plenes de vestits que carregarien els patges reials per canviar-se a cada població; compraven els camells a un senyor d'Alexandria i els ensellaven, i llogaven a tots els fills de les més de 100 donzelles de Baltasar per tal que els ajudessin a portar el carbó i els regals... i tot això per res, ja que havien de fer el teatre a cada poble: que si ara fem veure que venim del mar, que si ara baixem amb tirolina per el campanar de l'església, que si ara fem veure que venim amb cavalls que es van cagant cada dues passes, que si ara ens fan pujar a unes carrosses de dubtosa qualitat estètica remolcades per un tot-terreny, que si ara hem de pujar amb escales pels balcons... ja en tenien prou! Però be, era la seva feina i no es podien queixar.

Els següents 364 dies de l'any es presentaven monòtons: d'un palau a un altre, gaudint de la comoditat fiscal que hi havia als Emirats Àrabs, lloc idíl·lic per viure en un palau sense la necessitat d'haver de fer res. A vegades pensaven que podrien fer de Reis Mags cada dia de l'any, però llavors es miraven entre ells tres, i esclataven a riure.

Van sonar les dotze campanades sobre els seu cap, era hora de marxar. S'acabaren ràpidament les cerveses, es fumaren l'últim cigarret, s'arremangaren les túniques i es dirigiren cap els camells, que tenien ben bé l'aparença d'unes grans limusines blanques.