Gràcies, maca

Els galets començaven a dansar patèticament dins l'olla bullint d'escudella i el baf embolicava l'aire per acabar reposant sobre les pilotilles, els ossos d'esquena, les potes de pollastre, les patates i la pastanaga de la safata de ceràmica que va comprar a La Bisbal d'Empordà. Al forn, l'ànec amb peres i panses s'anava daurant i sobre la taula de la cuina s'hi amuntegaven plates d'embotits i amanides.

A l'altra banda del passadís, darrere la porta de vidre, es començava a sentir un murmuri queixós però desenfadat, alguna rialla perduda i un tímid cant del més petit de la casa. La sala d'estar, atapeïda de cadires, era coronada per una immensa taula coberta d'unes estovalles de setí amb motius florals; a sobre, 11 plats col·locats estratègicament eren envoltats de la millor coberteria que es podia permetre, la que la tieta Dolors li va regalar quan es va casar.

Ranquejant d'una pota, va acostar les plates d'amanida i embotits als comensals que, satisfets pel tiberi que vindria, es deixaven servir per les mans tremoloses. Un cop servits, va asseure's entre el seu germà Quim i el seu nebot Francesc, tot fent-li una moixaina. I començà a menjar, tot i que no li entrava res; potser per l'orgull de tenir tota la família al seu voltant, potser perquè portava des de les 6 del matí cuinant, o potser perquè el dolor al cap se li anava fent més i més latent.

Reia i somreia les bromes que esdevenien a taula mentre procurava que no hi faltés res. Feia un mes que somniava en aquest dia, el dia que, per fi, podia reunir bona part de la seva família, i res ni ningú evitaria complir el seu somni: que tot sortís rodó. De moment el fato anava baixant, el petit Francesc es queixava que la sopa cremava massa, i la seva mare el renyava quan agafava una pilotilla amb les mans; però l'apoteosi va ser amb l'ànec: un gran «Oh!» va omplir l'escena i els nassos curiosos es delectaven amb l'olor.

Inflats, farts i conscients del bon dinar que havien fet, alguns encengueren el cigarret per fer baixar i altres es prenien una copeta de conyac; mentrestant, el petit Francesc jugava a fer melodies amb la copes de cava i vi... fins que l'avi l'aturà amb un ventallot al crit de «nen, vés a mirar la tele i deixa de fer soroll, que l'avi es vol fumar el caliquenyo tranquil!».

Mentre anava recollint els plats i els apilava sobre el marbre de la cuina, somreia, satisfeta, conscient que tot havia anat a la perfecció i que res ni ningú ho espat... «Toc, toc!» Algú picava la porta... «Bon dia, senyora Montse! Li porto el dinar! Heu vist que són eixerits els de la cuina? Com que avui és Nadal hi ha dos talls de torró per postres!». Observant la safata que li havien deixat sobre la tauleta, somrigué a la infermera: «Gràcies, maca».