Ninot de neu

Sentia la pressió familiar sobre les seves espatlles i suava, suava tot i que la temperatura ambiental, segons el termòmetre que el seu pare, ja difunt, va penjar al presseguer del jardí que mai ha fet préssecs, era de 3ºC; i nevava, per aquesta raó els seus dos fills no eren a l'escola, i per això estaven tan pesats.

El Martí, de 6 anys, era la segona vegada que veia la neu. Estava content, i això que encara no sabia massa el què. Trobava molt bonic veure com queia cotó fluix fred del cel, i gaudia tirant boles de neu a la seva germana petita, la Martina, de 5 anys, que tenia l'esquena ben enfarinada després d'haver fet una espècie d'àngel deforme sobre la gespa del jardí. Al·lucinava com el seu germà, però amb l'afegit que no entenia perquè el Martí tenia tan bona punteria si portava un pegat a l'ull dret i unes ulleres de cul de got. Ella ho intentava amb les seves manetes vermelles pel fred, però cada cop que volia fer una bola, el seu germà gran ja li havia tret de les mans i li havia entaforat sota l'anorac.

- Papa!!!! -va somiquejar la Martina.

- Martí! Vols parar de molestar a la teva germana, que li faràs mal! Vés amb la iaia!

- A mi no m'emboliquis, que tinc prouta feina! -va dir la iaia Roser des de sota el porxo.

- Collons, mama! -i es girà desesperat- No veus que estic enfeinat!

- Enfeinat? El teu pare ja ho hagués acabat! -es dirigí als seus néts- Martina, Martí!, anem cap dins, que aquí agafareu fred.

Quan el van deixar sol al jardí, es baixà la cremallera de l'anorac i va treure un cigarro de la butxaca de la camisa de quadres, el va encendre com va poder, es va rascar el cap, va fer una pipada, i s'aguantà el cap pel clatell, pensatiu. Com podia ser que ell, encarregat d'una empresa constructora, ara en fallida i ell a l'atur, una persona que ha posat més morter als maons que qualsevol altre, que ha aixecat més parets que qualsevol altre, que ha supervisat més obres que qualsevol altre... com pot ser que no se li aguanti el cap del ninot de neu que fa mitja hora que espera decapitat? Potser havia estat un pèl agosarat fer-lo de tres parts, però si realment volia impressionar els seus fills l'havia de fer, i més tenint en compte que la resta de veïns de la urbanització amb fills petits l'havien fet de dos pisos. Ho havia intentat de totes maneres, però el cap sempre queia rodolant a un costat.

Tenia la sort que els meteoròlegs havien dit que demà a la tarda ja tornaria el Sol, i acabava de sentir el Conseller dient que demà hi hauria classe; per tant, aquell maleït cap només hauria de durar una tarda, fins a les 6, quan tornés la seva dona, si és que la deixaven sortir de la feina (era complicat treballar d'infermera en dies com avui). Ho podia fer, n'estava convençut. 

Recopilà la neu més verge que trobà al seu voltant, n'hi havia poca, la Martina i el Martí l'havien potinejat tota, però encara quedava alguna resta. Creà una bola perfecta, de motlle, amb la millor neu que va poder, i la va col·locar suaument sobre el tòrax del ninot decapitat, molt i molt lentament... i tornà a caure. Es va cagar en tot, i des de la cuina va sentir:

- Iaia!, el papa ha dit una paraulota!!

- Collons de Martí... -va pensar- té una vista de merda, però l'oïda...

Es va encendre un altre cigarro i es va rascar el cap, s'estava veient superat. De cop, una llum encegadora el va il·luminar, no era la mort, era el 4x4 del veí de davant; segurament anava a treballar, era fotògraf i avui faria un bon reportatge. Es va tornar a concentrar en el ninot decapitat i la inspiració constructora el va atacar. Un pal. Necessitava un pal prou consistent per clavar al tòrax i al cap, com una mena de columna vertebral. El problema és que no tenia cap pal, així que va anar a l'hortet de darrere i va agafar una canya. Com gaudia clavant la canya al cap del ninot!, tota la ràbia i la pressió l'estava fent pagar a la pobra bola de neu, ja bruta. Ara sí, molt suaument, va clavar el cap al tòrax. La cendra anava caient al seu costat, no havia fet cap pipada de concentrat que estava; molt, molt suaument, tremolant, va separar les mans del cap... no queia!, no queia!, s'aguantava! «Qui riu ara? eh!, fill de puta! Qui riu ara?!», cridava totalment embogit; tan embogit que va agafar la pala de sota el porxo i va començar a descarregar la seva ira contra el tòrax i la base del ninot de neu, cops per tot arreu, com qui pica un entrecot. La neu, tan blanca i tan pura, es va anar desfent i trossos del tòrax volaven per tot el jardí, emblanquinant el termòmetre del presseguer, les finestres del menjador i la seva cara. S'havia quedat descansat. El ninot, del tot desfigurat, encara conservava la seva columna vertebral, i clavada a ella, un cap deforme que rodolava cap al presseguer.

Dins el menjador, el Martí i la Martina miraven embadalits l'escena. No entenien per què el seu pare havia fet allò; de fet, no entenien per què el seu pare havia fet el ninot de neu, a ells no els agrada la neu, és freda i mulla. Si jugaven fora el jardí era perquè s'havien vist obligats veient les ganes que tenia el seu pare de fer un ninot de neu. Ells haurien preferit estar-se a l'habitació, jugant a tennis a la Wii; fins i tot haurien preferit mirar la tele amb la seva iaia, que parla fort i fa veure que no hi sent; o pitjor, anar a l'escola.