No hi crec

Jo no hi crec. De fet, penso que són una parida, que la gent els llegeix per sentir-se segura, per tenir una cosa del més enllà que li expliqui què ha de fer durant el dia, quina és la pedra de la sort i el número que ha d'evitar com sigui.

L'altre dia vaig fullejar el diari gratuït del metro i he de reconèixer que el vaig llegir, deia no sé què d'un amor que vindrà, però que vagi alerta amb la salut, que fa fred i em puc constipar; bé, vaig posar la meva cara de "quina collonada" i vaig anar directament als sudokus.

De debò us ho dic, no cal que em mireu com si fos boja, jo no hi crec. D'acord, puc arribar a acceptar que a vegades l'encerten, però no ens enganyem, la majoria de les vegades són escrits ambigus amb una gran manca de coherència i versemblança. No em mireu així, no! No em creieu, oi? No us podeu arribar creure que tota una senyora com jo, de la meva categoria en aquest mundet, no es cregui ni una engruna de l'estafa dels horòscops? Mireu, ara us posaré un exemple i vosaltres mateixos en traieu les conclusions... mira que no creure'm! A mi! La més gran! Quina vergonya... vergonya us hauria de fer! En fi, va doncs, escolteu atentament la meva veu melosa... hmhmmm és un fragment de la Linda Goodman, una imbècil que es creu qui sap què. Ai, això talleu-ho, que quedaré molt malament; quan editeu, poseu que la Linda Goodman és una gran experta... hmhmmm va, que començo, ja veureu quina collonada...

«Una mujer Virgo es capaz de dejar a su marido por un hombre a quien conoció en algún océano remoto. Si te imaginas a la mujer Virgo como una doncella dulce y virginal, se harán pedazos tus ilusiones. Virgo no es una ninfa arrodillada junto a un estanque»

Què, com us heu quedat? No ho veieu? La meuca de la Goodman està dient que les Virgo som unes fresques... I AIXÒ SI QUE NO! Què s'ha pensat?! Que jo em dec al meu marit, que tinc 4 canalles i 5 nèts! Coi de bruixa... Per això mateix no hi crec, perquè només diuen que mentides! Què, em creieu, o...

- Carme, 5 segons i comencem!

Coi de regidor... sempre m'avisa quan falta ben poc... llavors continuem amb el reportatge, eh!

- 3, Carme! 2... Càmeres, 1... Endavant careta! Carme, ja!

«¡Buenas y apocalípticas noches, queridos telespectadores perdidos en la soledad de la noche! Ya estoy aquí, soy Mari Carmen, la bruja del horóscopo, y os quiero ayudar. Todas vuestras dudas serán respondidas por el horóscopo y por el poder divino de mi ascendente, el siempre enigmático y mágico Capricornio. ¡Ah! ¡Os quiero, queridos! Recordad que el precio de la llamada es de 2'65€ el minuto. ¡Os quiero! Adelante las llamadas. Quién será el primero, queridos solitarios... ¿Serás tú, tú o tú?»

En Joan

En Joan sempre truca als concursos televisius que fan a les 3 de la matinada. 

En Joan viu al bell mig de l'Eixample, en un 4t 1a de 60 metres quadrats.

Entrar a la seva habitació és tornar als 6 anys: pósters de pel·lícules de Walt Disney tapen la humitat de les parets i els peluixos s'acumulen als racons més insospitats; sobre el llit, una manta de "La màgica Do-Re-Mi", i al terra, unes sabatilles de la Hello Kitty.

Al menjador, les figures del Lladró coronen la taula creant una atmosfera pseudo-rococó (els mobles d'Ikea tallen l'escena perfecta per a Fragonard), i les cortines de vellut rosa plenes de pols fan de l'atmosfera una mena de sauna amb 28 alemanys borratxos i suats després de fer la marató de Nova York.

A la cuina, un paquet de cereals obert alimenta les paneroles que té de mascotes; dins de la nevera, un mató amb complex de rocafort fa companyia a una poma mig podrida que regalima sobre un paquet de pasta caducada que fa aigua per tot arreu. 

El lavabo... bé, recordeu els mítics Poly-Klyn de Festa Major? Doncs encara més brut.

En Joan és solter, i un berro. Però un coco, un geni, un gran empresari de present i de futur, un as de les finances, l'assot del proletariat... treballa en una important multinacional dedicada a la venda d'armes, i n'és el comercial; ha tingut la oportunitat de conèixer gent tant magnífica com l'Augusto Pinochet, el Kim Jong-il, l'Alfredo Stroessner, el Muammar el Gaddafi, el Bush pare i el Bush fill, i un llarg etcètera més.

Però, joves i no tant joves que llegiu això, vull que sapigueu una cosa: tot i ser una de les persones més influents del món, cada diumenge, a les 11 del matí, tira trossos de pa sec als coloms de Plaça Catalunya. 

En Joan viu al bell mig de l'Eixample, en un 4t 1a de 60 metres quadrats. Es gasta tot el sou trucant als concursos de la televisió que fan a les 3 de la matinada per una simple raó: necessita el contacte humà, i les figuretes del Lladró no li proporcionen aquest plaer.

Desig

«Que demani un desig! Que demani un desig!»

I ella, nerviosa, com sempre que li toca ser el centre d'atenció, ha respirat fons, molt fons, i ha tancat els ulls per centrar-se en un desig prou satisfactori i prou innocent per poder-lo explicar a tots els que esperen, càmera en mà, que bufi les 20 espelmes que van deixant traces de cera sobre la trufa i les flors de massapà.

Un desig... no era tan fàcil. En un màxim de 6 segons, si no l'espera es fa massa llarga, ha de desitjar una cosa que mai es complirà; però... i si es complís? I si aquesta espècie de ritual vergonyós per a qualsevol adolescent es realitzés? Llavors, hauria de desitjar el que sempre hauria volgut. Ho tenia clar. Li faltaven 5 segons.

Des que havia començat la vida universitària, que es va fixar en el Francesc; un company de classe i de colla, un bon amic; sempre atent però despistat, sempre rialler, sempre alegre, sempre... era un somni. Quantes vegades hauria volgut dir-li tot el que sentia! Però cada vegada que es quedaven sols acabaven parlant de qualsevol tema, per molt insignificant que fos; i mai s'atrevia a confessar-se. Mai trobava el moment. I ella, somiatruites com sempre, interpretava tots els gestos del Francesc com un senyal, n'estava convençuda, sabia que ell també sentia alguna cosa... però de seguida es fregava la cara per remoure les idees i pensava que allò era una estupidesa, que el Francesc era massa perfecte per ella, i que si alguna vegada li demanés quelcom més, acabaria sent pitjor; que l'amistat s'acabaria, i que ella es sentiria molt malament per la pèrdua amorosa i amical, i que hauria de tornar a refer la seva vida i fixar-se en algun Erasmus italià que pren Frapuccino al Starbucks de la cantonada. 4 segons. En la carrera, podria desitjar acabar la carrera, o trobar feina a la primera, o en tardes sota el sol de la Ciutadella, passejant agafada de la mà amb el Francesc, reposant a la gespa, deixant-se olorar el cabells, acariciar-li la barbeta i fer una rialleta conjunta...

Notava la mirada de tots els seus amics al seu front, esperant que fes el pas i bufés, d'una vegada per totes, les 20 espelmes; però ella no tenia gens clar el seu desig. Potser en aprovar totes les assignatures? Sí, però al Francesc li costava més... i si ell repetís i no segués mai més al seu costat? No suportaria que no pogués tornar fer veure que no ha entès alguna cosa i, amb l'excusa de buscar als seus apunts desordenats la paraula que li manca, notar i sentir-lo més proper (ser conscient que, obrint un xic la mà, podria tocar-li la vora del jersei). No podria. 2 segons. Havia de decidir; començava a sentir algun crit ofegat «va, dona!» «igualment no es compleixen!». Va obrir un xic l'ull dret i es va enriolar quan va descobrir una multitud de càmeres enfocant el gran moment: ella era l'estrella del perfecte vídeo amateur que al cap d'uns anys faria tanta gràcia veure; però els estava defraudant, encara no tenia el desig. 1 segon.

Va pensar precipitadament amb els seus avis, pares, la germana que mai havia tingut, el professor que l'havia suspès i el que li havia posat una matrícula d'honor, amb la dona de la cafeteria, la noia del jersei verd que sempre seia al banc de fora, amb els coloms, el pastís, amb la veïna de dalt, amb els regals, la cançó d'èxit del moment, el concert de demà... I va bufar. Va treure tot l'aire i, amb ell, tots els pensaments que s'havien revoltat dins el seu cap durant uns llargs 6 segons. Els seus amics aplaudien i xiulaven, va sentir taps d'ampolla que queien a terra i uns llavis humits li embrutaven la galta de pintallavis vermell.
De cop, però, com si algú encengués un llumí dins un armari, com si un bri d'aire fred fes acte de presència en una sauna, va sentir l'única veu que en aquell moment volia sentir. La veu que desitjava:

- Calleu tots! Va, què has desitjat?
- T'he desitjat a tu.

- A... a mi? Però saps que si ho expliques no es compleix...
- No hi crec en aquestes coses


















PD. Efectivament, les dues primeres frases les he extretes d'aqui:

Volem institut públic a Navàs!

Fa fred.

Al meu davant, una esplanada erma plora pels vells temps que havia passat quan, de la seva terra, creixien els fonaments duna antiga bòbila, els totxos de la qual havien servit per construir bona part de les cases i edificis d'un poble que li va girar l'esquena en el moment que va decidir enderrocar el cos dels seus fonaments.

A la meva esquena, un edifici immens d'arquitectura dels anys seixanta, nota el pas del temps i ens cluca l'ullet amb els tendals de color taronja que tapen del sol, i que s'airegen al ritme de l'aire que deixa un camió provinent d'un escorxador de la zona, que descarrega cuixes de xai al supermercat que ocupa una part dels baixos de l'edifici dels anys seixanta, que és propietat d'una gran caixa (ara transformada en banc).

A la meva dreta, una cartellera multicolor em convida a ballar salsa a Berga, a anar a un concert de Kòdul a la sala Stroika de Manresa, a practicar l'anglès a un preu molt econòmic, i a una calçotada que organitza el Club d'Avis. Sota d'aquests cartells, una capa d'uns 3 centímetres de gruix em mostra que, anteriorment, els caps de màrqueting de les grans empreses havien pensat en penjar cartells en aquesta cartellera multicolor.

Fa fred i el bus arriba tard. Saludo a la noia que acaba d'arribar; ella em somriu, s'enriola, busca entre les butxaques de la jaqueta de color beix, treu el mòbil i es posa a manipular-lo fent veure que acaba de rebre un missatge, es gira i decideix amagar-se rere la cartellera multicolor. Van arribant més nens i nenes amb les seves maletes; hi ha de tot: des del nen que la porta lligada al seu cos, fins el nen que l'aguanta amb un sol braç. Criden i em saluden; i jo no entenc com poden estar de tant bon humor si el bus arriba tard i, a sobre, fa fred.

Miro a l'esquerra, dins el bar no hi ha ningú, tots són a fora fumant i fent petar la xerrada. Un gos jau arraulit entre les potes del seu amo i un ocellet s'ha col·locat sobre el monument a la màquina de tren, de quan el carrilet passava pel bell mig del poble.

Mentre espero, penso en el meu dret a rebre una educació obligatòria en un institut públic; de fet, aquest dret el tinc, però l'he de realitzar a 10 km, i a 1 hora i 3/4 del meu poble. I per què? Doncs perquè al meu poble el caciquisme propi de les tupinades de finals del segle XIX, principis del XX, encara és latent. Al meu poble hi ha un institut concertat que és propietat de l'església, i aquest ha fet, fa i farà el possible per tal que no es construeixi un institut públic que li pugui fer ombra; també es mostra esquerp a la innovació educativa, a l'obertura de portes cap a un món públic... prefereixen viure dels grans èxits que anys enrere havia tingut (quan els alumnes d'arreu de la comarca estudiaven a les aules d'aquest edifici; fins el punt que van haver de crear una residència d'estudiants), però aquesta excel·lència ja no hi és, s'han quedat aturats al pas del temps, no reaccionen... de fet, sí que reaccionen! Ara fa aproximadament 20 anys, van moure mans i mànigues per tal que l'institut públic al qual ara vaig, no es construís al lloc que, per lògica de població, pertocaria; curiosament, el mateix lloc des d'on reflexiono, el mateix lloc on hi ha el banc al qual sec mentre observo a la llunyania el bus que em portarà a uns 10 quilòmetres d'aquí.

VOLEM UN INSTITUT PÚBLIC A NAVÀS!

Per a més informació (i per ordre cronològic dels fets):

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/15314/navas/tindra/institut/escola/proper/curs (23 de novembre del 2010)

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16679/govern/paralitza/construccio/institut/public/navas (7 de febrer del 2010)

http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/16714/professors/escola/sant/jordi/donen/suport/unanime/protesta (8 de febrer del 2010)

http://www.tv3.cat/videos/3361890/Pares-dalumnes-de-Navas-dormen-a-linstitut-en-senyal-de-protesta (9 de febrer del 2010)

http://www.regio7.cat/bages/2011/02/09/tancada-indefinida-reclamar-linstitut-navas/127766.html (9 de febrer del 2010)

I per acabar aquest post, una de les primeres convocatòries (en la qual vaig participar-hi llegint-ne el manifest) de la Plataforma pro-Institut Públic a Navàs. Any: 2007

Mostatxo espès de color panotxa

Dins la tomba del faraó, un guiri nord-americà obès i lluent per la suor que li regalima per les galtes fins arribar al mostatxo espès de color panotxa, fa un glop a la cantimplora que du penjada al coll mentre vigila detingudament a la seva esposa. Ella, d'uns 30 anys més jove, es col·loca bé la pamela de color verd i, amb un elegant moviment de la seva mà esquerra, es recull els rínxols que destorben els seus delicats llavis impregnats per una substància enganxifosa amb sabor de coco.

Ambdós dormen a la millor suite del millor resort situat al bell mig de El Caire. Cada nit,  quan arriben a la quinzena planta, una colla d'eixerits cambrers (amb complex d'esclaus) els hi tiren la catifa vermella sota els seus peus i llencen pètals de rosa al ritme del Concert número 21 a piano de Wolfgang Amadeus Mozart.

Un cop dins de la suite, sobre una petita taula de marbre vermell, hi descansa una ampolla de Möet&Chandon i dues copes de cristall de Bohèmia. Amb un "pop" inconfusible, les bombolles, esperitades, comencen a pujar pel coll de l'ampolla i cauen sobre la catifa persa de color cru, i el mascle, en un acte d'originalitat extrema, es mulla els dits i al crit de «Joy! Joy!» xopa la seva estimada, estirada i jove muller mentre riuen com si haguessin vist l'última pel·lícula de Jim Carrey.

El mascle, amb les galtes i el nas fent competència al seu mostatxo panotxa, toca la campaneta i, a l'instant, un cambrer (amb complex d'esclau) fa una reverència davant seu en una postura de ioga inexplicable. Al cap de mig minut, sobre la taula de marbre ja hi ha uns maduixots transgènics i una altra ampolla de Möet&Chandon.  Jugant com si donés el menjar a un nadó, acosta a la boca de la seva estimada, estirada i jove muller un dels maduixots, però en el moment que ella vol engolir el fruit afrodisíac, el mascle juganer li treu del seu àmbit i se'l menja ell; i així amb el següent i el següent, fins que l'home, embriagat i fart de maduixots, es deixa caure sobre els llençols de seda perfumats amb lavanda.

La seva estimada, estirada i jove muller se'l mira de mala gana; ella voldria anar a fer un tomb sota els estels en una barca del riu Nil i poder contemplar les constel·lacions i els cocodrils que descansen, encadenats, a la riba; però ell està borratxo, i ella ha de tenir paciència, carregar-se de valor, respirar fons i, sense cap mena de fàstic, adormir-se al seu costat.

Algun dia creu que li arribarà l'hora, i que un infart miocardíac causat per la seva obesitat exagerada acabarà amb el tou de carn suat i pelut que ronca al seu costat.  O no! Millor fer-ho més mitològic, podria demanar a un dels cambrers (amb complex d'esclau) que li portés un àspid i, com la bella Cleòpatra, deixar que el verí s'injectés a les seves venes plenes de colesterol. O també podria fer que un cocodril sedat es despertés afamat compartint llit amb el seu marit... però no, seria una pena tacar de sang la catifa persa de color cru. Si hi hagués pensat abans, fins i tot l'hauria pogut estabornir dins la tomba del faraó amb un roc ple d'inscripcions; o guardar en un potet uns quants escarabats i, ara que ronca, tirar-los dins la seva gola i que quedessin encallats, mentre van movent les seves potetes de forma patètica i van carrisquejant les pinces, a la glotis o a la faringe.

Massa feina. L'estimada, estirada i jove muller decideix que ja ho farà en la tranquil·litat de Beverly Hills, un cop hagin passat la infernal calor d'Egipte, una calor que potencia la ferum de suat del tros de carn amb mostatxo espès de color panotxa que jeu, roncant, al seu costat.

No ho entenc... no ho entenc!

- No entenc com ha pogut passar... això que he fet servir el mateix sabó de sempre, el mentolat amb traces de llimona que refresca, depura i obre els porus de la pell. No ho entenc... no ho entenc! I de cop, fregant-me amb aquella esponja que vaig comprar a la farmàcia; sap quina vull dir? Aquella que és de color groc, que sembla un formatge gruyère, sap? Aquella que al cap d'uns dies els forats estan plens de cabell... Bé, és igual, doncs m'he començat a fregar amb l'esponja i cap problema. Bé, cap problema tampoc.

- Aquí ha descobert...

- No, no! Ara hi arribem, però resulta que mentre m'estava fregant, de cop l'aigua de l'aixeta ha començat a sortir molt calenta, i no ho entenc, perquè normalment quan la caldera s'espatlla, l'aigua surt freda, no calenta! Vostè ho entén això?

- Hmmm no... però continui, continui.

- És que no ho entenc... calenta! Ha sortit l'aigua calenta! Bé, doncs això, que m'ha començat a sortir l'aigua calenta, però ho he regulat amb l'aixeta i cap problema. Llavors he agafat el xampú. Si, ja sé que sóc calb, no em miri així, però per molt calb que sigui, ens hem de netejar la closca; què es pensa? Que no es notaria? I tant que es notaria. Pensi que vaig llegir un article... on el vaig llegir... a la Sàpiens? No... ah, sí! Ho vaig llegir en un article d'Interviú... no la compro mai jo l'Interviú! Déu me'n guard! Però vaig anar a afaitar-me a cal barber i la tenia allà... per què sap? Jo sóc molt senyorito, i la màquines d'afaitar no em van bé... Però això és un altre tema. Per on anava? Ah, doncs això que vaig llegir un article que deia que a la calba hi ha molta merda. I des d'aquell dia que me la frego a consciència. Faig servir un xampú que anuncia un jugador de tennis, el paio aquell... el... el.. el Verdasco!

- Senyor, pensi que va per la seguretat social, si pot concretar...

- Sí, sí, ja acabo! Doncs resulta que la calvície bruteja molt si no la rentes i per això em vaig comprar el xampú aquest, que és molt bo, eh! I fa molt bona olor! Ja m'ho diu la meva dona: «no cal que et posis la colònia que et vaig regalar pel tió, que amb la bafarada que deixes anar totes t'aniran al darrere!» I això, que m'anava fregant i de cop he notat una cosa estranya, com si... ah! Però m'he deixat una cosa molt important! Se n'ha anat la llum. Sí, sí, tal i com ho sent, m'estava fregant l'entrecuix i de cop han caigut els ploms. Ho pot entendre, això? No cal que em contesti, jo tampoc. Però res, al cap d'uns segons ja ha tornat la llum. Tot molt estrany. Però bé, per on passava? Ah, sí! M'estava rentant i de cop he notat com si un colom se m'hagués cagat a sobre, però no com quan notes el “xop” al teu damunt, sinó quan notes que llisca cap avall. Tal i com ho sent. Però no n'he fet massa cas, he pensat que devia ser alguna gota d'aigua. I això, m'he començat a esclarir... i coi! He mirat cap al plat de la dutxa i l'aigua que quedava embussada era de color carn. I jo he pensat: «collons, si que t'has embrutat en un dia!» Però tampoc n'he fet massa cabal. Ara, la sorpresa ha sigut mentre m'eixugava, vostè sap que sóc miop, i fins que no m'he posat les ulleres i m'he mirat al mirall no ho he vist.

- I ha sigut quan ha descobert que...

- Exacte. He perdut el color, m'he quedat en blanc i negre, com si el meu fill, que és dissenyador, sap? Ui, fa coses molt modernes i amb molt colorido! I sempre diu que fa servir el fotoxup... sap què és això? Resulta que tu li dones una fotografia i t'hi pot fer el que vulguis, fins i tot treure-hi el color. I això, que sembla com si el meu fill m'hagués fet una escala de grisos, perquè noi, he perdut tot el moreno! 

Els reis d'Orient

Els tres Reis Mags de l'Orient rebufaven, cansats, sota els estels d'una petita població de la Catalunya Interior. Ha sigut una nit molt feixuga, més del normal. Els infants, endimoniats, s'abalançaven cap a ells amb la intenció d'abraçar-los, petonejar-los, demanar-los els últims regals; i ells, pacientment, els agafaven, se'ls acotxaven a la falda i miraven al reguitzell de càmeres amb flaix que cremaven les retines dels seus ulls. Mentrestant, els patges reials sobrevivien com podien davant l'aglomeració de pares i mares disposats a agafar carretades de caramels.

Però el més dur ja havia passat, els tres estaven asseguts sota el portal de l'església, bevent llaunes de cervesa i fumant cigarrets amb la única il·luminació d'un estel fugaç de llum de tub que penjava, pampalluguejant, d'un balcó.

En Baltasar, endormisquejat, sentia de fons els crits d'un nen que acabava de descobrir la «mansió de Casper» que tant havia desitjat, i somiava en les més de cent donzelles que l'esperaven a palau per fer-li fregues als peus i massatges a les natges amb un aparell que havia comprat a la telebotiga.

En Gaspar recordava el vell i bell temps en que no era res més que un savi astrònom. Va fer un glop a la cervesa, va mirar a banda i banda, va somriure i va aclucar els ulls mirant el cel encapotat per una borina baixa que sortia d'alguna llar de foc.

Per últim, en Melcior estava connectat a la Blackberry, mirant les últimes novetats al Twitter i remugant perquè li quedava poca bateria. Es va aixecar per agafar una altra cervesa del paquet que havien comprat al bar de la cantonada, i la va obrir tot bufant la bromera que sobreeixia de la llauna.

Tot i que mai n'havien parlat entre ells, odiaven la Nit de Reis i odiaven el dia que en Gaspar, com un boig, els va engalipar per seguir aquell estel que ara pampalluguejava sobre els seus caps. Feia més de 2000 anys que, cada 5 de gener, havien de deixar les seves vides de luxe absolut per repartir regals a tots els nens del món occidental, fins i tot a aquells que eren uns malparits; i ja n'estaven farts.

Cada any, una setmana abans del gran dia, començaven a fer les maletes plenes de vestits que carregarien els patges reials per canviar-se a cada població; compraven els camells a un senyor d'Alexandria i els ensellaven, i llogaven a tots els fills de les més de 100 donzelles de Baltasar per tal que els ajudessin a portar el carbó i els regals... i tot això per res, ja que havien de fer el teatre a cada poble: que si ara fem veure que venim del mar, que si ara baixem amb tirolina per el campanar de l'església, que si ara fem veure que venim amb cavalls que es van cagant cada dues passes, que si ara ens fan pujar a unes carrosses de dubtosa qualitat estètica remolcades per un tot-terreny, que si ara hem de pujar amb escales pels balcons... ja en tenien prou! Però be, era la seva feina i no es podien queixar.

Els següents 364 dies de l'any es presentaven monòtons: d'un palau a un altre, gaudint de la comoditat fiscal que hi havia als Emirats Àrabs, lloc idíl·lic per viure en un palau sense la necessitat d'haver de fer res. A vegades pensaven que podrien fer de Reis Mags cada dia de l'any, però llavors es miraven entre ells tres, i esclataven a riure.

Van sonar les dotze campanades sobre els seu cap, era hora de marxar. S'acabaren ràpidament les cerveses, es fumaren l'últim cigarret, s'arremangaren les túniques i es dirigiren cap els camells, que tenien ben bé l'aparença d'unes grans limusines blanques.