Futur incert

- Què? Que en tens per molt?

- Ja acabo, faig un últim esforç i surto!

Soroll de cadena, s'obre la porta i amb la mirada ja ho diu tot: un bassal d'aigua de vàter està brollant del tub a marxes forçades. Tenim un problema... i, el que es pitjor, m'hauré d'aguantar

Fa 2 anys i 8 mesos des d'aquell dia, i encara no han vingut a arreglar el vàter. I això que vam trucar als de la immobiliària que vinguessin, que era urgent, però ni cas. Primer va ser aquella noia que vivia amb nosaltres... Com es deia? Bé, tan se val, ella va ser la primera a trucar a la immobiliària. De resposta va rebre un simple: "ja avisarem al propietari d'aquest fet, en breu us trucarem per veure quan poden venir a arreglar-ho". D'acord, perfecte, esperarem. Però a l'endemà encara no havien donat senyals de vida, i un servidor va prémer el "rellamada" del telèfon (és de vox populi que en un pis d'estudiants, si tens el telèfon és perquè entra amb l'ADSL, no pas per trucar, i menys a casa), a l'altra banda de la línia una dolça veu em va adreçar al departament d'incidències, allà vaig rebre com a resposta un simple: "ja avisarem al propietari d'aquest fet, en breu us trucarem per veure quan poden venir a arreglar-ho" (sona d'alguna cosa, oi?).

Era obvi que aquella gent no entenia la importància de l'accident: si tiràvem la cadena fèiem humitat al pis de sota (i des d'aquell dia que em vaig equivocar amb les cartes i sense voler en vaig obrir una de seva, que em miren malament, només faltaria que els sortís una taca al sostre), i si no podíem tirar la cadena (ni tirar aigua des d'un cubell, que també ho vam provar) que hi havíem de fer en aquell lavabo? Res de res, rentar-nos les dents, les mans i la cara i dutxar-nos amb aigua freda, res de dipositar res enlloc.

Teníem un problema, era evident, però per alguna estranya circumstància, no ens en vam preocupar més: al matí ens llevàvem més d'hora per poder ser els primers a utilitzar el lavabo a les nostres respectives facultats; i ens aguantàvem fins a mitja tarda, llavors teníem diverses opcions, anar a estudiar en alguna biblioteca amb lavabo, adreçar-nos a la facultat més propera o dissimular que havies d'anar al lavabo mentre demanaves un tallat per no quedar malament als bars de la zona. Qualsevol cosa era bona, i mentrestant el lavabo anava criant pols sobre la tapa blanca.

Els mesos van anar passant, i la confiança dels bars de la zona envers nosaltres ja era tan evident que fins i tot en aquell "garito" de mala mort on hi anaven a esmorzar els treballadors de l'empresa d'aires condicionats de la cantonada, ens havien posat un vàter per nosaltres sols: al fons a l'esquerra, darrere la porta amb el cartell de "aseos", hi havia tres portes amb tres dibuixos diferents: un barret (pels homes), un pintallavis (per les dones) i un bolígraf (per nosaltres); l'assumpte de la facultat era més difícil, ja que cadascú anava a una universitat diferent i ja ens miraven malament... solució? Aconseguir la carpeta d'aquella universitat (el problema s'havia acabat); i a la biblioteca? Doncs res, com que ja no hi anava ningú (des d'aquell dia que van descobrir que la bibliotecària amagava diverses edicions del Mein Kampf entre els llibres de "Lucky Luke" i els del "Teo va a la... posi aquí qualsevol lloc") s'alegrava només de veure'ns travessar la porta i anar directament al gra.

I ja ho veieu, avui fa 2 anys i 8 mesos des d'aquell llunyà dia. Avui deixem el pis on tantes coses han passat. Encara esperem que ens arreglin el lavabo, i les rajoles que van caure a la cuina, i aquella persiana que no acaba de tancar, i la calefacció que refreda, i la connexió elèctrica, i que ens donin les claus de la bústia, i que ens vulguin a les reunions d'escala, i que ens baixin el preu mensual, i que... però, sabeu què? Tot això ja s'ho trobaran els propers llogaters, de moment nosaltres ja els hem deixat a dins l'armari (que obriran per posar-hi les mantes) una carta de recomanacions dels millors lavabos de l'Eixample. I és que ja se sap, el futur és incert... i val més que algú ens l'ensenyi