dilluns, 2 de setembre de 2013

La crossa

Quan va veure com aquella bóta es dirigia directament al turmell, no podem dir que li passés tota la vida davant dels seus ulls perquè seria exagerar, però si que va pensar en la seva manca de reflexes. Reflexes que haurien servit per no haver de fer quatre hores de cua a urgències, envoltat de turmells inflats, braços dislocats, una dona embarassada que esbufegava a un ritme constant i àvies amb els genolls pelats que volien emular, als 70 i llargs anys, el noi d'aquella cançó.
La lesió no va ser, ni molt menys, greu, però el suficient com perquè hagués de portar crossa, fet que li va causar una immensa alegria, sempre havia volgut portar-ne, creia que feia interessant, tothom li demanaria sobre l'embenat i ell es podria inventar qualsevol cosa per dotar de més tragèdia i emoció el fatal desenllaç del seu turmell. Havia d'aprofitar que era festa major al seu poble, seria el centre d'atenció, algun graciós voldria signar-hi i ell hauria de dir que no perquè «només és una bena, però mira, si vols em pots portar una birra de la barra», també podria jugar la carta de causar pena entre les noies... i mentrestant, allà on comença el coxis, tot de plomes de paó s'estarrufarien creant un ventall multicolor que dotaria de més personalitat libidosa, si és que hi cap, el factor crossa. Més enllà de la realitat, el factor crossa va ser més una molèstia que res més, allà on intentava arribar quedava lluny; allò del qual es volia aprofitar, passat el moment inicial de «oh, què t'ha passat?», ja no en treia més suc. No ho va intentar més, allà ja no hi feia res.
Amb calma però decidit va marxar fins a casa, va pujar les escales com si res i es va escarxofar al sofà esbufegant fort i fent cara de dolor, que va accentuar al veure aparèixer la seva mare per la porta, que encara que dormi sempre està desperta --i ell ho sap. Al cap de 20 segons ja li feia llet amb Cola Cao que és Nesquik, no coneix pas a ningú que digui «mama, fes-me llet amb cacau» o «mama, fes-me llet amb Nesquik», i al cap d'un minut ja l'estava acotxant:
-- Mira que t'he dit que si et feia mal no hi anessis, que has de descansar!
-- Ja ho sé, mama... em fa molt mal... molt! --i altra vegada la cara de dolor inhumà.
-- Ai... ara dorm, i si demà encara et fa tant mal, anirem al metge que et treguin la bena i que t'ho mirin un altre cop.
Ell sabia que l'endemà estaria perfectament bé, de fet ara ja no li feia pas mal, però també sabia que es llevaria remugant i diria que no ha dormit gens, però que no vol anar al metge perquè tot just fa un dia que porta la bena i és normal que li faci mal, que el millor que podria fer és quedar-se al llit amb la cama una mica alçada, i que com menys esforç faci, millor. I... si em pots portar l'esmorzar... llet amb Kellog's ja em va bé.

Esmorzar al llit era un somni fet realitat, el que no li agradava tant era el sol que li venia de cara per la finestra, així que amb la crossa va caçar com va poder la corretja de la persiana i la va fer tirar avall. Massa. Merda. Al cap de mig minut ja hi havia la seva mare posant-la a la mida justa mentre mirava amb preocupació el seu fill, que es fregava el turmell a poc a poc i amb cara de dolor. El pla de quedar-se tot el dia al llit no li semblava malament: l'ordinador al costat per acabar de mirar les dues últimes temporada de la sèrie que el tenia enganxat, una ampolla de litre i mig de Coca-Cola a la tauleta i una capsa de galetes Núria, d'aquelles de xocolata que si poses a la llet fan pasteta. Què més volia? Un ventilador; per molt baixa que tingués la persiana, el sol i la calor del matalàs el feien suar. Al cap de 40 segons ja tenia el ventilador fent efecte Paulina Rubio als seus cabells. Allò era glòria. Glòria absoluta. En aquell moment, en aquella habitació, es condensaven en un micro clima una mica carregat els set cels.
El problema va arribar quan es va quedar sol a casa. Bé, problema, problema, cap ni un: sobre la tauleta tenia tot el que necessitava, i amb la crossa ja havia après a pujar i baixar la persiana. No necessitava pas a ningú, i vaja, al cap i a la fi, si necessitava alguna cosa ja es podria aixecar perfectament, el dolor feia estona que havia cessat, si és que mai n'havia tingut, i la botimenta del turmell ja estava ben estilitzada; ara, no pensava moure's. Ni per pixar. Ja tenia la gibrelleta sota el llit, concretament al costat de les sabatilles... a veure... sí, hauria de ser per aquí... a veure si amb la crossa... no, tampoc. Podria ser que no li haguessin portat?! Quins pebrots! Un no es pot ni moure, no s'aguanta del dolor inhumà que pateix i a sobre no li posen la gibrelleta sota del llit! Cap problema, l'escalfor humida va començar a baixar per la cuixa i un sentiment d'alleujament molt fort el va fer somriure, el descans era immens. Amb la crossa va acostar el ventilador a la zona humida i al cap de dos intents va aconseguir prémer el botó de màxima velocitat per eixugar una mica.
Allò era vida. Va obrir l'ordinador, va fer una repassada al Facebook, al Twitter, a l'Instagram i va baixar-se una pel·lícula. Mentre descarregava va agafar la capsa de galetes de la tauleta i... merda, no en quedaven, i de Coca-Cola ben poca. S'hauria d'aixecar. Ara sí. No hi havia cap més remei... va apartar l'ordinador, els mocadors de paper, les molles de les galetes i es va incorporar molt lentament, tant que no va poder incorporar-se. Va començar a suar, per un moment li va venir al cap La Metamorfosi de Kafka; no podria ser... i si en comptes d'una cuca kafkiana s'havia convertit en el seu propi matalàs?, i si pel fet d'haver-se estat tot el dia jaient havia fet simbiosi amb el làtex? Ho va tornar a intentar i no hi va haver manera; d'acord que tenia totes les extremitats adormides, però el mínim de força el podia fer. Suava encara més i ho va tornar a intentar una tercera vegada, tampoc. Va allargar el braç cap a la crossa a veure si fent palanca contra la tauleta podria... però res de res, la tauleta es va moure i tot el que hi havia sobre va caure al terra. I fent el caneló? Va intentar fer el gest d'impuls d'esquerra a dreta i després de dreta a esquerra i no hi va haver manera.
Panxa enlaire, com una cuca morta, movent les extremitats, ara ja despertes, era tot patetisme.

Cap comentari:

Publica un comentari