Línia de baix

Amb els dits de la mà dreta fa veure que segueix la línia de baix de la cançó. No hi entén un borrall de música, i molt menys sap reconèixer el so del baix (que sempre confon amb el tum-tum de la bateria), però amb els auriculars posats, tot baixant cap a la universitat, considera que de cara a la gent que es va trobant pel camí queda d'allò més interessant que faci aquell moviment ràpid i nerviós amb els dits. Pensa que així pensen, i sempre es bo que ho facin, que ell potser és el baixista d'un grup de rock emergent que encara no ha guanyat el Sona 9 perquè no tenen cap ukulele en nòmina; o que està estudiant a l'escola de música del poble els caps de setmana; o que s'ha comprat un amplificador en una botiga de segona mà i, de tant en tant, toca els ous als seus veïns; o que, simplement, té un tic a la mà. La qüestió és que pensin, que pensin molt.

Tot seguint la línia de baix de la cançó passa pel costat de l'indigent de la cantonada, però per no creuar mirades compromeses que diguin "et donaria els diners que necessitessis, però sóc estudiant, no em donen la beca i no et puc donar res" (diuen tantes coses les mirades?), es regira les butxaques i treu el mòbil, a veure si ja l'han contestat. No, no ho han fet..., però ja ha passat de llarg, ja es pot tornar a concentrar en la cançó. Aquell tros li agrada molt, apuja un xic el volum, però no massa; el suficient per sentir perfectament la melodia, però també per sentir l'exterior, no fos cas que una sirena silenciada per la línia de baix se l'emporti directament al Clínic. Oh!, com li agrada aquell tros! El ti-ru-ri-ru-riii... com el deuen fer? potser amb un sintetitzador?, o amb la guitarra? I en aquell mateix moment maleeix els seus pares per haver-lo apuntat a l'esbart dansaire del poble en comptes de l'escola de música. Ell, que és un pseudomelòman declarat... ell!, que es vol dedicar al noble art de la crítica musical... no sap ni què són els acords.

Passa pel costat d'un aparador, els maniquins estan nus, i blancs, i extremadament prims. Para esment i observa que un d'ells és estranyament bell, amb aquell diamantet al nas... S'estremeix, no pas pel maniquí, sinó perquè una ventada d'aire fred que ha fet trontollar la paradeta de l'home que ven cupons de l'ONCE, l'ha fet evidenciar que potser no feia tanta calor com per anar amb només una samarreta de ratlles i una (la) camisa de quadres. Continua enganxat a la línia de baix. Al seu davant hi ha una parella de iaies que el frenen, i a la mínima que troba un forat les avança mentre al seu cap ressona un comentarista de la F1, i se sorprèn; ell odia profundament tot el que està relacionat amb el món del motor, no suporta llevar-se un diumenge i veure com una colla d'imbècils adinerats fan voltes inútilment en un circuit situat en un país on la pobresa traspua per tots cantons... Frena de cop, el semàfor està en vermell, mira a la dreta i observa que els cotxes són, encara, molt lluny; fa un pas endavant, però recula ràpidament amb un saltet perquè una bici l'està a punt d'atropellar. Es caga en tot. Però es relaxa seguidament amb la melodia de la cançó, que es talla de cop amb el so d'un carret de la compra curull de ferros i capitanejat per un senyor de mitjana edat, despentinat, mal afaitat, de mirada botida per l'alcohol i xandall del Mundial del 82. Fa pudor. Normal, pensa. I sent pena, molta pena, i canvia de cançó.
Mentre espera que el semàfor li atorgui el permís per poder creuar, es fixa en una noia de l'altra banda del carrer, és rossa, mira el mòbil i, com ell, escolta música. Vesteix amb un vestit negre i "topos" blancs, un jersei blau que creu que no combina massa, però tampoc és ningú per jutjar, al cap i a la fi tampoc és la perfecció de la combinació. Somriu. El semàfor el deixa passar, es creuaran però no es diran res. Segurament no es veuran mai més, o sigui que està disposat a repassar-la de dalt a baix, però un "citiclinc" el fa tornar a la realitat, agafa el mòbil de la butxaca i observa, satisfet, que l'han contestat, per fi l'han contestat! 32 punts!, malparit... però ell fa temps que té pensada la paraula, la posa i veu que li atorguen menys punts del què es pensava... és igual. Amb tot, l'ocupació d'un "triple lletra" l'ha fet obviar un detall molt important: la noia, com ell, té un tic nerviós a la mà dreta i mou els dits amunt i avall, tranquil·lament, com si seguís una línia de baix.

Rosabaya

Quan es va despertar i la va veure al seu costat, estirada i il·luminada per quatre raigs de sol que entraven tímidament pels forats de la persiana que sempre deixava mig pujada per aconseguir aquest efecte, va somriure. Sense deixar de mirar-la es gratà el cap i li féu un petó a la galta mirant de no despertar-la. Ella es va regirar nerviosa, va obrir els ulls i somrigué xiuxiuejant un bon dia esquerdat i satisfet.

Sent com des de la cuina prepara el cafè, i enyora l'olor de torrat que omplia el pis quan posava a bullir una cafetera italiana. Algun dia, més llunyà que proper, agafarà la Nespresso que va comprar per fardar davant dels amics i la portarà a una botiga de segona mà, i amb els diners comprarà una nova cafetera que farà tornar l'olor de cafè als seus narius. Algun dia. Mentrestant, però, havia de dissimular, estirada al llit, esperant que el seu xicot li portés l'esmorzar. Un parell de torrades de pa Bimbo, un got de nèctar de pinya, un potet de melmelada de pruna, margarina per encetar, un croissant de xocolata dura (fa 3 anys que viuen junts i encara no sap que no li agraden els croissants amb aquella mena de rajola de xocolata dura) i la tassa del metro de Londres amb el cafè, i la sucrera, que no falti la sucrera (que encara no ha vist, en tres anys, que mai es posa sucre al cafè?). Somriu i posa la seva millor cara de sorpresa. Esgrimeix un t'estimo i s'enrojola. «Bon profit, carinyo. Me'n vaic a la dutxa» i li fa un petó al front mentre ella comença a untar la melmelada a la torrada menys socarrada.

S'està bullint. I per aquesta senzilla i dolorosa raó pensa que ja començaria a ser hora d'intentar arreglar l'aixeta de l'aigua freda, que va forta. Però ja ho farà, al cap i a la fi s'ha acostumat a sortir de la dutxa com un ou escaldat. De fet, creu que li agrada sortir ben vermell i adolorit, però només ho creu; mai es mulla en res, no fos cas. A ulls clucs palpa l'estanteria curulla de xampús i sabons que va penjar amb una parell de ventoses a la cantonada de la dutxa i agafa el seu xampú, Déu el guard d'agafar el xampú de la seva xicota!, obre un xic l'ull dret per assegurar-se que és el seu (un xampú que, d'altra banda, encrespa les seves grenyes de beatle a uns extrems gairebé inimaginables... n'haurà de comprar un de nou, o passar per la perruqueria) i s'ensabona amb força els cabells mentre l'aigua escalda la seva cara. El dolor, però, no fa que deixi de pensar. Pensa en si l'hi haurà agradat la nova càpsula de cafè que va comprar.

No li està agradant gens aquest nou cafè... potser està massa ben acostumada, potser encara no ha superat no poder gaudir d'un bon cafè de cafetera italiana, però aquell cafè nou no val absolutament res. De fet, no ha esmorzat (el seu xicot encara no ha entès que de bon matí no té gana), la torrada massa socarrada untada de melmelada sols té una queixalada (a ella no li agrada la de pruna, ella és més de la d'albercoc), el croissant encara està esperant el contacte de les dents i el nèctar de pinya només ha perdut un glop. S'atura un moment, para l'orella i sent com encara raja l'aigua de la dutxa. Encara té temps. Es posa el batí de seda, les sabatilles de pelfa, agafa la safata de l'esmorzar i la porta a la cuina; allà tira el cafè i el nèctar per la pica, obre les escombraries i hi tira les dues torrades i 3/4 de croissant (ha d'aparentar que s'ha atipat i que no s'ho ha pogut acabar tot) i ho amaga tot sota la pela del plàtan i la de la taronja que va sopar ahir. Sent com s'obre la porta del lavabo i deixa ràpidament la safata sobre el marbre.

- Carinyo!, ja t'has dutxat? Era tot boníssim... estic ben tipa! T'estimo.

- Era bo aquest cafè nou? Es diu Rosabaya...

Ella obvia la pregunta i li planta un petó descomunal per fer-li veure, encara que no sigui veritat, que sí, que el Rosabaya és realment bo, i que està encantada amb ell, que sempre està atent i sempre li porta l'esmorzar al llit; i que l'estima.

Ella se'n va a la dutxa i obre l'aigua calenta... i la freda. Algun dia explicarà al seu xicot que el truc de l'aixeta és tirar cap enfora al mateix temps que obres l'aigua. Algun dia. Agafa el xampú del seu xicot, el que encrespa els cabells, i pensa que potser algun dia li explicarà que el xampú és per a cabells arrissats, que per això surt ben encrespat. Sent dos copets a la porta i un airet fred l'estremeix. «Marxo a la feina...», li diu des de l'altra banda de la cortina de peixets. «Molt bé, ens veiem després... t'estimo!» contesta ella sense tancar l'aigua. I torna a sentir la porta que es tanca. Li sap greu; li sap molt de greu, però no l'aguanta. Ella també pensa sota la dutxa d'aigua tèbia, i pensa en la manera de dir-li que deixi la seva còpia de les claus de casa al calaix de dalt, a la tauleta.

Al carrer fa un dia esplèndid i ell se sent esplèndid, està enamorat, és feliç amb la seva xicota, i ella amb ell. Pensa en alguna cançó que pugui definir el seu estat de felicitat enamorada, i pensa que si tot allò fos una cançó, segurament no seria la millor cançó d'amor mai concebuda; més aviat seria una cançó adreçada a la gent que camina amb les mans a les butxaques, una cançó adreçada a la gent normal.

Ninot de neu

Sentia la pressió familiar sobre les seves espatlles i suava, suava tot i que la temperatura ambiental, segons el termòmetre que el seu pare, ja difunt, va penjar al presseguer del jardí que mai ha fet préssecs, era de 3ºC; i nevava, per aquesta raó els seus dos fills no eren a l'escola, i per això estaven tan pesats.

El Martí, de 6 anys, era la segona vegada que veia la neu. Estava content, i això que encara no sabia massa el què. Trobava molt bonic veure com queia cotó fluix fred del cel, i gaudia tirant boles de neu a la seva germana petita, la Martina, de 5 anys, que tenia l'esquena ben enfarinada després d'haver fet una espècie d'àngel deforme sobre la gespa del jardí. Al·lucinava com el seu germà, però amb l'afegit que no entenia perquè el Martí tenia tan bona punteria si portava un pegat a l'ull dret i unes ulleres de cul de got. Ella ho intentava amb les seves manetes vermelles pel fred, però cada cop que volia fer una bola, el seu germà gran ja li havia tret de les mans i li havia entaforat sota l'anorac.

- Papa!!!! -va somiquejar la Martina.

- Martí! Vols parar de molestar a la teva germana, que li faràs mal! Vés amb la iaia!

- A mi no m'emboliquis, que tinc prouta feina! -va dir la iaia Roser des de sota el porxo.

- Collons, mama! -i es girà desesperat- No veus que estic enfeinat!

- Enfeinat? El teu pare ja ho hagués acabat! -es dirigí als seus néts- Martina, Martí!, anem cap dins, que aquí agafareu fred.

Quan el van deixar sol al jardí, es baixà la cremallera de l'anorac i va treure un cigarro de la butxaca de la camisa de quadres, el va encendre com va poder, es va rascar el cap, va fer una pipada, i s'aguantà el cap pel clatell, pensatiu. Com podia ser que ell, encarregat d'una empresa constructora, ara en fallida i ell a l'atur, una persona que ha posat més morter als maons que qualsevol altre, que ha aixecat més parets que qualsevol altre, que ha supervisat més obres que qualsevol altre... com pot ser que no se li aguanti el cap del ninot de neu que fa mitja hora que espera decapitat? Potser havia estat un pèl agosarat fer-lo de tres parts, però si realment volia impressionar els seus fills l'havia de fer, i més tenint en compte que la resta de veïns de la urbanització amb fills petits l'havien fet de dos pisos. Ho havia intentat de totes maneres, però el cap sempre queia rodolant a un costat.

Tenia la sort que els meteoròlegs havien dit que demà a la tarda ja tornaria el Sol, i acabava de sentir el Conseller dient que demà hi hauria classe; per tant, aquell maleït cap només hauria de durar una tarda, fins a les 6, quan tornés la seva dona, si és que la deixaven sortir de la feina (era complicat treballar d'infermera en dies com avui). Ho podia fer, n'estava convençut. 

Recopilà la neu més verge que trobà al seu voltant, n'hi havia poca, la Martina i el Martí l'havien potinejat tota, però encara quedava alguna resta. Creà una bola perfecta, de motlle, amb la millor neu que va poder, i la va col·locar suaument sobre el tòrax del ninot decapitat, molt i molt lentament... i tornà a caure. Es va cagar en tot, i des de la cuina va sentir:

- Iaia!, el papa ha dit una paraulota!!

- Collons de Martí... -va pensar- té una vista de merda, però l'oïda...

Es va encendre un altre cigarro i es va rascar el cap, s'estava veient superat. De cop, una llum encegadora el va il·luminar, no era la mort, era el 4x4 del veí de davant; segurament anava a treballar, era fotògraf i avui faria un bon reportatge. Es va tornar a concentrar en el ninot decapitat i la inspiració constructora el va atacar. Un pal. Necessitava un pal prou consistent per clavar al tòrax i al cap, com una mena de columna vertebral. El problema és que no tenia cap pal, així que va anar a l'hortet de darrere i va agafar una canya. Com gaudia clavant la canya al cap del ninot!, tota la ràbia i la pressió l'estava fent pagar a la pobra bola de neu, ja bruta. Ara sí, molt suaument, va clavar el cap al tòrax. La cendra anava caient al seu costat, no havia fet cap pipada de concentrat que estava; molt, molt suaument, tremolant, va separar les mans del cap... no queia!, no queia!, s'aguantava! «Qui riu ara? eh!, fill de puta! Qui riu ara?!», cridava totalment embogit; tan embogit que va agafar la pala de sota el porxo i va començar a descarregar la seva ira contra el tòrax i la base del ninot de neu, cops per tot arreu, com qui pica un entrecot. La neu, tan blanca i tan pura, es va anar desfent i trossos del tòrax volaven per tot el jardí, emblanquinant el termòmetre del presseguer, les finestres del menjador i la seva cara. S'havia quedat descansat. El ninot, del tot desfigurat, encara conservava la seva columna vertebral, i clavada a ella, un cap deforme que rodolava cap al presseguer.

Dins el menjador, el Martí i la Martina miraven embadalits l'escena. No entenien per què el seu pare havia fet allò; de fet, no entenien per què el seu pare havia fet el ninot de neu, a ells no els agrada la neu, és freda i mulla. Si jugaven fora el jardí era perquè s'havien vist obligats veient les ganes que tenia el seu pare de fer un ninot de neu. Ells haurien preferit estar-se a l'habitació, jugant a tennis a la Wii; fins i tot haurien preferit mirar la tele amb la seva iaia, que parla fort i fa veure que no hi sent; o pitjor, anar a l'escola. 

La vida monacal (I)

Va ser l'any 2011, ara fa 43 anys. No era la primera vegada que entrava a un monestir, però sí la primera vegada que hi feia nit. Hi havia d'anar amb un seu amic de la universitat, però el dia abans el va trucar, que estava molt malalt, que havia agafat una grip estomacal d'aquestes que passa tothom i que li sabia molt de greu, però no podia venir, que ja li tornaria aquesta putada pagant-li unes cerveses al bar de davant la facultat, allà on acabaven sempre en època d'examens quan els tancaven la biblioteca. «Doncs res, cuida't. Ja t'explicaré com m'ha anat l'experiència divina!», i va penjar el telèfon.

Quina putada. Al seu davant es presentava un cap de setmana espectacular: dormir dos dies al Monestir de Poblet i fer vida monacal amb els monjos de l'ordre cistercenc que viuen ad aeternum en aquell edifici rehabilitat de dalt a baix. 

L'endemà a les 6.50 del matí agafava el tren a l'estació del Passeig de Gràcia. No li agradava aquella estació; de fet, no li agradaven les estacions subterrànies dels trens, eren tristes, sufocants i feien pudor. Després de dues hores i escaig de tren va arribar a L'Espluga de Francolí, un poblet conegut per... bé, per no massa res. A ell no li interessava saber que a aquell poble hi havia una de les coves prehistòriques més llargues d'Europa. Tenia gana, això sí, sempre tenia gana, així que abans de marxar caminant (caminant! Ell!, caminar! Dos quilòmetres fins a Poblet! Caminar!) va decidir fer un petit mos al primer forn/cafeteria que va trobar. Un cop eructà i sentí la flaire del xoriço que s'acabava de fotre, va pagar i va marxar xino-xano cap a les portes de la divinitat. Al contrari del que s'havia imaginat, no se li va fer gens pesada la caminada. De fet, i això no és pas un recurs literari per avançar ràpidament en el temps i no fer massa llarg el text, de cop es trobà dins una habitació de l'hostatgeria, una cel·la austera però comfortable on hi havia un llit més còmode i molt menys sorollós que el que tenia a Barcelona, una taula amb una taca d'alguna cosa marrona i enganxifosa, una mica de prestatgeria que va fer servir per deixar-hi la maleta, i una pica. Els lavabos i les dutxes (que no requerien de sabó perquè eren una mena de dutxes que ionitzaven (?) l'aigua) es trobaven en una sala comunitària. Per un breu moment va pensar en les colònies de sisè de primària, quan un noi de la seva classe els va ensenyar que li havien cresc...però aquesta imatge i aquest record es va esfumar del seu cap quan va descobrir que a la paret hi havia un retrat de Jesucrist que el vigilava i el cohibia. 

Tot era molt tranquil i inquietant. El silenci només es trencava pel so del cruixir de la grava sota els peus d'algun frare, el cant d'algun ocell (només va saber reconèixer el cant de la puput) i, molt de tant, la porta de l'hostatgeria, una porta diabòlica que et prenia tota l'energia quan intentaves obrir-la. A fora, l'aire fred erosionava les pedres centenàries, algunes de les quals estaven marcades per graffiters com «F. IOSEPH» o «F. IOAQUIMHUS», frares del segle XIV que van decidir passar a l'eternitat ratllant el seu nom en aquestes pedres sorrenques. A l'estany artificial de sota l'hostatgeria no hi havia cap peix, es van morir tots després que algú hi tirés algun producte químic, o potser van ser l'àpat dels gats sobrealimentats i amb la cua torta que corrien pel monestir amb total impunitat, com si fossin l'Abat.

Prunus avium

Feia dies que tenia un mal de panxa horrible, però no d'aquells que et fan anar cada dos per tres al lavabo, sinó d'aquells intensos, com si hagués de patir un atac d'apendicitis, però no podia ser, feia quatre anys, en una calorosa Festa Major del seu poble, va haver de córrer cap a l'hospital perquè li extraguessin l'apèndix abans no fos massa tard.

Feia dies que tenia un mal de panxa horrible però ahir, precisament ahir, se sentia molt pitjor, era com si estigués embarassat. Bé, de fet no sabia si era com si estigués embarassat, bàsicament perquè mai n'ha estat; normal, d'altra banda, si tenim en compte que el personatge que ens ocupa es diu Ramon.


Degut al mal de panxa insistent va decidir preparar-se un xic d'arròs bullit amb una fulla de llorer i un all, no s'ho va poder acabar, es va prendre les herbes receptades per el seu homeòpata de capçalera i es va estirar al sofà. Un cop agafat el son va notar una fiblada horrorosa al seu estómac, com si els seus budells es rebentessin en mil trossets dins la seva caixa toràcica. Es va posar les mans sota el melic, es va alçar i, marejat, va caure desmaiat sobre el parquet.

Dins seu el mal de panxa s'anava estenent, com si hi creixés un arbre. Les arrels, rabioses, perforaven estómac, fetge, ronyons i sortien per tot arreu, com els espaguetis quan s'escolen pel colador. Les branques, encara verdes, foradaven la pell ansioses per veure el Sol; al primer contacte amb l'astre i a un ritme vertiginós tot de fulles ovato-oblongues i serrades s'obrien i descansaven airoses sobre les branques que ja prenien un color gris rogenc. Tota la seva pell, cuidada durant tants anys per cremes i potingues homeopàtiques, es difuminava amb el color de les seves branques i allà on hi tenia una piga apareixia una fissura blanquinosa; i on els punts quirúrgics havien foradat, com a la part inferior dreta de l'estómac, a l'alçada de l'apèndix, hi sorgia un tall d'on vessava resina sense parar, imant de la pols que el seu company de pis hauria d'haver netejat la setmana passada.

Perforat per tot arreu va obrir els ulls, es trobava cap per avall, amb el nas ensangonat pel cop amb el terra. Va fer un intent d'incorporar-se i de seguida notà una cosa ben estranya: no li feia mal la panxa, se la tocà i retocà, palpant-se per tot arreu fins que va arribar a la cicatriu, l'enganxor de la resina el va confondre, no podia ser sang, va alçar la mà a l'alçada dels ulls i es tornà a desmaiar. Una fulla, una maleïda fulla!, això és el que era la seva mà, no podia ser! Ho era. Es tornà a desvetllar i s'incorporà d'un bot, no sense sentir la cruixidera com quan un trepitja fulles seques; se sentia garratibat, molt garratibat. Tot era massa kafkià. Lentament s'adreçà al mirall i es sorprengué d'haver-se reconegut, la cara la tenia ben igual, ni una fulla aquí ni una fulla allà; ara bé, el cos patí una mutació terrible i fastigosa, creia que seria robust i no era res més que un tros de carn ple de branques i arrels per tot arreu i amb un to cromàtic ben rupestre. Tot ell era una mala hibridació entre un pernil dolç tou i un cirerer, un maleït cirerer, i a sobre mal fet! Va pensar en la Dafne de Bernini, en un Barbarbrat, i fins i tot en l'obra de teatre de 2n de primària on li va tocar fer d'arbre... i el que veia era pitjor!

I què podia fer? No ho sabia, però el que l'inquietava més era la tranquil·litat i la rapidesa com s'havia acceptat; alguns al veure's en aquell estat s'haurien tirat daltabaix del balcó i haurien tacat les rajoles marrons de la terrasa on sempre hi fa topless la veïna del baix segona, altres haurien agafat les tisores d'esquarterar pollastres que feien servir per tallar la pizza i s'haguessin podat com un plataner a l'hivern. Ell no. «Què hi farem!», va pensar, i acte seguit es dirigí al balcó i s'assegué a la butaca de l'Ikea descolorida per descansar i pensar, pensar i pensar... pensar en el dia que la seva mare li havia dit que no s'empassés els pinyols de la fruita, que si ho feia li creixeria un arbre dins seu.

Ahir la vaig tornar a veure

Ahir la vaig tornar a veure al mateix lloc de sempre esperant pacientment algú que sempre arriba  tard. Em pregunto si és universitària, per l'edat semblaria que sí, si es tracta d'una noia completament independitzada econòmicament dels seus pares, si ha de demanar la beca per estudiar, si és d'aquí o viu en un pis d'estudiants, o si treballa...

No sé res d'ella, simplement és allà, esperant algú que sempre arriba tard. I cada cop que baixo cap a la universitat, la seva voluptuositat palplantada sobre unes sabates de color beix m'omplen plenament. Crec que m'he enamorat, no puc fer-hi res. És un sentiment irreparable, no me la puc treure del cap, cada cop que tanco els ulls veig el seu cos esvelt, la pell blanca i les galtes tímidament rosades de princesa de conte, els  cabells panotxes recollits amb una senzilla cua que es deixa caure per damunt de la clavícula i descansa sobre el pit, a l'alçada del cor, i els llavis pintats de color carmesí, i les ulleres de pasta negra i la mitja rialleta sempre acompanyada per unes dents blanquíssimes. Tota ella mostra una fredor esfereïdora però a la vegada sensual, i cada cop que passo pel seu davant, un formigueig em puja per darrere l'orella i em fa accelerar el cor a uns extrems que no pot arribar a entendre ni en Valentí Fuster; suposo que és l'amor, i aquest em matarà.

A cada passa que m'acosto, em sento un xic més infeliç. Ella palplantada mirant a l'horitzó es mostra superba i imponent sobre les sabates de color beix, les faldilles de coloraines sobre les seves cames perfectament alineades i la samarreta airosa de ratlles blaves horitzontals que deixa entreveure la tira dels sostenidors d'encaix negre. Sobre el seu braç hi reposa una bossa d'espart acuradament tancada; per protegir el seu coll un mocador de seda vermella que s'entrellaça amb un collaret llarg de perles marrones; a cada orella, una petita perla a conjunt amb el collaret, i al nas, un diamantet que dóna el toc de gràcia a tal bellesa. I jo passo pel seu davant, completament embadalit, avergonyit i emprenyat amb mi mateix per no dirigir-li ni una trista paraula.

Cada dia és allà, entenc que ens coneixem, ni que sigui per repetició, entrecreuem mirades innocents, i tot així no faig res. Per què em nego a fer-li un cop de cap en forma de salutació o un aixecament tímid de mà que vulgui dir «bon dia, em pararia a dir-te mil coses però sóc un cagat i prefereixo veure't en records i somnis que espero que mai s'acabin»? De fet, ho tinc complicat. No podré dirigir-me mai a ella si no aconsegueixo que surti de darrere la gàbia de vidre, dins un aparador de l'Stradivarius del costat de casa, camí a la universitat.

El perfecte ignorant

Vladimir Asimov, tot i tenir el nom i el cognom de dos gran autors de la literatura russa, era un perfecte ignorant. Mai es va acostar a un llibre, ell preferia les revistes, a poder ser de ciclisme. De fet, Vladimir Asimov va trigar molts anys a saber d'on venien els seus noms, ho va descobrir en un article que firmava un periodista francès després de la seva gran actuació al Tour. «Interessant», va pensar, i seguidament es va fotre el bistec poc fet que l'esperava a la taula del restaurant. Al seu davant, una noia pèl-roja amb ulleres de pasta i escot prominent, va treure una gravadora i un bloc de notes del seu maxibolso d'espart, va prémer el botó vermell del REC i amb veu suggeridora digué «Vladimir, quan vulguis comencem».


Pobre Vladimir... tot i que ara era un personatge mediàtic conegut arreu del món, la seva infantesa va ser d'allò més dura; diuen els seus biògrafs que el van trobar una feixuga tarda de principis de setembre a la porta de l'orfenat de Les Avellanes i Santa Linya, dins un maxicosi completament nou amb recanvis de bolquers, un sonall que tenia forma de mico i un potet de llet en pols. Sobre el seu pit endormiscat hi havia una simple tarja escrita en Comic Sans on hi deia:

« Moltes gràcies per acollir el nostre fill. Com que no ens hem posat d'acord amb el nom, hem decidit no discutir i deixar el nostre petitó a les vostres mans. 

PD. Va néixer fa tot just sis dies»

Quan una de les cuidadores de l'orfenat, que tenia 43 anys i no serviria ni per vestir sants,  se'l va trobar a les escales, el primer que va fer va ser prendre-li el sonall, embolicar-lo amb paper couché i un llaç vermell, i regalar-li a la seva neboda, filla del seu germà petit, que feia dos dies que havia nascut.

Al tornar a l'orfenat i descobrir que la pobre criatura encara no tenia nom, va seguir la seva tradició de poetessa i lletrada frustrada per, una altra vegada, posar nom a un del seus "fillets", que així era com anomenava els pobres nadons abandonats que de cop estaven al seu càrrec; així que, no sense un xic de mala fortuna per el pobre Vladimir, va decidir posar-li el nom de l'autor de Lolita i el cognom de l'autor de Jo, robot. Algú podria pensar que era cruel, però aquell orfenat va ser una gran pedrera de noms literaris com Cormac Irving, company d'habitació d'en Vladimir o la dolça Jane Rowling, primer amor del nostre protagonista. 


El nostre jovenet abandonat per una trista indecisió dels seus pares, ara estava responent les preguntes de la periodista d'ulleres de pasta i escot prominent, no sense agafar la mà de la seva dona, una senyora de la seva edat que encara guardava el seu sonall en forma de mico. El fet d'agafar la mà de la seva dona li atorgava una certa seguretat davant l'escot de la periodista (era inevitable no dirigir-hi la mirada) i, de pas, donaven l'aspecte de parella modèlica que servia per callar els rumors d'una suposada relació amb una de les noies del bunga bunga italià. No tenia massa temps, a les 4 havia de ser a la ràdio, i una hora més tard agafaria el  pont aeri per anar un programa de baixa audiència que havia gastat bona part del seu pressupost en portar-lo; segurament li farien preguntes del tipus «Quan estàs corrent i de cop et ve pixera, què fas?», després el presentador li diria que s'ha estat entrenat durant tota la setmana per fer un esprint amb ell, i segurament posarien un parell de bicicletes estàtiques per veure qui pedaleja més ràpid; per acabar, sortiria un noi i intentaria fer un truc de màgia amb un truc fonedís. Era normal aquesta imbecilitat. Tots els mitjans de comunicació volien tenir uns segons de la seva vida per fer-li quatre preguntes i extreure'n un titular el més groc i fora de lloc possible per així omplir tertúlies on els polítics, escriptors, crítics, editors i periodistes frustrats s'omplirien la boca amb la veritat i cridarien com si venguessin l'última remesa de lluç del dia al mercat.


Era normal. En Vladimir Asimov, el nostre estimat perfecte ignorant, era tot un campió del Tour. Això en si mateix no tindria massa res en especial, fins i tot un senyor que controla el seu colesterol bevent batuts de iogurt l'havia guanyat més d'una vegada. El que el feia especial i a la vegada anecdòtic era que el senyor Vladimir Asimov va ser el primer a guanyar el Tour sobre una bicicleta amb rodetes. No us estranyeu, penseu que mai havia tingut un pare que l'ensenyés a anar amb bici, i la senyora cuidadora no s'estava a descollar rodetes i a controlar els nens perquè no es fessin mal, tenia feina a llegir i a escriure poemes d'amor a persones desconegudes.