La vida monacal (I)

Va ser l'any 2011, ara fa 43 anys. No era la primera vegada que entrava a un monestir, però sí la primera vegada que hi feia nit. Hi havia d'anar amb un seu amic de la universitat, però el dia abans el va trucar, que estava molt malalt, que havia agafat una grip estomacal d'aquestes que passa tothom i que li sabia molt de greu, però no podia venir, que ja li tornaria aquesta putada pagant-li unes cerveses al bar de davant la facultat, allà on acabaven sempre en època d'examens quan els tancaven la biblioteca. «Doncs res, cuida't. Ja t'explicaré com m'ha anat l'experiència divina!», i va penjar el telèfon.

Quina putada. Al seu davant es presentava un cap de setmana espectacular: dormir dos dies al Monestir de Poblet i fer vida monacal amb els monjos de l'ordre cistercenc que viuen ad aeternum en aquell edifici rehabilitat de dalt a baix. 

L'endemà a les 6.50 del matí agafava el tren a l'estació del Passeig de Gràcia. No li agradava aquella estació; de fet, no li agradaven les estacions subterrànies dels trens, eren tristes, sufocants i feien pudor. Després de dues hores i escaig de tren va arribar a L'Espluga de Francolí, un poblet conegut per... bé, per no massa res. A ell no li interessava saber que a aquell poble hi havia una de les coves prehistòriques més llargues d'Europa. Tenia gana, això sí, sempre tenia gana, així que abans de marxar caminant (caminant! Ell!, caminar! Dos quilòmetres fins a Poblet! Caminar!) va decidir fer un petit mos al primer forn/cafeteria que va trobar. Un cop eructà i sentí la flaire del xoriço que s'acabava de fotre, va pagar i va marxar xino-xano cap a les portes de la divinitat. Al contrari del que s'havia imaginat, no se li va fer gens pesada la caminada. De fet, i això no és pas un recurs literari per avançar ràpidament en el temps i no fer massa llarg el text, de cop es trobà dins una habitació de l'hostatgeria, una cel·la austera però comfortable on hi havia un llit més còmode i molt menys sorollós que el que tenia a Barcelona, una taula amb una taca d'alguna cosa marrona i enganxifosa, una mica de prestatgeria que va fer servir per deixar-hi la maleta, i una pica. Els lavabos i les dutxes (que no requerien de sabó perquè eren una mena de dutxes que ionitzaven (?) l'aigua) es trobaven en una sala comunitària. Per un breu moment va pensar en les colònies de sisè de primària, quan un noi de la seva classe els va ensenyar que li havien cresc...però aquesta imatge i aquest record es va esfumar del seu cap quan va descobrir que a la paret hi havia un retrat de Jesucrist que el vigilava i el cohibia. 

Tot era molt tranquil i inquietant. El silenci només es trencava pel so del cruixir de la grava sota els peus d'algun frare, el cant d'algun ocell (només va saber reconèixer el cant de la puput) i, molt de tant, la porta de l'hostatgeria, una porta diabòlica que et prenia tota l'energia quan intentaves obrir-la. A fora, l'aire fred erosionava les pedres centenàries, algunes de les quals estaven marcades per graffiters com «F. IOSEPH» o «F. IOAQUIMHUS», frares del segle XIV que van decidir passar a l'eternitat ratllant el seu nom en aquestes pedres sorrenques. A l'estany artificial de sota l'hostatgeria no hi havia cap peix, es van morir tots després que algú hi tirés algun producte químic, o potser van ser l'àpat dels gats sobrealimentats i amb la cua torta que corrien pel monestir amb total impunitat, com si fossin l'Abat.

Prunus avium

Feia dies que tenia un mal de panxa horrible, però no d'aquells que et fan anar cada dos per tres al lavabo, sinó d'aquells intensos, com si hagués de patir un atac d'apendicitis, però no podia ser, feia quatre anys, en una calorosa Festa Major del seu poble, va haver de córrer cap a l'hospital perquè li extraguessin l'apèndix abans no fos massa tard.

Feia dies que tenia un mal de panxa horrible però ahir, precisament ahir, se sentia molt pitjor, era com si estigués embarassat. Bé, de fet no sabia si era com si estigués embarassat, bàsicament perquè mai n'ha estat; normal, d'altra banda, si tenim en compte que el personatge que ens ocupa es diu Ramon.


Degut al mal de panxa insistent va decidir preparar-se un xic d'arròs bullit amb una fulla de llorer i un all, no s'ho va poder acabar, es va prendre les herbes receptades per el seu homeòpata de capçalera i es va estirar al sofà. Un cop agafat el son va notar una fiblada horrorosa al seu estómac, com si els seus budells es rebentessin en mil trossets dins la seva caixa toràcica. Es va posar les mans sota el melic, es va alçar i, marejat, va caure desmaiat sobre el parquet.

Dins seu el mal de panxa s'anava estenent, com si hi creixés un arbre. Les arrels, rabioses, perforaven estómac, fetge, ronyons i sortien per tot arreu, com els espaguetis quan s'escolen pel colador. Les branques, encara verdes, foradaven la pell ansioses per veure el Sol; al primer contacte amb l'astre i a un ritme vertiginós tot de fulles ovato-oblongues i serrades s'obrien i descansaven airoses sobre les branques que ja prenien un color gris rogenc. Tota la seva pell, cuidada durant tants anys per cremes i potingues homeopàtiques, es difuminava amb el color de les seves branques i allà on hi tenia una piga apareixia una fissura blanquinosa; i on els punts quirúrgics havien foradat, com a la part inferior dreta de l'estómac, a l'alçada de l'apèndix, hi sorgia un tall d'on vessava resina sense parar, imant de la pols que el seu company de pis hauria d'haver netejat la setmana passada.

Perforat per tot arreu va obrir els ulls, es trobava cap per avall, amb el nas ensangonat pel cop amb el terra. Va fer un intent d'incorporar-se i de seguida notà una cosa ben estranya: no li feia mal la panxa, se la tocà i retocà, palpant-se per tot arreu fins que va arribar a la cicatriu, l'enganxor de la resina el va confondre, no podia ser sang, va alçar la mà a l'alçada dels ulls i es tornà a desmaiar. Una fulla, una maleïda fulla!, això és el que era la seva mà, no podia ser! Ho era. Es tornà a desvetllar i s'incorporà d'un bot, no sense sentir la cruixidera com quan un trepitja fulles seques; se sentia garratibat, molt garratibat. Tot era massa kafkià. Lentament s'adreçà al mirall i es sorprengué d'haver-se reconegut, la cara la tenia ben igual, ni una fulla aquí ni una fulla allà; ara bé, el cos patí una mutació terrible i fastigosa, creia que seria robust i no era res més que un tros de carn ple de branques i arrels per tot arreu i amb un to cromàtic ben rupestre. Tot ell era una mala hibridació entre un pernil dolç tou i un cirerer, un maleït cirerer, i a sobre mal fet! Va pensar en la Dafne de Bernini, en un Barbarbrat, i fins i tot en l'obra de teatre de 2n de primària on li va tocar fer d'arbre... i el que veia era pitjor!

I què podia fer? No ho sabia, però el que l'inquietava més era la tranquil·litat i la rapidesa com s'havia acceptat; alguns al veure's en aquell estat s'haurien tirat daltabaix del balcó i haurien tacat les rajoles marrons de la terrasa on sempre hi fa topless la veïna del baix segona, altres haurien agafat les tisores d'esquarterar pollastres que feien servir per tallar la pizza i s'haguessin podat com un plataner a l'hivern. Ell no. «Què hi farem!», va pensar, i acte seguit es dirigí al balcó i s'assegué a la butaca de l'Ikea descolorida per descansar i pensar, pensar i pensar... pensar en el dia que la seva mare li havia dit que no s'empassés els pinyols de la fruita, que si ho feia li creixeria un arbre dins seu.

Ahir la vaig tornar a veure

Ahir la vaig tornar a veure al mateix lloc de sempre esperant pacientment algú que sempre arriba  tard. Em pregunto si és universitària, per l'edat semblaria que sí, si es tracta d'una noia completament independitzada econòmicament dels seus pares, si ha de demanar la beca per estudiar, si és d'aquí o viu en un pis d'estudiants, o si treballa...

No sé res d'ella, simplement és allà, esperant algú que sempre arriba tard. I cada cop que baixo cap a la universitat, la seva voluptuositat palplantada sobre unes sabates de color beix m'omplen plenament. Crec que m'he enamorat, no puc fer-hi res. És un sentiment irreparable, no me la puc treure del cap, cada cop que tanco els ulls veig el seu cos esvelt, la pell blanca i les galtes tímidament rosades de princesa de conte, els  cabells panotxes recollits amb una senzilla cua que es deixa caure per damunt de la clavícula i descansa sobre el pit, a l'alçada del cor, i els llavis pintats de color carmesí, i les ulleres de pasta negra i la mitja rialleta sempre acompanyada per unes dents blanquíssimes. Tota ella mostra una fredor esfereïdora però a la vegada sensual, i cada cop que passo pel seu davant, un formigueig em puja per darrere l'orella i em fa accelerar el cor a uns extrems que no pot arribar a entendre ni en Valentí Fuster; suposo que és l'amor, i aquest em matarà.

A cada passa que m'acosto, em sento un xic més infeliç. Ella palplantada mirant a l'horitzó es mostra superba i imponent sobre les sabates de color beix, les faldilles de coloraines sobre les seves cames perfectament alineades i la samarreta airosa de ratlles blaves horitzontals que deixa entreveure la tira dels sostenidors d'encaix negre. Sobre el seu braç hi reposa una bossa d'espart acuradament tancada; per protegir el seu coll un mocador de seda vermella que s'entrellaça amb un collaret llarg de perles marrones; a cada orella, una petita perla a conjunt amb el collaret, i al nas, un diamantet que dóna el toc de gràcia a tal bellesa. I jo passo pel seu davant, completament embadalit, avergonyit i emprenyat amb mi mateix per no dirigir-li ni una trista paraula.

Cada dia és allà, entenc que ens coneixem, ni que sigui per repetició, entrecreuem mirades innocents, i tot així no faig res. Per què em nego a fer-li un cop de cap en forma de salutació o un aixecament tímid de mà que vulgui dir «bon dia, em pararia a dir-te mil coses però sóc un cagat i prefereixo veure't en records i somnis que espero que mai s'acabin»? De fet, ho tinc complicat. No podré dirigir-me mai a ella si no aconsegueixo que surti de darrere la gàbia de vidre, dins un aparador de l'Stradivarius del costat de casa, camí a la universitat.

El perfecte ignorant

Vladimir Asimov, tot i tenir el nom i el cognom de dos gran autors de la literatura russa, era un perfecte ignorant. Mai es va acostar a un llibre, ell preferia les revistes, a poder ser de ciclisme. De fet, Vladimir Asimov va trigar molts anys a saber d'on venien els seus noms, ho va descobrir en un article que firmava un periodista francès després de la seva gran actuació al Tour. «Interessant», va pensar, i seguidament es va fotre el bistec poc fet que l'esperava a la taula del restaurant. Al seu davant, una noia pèl-roja amb ulleres de pasta i escot prominent, va treure una gravadora i un bloc de notes del seu maxibolso d'espart, va prémer el botó vermell del REC i amb veu suggeridora digué «Vladimir, quan vulguis comencem».


Pobre Vladimir... tot i que ara era un personatge mediàtic conegut arreu del món, la seva infantesa va ser d'allò més dura; diuen els seus biògrafs que el van trobar una feixuga tarda de principis de setembre a la porta de l'orfenat de Les Avellanes i Santa Linya, dins un maxicosi completament nou amb recanvis de bolquers, un sonall que tenia forma de mico i un potet de llet en pols. Sobre el seu pit endormiscat hi havia una simple tarja escrita en Comic Sans on hi deia:

« Moltes gràcies per acollir el nostre fill. Com que no ens hem posat d'acord amb el nom, hem decidit no discutir i deixar el nostre petitó a les vostres mans. 

PD. Va néixer fa tot just sis dies»

Quan una de les cuidadores de l'orfenat, que tenia 43 anys i no serviria ni per vestir sants,  se'l va trobar a les escales, el primer que va fer va ser prendre-li el sonall, embolicar-lo amb paper couché i un llaç vermell, i regalar-li a la seva neboda, filla del seu germà petit, que feia dos dies que havia nascut.

Al tornar a l'orfenat i descobrir que la pobre criatura encara no tenia nom, va seguir la seva tradició de poetessa i lletrada frustrada per, una altra vegada, posar nom a un del seus "fillets", que així era com anomenava els pobres nadons abandonats que de cop estaven al seu càrrec; així que, no sense un xic de mala fortuna per el pobre Vladimir, va decidir posar-li el nom de l'autor de Lolita i el cognom de l'autor de Jo, robot. Algú podria pensar que era cruel, però aquell orfenat va ser una gran pedrera de noms literaris com Cormac Irving, company d'habitació d'en Vladimir o la dolça Jane Rowling, primer amor del nostre protagonista. 


El nostre jovenet abandonat per una trista indecisió dels seus pares, ara estava responent les preguntes de la periodista d'ulleres de pasta i escot prominent, no sense agafar la mà de la seva dona, una senyora de la seva edat que encara guardava el seu sonall en forma de mico. El fet d'agafar la mà de la seva dona li atorgava una certa seguretat davant l'escot de la periodista (era inevitable no dirigir-hi la mirada) i, de pas, donaven l'aspecte de parella modèlica que servia per callar els rumors d'una suposada relació amb una de les noies del bunga bunga italià. No tenia massa temps, a les 4 havia de ser a la ràdio, i una hora més tard agafaria el  pont aeri per anar un programa de baixa audiència que havia gastat bona part del seu pressupost en portar-lo; segurament li farien preguntes del tipus «Quan estàs corrent i de cop et ve pixera, què fas?», després el presentador li diria que s'ha estat entrenat durant tota la setmana per fer un esprint amb ell, i segurament posarien un parell de bicicletes estàtiques per veure qui pedaleja més ràpid; per acabar, sortiria un noi i intentaria fer un truc de màgia amb un truc fonedís. Era normal aquesta imbecilitat. Tots els mitjans de comunicació volien tenir uns segons de la seva vida per fer-li quatre preguntes i extreure'n un titular el més groc i fora de lloc possible per així omplir tertúlies on els polítics, escriptors, crítics, editors i periodistes frustrats s'omplirien la boca amb la veritat i cridarien com si venguessin l'última remesa de lluç del dia al mercat.


Era normal. En Vladimir Asimov, el nostre estimat perfecte ignorant, era tot un campió del Tour. Això en si mateix no tindria massa res en especial, fins i tot un senyor que controla el seu colesterol bevent batuts de iogurt l'havia guanyat més d'una vegada. El que el feia especial i a la vegada anecdòtic era que el senyor Vladimir Asimov va ser el primer a guanyar el Tour sobre una bicicleta amb rodetes. No us estranyeu, penseu que mai havia tingut un pare que l'ensenyés a anar amb bici, i la senyora cuidadora no s'estava a descollar rodetes i a controlar els nens perquè no es fessin mal, tenia feina a llegir i a escriure poemes d'amor a persones desconegudes.

El Govern dels millors

Avui ens deixarem de contes que solen acabar mitjanament bé. Avui, per desgràcia, la història està basada en fets reals.

Suposo que n'esteu informats, estem patint una profunda crisi econòmica que fa que moltes famílies visquin molt per sota del que hauria de ser digne; a Catalunya hi ha 570869 persones a l'atur, i no em serveix això que ara durant l'estiu ha baixat perquè la majoria d'aquest contractes són temporals. Però no patiu, tenim el Govern del millors i això ens salvarà de la crisi econòmica i a més, ens aconseguiran un nou pacte fiscal (allò de concert econòmic ja ha desaparegut) millor que el que tenen a Navarra i a Euskadi. Ja pot venir l'apocalipsi econòmica o una invasió extraterrestre, nosaltres tenim el Govern dels millors i com a superherois que són ens salvaran, mitjançant les seves porres, de tot el que vingui, siguin quissoflabiols o extremistes de dreta (bé, aquests no els tocaran massa, ja se sap que no interessa tocar els que et salven el cul amb els pressupostos, et donen alguna alcaldia i, de regal, la Diputació de Barcelona).

El Govern dels millors, el Govern de tots... no per Navàs. Durant l'última setmana les grans tisores de la Generalitat han passat per damunt nostre com si es tractessin de les tisores que fa servir el perruquer d'un skin (d'aquests que voten als seus socis de govern).

A ple mes d'agost, Navàs ha sabut que deixarà de percebre 102600€. Per què? Doncs bé, sembla ser que el Govern dels millors reduirà al 50% la seva aportació a l'Escola de Música Mestre Castella; això són 300€ menys per alumne, si contem que hi ha 171 alumnes, el resultat és fàcil: 51300€ menys de l'exercici de l'últim any, però com que és retroactiu, 51300€ del curs passat + 51300€ del curs vinent: 102600€ menys. I això, on i quan fa més mal: a l'educació i a ple mes d'agost i comptant aquests diners, que s'han esfumat, al pressupost.

Però tranquils, tenim el Govern dels millors i aquests van fent feina. Avui ens hem assabentat d'una nova acció de la Generalitat de Catalunya:

Atenció! redoble de tambors, SALUT PREVEU TREURE LES GUÀRDIES DE NIT I FESTIUS A NAVÀS! Visca! Visca! Alegria! Treu el cava i ruixem-nos tots! Despullem-nos i fem una orgia al mig de la plaça!

Posem-nos seriosos, i això què vol dir? Doncs res, vol dir que els pacients de Balsareny, Gaià, l'Ametlla de Merola, Viver i Serrateix i, per descomptat, Navàs, no es podran posar malalts a les nit, i si gosen posar-se'n, hauran de baixar fins a Sallent. Anem a les xifres, amb dades del 2010:

Balsareny: 3485 habitants

Gaià: 177 habitants

Ametlla de Merola: 248 habitants

Viver i Serrateix: 188 habitants

Navàs: 6194 habitants

El resultat de la suma és de 10292 habitants. Una xifra prou significativa que hauria de fer pensar al Govern dels millors. No seria millor deixar les guàrdies de nit i festius al CAP de Navàs, situat a 27,3 km de l'Hospital Sant Bernabé de Berga, i a 24,9 km de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa?

Però no patiu, aquesta decisió l'ha presa el Govern dels millors, segur que és la correcta.

D'altra banda, el Govern dels millors és molt conseqüent i retalla allà on ha de retallar,  i ara disculpeu-me la demagògia, no pas en els sous de la Diputació de Barcelona. I és que avui, juntament amb la notícia de les retallades al CAP de Navàs, apareixia la notícia del que cobraran els 30 membres electes de la Diputació de Barcelona, tots amb dedicació exclusiva (ja veieu com en seran de pencaires) i a raó de catorze mensualitats per any (sí, ara es veu que hi ha dos mesos més a l'any, si algun ho entén, que m'ho expliqui, sisplau), doncs bé, aquesta xifra arriba a la bonica quantitat de... 185.634,49€ bruts al mes (sons de trompeta i crits d'alegria) que això ho multipliques per 14 (?) pagues i et dóna la maravellosa xifra de... 2598882,86€ bruts a l'any (de 14 mesos, recordem-ho. Més crits d'alegria i sons de trompeta). El pobres desgraciats que cobraran menys al mes seran els portaveus adjunts dels grups polítics, que només rebran 3795,85€ bruts al mes; i qui més cobrarà, senyals que s'ho mereix, serà el president de la Diputació, el senyor Salvador Esteve, alcalde de Martorell (CiU), que rebrà un bonic taló amb la xifra de 8265,98€ bruts al mes. I l'il·lustre navassenc, alcalde de Navàs durant la meitat de l'anterior mandat i, actualment, cap de l'oposició a l'Ajuntament de Navàs, quant cobrarà? Doncs la menyspreable (perquè jo crec que per cobrar això abans me'n vaig a treballar a... no ho sé... a qualsevol caixa, perdó, banc) xifra que cobrarà serà de 5967,60€ bruts al mes en qualitat de diputat i director de l'àrea d'Igualtat, Ciutadania i Benestar Social. 

Doncs res, aquí ho teniu, el Govern dels millors, aquell que retalla on ha de retallar. Ara que hi penso... ells són el Govern dels... va, digueu-ho... exacte! dels millors, però aquest el va votar la majoria de la població, no?  A veure si ells són el Govern dels millors perquè Catalunya és el poble dels rucs...

I aquí la vinyeta que avui ha sortit al Regió7. Com diu aquell «val més prendre-s'ho amb conya».

L'escriptora

- Inspector! Hem trobat això sobre la taula
- El què? -digué mentre, amb una pinça introduïa una peça mil·limètrica del que podria ser una ungla a una bosseta de plàstic transparent.
- Doncs... si es gira ho veurà

L'inspector, que tancà la bosseta de plàstic, s'aixecà subjectant-se el genoll dret -el que t'he fotut el menisc- amb la mà, remugant a mitja veu alguna cosa com «coi de subinspector, sempre tocant els collons!»

- Dóna'm! -I estengué la mà al subinspector- Una carta perfumada? No serà de...
- Exacte! -contesta ràpidament.
- A veure... -i, agafant les ulleres que portava de penjoll, se les va desencaixar per la meitat i a l'alçada dels ulls se les va tornar a encaixar.

Benvolguts, 

Suposo que ara mateix esteu llegint aquesta carta que fa olor de colònia, espero que us agradi. No us podeu queixar, no us l'he feta buscar gaire (entenc que, a no ser que algú se us hagi avançat, era sobre la taula del menjador, al costat de les tisores de podar).

Primer de tot, us he de dir que no ho he fet jo. De debò. Us preguntareu que si no ho he fet jo, per què no sóc aquí amb vosaltres, en estat de xoc, parlant amb el vostre psicòleg, gemegant i somicant, fent cops de cap rítmicament amunt i avall amb les mans creuades mentre aguanto un mocador de paper remocat. Doncs bé, perquè no tinc temps. El vol marxa d'aquí un parell d'hores. Entenc que no enteneu res... així que, i espero que si algun dia he de declarar aquesta carta sigui una prova a favor meu, us ho explico a continuació:

El Ciscu va morir ahir al migdia, concretament a l'hora de la migdiada, pels volts de les 3 de la tarda. Jo estava rentant els plats i, a la televisió, apareixien les dones que fan melmelades. Li vaig dir al Ciscu que no s'adormís i que apuntés la recepta. Quan vaig acabar de rentar els plats, vaig fer un crit al Ciscu per saber si ja havia començat la sèrie, però no em va contestar. Ja era mort. Jeia a la butaca, tenia els ulls morts mirant detingudament la televisió i, a la mà, hi descansava un boli que havia escrit quatre paraules a la llibreta: 300g de sucre. (Suposo que aquesta llibreta és a sobre del vídeo, al costat de la figureta del nen que pixa). Davant d'aquesta visió, l'únic que he fet ha sigut eixugar-me les mans arrugades per l'aigua i tancar els seus ulls grisos. Bé, com heu pogut observar, he fet alguna cosa més.

Suposo que heu llegit algun dels meus llibres i, per tant, les meves biografies a la solapa. Doncs bé, si ho heu fet sabreu que abans de jubilar-me i dedicar-me a escriure bestsellers (amb un ja en tenia prou, però l'editorial m'obligà a escriure'n un altre més dolent que el primer), era carnissera. Ara comenceu a lligar caps, no?

Feia temps que el Ciscu i jo ho teníem planejat. Havíem arribat a l'acord que abans de morir-nos havíem de visitar el lloc on ens hagués agradat viure: Xile, el nostre paradís, el país de les mines de carbó. Ara bé, si un de nosaltres es moria sense poder-lo visitar, l'altre agafaria el primer vol que pogués i hi aniria. Però no ho he pogut fer. No he pogut deixar-lo aquí, així que he decidit trencar-li un parell de costelles amb el martell que teniu sobre la taula; llavors he agafat les tisores de podar i, com si obrís un pollastre, les hi he clavat un pelet més amunt d'on he fet el cop inicial i he començat a tallar, l'he obert en canal. Per aturar l'hemorràgia he fet servir un parell de tovalloles que ja he netejat i que ara es deuen eixugar al terrat. Sí, li he robat el cor. No el podia deixar d'aquella manera, ha de venir amb mi a Xile! Així que li he tret el cor mort, n'he fet un farcellet amb el seu mocador i me l'he col·locat entre els sostenidors i la meva pell perquè notés el batec del meu cor.

Espero que m'entengueu, tot plegat no he fet res dolent, simplement m'he proveït de la seva vitalitat un cop mort, simplement l'he fet feliç portant-lo a Xile, simplement he complert amb el nostre desig, simplement he fet el que ell hagués fet.

Atentament,

Violant

PD. En mostra d'agraïment per enterrar el cos del pobre Ciscu, us he fet unes galetes de xocolata que descansen dins el forn

El pintor

De pinzellada àgil, sense massa detalls i colors càlids, el Jordi, situat en un punt estratègic del seu poble, sota les voltes de l'ajuntament observant el gran parc que s'obre davant seu, tanca un ull i busca l'enquadrament perfecte fent un requadre amb les seves mans.

Fa temps que hi barrina, i creu que, avui sí, farà la seva obra mestra; res pot fallar: ha anat a comprar teles noves a la drogueria del poble -que es troba a l'altra banda de la plaça-, s'ha desplaçat fins a València per comprar un cavallet a un antiquari que diu que té una autèntica campana del Titànic, i que la ven a un preu raonable per ser la relíquia que és; i està disposat a estrenar les aquarel·les que la Núria va regalar-li quan van fer els 3 anys de casats, just abans que el deixés per un pintor de parets. A més, ha fet amistat amb tot el jurat, així que, aquest any sí, s'emportarà el concurs de pintura ràpida que cada any organitza el Cercle Artístic en motiu de la Fira de Primavera.

Al seu darrere, una colla d'avis curiosos observen com es toca el mentó nerviós mentre fa ratlles a tort i a dret, ara un toc de color groc per ressaltar el Sol, un xic de gris per ressaltar l'ombra de l'om al terra roig, i una suau barreja de blau i blanc que fa de reflex del vidre del supermercat del costat. S'atura, fa un parell de passes enrere i, tot i que està a punt d'entrebancar-se amb el bastó d'un dels avis, se'n surt, es gira, li fa un mig somriure i es torna a tocar el mentó amb aire reflexiu. No li acaba d'agradar. Troba que hi falta color, que el verd de l'om és massa artificial. Agafa les aquarel·les, barreja amb un xic d'aigua el groc, el blau, i una micona de res de vermell, i fa una pinzellada finíssima sobre la copa de l'om. Perfecte. Al seu darrere sent una remor, els avis aproven aquell petit gest. Té el primer premi assegurat. Aquest cop, sí.  

Els avis, que no tenen res més a fer, creuen que, definitivament, s'ha tornat boig i obsessiu. Potser no hi entenen massa de pintura, però allà on el Jordi pinta una ombra, ells hi veuen una piga; on pinta el reflex dels cotxes, ells hi veuen una arracada; on pinta el tronc de l'om, ells hi veuen un tirabuixó ros que descansa sobre una espatlla; on ell pinta els núvols, ells hi veuen uns ulls grossos i plaents; on ell pinta un paisatge, ells hi veuen la Núria, la dona del pintor de parets.




Enguany, tampoc guanyarà el primer premi.