dimecres, 1 de desembre del 2010

Reflexions cinematogràfiques sobre enderrocs i magdalenes

Avui he sabut que l'ajuntament de Navàs ha iniciat l'enderroc del Cinema Espanyol de Navàs... i en el pitjor moment: mentre sucava una magdalena esquifida dins la tassa de cafè amb llet.

De fet, si hi ha una cosa que em molesti és que no em deixin esmorzar tranquil, i avui no ho han fet; avui la magdalena esquifida ha sigut apartada del meu davant, i m'he centrat en la notícia. De fet, tots sabíem que acabaria passant, que tot i els nombrosos actes, manifests, documents oficials i arquitectes en contra de l'enderroc, el cinema aniria a terra. Però tot i saber-ho, dins el cor et queda aquell petit bri d'esperança que va bombant energia al teu sentiment més pessimista... res de res. Ni un simple gest cap a l'esforç. A terra, i punt.

Ara bé, he de dir que no és el primer cop que em passa; va ser en un passat 10 de febrer del 2010: endormiscat obria l'ordinador per assabentar-me de les notícies de Navàs des d'un petit pis de l'Eixample barceloní. I coi! Altra vegada vaig haver de deixar la magdalena sucada de cafè amb llet dins la tassa! Resulta que el dia abans havien comès un altre atemptat a la memòria històrica de Navàs; en aquest cas, però, més natural i vegetal, havien tirat a terra els pins centenaris de l'Alzineta.

I si ja m'emprenya que em xafin l'esmorzar en una ocasió. Imagineu-vos dues vegades! Però clar, què podia fer aquesta segona vegada? El primer cop vaig formar part de la plataforma Volem un bosquet a Navàs. I ara, què havia de fer? Muntar una altra plataforma a favor del cinema? No serviria per res, així que he fet el que bonament he pogut: ser el primer a comentar la notícia que us he enllaçat més amunt, fer-la pública a tot el món (qui diu tot el món, diu el facebook) i posar-me, orgullós, la samarreta de "Salvem el cine".

Alguns creureu que és poca cosa, que hagués pogut anar fins a Navàs, encadenar-me a la porta del cinema i fer una vaga de fam indefinida. No serviria de res. Ja s'ha fet tot el que es podia fer per salvar el cinema. Bé, tot no... no hem aconseguit convèncer a l'alcalde perquè tiri enrere l'enderroc i aprofiti els 41665'60 € (sí, a Navàs aprofitem les subvencions del pla ZP per enderrocar en comptes de construir) per millorar els carrers.
Però nois, això ja és una cosa personal, i de la mateixa manera que a mi m'emprenya que em xafin l'esmorzar amb males notícies, a ell el deu emprenyar que els ciutadans del poble que governa no pensin el mateix que el seu caparró, i que, a sobre, arribin a aconseguir, per exemple, 1133 signatures (en un poble de 6243 habitants; és a dir, gairebé el 20% dels navassencs i navassenques) per evitar la tala de pins de l'Alzineta.

Amb l'enderroc del cinema perdem un espai mític i històric, però tranquils; si una cosa no poden fer les màquines excavadores és esborrar els records que tots i cadascú de nosaltres ha viscut dins el Cinema de la cooperativa obrera "La Fraternitat".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada