Això s'acaba

Aquest és l'últim post del Mongetes Mutants... per sempre? NO!! No tindreu aquesta sort (passa que ara venen dates que no conviden a escriure perquè tens massa feina en altres... ehem! coses...)

Segur que esteu pensant:

«Oh, no! Ara ens fotrà un rotllo explicant tot el que li ha passat durant aquest any 2010!»

«Vols dir?»

«Segur! Ja veuràs: ens explicarà no sé què d'un cine i d'uns pins, i que s'ha hagut de posar unes ulleres, i que ell no va votar a CiU a les eleccions, i després ens començarà a fer una tesi electoral sobre el seu pensament polític per acabar dient alguna parida sobre la vida a Barcelona, i que si en un pis d'estudiants s'hi viu molt bé, que a la universitat no treballa massa, que a l'estiu va fer calor, que no va poder anar a La Patum perquè va anar a no sé quin concurs de televisió, etc.»

«Coi! Que ets la seva Pilar Rahola particular?»

«Jo?»

«Sí, dona! Sembles la seva biògrafa!»

«Ai! Calla i vigila detingudament aquest vídeos que hi ha enllaçats més avall. M'ha dit que ha demanat unes senzilles paraules a uns amics... I per cert! També m'ha dit que per anar bé i seguir el joc d'aquest post, primer miris el vídeo amb el número 1, i després el vídeo amb el número 2; i que un cop ho hagis fet, continuïs llegint una mica més avall»

1. http://www.grapheine.com/bombaytv/movie-es-e667933abd12d2d3b688732938a4163f.html

2. http://www.grapheine.com/bombaytv/movie-es-36d5a35fa95f1af87b70ac0781e3f769.html

En nom de tots els components d'aquest bloc (això sempre queda bé dir-ho, encara que sigui mentida; ja que, i de moment no ho ha desmentit wikileaks, aquest bloc només el porto jo): MOLT BON ANY NOU!

Espero, sincerament, que en gaudiu d'allò més i que continueu llegint el Mongetes Mutants, un bloc que encara no sé de què va.

Gràcies, maca

Els galets començaven a dansar patèticament dins l'olla bullint d'escudella i el baf embolicava l'aire per acabar reposant sobre les pilotilles, els ossos d'esquena, les potes de pollastre, les patates i la pastanaga de la safata de ceràmica que va comprar a La Bisbal d'Empordà. Al forn, l'ànec amb peres i panses s'anava daurant i sobre la taula de la cuina s'hi amuntegaven plates d'embotits i amanides.

A l'altra banda del passadís, darrere la porta de vidre, es començava a sentir un murmuri queixós però desenfadat, alguna rialla perduda i un tímid cant del més petit de la casa. La sala d'estar, atapeïda de cadires, era coronada per una immensa taula coberta d'unes estovalles de setí amb motius florals; a sobre, 11 plats col·locats estratègicament eren envoltats de la millor coberteria que es podia permetre, la que la tieta Dolors li va regalar quan es va casar.

Ranquejant d'una pota, va acostar les plates d'amanida i embotits als comensals que, satisfets pel tiberi que vindria, es deixaven servir per les mans tremoloses. Un cop servits, va asseure's entre el seu germà Quim i el seu nebot Francesc, tot fent-li una moixaina. I començà a menjar, tot i que no li entrava res; potser per l'orgull de tenir tota la família al seu voltant, potser perquè portava des de les 6 del matí cuinant, o potser perquè el dolor al cap se li anava fent més i més latent.

Reia i somreia les bromes que esdevenien a taula mentre procurava que no hi faltés res. Feia un mes que somniava en aquest dia, el dia que, per fi, podia reunir bona part de la seva família, i res ni ningú evitaria complir el seu somni: que tot sortís rodó. De moment el fato anava baixant, el petit Francesc es queixava que la sopa cremava massa, i la seva mare el renyava quan agafava una pilotilla amb les mans; però l'apoteosi va ser amb l'ànec: un gran «Oh!» va omplir l'escena i els nassos curiosos es delectaven amb l'olor.

Inflats, farts i conscients del bon dinar que havien fet, alguns encengueren el cigarret per fer baixar i altres es prenien una copeta de conyac; mentrestant, el petit Francesc jugava a fer melodies amb la copes de cava i vi... fins que l'avi l'aturà amb un ventallot al crit de «nen, vés a mirar la tele i deixa de fer soroll, que l'avi es vol fumar el caliquenyo tranquil!».

Mentre anava recollint els plats i els apilava sobre el marbre de la cuina, somreia, satisfeta, conscient que tot havia anat a la perfecció i que res ni ningú ho espat... «Toc, toc!» Algú picava la porta... «Bon dia, senyora Montse! Li porto el dinar! Heu vist que són eixerits els de la cuina? Com que avui és Nadal hi ha dos talls de torró per postres!». Observant la safata que li havien deixat sobre la tauleta, somrigué a la infermera: «Gràcies, maca».

Reflexions cinematogràfiques sobre enderrocs i magdalenes

Avui he sabut que l'ajuntament de Navàs ha iniciat l'enderroc del Cinema Espanyol de Navàs... i en el pitjor moment: mentre sucava una magdalena esquifida dins la tassa de cafè amb llet.

De fet, si hi ha una cosa que em molesti és que no em deixin esmorzar tranquil, i avui no ho han fet; avui la magdalena esquifida ha sigut apartada del meu davant, i m'he centrat en la notícia. De fet, tots sabíem que acabaria passant, que tot i els nombrosos actes, manifests, documents oficials i arquitectes en contra de l'enderroc, el cinema aniria a terra. Però tot i saber-ho, dins el cor et queda aquell petit bri d'esperança que va bombant energia al teu sentiment més pessimista... res de res. Ni un simple gest cap a l'esforç. A terra, i punt.

Ara bé, he de dir que no és el primer cop que em passa; va ser en un passat 10 de febrer del 2010: endormiscat obria l'ordinador per assabentar-me de les notícies de Navàs des d'un petit pis de l'Eixample barceloní. I coi! Altra vegada vaig haver de deixar la magdalena sucada de cafè amb llet dins la tassa! Resulta que el dia abans havien comès un altre atemptat a la memòria històrica de Navàs; en aquest cas, però, més natural i vegetal, havien tirat a terra els pins centenaris de l'Alzineta.

I si ja m'emprenya que em xafin l'esmorzar en una ocasió. Imagineu-vos dues vegades! Però clar, què podia fer aquesta segona vegada? El primer cop vaig formar part de la plataforma Volem un bosquet a Navàs. I ara, què havia de fer? Muntar una altra plataforma a favor del cinema? No serviria per res, així que he fet el que bonament he pogut: ser el primer a comentar la notícia que us he enllaçat més amunt, fer-la pública a tot el món (qui diu tot el món, diu el facebook) i posar-me, orgullós, la samarreta de "Salvem el cine".

Alguns creureu que és poca cosa, que hagués pogut anar fins a Navàs, encadenar-me a la porta del cinema i fer una vaga de fam indefinida. No serviria de res. Ja s'ha fet tot el que es podia fer per salvar el cinema. Bé, tot no... no hem aconseguit convèncer a l'alcalde perquè tiri enrere l'enderroc i aprofiti els 41665'60 € (sí, a Navàs aprofitem les subvencions del pla ZP per enderrocar en comptes de construir) per millorar els carrers.

Però nois, això ja és una cosa personal, i de la mateixa manera que a mi m'emprenya que em xafin l'esmorzar amb males notícies, a ell el deu emprenyar que els ciutadans del poble que governa no pensin el mateix que el seu caparró, i que, a sobre, arribin a aconseguir, per exemple, 1133 signatures (en un poble de 6243 habitants; és a dir, gairebé el 20% dels navassencs i navassenques) per evitar la tala de pins de l'Alzineta.

Amb l'enderroc del cinema perdem un espai mític i històric, però tranquils; si una cosa no poden fer les màquines excavadores és esborrar els records que tots i cadascú de nosaltres ha viscut dins el Cinema de la cooperativa obrera "La Fraternitat".