dimecres, 14 de setembre de 2011

El perfecte ignorant

Vladimir Asimov, tot i tenir el nom i el cognom de dos gran autors de la literatura russa, era un perfecte ignorant. Mai es va acostar a un llibre, ell preferia les revistes, a poder ser de ciclisme. De fet, Vladimir Asimov va trigar molts anys a saber d'on venien els seus noms, ho va descobrir en un article que firmava un periodista francès després de la seva gran actuació al Tour. «Interessant», va pensar, i seguidament es va fotre el bistec poc fet que l'esperava a la taula del restaurant. Al seu davant, una noia pèl-roja amb ulleres de pasta i escot prominent, va treure una gravadora i un bloc de notes del seu maxibolso d'espart, va prémer el botó vermell del REC i amb veu suggeridora digué «Vladimir, quan vulguis comencem».


Pobre Vladimir... tot i que ara era un personatge mediàtic conegut arreu del món, la seva infantesa va ser d'allò més dura; diuen els seus biògrafs que el van trobar una feixuga tarda de principis de setembre a la porta de l'orfenat de Les Avellanes i Santa Linya, dins un maxicosi completament nou amb recanvis de bolquers, un sonall que tenia forma de mico i un potet de llet en pols. Sobre el seu pit endormiscat hi havia una simple tarja escrita en Comic Sans on hi deia:
« Moltes gràcies per acollir el nostre fill. Com que no ens hem posat d'acord amb el nom, hem decidit no discutir i deixar el nostre petitó a les vostres mans. 
PD. Va néixer fa tot just sis dies»

Quan una de les cuidadores de l'orfenat, que tenia 43 anys i no serviria ni per vestir sants,  se'l va trobar a les escales, el primer que va fer va ser prendre-li el sonall, embolicar-lo amb paper couché i un llaç vermell, i regalar-li a la seva neboda, filla del seu germà petit, que feia dos dies que havia nascut.
Al tornar a l'orfenat i descobrir que la pobre criatura encara no tenia nom, va seguir la seva tradició de poetessa i lletrada frustrada per, una altra vegada, posar nom a un del seus "fillets", que així era com anomenava els pobres nadons abandonats que de cop estaven al seu càrrec; així que, no sense un xic de mala fortuna per el pobre Vladimir, va decidir posar-li el nom de l'autor de Lolita i el cognom de l'autor de Jo, robot. Algú podria pensar que era cruel, però aquell orfenat va ser una gran pedrera de noms literaris com Cormac Irving, company d'habitació d'en Vladimir o la dolça Jane Rowling, primer amor del nostre protagonista. 


El nostre jovenet abandonat per una trista indecisió dels seus pares, ara estava responent les preguntes de la periodista d'ulleres de pasta i escot prominent, no sense agafar la mà de la seva dona, una senyora de la seva edat que encara guardava el seu sonall en forma de mico. El fet d'agafar la mà de la seva dona li atorgava una certa seguretat davant l'escot de la periodista (era inevitable no dirigir-hi la mirada) i, de pas, donaven l'aspecte de parella modèlica que servia per callar els rumors d'una suposada relació amb una de les noies del bunga bunga italià. No tenia massa temps, a les 4 havia de ser a la ràdio, i una hora més tard agafaria el  pont aeri per anar un programa de baixa audiència que havia gastat bona part del seu pressupost en portar-lo; segurament li farien preguntes del tipus «Quan estàs corrent i de cop et ve pixera, què fas?», després el presentador li diria que s'ha estat entrenat durant tota la setmana per fer un esprint amb ell, i segurament posarien un parell de bicicletes estàtiques per veure qui pedaleja més ràpid; per acabar, sortiria un noi i intentaria fer un truc de màgia amb un truc fonedís. Era normal aquesta imbecilitat. Tots els mitjans de comunicació volien tenir uns segons de la seva vida per fer-li quatre preguntes i extreure'n un titular el més groc i fora de lloc possible per així omplir tertúlies on els polítics, escriptors, crítics, editors i periodistes frustrats s'omplirien la boca amb la veritat i cridarien com si venguessin l'última remesa de lluç del dia al mercat.


Era normal. En Vladimir Asimov, el nostre estimat perfecte ignorant, era tot un campió del Tour. Això en si mateix no tindria massa res en especial, fins i tot un senyor que controla el seu colesterol bevent batuts de iogurt l'havia guanyat més d'una vegada. El que el feia especial i a la vegada anecdòtic era que el senyor Vladimir Asimov va ser el primer a guanyar el Tour sobre una bicicleta amb rodetes. No us estranyeu, penseu que mai havia tingut un pare que l'ensenyés a anar amb bici, i la senyora cuidadora no s'estava a descollar rodetes i a controlar els nens perquè no es fessin mal, tenia feina a llegir i a escriure poemes d'amor a persones desconegudes.