dilluns, 3 de setembre del 2012

Decadència

Ell em va dir que ja ho faria, que jo no havia de patir per res, que ell, com a experimentat en el tema, «ja en tenia el collons pelats». I jo, bonàs com era, li vaig donar tota la meva confiança sense arribar a pensar en cap moment que tot això acabaria així, que tot plegat se n'aniria a la merda, que tot plegat faria que ara us ho estigui explicant. Què havia de saber, jo?! Era cosa fàcil!

D'acord, potser no ens vam entrenar del tot bé, reconec que el dia abans vaig beure massa, ho necessitava, ella m'acabava de dir que me n'anés una mica a la merda, que ja n'estava farta que només pensés en mi i en les meves estúpides històries... «històries!», com si no li agradés que les meves "històries" li haguessin pagat llibres, braçalets i concerts... quins pebrots! I sí, vaig beure massa, això que no ho volia fer, era molt conscient que l'endemà havia d'estar al cent per cent, que res no podia fallar, però vaig beure. Vaig beure massa. Primer en aquell bar on anàvem sempre que quedàvem; venen una sidra de maduixa molt bona, en aquell bar, però no puja una merda, i jo, tot i que no volia beure, necessitava beure. Així que a la tercera sidra vaig canviar de local i vaig anar a aquell de davant la nova Filmoteca, però estava a petar de guiris borratxos... i quina enveja que em feien! Ells allà, ben mamats i envoltats de dones, i jo, ben desgraciat, amb només tres merdes de sidres de maduixa. De cop, però, com si un tècnic de llum il·luminés el solo de guitarra de qualsevol guitarrista de qualsevol grup de música que toquen en qualsevol festival de música, va aparèixer un "cervezabieramigo". «Están frías? Posa-me'n tres, pues». I vaig anar a seure sobre una Vespino sense roda lligada al fanal de davant del bar que hi ha davant la nova Filmoteca. Quan me'n vaig adonar ja no tenia cerveses, i encara anava serè. Ja no podia dir allò de "encara no he begut ni gota i ja són dos quarts d'una...", però allò era una merda. Una bona merda. Quan vaig aixecar el cul de la Vespino sense roda, el fanal va trontollar i va il·luminar l'escena: era al terra, segurament em vaig entrebancar amb la cadena, i al meu voltant tot de guiris ben mamats reien com si els anés la vida, i un d'ells m'estava gravant, a mi! Quan ho vaig veure, em vaig aixecar de cop i li vaig fotre una hòstia al mig del nas que encara ara li deu sagnar, al molt cabró. Acte seguit vaig estampar el seu mòbil contra el terra i ja no hi va haver vídeo. Llavors vaig haver de córrer, per sort ells anaven bastant més tocats que jo i quan vaig trencar, tot esbufegant, ja no em seguien, els molt imbècils.
«Posi'm un gintònic. Carregat», van ser les úniques paraules que vaig dir a la cambrera que 15 minuts més tard ja m'havia convidat a quatre xupitos de ginebra i 5 minuts després me l'estava fent sobre els barrils de cervesa buits que guardaven a darrera. Prou incòmode. Em sembla recordar que em va demanar si tornaria... ara no ho sé segur, vaig beure massa. En tot cas, em va convidar a un altre gintònic, també ben carregat. En aquell moment sí, en aquell moment començava a oblidar-la a ella i al seu «vés una mica a la merda". El que no deixava de fer és pensar en l'endemà, i sabia que havia de parar de beure i anar a dormir, però també sabia que hauria d'agafar un taxi perquè el metro ja feia   prop de tres hores que havia tancat; de fet, estava en aquell pas de no saber què fer, o anar a dormir agafant un taxi o quedar-me amb aquella cambrera que m'emborratxava fins que tornessin a obrir el metro. Al cap de deu minuts ja era a casa. Tenia set i vaig agafar l'ampolla de JB que ella sempre guardava per tirar al rostit; d'un glop me la vaig fotre tota i em va caure al terra, però la vaig deixar allà, jo em vaig deixar caure al sofà, fins avui al matí.
Em sembla que m'he llevat borratxo. No, no m'ho sembla, m'he llevat borratxo. Ell ja m'estava perforant el cervell trucant el timbre que jo encara tenia el cap sota l'aixeta, fent-me baixar els múltiples remolins sinònim d'una nit etílica. 
I quan m'ha vist... quan m'ha vist ha decidit que ja ho faria tot ell. Em sembla que no li ha fet massa gràcia. Al cap i a la fi, ell només havia de portar el cotxe, jo ho havia de fer tot, però mira, el meu estat no l'ha convençut i l'ha cagada ell. L'ha ben cagada! I ara estic aquí, explicant-vos tot això, encara no sé ben bé per què... sí que ho sé, perquè l'ha cagada, l'ha ben cagada! Mira que era fàcil... el molt imbècil! Em repeteixo, hosti, em repeteixo... i ara estic aquí, explicant-vos-ho tot, i encara no sé massa per què. Coi, que sí que ho sé! Em sembla que encara vaig borratxo... el molt imbècil, mira que anar a fallar! I ara, què?, què hem de fer? Per què ho voleu sentir tot, no? Des del principi, un altre cop? Encara vaig borratxo, ahir vaig beure massa.


1 comentari:

  1. M'ha agradat el teu escrit, potser perquè ahir a la nit jo també vaig intentar emborratxar-me perquè ho necessitava, amb la diferència que avui no havia de fer res.
    M'he quedat intrigada però, què és ek que havíeu de fer?

    Ànims, a mi, fa poc, també em van engegar a la merda! ;)

    ResponElimina