dilluns, 17 de febrer del 2014

19:03 hores

Avui fa tres dies que vaig començar a espiar-te.
Tot va començar el dimarts passat per casualitat. Jo els dimarts no tinc massa res a fer, treure a passejar el gos ben d'hora, mirar si els periquitos tenen menjar --i si no en tenen deixar una nota perquè ma mare els n'hi posi--, anar a fer el cafè al Galeno i poca cosa més; a vegades, a les tardes, pujo al terrat a prendre el sol, i si em fa mandra m'escarxofo al sofà i jugo a la GameCube. En tot cas ara això no és important. 
Com et deia va ser casualitat, jo ja sabia que es llogava el pis, el que no sabia és que el llogaríeu tan ràpid, les teves companyes de pis i tu! És un pis molt maco... ho sé perquè és igual que el meu, per això ho sé, no pas perquè hi hagi entrat; i el barri està molt bé, tot i ser al centre és molt tranquil, ja ho veuràs! Com et deia va ser pura casualitat: jo mai obro la finestra de l'habitació, no l'obro perquè dóna al mateix lloc que la teva, al forat de l'escala, i és un merder, que si ara corrent d'aire, que si ara puja l'olor de maria dels veïns de sota, que si ara algú tanca la porta d'un cop i baixa corrents... Què t'he de dir! Però el dimarts passat la vaig obrir perquè vaig decidir espolsar el matalàs, i allà erets. Palplantada davant de la finestra amb una samarreta dels Ramones i unes calcetes crec que blaves, ara no ho sé; estaves mirant el mòbil i somreies, i de cop et vas girar, vas tancar el llum i vas marxar. Era la primera vegada que et veia i tu no em vas ni notar.
Des d'aquell dia que crec que estic bastant enamorat de tu, i és per això que t'espio. No pensis malament, simplement he mogut de lloc els mobles de la meva habitació per tal de gaudir-te amb el màxim confort. Si mai véns a casa ja t'ho ensenyaré, però perquè te'n facis una idea he mogut l'escriptori cap a un costat, de tal manera que ara l'espai de sota la finestra queda lliure, ideal per posar-hi el puf, una petita tauleta que em serveix de suport per fer quatre anotacions del que vaig veient, que és ben poca cosa, la veritat, i per guardar-hi els Kleenexs. Encara m'hi cap una càmera, però tranquil·la que encara no m'ha arribat. L'he demanada al fotògraf de sota, és bon nano i si li dius que vius al bloc segur que et fa alguna oferta; a mi com que ja em coneix em regala un punt de llibre per cada foto de carnet que vaig a fer-me. No me'n faig gairebé mai, i tampoc llegeixo, però és un detall maco, no trobes?
En fi, això, que t'espio. A veure, també és veritat que només fa tres dies, i que en aquests tres dies només t'has mostrat una vegada. Una! Va ser abans d'ahir, a les 19:03 hores, anaves vestida amb una samarreta d'esport i una pantalons curts de color blau, crec, ara no ho sé. Vas obrir el llum, vas deixar no sé què s'obre de la tauleta i vas marxar. Res més. I jo això no ho entenc. O ets una noia que pares ben poc per casa o és que estic de molt mala sort i faig capcinades més llargues de les que em penso i m'ho perdo tot... És per això que t'envio aquesta nota, per veure si em podries fer una mica d'horari de quan pares per casa, perquè és evident que no et controlo.

dilluns, 2 de setembre del 2013

La crossa

Quan va veure com aquella bóta es dirigia directament al turmell, no podem dir que li passés tota la vida davant dels seus ulls perquè seria exagerar, però si que va pensar en la seva manca de reflexes. Reflexes que haurien servit per no haver de fer quatre hores de cua a urgències, envoltat de turmells inflats, braços dislocats, una dona embarassada que esbufegava a un ritme constant i àvies amb els genolls pelats que volien emular, als 70 i llargs anys, el noi d'aquella cançó.
La lesió no va ser, ni molt menys, greu, però el suficient com perquè hagués de portar crossa, fet que li va causar una immensa alegria, sempre havia volgut portar-ne, creia que feia interessant, tothom li demanaria sobre l'embenat i ell es podria inventar qualsevol cosa per dotar de més tragèdia i emoció el fatal desenllaç del seu turmell. Havia d'aprofitar que era festa major al seu poble, seria el centre d'atenció, algun graciós voldria signar-hi i ell hauria de dir que no perquè «només és una bena, però mira, si vols em pots portar una birra de la barra», també podria jugar la carta de causar pena entre les noies... i mentrestant, allà on comença el coxis, tot de plomes de paó s'estarrufarien creant un ventall multicolor que dotaria de més personalitat libidosa, si és que hi cap, el factor crossa. Més enllà de la realitat, el factor crossa va ser més una molèstia que res més, allà on intentava arribar quedava lluny; allò del qual es volia aprofitar, passat el moment inicial de «oh, què t'ha passat?», ja no en treia més suc. No ho va intentar més, allà ja no hi feia res.
Amb calma però decidit va marxar fins a casa, va pujar les escales com si res i es va escarxofar al sofà esbufegant fort i fent cara de dolor, que va accentuar al veure aparèixer la seva mare per la porta, que encara que dormi sempre està desperta --i ell ho sap. Al cap de 20 segons ja li feia llet amb Cola Cao que és Nesquik, no coneix pas a ningú que digui «mama, fes-me llet amb cacau» o «mama, fes-me llet amb Nesquik», i al cap d'un minut ja l'estava acotxant:
-- Mira que t'he dit que si et feia mal no hi anessis, que has de descansar!
-- Ja ho sé, mama... em fa molt mal... molt! --i altra vegada la cara de dolor inhumà.
-- Ai... ara dorm, i si demà encara et fa tant mal, anirem al metge que et treguin la bena i que t'ho mirin un altre cop.
Ell sabia que l'endemà estaria perfectament bé, de fet ara ja no li feia pas mal, però també sabia que es llevaria remugant i diria que no ha dormit gens, però que no vol anar al metge perquè tot just fa un dia que porta la bena i és normal que li faci mal, que el millor que podria fer és quedar-se al llit amb la cama una mica alçada, i que com menys esforç faci, millor. I... si em pots portar l'esmorzar... llet amb Kellog's ja em va bé.

Esmorzar al llit era un somni fet realitat, el que no li agradava tant era el sol que li venia de cara per la finestra, així que amb la crossa va caçar com va poder la corretja de la persiana i la va fer tirar avall. Massa. Merda. Al cap de mig minut ja hi havia la seva mare posant-la a la mida justa mentre mirava amb preocupació el seu fill, que es fregava el turmell a poc a poc i amb cara de dolor. El pla de quedar-se tot el dia al llit no li semblava malament: l'ordinador al costat per acabar de mirar les dues últimes temporada de la sèrie que el tenia enganxat, una ampolla de litre i mig de Coca-Cola a la tauleta i una capsa de galetes Núria, d'aquelles de xocolata que si poses a la llet fan pasteta. Què més volia? Un ventilador; per molt baixa que tingués la persiana, el sol i la calor del matalàs el feien suar. Al cap de 40 segons ja tenia el ventilador fent efecte Paulina Rubio als seus cabells. Allò era glòria. Glòria absoluta. En aquell moment, en aquella habitació, es condensaven en un micro clima una mica carregat els set cels.
El problema va arribar quan es va quedar sol a casa. Bé, problema, problema, cap ni un: sobre la tauleta tenia tot el que necessitava, i amb la crossa ja havia après a pujar i baixar la persiana. No necessitava pas a ningú, i vaja, al cap i a la fi, si necessitava alguna cosa ja es podria aixecar perfectament, el dolor feia estona que havia cessat, si és que mai n'havia tingut, i la botimenta del turmell ja estava ben estilitzada; ara, no pensava moure's. Ni per pixar. Ja tenia la gibrelleta sota el llit, concretament al costat de les sabatilles... a veure... sí, hauria de ser per aquí... a veure si amb la crossa... no, tampoc. Podria ser que no li haguessin portat?! Quins pebrots! Un no es pot ni moure, no s'aguanta del dolor inhumà que pateix i a sobre no li posen la gibrelleta sota del llit! Cap problema, l'escalfor humida va començar a baixar per la cuixa i un sentiment d'alleujament molt fort el va fer somriure, el descans era immens. Amb la crossa va acostar el ventilador a la zona humida i al cap de dos intents va aconseguir prémer el botó de màxima velocitat per eixugar una mica.
Allò era vida. Va obrir l'ordinador, va fer una repassada al Facebook, al Twitter, a l'Instagram i va baixar-se una pel·lícula. Mentre descarregava va agafar la capsa de galetes de la tauleta i... merda, no en quedaven, i de Coca-Cola ben poca. S'hauria d'aixecar. Ara sí. No hi havia cap més remei... va apartar l'ordinador, els mocadors de paper, les molles de les galetes i es va incorporar molt lentament, tant que no va poder incorporar-se. Va començar a suar, per un moment li va venir al cap La Metamorfosi de Kafka; no podria ser... i si en comptes d'una cuca kafkiana s'havia convertit en el seu propi matalàs?, i si pel fet d'haver-se estat tot el dia jaient havia fet simbiosi amb el làtex? Ho va tornar a intentar i no hi va haver manera; d'acord que tenia totes les extremitats adormides, però el mínim de força el podia fer. Suava encara més i ho va tornar a intentar una tercera vegada, tampoc. Va allargar el braç cap a la crossa a veure si fent palanca contra la tauleta podria... però res de res, la tauleta es va moure i tot el que hi havia sobre va caure al terra. I fent el caneló? Va intentar fer el gest d'impuls d'esquerra a dreta i després de dreta a esquerra i no hi va haver manera.
Panxa enlaire, com una cuca morta, movent les extremitats, ara ja despertes, era tot patetisme.

dissabte, 4 de maig del 2013

Llauner

Ara no recorda a qui li va dir, però n'està segur, vaja, n'està bastant segur, que a algú li va dir. Hauria d'haver-ho fet, en tot cas. Ell sempre explica els seus costums, ja sigui resar un Parenostre cada nit abans d'anar a dormir, col·locar les sabates paral·lelament al llit, el rellotge de mà, tancat, voltant l'ampolla d'aigua sempre mig plena per si té tos a la nit --mai en té--, o esnifar cada matí l'olor de la pasta de dents que col·loca ben recte sobre el raspall de dents de color blau que ja es comença a esfilagarsar.

Quan va agafar aquella feina tenia por de no encaixar. Era normal, bé, ell no gaire, vull dir que era normal que no encaixés... què hi feia un maniàtic de l'ordre de llauner? No ho sé, jo només ho apunto. Les raons per les quals el nostre protagonista, que resa el parenostre cada nit abans d'anar a dormir, va agafar la feina de llauner, només la sap ell. Suposo. Ell diu que ho sap. Vaja, l'altre dia vaig quedar amb ell, en aquell bar de la cambrera de pits prominents i cafè espantós (ell sempre vol quedar allà, no pas jo. Jo només agafo una llibreteta i li demano que m'expliqui coses, que així puc tenir idees per escriure), i em va dir que la feina de llauner era la seva vida. Què hi vols fer? Un tio ben poc interessant, sobretot si n'he de fer una novel·la. Potser no vaig escollir massa bé el personatge.
Un llauner maniàtic que s'embriaga de pasta de dents i col·loca les sabates paral·lelament al llit? A qui coi li pot interessar un personatge així? Què li faré fer? Podria ser el típic antiheroi desgraciat, vidu amb dues filles, una d'elles, la gran, de 15 o 16 anys, problemàtica, drogoaddicta? i la petita, extremadament intel·ligent però enyoradissa de la seva mare, a qui ni tan sols va arribar a conèixer (podria fer que la mare morís en el part... massa tòpic i molt de novel·la de principis del segle XX, no?). També podria ser un llauner que, en tasques desembussadores a casa d'una dona soltera, la cosa s'escalfa i, entre pistoles de silicona, tapes de vàter i canonades, s'ho munten... massa masclista, massa de peli porno decadent. Assassí! Això seria un bon filó... podria ser un llauner maniàtic de l'ordre que, sempre seguint el mateix patró, destrossa els cranis amb el mall que hauria de fer servir per picar les rajoles i poder veure d'on coi surt el collons d'aigua que ha fet sortir una taca d'humitat al pis de la víctima, que a sobre que s'ha hagut de llevar a les 7 per rebre'l i sentir-lo picar mentre es fot la llet amb kellogg's, acaba amb el cap esberlat i la sang, aquí i allà, colorant les parets. Fins i tot, si volgués un públic més ampli i juvenil, podria fer que el nostre amic llauner, ensenyant guardiola mentre fa postures extremes buscant el forat que tot ho humiteja, descobreix una entrada secreta que el xucla i el porta a un món paral·lel on la humitat és cada dia i on hi viuen uns petits éssers en forma de gota que en principi es mostren simpàtics però que en el fons són uns malparits perquè, de genètica dictatorial, tenen esclavitzats els éssers genuïns d'aquell país, uns ésser lamentablement lletjos, però extremadament simpàtics i bonassos que tenen, tenen... per exemple... forma de.. de... molsa, per dir alguna cosa, ho he d'acabar d'arrodonir; no sé si als joves  els agradaria que el seu nou Harry Potter fos un llauner que ensenya regatera posterior.

Definitivament, un llauner maniàtic de l'ordre no és un bon personatge. Vaja, segurament serà el primer en morir. Això, però, de moment ho mantindré en secret, sense dir-l'hi. Esperaré que em convidi a uns quants cafès més al bar del cafè espantós però de cambrera de pits prominents.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Decadència

Ell em va dir que ja ho faria, que jo no havia de patir per res, que ell, com a experimentat en el tema, «ja en tenia el collons pelats». I jo, bonàs com era, li vaig donar tota la meva confiança sense arribar a pensar en cap moment que tot això acabaria així, que tot plegat se n'aniria a la merda, que tot plegat faria que ara us ho estigui explicant. Què havia de saber, jo?! Era cosa fàcil!

D'acord, potser no ens vam entrenar del tot bé, reconec que el dia abans vaig beure massa, ho necessitava, ella m'acabava de dir que me n'anés una mica a la merda, que ja n'estava farta que només pensés en mi i en les meves estúpides històries... «històries!», com si no li agradés que les meves "històries" li haguessin pagat llibres, braçalets i concerts... quins pebrots! I sí, vaig beure massa, això que no ho volia fer, era molt conscient que l'endemà havia d'estar al cent per cent, que res no podia fallar, però vaig beure. Vaig beure massa. Primer en aquell bar on anàvem sempre que quedàvem; venen una sidra de maduixa molt bona, en aquell bar, però no puja una merda, i jo, tot i que no volia beure, necessitava beure. Així que a la tercera sidra vaig canviar de local i vaig anar a aquell de davant la nova Filmoteca, però estava a petar de guiris borratxos... i quina enveja que em feien! Ells allà, ben mamats i envoltats de dones, i jo, ben desgraciat, amb només tres merdes de sidres de maduixa. De cop, però, com si un tècnic de llum il·luminés el solo de guitarra de qualsevol guitarrista de qualsevol grup de música que toquen en qualsevol festival de música, va aparèixer un "cervezabieramigo". «Están frías? Posa-me'n tres, pues». I vaig anar a seure sobre una Vespino sense roda lligada al fanal de davant del bar que hi ha davant la nova Filmoteca. Quan me'n vaig adonar ja no tenia cerveses, i encara anava serè. Ja no podia dir allò de "encara no he begut ni gota i ja són dos quarts d'una...", però allò era una merda. Una bona merda. Quan vaig aixecar el cul de la Vespino sense roda, el fanal va trontollar i va il·luminar l'escena: era al terra, segurament em vaig entrebancar amb la cadena, i al meu voltant tot de guiris ben mamats reien com si els anés la vida, i un d'ells m'estava gravant, a mi! Quan ho vaig veure, em vaig aixecar de cop i li vaig fotre una hòstia al mig del nas que encara ara li deu sagnar, al molt cabró. Acte seguit vaig estampar el seu mòbil contra el terra i ja no hi va haver vídeo. Llavors vaig haver de córrer, per sort ells anaven bastant més tocats que jo i quan vaig trencar, tot esbufegant, ja no em seguien, els molt imbècils.
«Posi'm un gintònic. Carregat», van ser les úniques paraules que vaig dir a la cambrera que 15 minuts més tard ja m'havia convidat a quatre xupitos de ginebra i 5 minuts després me l'estava fent sobre els barrils de cervesa buits que guardaven a darrera. Prou incòmode. Em sembla recordar que em va demanar si tornaria... ara no ho sé segur, vaig beure massa. En tot cas, em va convidar a un altre gintònic, també ben carregat. En aquell moment sí, en aquell moment començava a oblidar-la a ella i al seu «vés una mica a la merda". El que no deixava de fer és pensar en l'endemà, i sabia que havia de parar de beure i anar a dormir, però també sabia que hauria d'agafar un taxi perquè el metro ja feia   prop de tres hores que havia tancat; de fet, estava en aquell pas de no saber què fer, o anar a dormir agafant un taxi o quedar-me amb aquella cambrera que m'emborratxava fins que tornessin a obrir el metro. Al cap de deu minuts ja era a casa. Tenia set i vaig agafar l'ampolla de JB que ella sempre guardava per tirar al rostit; d'un glop me la vaig fotre tota i em va caure al terra, però la vaig deixar allà, jo em vaig deixar caure al sofà, fins avui al matí.
Em sembla que m'he llevat borratxo. No, no m'ho sembla, m'he llevat borratxo. Ell ja m'estava perforant el cervell trucant el timbre que jo encara tenia el cap sota l'aixeta, fent-me baixar els múltiples remolins sinònim d'una nit etílica. 
I quan m'ha vist... quan m'ha vist ha decidit que ja ho faria tot ell. Em sembla que no li ha fet massa gràcia. Al cap i a la fi, ell només havia de portar el cotxe, jo ho havia de fer tot, però mira, el meu estat no l'ha convençut i l'ha cagada ell. L'ha ben cagada! I ara estic aquí, explicant-vos tot això, encara no sé ben bé per què... sí que ho sé, perquè l'ha cagada, l'ha ben cagada! Mira que era fàcil... el molt imbècil! Em repeteixo, hosti, em repeteixo... i ara estic aquí, explicant-vos-ho tot, i encara no sé massa per què. Coi, que sí que ho sé! Em sembla que encara vaig borratxo... el molt imbècil, mira que anar a fallar! I ara, què?, què hem de fer? Per què ho voleu sentir tot, no? Des del principi, un altre cop? Encara vaig borratxo, ahir vaig beure massa.


dimecres, 4 de juliol del 2012

No és normal (o crisi universitària)

Alguna cosa no s'està fent bé quan un estudiant com jo, a tercer de carrera, s'està plantejant deixar-la, i no perquè tingui mals resultats, perquè no s'hi senti a gust o perquè no pot pagar la matrícula (que no és, en cap cas, així) sinó com un acte de rebel·lia estúpid que vol reflectir el que sent, un "ja us ho fareu, n'estic fins els ous de vosaltres i la vostra puta burocràcia".

No és normal que no puguis saber què faràs el curs vinent fins el setembre que és quan, oh sorpresa!, comença el curs.
No és normal que hagis de fer la matrícula quan les classes ja han començat.
No és normal que hi hagi la possibilitat que estiguis assistint a una classe i que després no t'hi puguis matricular perquè has demanat una ampliació de matrícula i te l'han denegada.
No és normal que, a l'últim curs de la carrera, només et puguis matricular a 10 assignatures i que després, si vols una ampliació de matrícula, hagis d'enviar una instància a la Cap d'Estudis, i ella i la seva magnanimitat decidirà si sí o si no. Si és que sí, perfecte, ja hauràs començat les classes i potser aniràs fins al capdamunt de feina fent 12, 13 o 14 assignatures, però sabràs que tens l'opció d'acabar la carrera aquell any; si és que no, potser t'hauràs matriculat a deu assignatures, t'hauran deixat ampliar fins a dues més (que és el que solen deixar fer) i observaràs que perdràs tot l'any següent fent una o dues assignatures, és a dir, entre 6 i 12 minsos crèdits, perquè no has pogut partir-te equitativament la matrícula pensant que un ésser extern en forma de Cap d'Estudis acceptarà la teva ampliació. 

I tot això al setembre. I tot això sense saber, encara, a quin preu anirà el crèdit (i si ho demanes a secretaria et diuen que millor no saber-ho, que encara no han col·locat desfibril·ladors a la universitat. Verídic.)

Tot plegat no és el pitjor. Al cap i a la fi, si et trobes en aquesta situació és perquè o no has estudiat prou, o alguna assignatura la tens ben entravessada a la glotis. El pitjor és que qui t'ha d'avaluar està igual o pitjor que tu, sense saber si l'any que ve continuarà a la universitat perquè encara no ha firmat cap contracte, sense saber si l'any que ve haurà de fer classes d'una o altra cosa, sense saber res del seu futur, i haver d'aguantar, a sobre, les traves burocràtiques que des de la mateixa universitat els imposen en forma de soga arran del coll.

Ja hem tocat fons o encara podem cavar un xic més? Algun dia ens adonarem que hem d'alçar el vol i deixar d'arrossegar-nos com un llimac en un embut oliós que et va portant al desconcert malgrat tinguis la llum ben present, però a la vegada tan llunyana? Algun dia defugirem del papanatisme que ens ha embolcallat, farem un cop de puny sobre la taula i direm prou?

L'estúpida burocratització de tot plegat ens està portant a la defunció de l'enteniment i la lògica. I nosaltres, ben arraulits en un racó, assentim com bons minyons, bevem a galet i ens deixem endur per la corrent, que està plena de merda.

divendres, 11 de maig del 2012

Mitjana Voll

Assegut a la terrassa del passeig, de cara al bar per poder observar el vaivé de la cambrera que ha de creuar perillosament el carrer i aixecar la safata quan passa entre els dos cotxes aparcats davant la porta del bar, xarrupa l'excés d'escuma de la mitjana Voll que ha demanat, acompanyada per una tapeta d'olives mortes cortesia de la casa. Fa calor i degoteja com una terrina de gelat al microones.
Fot un glop a la cervesa, encara hi ha massa escuma, i es passa la llengua per damunt dels llavis ben sensualment per si de cas hi ha alguna noia que, desprevinguda, el veu. És solter i ho fa notar.



dijous, 3 de maig del 2012

Voràgine

Fa dies que no es veuen, i un sentiment de culpa els corprèn. Potser és ell el qui hauria de fer el pas, intentar acostar-s'hi per tal que tot torni a ser com abans. O potser ha de ser ella qui deixi tot el que fa per uns instants, aixequi el cap i se li acosti tímidament però amb pas ferm. En tot cas, els dos saben que han entrat en una voràgine estranya d'amor i passió que no se sap ben bé com ni quan petarà. De moment, però, aguanten, que ja és molt.

És cert que ell fa dies que viu en un altre món, a la feina l'han ascendit i ara és l'encarregat de manar els becaris, de manar que portin cafès a la resta de la redacció; i a sobre té la missió de preparar el comiat de qui ha estat el seu cap durant els últims quatre anys, i viu immers en un cau ple de protocol, invitacions, càterings i hotels. A més, està fent un curset de programació que segons els seus professors «l'ajudarà molt per si mai el fan fora de la feina, que això obre moltes portes». «Pots comptar», pensa ell, i passa les hores del curset connectat al Facebook, refrescant la pàgina tantes vegades fins que surti alguna cosa prou interessant com per poder clicar-hi un m'agrada o escriure-hi un comentari, i així sentir l'emoció de rebre una notificació que el tregui de l'avorriment del curset.

La noia, d'altra banda, no sap què té. Tot el sant dia que pensa en ell tot i que s'estimaria més pensar amb ell, però no pot. Hi ha com una barrera transparent que, per alguna estranya raó, impedeix que tot sigui com era abans. L'hi ha enviat correus, intenta parlar cada dia amb ell, com sigui, però quan rep una resposta, aquesta sol ser distant. Pensa que és normal, que ara que l'han ascendit de la feina i fa el curset de programació no té temps per a ella. És normal, es diu; tot això és passatger, es diu; quan no tingui tanta feina l'avorrirà i tot, es diu; segur que tot anirà bé, es diu. I mentrestant va fent el seu camí, distraient-se amb coses possiblement inútils i capficant-se en el seus estudis (que ja començaria a tocar), tot esperant que algun dia, espera que proper, aquesta barrera transparent es trenqui en mil bocins.

El noi sap que potser no hauria d'estar tan distant amb ella, al cap i a la fi, és per culpa seva que ella estigui passant condemna a la Wad-Ras, però hosti!, no és fàcil anar-la a veure. Sort en té que coneix una funcionària que el va informant. Es veu que pels matins s'està traient una carrera a la UOC, que s'ha aplicat molt i que fins i tot treu bones notes. «Cony! –pensa ell– no té res més a fer, si no treu bones notes ara que té tot el temps del món per pensar...». A les tardes fan un curset d'escriptura i ella, que és tota una romàntica, escriu textos que algun dia voldrà publicar en paper però que de moment ha de publicar en pantalla, en un blog de pocs seguidors i de nom surrealista que aprofita per deixar-hi missatges semiocults carregats de contingut llibertari.