diumenge, 1 de maig del 2011

Mira que són tòtils!

Vestit amb un batí de de vellut que descansa sobre un pijama de seda de color blau i amb unes sabatilles pelfades de color marró, creua les cames i espera, amb el braç estirat i aguantant una tassa de la Bisbal d'Empordà (les millors que hi ha), que el seu àngel esclau li tiri un terròs de sucre moreno al cafè.
Xarrupa i nota que és massa calent; per un moment pensa a tirar-li a la cara del seu àngel esclau, però s'ho repensa i, amb mala cara, el deixa caure al terra. Obre la televisió. Ell mai ho fa (d'obrir la televisió, sempre ho fan per ell), però avui és un dia especial, avui està de bon humor, avui el beatifiquen. 

Quan va morir, el passat 2 d'abril del 2005, va pensar que era una putada, perquè ell es trobava bé, estava a la flor de la vida... però ja se sap que els designis de Déu són inexpugnables, i per tant, si ell diu que «mort», tu, com un bon catòlic, has de morir. Però bé, ha de reconèixer que tampoc està tan malament, de fet està millor que abans (ara sempre té nens al seu voltant; abans se n'havia d'amagar un xic més, no fos cas que la gent pensés malament).
En arribar al cel, Sant Pere manà als àngels que tiressin pètals al seu pas i que l'acomodessin amb els VIP's, allà on hi va la crème de la crème de l'església i de la societat en general un cop està criant malves. I quin luxe, per Déu! Tot emmoquetat, ple de miralls retocats a la inversa que el de Dorian Grey; a cada cantonada, una font d'or des d'on hi brolla nèctar i, al so d'una campaneta, tot un estol d'àngels esclaus que es presenten ràpidament per servir-te. Les habitacions, individuals i de 65 metres quadrats, reuneixen les millors condicions de les millors residències terrenals de la sanitat privada: llençols de seda, coixins de plomes, moble bar (sempre ple), televisors de plasma de 42 polzades, matalassos  "Lo Mónaco" que es canvien cada dia (per tal de mantenir la qualitat de les motlles) i lavabos d'estil victorià. 
No es podia queixar en Joan Pau, vivia més bé ara que no pas quan era viu. La seva qualitat de vida havia millorat moltíssim. Abans, quan no feia viatges i es deixava l'esquena cada cop que petonejava el terra dels aeroports, sols podia parlar amb cardenals vells i avorrits, o estirar-se al bell mig de la Capella Sixtina per observar-ne el sostre, o pujar a la cúpula de Sant Pere per veure volar les orenetes, o fullejar un dels llibres de la biblioteca del Vaticà. Ara, en canvi, cada tarda feia la partida de dòmino amb el seu amic Escrivá de Balaguer o jugava a la petanca amb il·lustres cardenals i caps d'estat (cap de comunista).

I aquí el teniu, observant a la televisió com en Benet el beatifica. No sap ben bé perquè ho fan, si mai ha assolit cap miracle... però no només això, no va censurar la pedofília que corria dins l'església, va recomanar la prohibició d'anticonceptius, va censurar, això sí, els casaments entre parelles del mateix sexe, va fer efectiva la secta de l'Opus Dei i la dels Legionaris de Crist, i, fins i tot, va desestimar, encara més, el paper de la dona dins l'església catòlica. I esclata a riure... veu com un milió de persones esperen que es mostri la seva imatge que penja del balcó. I no pot parar de riure, i comença a tenir mal de panxa, i veu una dona plorant d'emoció, i no pot més, i veu els representants de països laics o que defensen la llibertat de culte, i cau de la cadira aguantant-se l'estómac mentre les llàgrimes comencen a caure galta avall. I riu, i riu... i riu. I pensa: "Coi, mira que ho hem fet bé durant tots aquests anys!".
S'aixeca panteixant, s'acosta al telèfon vermell, prem el número 264 i espera el primer to... i el segon... i el tercer i... "Giuseppe! Ho estàs veient? Sí? Ha ha ha. Què t'he de dir, no? Sí, sí... Ni que ho diguis! Però ja t'atrapo, eh! Que d'aquí a la canonització hi ha un pas! Com? Què vols dir que no he fet cap miracle? I tu què? Si només has fet l'Opus Dei! Ha ha ha! Mira que ets! Ha ha ha! Aiiii, va, ja paro que em torna a venir el riure... mira que són tòtils, eh! Sí.. sí! Calla! Calla! Tu, què et volia dir? Com ho tens per fer la partideta? Bé? Sí, sí, com sempre. Ah! Si vol venir... com més serem, més riurem! Però que no porti cap nen, eh! Que al Maciel ja el coneixem! Ha ha ha! Quin tio!"







1 comentari: