diumenge, 29 de gener del 2012

La vida monacal (I)

Va ser l'any 2011, ara fa 43 anys. No era la primera vegada que entrava a un monestir, però sí la primera vegada que hi feia nit. Hi havia d'anar amb un seu amic de la universitat, però el dia abans el va trucar, que estava molt malalt, que havia agafat una grip estomacal d'aquestes que passa tothom i que li sabia molt de greu, però no podia venir, que ja li tornaria aquesta putada pagant-li unes cerveses al bar de davant la facultat, allà on acabaven sempre en època d'examens quan els tancaven la biblioteca. «Doncs res, cuida't. Ja t'explicaré com m'ha anat l'experiència divina!», i va penjar el telèfon.
Quina putada. Al seu davant es presentava un cap de setmana espectacular: dormir dos dies al Monestir de Poblet i fer vida monacal amb els monjos de l'ordre cistercenc que viuen ad aeternum en aquell edifici rehabilitat de dalt a baix. 

L'endemà a les 6.50 del matí agafava el tren a l'estació del Passeig de Gràcia. No li agradava aquella estació; de fet, no li agradaven les estacions subterrànies dels trens, eren tristes, sufocants i feien pudor. Després de dues hores i escaig de tren va arribar a L'Espluga de Francolí, un poblet conegut per... bé, per no massa res. A ell no li interessava saber que a aquell poble hi havia una de les coves prehistòriques més llargues d'Europa. Tenia gana, això sí, sempre tenia gana, així que abans de marxar caminant (caminant! Ell!, caminar! Dos quilòmetres fins a Poblet! Caminar!) va decidir fer un petit mos al primer forn/cafeteria que va trobar. Un cop eructà i sentí la flaire del xoriço que s'acabava de fotre, va pagar i va marxar xino-xano cap a les portes de la divinitat. Al contrari del que s'havia imaginat, no se li va fer gens pesada la caminada. De fet, i això no és pas un recurs literari per avançar ràpidament en el temps i no fer massa llarg el text, de cop es trobà dins una habitació de l'hostatgeria, una cel·la austera però comfortable on hi havia un llit més còmode i molt menys sorollós que el que tenia a Barcelona, una taula amb una taca d'alguna cosa marrona i enganxifosa, una mica de prestatgeria que va fer servir per deixar-hi la maleta, i una pica. Els lavabos i les dutxes (que no requerien de sabó perquè eren una mena de dutxes que ionitzaven (?) l'aigua) es trobaven en una sala comunitària. Per un breu moment va pensar en les colònies de sisè de primària, quan un noi de la seva classe els va ensenyar que li havien cresc...però aquesta imatge i aquest record es va esfumar del seu cap quan va descobrir que a la paret hi havia un retrat de Jesucrist que el vigilava i el cohibia. 
Tot era molt tranquil i inquietant. El silenci només es trencava pel so del cruixir de la grava sota els peus d'algun frare, el cant d'algun ocell (només va saber reconèixer el cant de la puput) i, molt de tant, la porta de l'hostatgeria, una porta diabòlica que et prenia tota l'energia quan intentaves obrir-la. A fora, l'aire fred erosionava les pedres centenàries, algunes de les quals estaven marcades per graffiters com «F. IOSEPH» o «F. IOAQUIMHUS», frares del segle XIV que van decidir passar a l'eternitat ratllant el seu nom en aquestes pedres sorrenques. A l'estany artificial de sota l'hostatgeria no hi havia cap peix, es van morir tots després que algú hi tirés algun producte químic, o potser van ser l'àpat dels gats sobrealimentats i amb la cua torta que corrien pel monestir amb total impunitat, com si fossin l'Abat.