El naixement de l'home estàtic sempre ha sigut objecte de polèmica. Ningú es posa d'acord i hi ha moltes teories al respecte. Les més velles deien que se l'havien trobat palplantat a la Plaça de l'Ajuntament completament nu; els més vells que no, que aquest era un home que va venir de lluny i que s'havia pres masses coses dolentes i per això havia quedat tant "aturadet"; altres que simplement era un orfe; els de més enllà que era una figura del Rodin que havia caigut del cel. En cap cas l'encertaven.
L'home estàtic era un home com qualsevol altre, era un xic més alt que jo i un xic més baix que aquell. El seu posat era seriós i recte, tal i com si tingués una taula de planxar clavada a l'esquena. Vestia pantalons de pana negra gastats per les vores a causa de les pixarades dels gossos, que veien en ell un gran orinal; duia camisa de quadres negres i blancs que s'anava descolorint a causa dels temporals i les cagarades del coloms que no tenien cap mena de timidesa a descarregar sobre el pobre home estàtic.
Tal i com diu el seu nom, no es movia, no s'expressava, no feia res. Sols tenia una particularitat, quan algú se li adreçava les seves galtes es tornaves roges com les fulles d'un faig.
Ningú sabia d'on provenia, ningú sabia què hi feia allà, ningú sabia perquè no es movia, ningú en sabia res. Però tots sabien que les galtes roges mostraven la seva gratitud davant la gent que, un dia o altre agafava la cadira, s'asseia al seu costat i li explicava els petits problemes que una persona podia tenir. L'home estàtic sols els escoltava, pacientment.
Algun dia hagués volgut contestar, algun dia hagués volgut moure's, algun dia hagués volgut fugir, algun dia... no podia, ell
és l'home estàtic, la tristesa el té corprès,
les orenetes faran nius als seus cabells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada